El gat dels escenaris

"El gat dels escenaris viu de nit, com els grans calaveres; menja alguna rata, menja una mica d'aiguacuit, menja de vegades algun llonguet de cartró d'aquells que fan servir en les comèdies d'alta societat quan presenten un sopar de senyors. Però tot això, el gat dels escenaris, no l'alimenta. Sempre hi ha una ànima bona que cura d'ell. Aquesta ànima bona acostuma a ésser una característica plena d'escrúpols i d'idil·lis. A l'hora de l'assaig li porta un farcellet amb un tall de pilota freda i dues cues de verat. De vegades no és cap actriu, sinó que és la mare o la tia d'un galant jove, i, molt sovint, la qui acostuma a fer de protectora del gat dels escenaris és una habilleuse que viu sempre lluny del teatre, que passa una misèria negra i té una filla de quinze anys amb atacs epilèptics.

El gat dels escenaris, generalment no el pot veure ningú; acostuma a tenir tots els vicis i totes les malalties dels gats reunides en un sol individu. El personal de fusteria del teatre, i tots els qui pugen i baixen els telons, són enemics personals del gat, el tracten amb una ferocitat il·limitada; no hi ha cap gat d'aquests que tingui totes les costelles senceres i tingui tots els pèls que ha de tenir.

S'ha de confessar que el gat dels escenaris és en general mala fatxa, brut i tronat, i sense cap mena de solta; sembla fet amb retalls de decoració vella i amb totes les sobres dels pèls que els còmics es posen a la cara al moment de caracteritzar-se; jo he conegut algun gat d'aquests, que en passar-li la mà per l'esquena m'ha semblat tocar una perruca que vaig veure en una comèdia de "centro moral"; d'aquelles comèdies en les quals només surten homes que sempre ploren i fan una amanida cada dos per tres".

Josep Maria de Sagarra, L'Aperitiu.