Lúcida perquè menjava poc

"Sortia d'un d'aquests viatges au bout de la nuit, ha dit recentment a Baltasar Porcel en una entrevista publicada a Serra d'Or, "durant els quals escriure sembla una ocupació espantosament frívola: la fugida de París, a peu, amb alguns espectacles al·lucinants: incendi d'Orleans, bombardeig del pont de Beaugency, amb carros plens de morts... Dos anys a Limoges, morint al dia, com deia aquell; dos anys a Bordeus, vivint-hi..." No escriu pràcticament res, replegada en ella mateixa i massa ferida per les necessitats de la vida quotidiana. "El món d'abans de la guerra em semblava un món irreal", diu en un altre lloc de l'entrevista citada, "i no m'havia refet encara. I el temps que vaig tardar! Tot cremava per dintre, però imperceptiblement ja s'anava tornant una mica anacrònic. I això és el que potser feia més mal. No hauria pogut escriure una novel·la baldament m'haguessin apallissat. Estava massa deslligada de tot, o potser massa terriblement lligada a tot, encara que això pugui semblar una paradoxa. Només tolerava els més grans: Cervantes, Shakespeare, Dostoievski... Estic segura que mai no he estat tan lúcida com aleshores; potser perquè menjava poc."

J.M. Batllori, pròleg sobre la vida de Mercè Rodoreda per a la segona edició de La meva Cristina i altres contes.