"[...] No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa a l'alcavor,
mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per a luxes. Vull anar i tornar
i fer el meu camí, cada jorn, ardentment.
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna'm lluita, car jo posaré el demés.
Que en facen les paraules servei concret de pedres
per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.
Deixa'm, així, dempeus: açò, només et pregue.
Dóna'm lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbècils de les paraules, ara
que és el temps d'agafar-les com ganivets o malls.
És el temps d'agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna'm lluita i motius de plany o d'esperança.
Si no tingués què dir, tapa'm la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l'ègloga i les dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.
No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.
Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants
que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,
silenciosament, quasi sense plorar.
Europa em dol i els dies de la seua tristor.
Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,
com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn."
Vicent Andrés Estellés, A Sant Vicent Ferrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada