No Gary Cooper in this Legion

"At 25, Jaime Salazar had it made. Fresh out of Purdue University with an advanced degree in mechanical engineering, he was on the fast track at Siemens, the German conglomerate. He drove a BMW and collected a big paycheck. There was one problem: he was bored.

Mr. Salazar slept through training lectures. He became the first recruit in 15 years to fail the company's telephone-efficiency test. And then he made a fateful career decision: he joined the French Foreign Legion.

Not a good choice.

From an air-conditioned Chicago office, Mr. Salazar took the express elevator straight to hell. "Legion of the Lost" is his story, the improbable, very funny tale of a sensitive, bookish child of Mexican immigrants who walked away from a promising career and, for romantic reasons, threw in his lot with a motley assortment of thugs, drunks, drug abusers and desperate refugees from the far corners of the earth. And those are the ones giving orders.

After signing his name on the dotted line at a recruiting outpost on the outskirts of Paris, Mr. Salazar was assigned the nom de guerre of Juan Sanchez and ordered to change into his new clothes, "a green tracksuit smelling of sweat and vomit with a hole in the crotch." Soon he was whisked away to boot camp at "the Farm," a decrepit installation in the foothills of the Pyrenees where the legion does the noble work of hammering "mindless hoodlums into efficient killing machines."
...

William Grimes, No Gary Cooper in this French Foreign Legion. The New York Times.

Història d'un (periodista) fracassat

"La mare recorda que amb 7 anys jo ja deia que volia ser periodista. De petit llegia i escrivia a tota hora. En arribar a l’adolescència col·laborava amb revistes i només començar la carrera, els estudis passaren a un segon pla i em vaig centrar en acumular experiència laboral. Considero el periodisme una professió que requereix poca teòrica i en canvi molta pràctica i “curiositat universal”*. El 2000 vaig fitxar per 600 euros mensuals com a delegat a Catalunya de la revista d’economia suposadament més prestigiosa d’Espanya, Actualidad Económica. 3 anys més tard estava fart de cometre errors que ningú em corregia i discutir-me amb empreses acostumades a una premsa servil. Vaig marxar a Alemanya com a col·laborador/corresponsal dels diaris Avui i La Gaceta de los Negocios. Vaig passar a Alemanya 4 anys enriquidors i a principis del 2007 em vaig traslladar a Pequín amb la voluntat de conèixer la civilització asiàtica i cobrir el xou dels Jocs Olímpics. Fins al setembre del 2008 col·laboro per a l’Avui i El Mundo Deportivo. En aquell moment esclata la crisi econòmica global que deixa el periodisme en una situació encara més precària del que és habitual i a mi tècnicament sense feina.

La part positiva dels meus anys a l’Àsia és que m’he tret de sobre l’eurocentrisme que em feia interpretar el món des d’una moral poc flexible i massa particular. A la vida hi ha pocs blancs i negres o bons i dolents.
La part negativa és que 24 anys després de dir per primer cop que volia ser periodista, amb 12 anys d’experiència professional, encara no em puc guanyar la vida decentment amb el que m’agrada. Continuo a la Xina perquè l’Andrea, la meva parella, té una ocupació ben remunerada i un bon ambient de feina com a corresponsal del diari Público. Amb l’Andrea he confirmat que per ser un bon comunicador no cal estudiar ciències de la informació. L’Andrea és bona i només fa dos anys que exerceix de periodista. Però està ben formada: ha estudiat administració d’empreses i història de l’art. A Alemanya, qualsevol periodista que es preui té dos títols universitaris i més de 30 anys. Els meus errors han estat no haver estudiat més i no haver intentat d’aprendre l’ofici treballant per mitjans de països més presentables informativament parlant, per davant de tots els Estats Units.

El problema de Catalunya i Espanya no és que hagi periodisme de pobre qualitat –d’aquest n’hi ha a tot arreu-, el problema és que no hi ha cap mitjà de qualitat en el seu conjunt. Recentment un diplomàtic madrileny em destacava la hipocresia dels mitjans espanyols, quan s'esplaien defensant els Drets Humans mentre la precarietat a les seves redaccions és insultant, quan et fan firmar com a corresponsal per 60 euros la pàgina de diari publicada, o et paguen 30 euros per una crònica de ràdio. Cal gent valenta que canviï la situació; tinc l’esperança que part de la societat ho agrairia."

(*Segons Manel Ibáñez Escofet, el bon periodista ha de tenir “humilitat, neguit literari i curiositat universal”)

D'un servidor, a Feed back, revista d'antics alumnes de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.

An Indian-hater

"They embarked upon the Wabash in boats, proposing descending that stream into the Ohio, and the Ohio into the Mississippi, and so, north-wards, towards the point to be reached. All went well till they made the rock of the Grand Tower on the Mississippi, where they had to land and drag their boats round a point swept by a strong current. Here a party of Indians, lying in wait, rushed out and murdered nearly all of them. The widow was among the victims with her children, John excepted, who, some fifty miles distant, was following with a second party.

He was just entering upon manhood, when thus left in nature sole survivor of his race. Other youngsters might have turned mourners; he turned avenger. His nerves were electric wires -- sensitive, but steel. He was one who, from self-possession, could be made neither to flush nor pale. It is said that when the tidings were brought him, he was ashore sitting beneath a hemlock eating his dinner of venison -- and as the tidings were told him, after the first start he kept on eating, but slowly and deliberately, chewing the wild news with the wild meat, as if both together, turned to chyle, together should sinew him to his intent. From that meal he rose an Indian-hater."

Herman Melville, The Confidence-Man.

You could be Scouse!

1. "Good evening everybody, and a very warm welcome to one and all of you wherever you may be. Here's hoping for a wonderful game of football between Manchester United and Barcelona in Rome's Stadio Olimpico tonight. Before we get on with the fun, a brief safety announcement: the fire exits are there, here and off down there. Pleasantries and formalities over, now we can get on with the ... oh, for the love and honour of sweet baby jesus, Sky anchorman Richard Keys is already saying that "on nights like these we're all Englishmen" ... to an audience that boasts Dutchman Ruud Gullit and Scotland's Graeme Souness and Planet Inanity's Jamie Redknapp.

2. Obviously he's implying that everyone in England wants Manchester United to win when he must know by now that nothing could be further from the truth.

3. Some ground-rules for some of our more excitable readers: If you wish to send in an always welcome email, please bear in mind that I almost certainly won't get a chance to read more than a fraction of them during the game, unless it's unspeakably tedious, in which case I may well switch over to BBC and start giving a minute-by-minute report on the latest antics of the chaffinch family on Springwatch.

4. 4 min: "Park! Park! Wherever you may be! You eat dogs in your home country! But it could be worse, you could be Scouse! Eating rats in your council house!" sing the United hordes. For my money, the greatest football chant of all time as it manages to be simultaneously endearing and offensive on a number of levels.

5. 28 min: "In an email entitled 'Another George classic', correspondent Michael Friel reveals that "acording to the renowned RTE commentator George Hamilton, Barcelona's play is not poetry in motion but 'geometry in motion' ... it's all about the angles you see."

6. 57 min: Stroke … pass … triangle … slide-rule pass … back-heel … tip … tap … slide-rule pass … neat triangle … neat triangle … neat tirangle … through-ball … languid stroke … flick … trap … deft touch … chest … clatter … hoof ... yaroo! Free-kick for Barcelona.

7. A lot of journalists in England left looking very stupid tonight ... and I'm not one of them. Yahoo! I honestly couldn't believe how many tabloid johnnies and supposed broadsheet behemoths were breezily predicting a win for Manchester United this morning. On what grounds were they basing this nonsense?

8. A text from my good friend and colleague Scott Murray "Liverpool always win in Rome," he says, archly."

Barry Glendenning, Guardian online live coverage Barça-Manchester.

Smile!

"A smile is the best make-up"

Tokyo Metro Co., seen it on the Tokyo subway scalators.

(A very smart sentence devoted to cheer up white-collar workers fed up of their 12 hours working days and young slaves of fashion)

No wound stripes, when we are hurt

Légionnaire Tom Brown (Gary Cooper): What in a name of ten thousand purples would you come to a country like this for anyway.

Amy Jolly (Marlene Dietrich): I understand that men are never asked why they enter the Foreign Legion.

Légionnaire Brown: That’s right. They never asked me and if they dare I wouldn’t talk. When I’ll crash the Legion,
I’ll ditch the past.

Amy Jolly: There is a Foreign Legion for women, too, but we have no uniform, no flag and no medals. But we are brave. No wound stripes, when we are hurt."

Morocco, by Josef von Sternberg.


**("Morocco" has become one of the Iceberg top 5 movies of the year. We will update the ranking as soon as the chinese authorities allow us to have free access to Blogspot.)

Messer und Herz bilden die Geduld

Sein Name war Chang Yi. Er wurde aussergewöhnlich alt, weit über hundert Jahre. So steht es geschrieben im Familienbuch der Changs. Acht Generationen waren ihm zu seinen Lebzeiten gefolgt, und keiner seiner Nachkommen hatte das Haus verlassen. Alle lebten unter dem Dach des Patriarchen. Mit ihm selbst waren es neun Generationen.
In China galt es bis über den Sturz der Monarchie hinaus als ehrenvoll, wenn Familien über Generationen hinweg im selben Haus beisammenblieben. Familien aus fünf Generationen wurden öffentlich gewürdigt.Die grösste Ehrung aber wurde Chang Yi zuteil, als Kaiser Gaozong (Regierungzeit 649-683) ihn in seienem Haus besuchte. Der Kaiser hob den Greis behutsam aus dem Kotau auf die Füsse und fragte ihn, wie er es angestellt habe, neun Generationen beisammenzuhalten. Chang yi, der im Alter die Sprache verloren hatte, aber ein guter Kalligraph war, griff nach dem Pinsel und schrieb unter der Augen des Kaisers hundertmal das Schriftzeichen des Messers über das Schriftzeichen des Herzens. In dieser Zuordnung sind sie das Ideogramm für Geduld."

Benno Kroll, "Der Clan der Changs".


(My brief translation German into English:

"In the 7th Century a.C, when chinese Classicism was experiencing its golden age under the leader of the Tang Dinasty, lived a man in the Shandong province that the Chang clan honours as his forefather.
His name was Chang Yi. He was extraordinarely old. He was more than 100 years old, as it is registered in Changs family book.

"Im siebenten Jahrhundert abendländischer Zeitrechnung, als die klassischen Künste unter den frühen Kaisern der Tang Dynastie (618-906) ihr goldenes Zeitalter erfuhren, lebte in der Provinz shandong der Mann, in dem der Clan des Changs seinen Urahn verehrt. Eight generations followed him, and none of his descendants left the family house. Until the fall of the Monarchy it was an honour in China that the several generations of a family shared the same house. Families of five generations were publicly honoured. The greatest honour was for Chang Yi when the emperor Gaozong visited him at his home. The emperor asked the old man not to kowtow to him and asked him how he achieved to keep together a family of nine generations. Chang Yi was so old that he had lost his voice, but he was still a good calligrapher. He took the paintbrush and, under the observance of the emperor, wrote 100 times the character for Knife over the character for Heart. Written in this order, both characters created the ideogram for Patience."

Somos un fin en sí mismo

"Antes que el creador de valores está el hombre mismo, y no puede por tanto sacrificársele en nombre de nada superior a él mismo, pues no hay nada superior; esto es lo que quiso decir Kant cuando hablaba del hombre como un fin en sí mismo, y no un medio para un fin. Segundo, que las instituciones no están hechas sólo por los hombres, sino también para los hombres y cuando no les sirven deben desaparecer. Tercero, que los hombres no deben ser sacrificados, ni en nombre de ideas abstractas, por muy elevadas que sean, como el progreso o la libertad del género humano, ni de instituciones, pues ninguna de ellas tienen un valor absoluto en sí misma, dado que todo lo que tienen se lo han conferido hombres, que son los únicos que pueden hacer que las cosas sean valiosas o sagradas; por tanto, las tentativas de oponerse a ellas o de cambiarlas no son nunca una rebelión contra mandamientos divinos que deba castigarse con la destrucción. Cuarto (y esto se deduce del resto) que el peor de todos los pecados es degradar o humillar a seres humanos en nombre de algún lecho de Procrustes en el que se obligue a encajar contra su voluntad."
Isaiah Berlin, El fuste torcido de la Humanidad.

SERVICIOS MÍNIMOS EN LA TEORIA DE L'ICEBERG: HOY, 15 DE MAYO, BLOGGER VUELVE A ESTAR BLOQUEADO EN CHINA.

Salvar vides des de Singapur

"Malgrat la xafogor tropical que fa a Singapur al migdia, els vint-i-quatre monjos del Temple Budista Birmà no es concedeixen ni una pausa en la cadena per carregar camions amb les donacions que han recollit. Els vehicles són de l'empresa constructora AHB, on treballa l'enginyer birmà Min Lwin Oo, que és qui coordina l'enviament de 24 contenidors de transport marítim amb roba i utensilis d'auxili per a les víctimes del cicló Nargis a Birmània. Els expatriats birmans i els exiliats de la dictadura s'han convertit en el principal proveïdor de socors per al país, perquè esquiven els obstacles de la junta militar gràcies a contactes locals.

"El que recaptem no es pot enviar pels canals oficials i hem d'utilitzar les nostres xarxes de negocis. Ho carreguem com a enviament comercial", explica Min. A part de roba, queviures i estris per cuinar, el temple ha rebut uns 12.000 euros en ajudes econòmiques i la meitat ja s'ha utilitzat per comprar medicines. Ell és originari de Rangun, l'antiga capital, però viu a Singapur des de fa 8 anys. De la seva família, només la seva filla adolescent resideix amb ell. La resta, la dona i dos fills més, continuen a Birmània. Min explica que gràcies als diners que envia la seva família viu en condicions privilegiades. Tot i això, el cicló va ensorrar el terrat de casa seva. Min assegura que no s'ha d'esperar que la junta militar obri les portes a l'ajuda internacional. "El govern té molta por de la influència exterior. És molt difícil que en ple procés de votació del referèndum permetin l'entrada d'ONG o d'un exèrcit estranger en missió de solidaritat. Només un miracle pot canviar el nostre país". Min, un antic manifestant a Birmània, afirma que només 2.000 dels 100.000 birmans residents a Singapur van anar a l'ambaixada a votar.

Al rovell de l'antiga àrea colonial hi ha el Peninsula Plaza, un vell centre comercial que serveix de lloc de reunió dels birmans. Són cinc plantes amb botigues i seus de petites empreses regentades per birmans. A cada pis s'han instal·lat espais de recollida de donacions, molts d'organitzats per Patriotes Birmans a l'Exterior, una institució política opositora al règim militar. Diumenge passat, al primer pis, una parada de venda de tabac de mastegar i targetes de telèfon amb ofertes especials per trucar a Birmània tenia també una urna per a ajudes econòmiques de Patriotes Birmans i una llista d'adreces d'internet on es podia trobar informació de la tragèdia. Un pis més amunt hi ha una botiga de fotocòpies i d'ordinadors amb una pantalla de televisió que va passant vídeos acabats d'arribar de Birmània sobre la devastació a les regions del delta del riu Irrawaddy. La majoria de persones que es reuneixen per veure les imatges són joves que passen per allí buscant feina: en un dels plafons on es pengen anuncis laborals hi ha ofertes per cuidar avis o per fer de peó en una planta química per 200 euros, molt per sota del que es considera digne a la rica Singapur.

Al quart pis, en una botiga de roba tradicional, té la seu l'Associació d'Empresaris de Myanmar. Recapten diners per comprar a Birmània tones d'arròs i enviar-les a Myaung Mya, un dels municipis esborrats pel cicló. Thu Zar, vicepresidenta de l'associació, lamenta que el govern continuï exportant arròs malgrat que molts territoris d'arrossars han quedat submergits i els preus domèstics s'han duplicat. A la llibreria Polaris estan convençuts que la població comença a estar-ne farta i que tard o d'hora hi haurà un aixecament. "Els nostres contactes a Birmània expliquen a la gent que s'estan morint perquè el govern no deixa entrar ajuda de l'exterior, i que els governs d'Occident els donen suport", explica Nyi Nyi Myo, un comptable que fa de voluntari.

La Polaris és el principal centre de recollida de roba i estris d'auxili, però també és lloc d'encontre dels més implicats políticament. En un racó de l'últim pis del Peninsula Plaza s'acumulen les 6 tones de material que han aplegat. Les envien cada dia en avions normals amb voluntaris que declaren a les autoritats que és equipatge seu. El govern fa els ulls grossos i permet que ONG locals ho distribueixin. A la llibreria, sobre les olles i les joguines pengen fotografies de la líder opositora i premi Nobel de la pau, Aung San Suu Kyi, i del seu pare, Aung San, heroi de la independència birmana."

Cristian Segura, a l'Avui de fa un any.

El tren de l'esperança

"Bona tarda, senyora Cheng, vinc a recollir la seva donació". La senyora Cheng espera fa estona al rebedor del seu apartament, a la perifèria de Pequín, amb dues bosses de supermercat plenes de jerseis i mantes. Ella era ahir la persona número 33 en la marató de donacions per a les víctimes del terratrèmol de Sichuan que Ya Lin ha reclutat en els últims dos dies. Ya és voluntari del portal d'internet de viatges Chongyouwan, que dimecres va convocar els seus usuaris arreu de la Xina per donar roba i medicines als afectats pel sisme. La seva tasca és anar casa per casa amb el seu vell totterreny recol·lectant les ajudes i portant-les a la delegació del govern de Sichuan a Pequín, on es concentren milers d'iniciatives similars.

Cada dia a les quatre de la tarda surt de la capital xinesa un tren de mercaderies directe a Sichuan carregat amb ajudes oficials i dels ciutadans. En vint hores arriba a la capital de Sichuan i, des d'allí, es distribueix el material a les comarques devastades pel terratrèmol. És material d'emergència, fonamental per a famílies que ho han perdut tot -4 milions de vivendes han quedat fetes malbé, segons el govern- i que han de viure a l'aire lliure.

El govern ha comunicat que oficialment hi ha 22.000 morts, però poden arribar als 50.000. Han passat cinc dies des del terratrèmol i l'esperança de trobar més gent amb vida és minsa. Al mateix temps, els periodistes que són a les àrees afectades constaten que el malestar i la ràbia de la població augmenta perquè molts consideren que es podrien haver salvat les vides de centenars de nens, que van morir quan van ensorrar-se les seves escoles, si haguessin estat ben construïdes.

El setmanari xinès Economic Observer criticava recentment que "s'han vist edificis del govern d'excel·lent construcció que s'han mantingut intactes mentre dotzenes d'escoles s'han ensorrat com castells de sorra". Les Nacions Unides asseguraven ahir en un comunicat que les deficiències de construcció han sigut "la primera causa de les morts". L'ONU indicava que "se sap com fer edificis més resistents a terratrèmols, però aquest coneixement encara no s'ha consolidat entre els responsables perquè s'apliqui a cases, escoles i hospitals".

Ya no culpa el govern: "No crec que pogués fer res per aturar la destrucció". També aplaudeix que el primer ministre, Wen Jiabao, es dirigís al lloc del terratrèmol poques hores després que es produís. Ya explica que s'ha pres uns dies lliures com a guia turístic. "Amb el meu equip hem dividit la ciutat en tres zones: ens les repartim i des de la set del vespre fins a la mitjanit anem a recollir donacions, perquè és quan la gent ha acabat la feina".

Ya va fer ahir la ronda abans d'hora perquè tenia febre. Va poder anar a la seu del govern de Sichuan en un moment tranquil de la jornada però, tot i això, cada cinc minuts apareixia la furgoneta d'alguna empresa o d'un particular amb aportacions de tota mena: roba, ordinadors nous de trinca, uniformes de treball, tones d'ampolles d'aigua i de fideus instantanis. Ya va firmar ràpid el formulari de lliurament entre cadenes de voluntaris que amuntegaven el materials pels passadissos de l'edifici. A la sortida es va creuar amb el cap del Partit Comunista (PCX) del barri de Fengtai, que venia a lliurar un taló de 2 milions de yuans, uns 200.000 euros.

Fins a primera hora de la tarda havien passat per la representació de Sichuan prop de 600 donants. El normal és que al final de cada dia acabin sent prop de 2.000. Un terç són donacions econòmiques: alguns porten 100 yuans -10 euros- i d'altres 5.000 -500 euros-. Des de fa tres dies s'ha instal·lat a la delegació la Xie Jing, una jove acabada de graduar en disseny gràfic que encara no té feina i vol ajudar fent el que sigui perquè diu no haver "vist mai una desgràcia tan gran". Xie, amable i emocionada pels fets, recriminava: "Per què no us agrada el nostre govern? No tenen la culpa del terratrèmol".

Cristian Segura, a l'Avui de fa un any.

La chica de ayer

"Un día cualquiera no sabes qué hora es,
te acuestas a mi lado sin saber por qué.
Las calles mojadas te han visto crecer
y con tu corazón estás llorando otra vez.
Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer
jugando con las flores en mi jardín.
Demasiado tarde para comprender,
chica, vete a tu casa, no podemos jugar.

La luz de la mañana entra en la habitación,
tus cabellos dorados parecen el sol.
Luego por la noche al Penta a escuchar
canciones que consiguen que te pueda amar.

Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer.
Demasiado tarde para comprender.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.
Mi cabeza da vueltas…"

Nacha Pop, La chica de ayer.

A stranger on board

"At sunrise on a first of April there appeared, suddenly as Manco Capac at the lake Titicaca, a man in cream-colors, at the water-side in the city of St. Louis. His cheek was fair, his chin downy, his hair flaxen, his hat a white fur one, with a long fleecy nap. He had neither trunk, valise, carpet-bag, nor parcel. No porter followed him. He was unaccompanied by friends. From the shrugged shoulders, titters, whispers, wonderings of the crowd, it was plain that he was, in the extremest sense of the word, a stranger.

[...]

As among Chaucer's Canterbury pilgrims, or those oriental ones crossing the Red Sea towards Mecca in the festival month, there was no lack of variety. Natives of all sorts, and foreigners; men of business and men of pleasure; parlor men and backwoodsmen; farm-hunters and fame-hunters; heiress-hunters, gold-hunters, buffalo-hunters, bee-hunters, happiness-hunters, truth-hunters, and still keener hunters after all these hunters. Fine ladies in slippers, and moccasined squaws; Northern speculators and Eastern philosophers; English, Irish, German, Scotch, Danes; Santa Fé traders in striped blankets, and Broadway bucks in cravats of cloth of gold; fine-looking Kentucky boat-men, and Japanese-looking Mississippi cotton-planters; Quakers in full drab, and United States soldiers in full regimentals; slaves, black, mulatto, quadroon; modish young Spanish Creoles, and old-fashioned French Jews; Mormons and Papists; Dives and Lazarus; jesters and mourners, teetotalers and convivialists, deacons and blacklegs; hard-shell Baptists and clay-eaters; grinning negroes, and Sioux chiefs solemn as high-priests. In short, a piebald parliament, an Anacharsis Cloots congress of all kinds of that multiform pilgrim species, man."

Herman Melville, The Confidence-man.

Una gata morta a Sant Gervasi

"Fou una tarda de fred i vent que l'altre gat saltà la paret: era negre i blanc. Superb. El coll gruixut, el pelatge llustrós. La mirada intel·ligent. S'apropà a la gata.

Aloma era a la finestra mirant-los.

La gata fugia d'ell, s'arraconava, provava inútilment, desesperadament, d'enfilar-se a un arbre. Estava acabada. Moribunda. Vomità amb grans estremituds. El gat no la deixava. La persecució era tenaç. Els miols de desig de l'un i els de plany de l'altra es barrejaven amb el vent que xiulava. Aviat fou negra nit.

Aloma s'apartà de la finestra: tenia nàusees.

L'endemà la gata era estirada al carrer, erta. El vigilant l'havia matada d'un cop de garrot entre les orelles mentre estava gatinant.

En arribar a la primera travessia, el pit se li eixamplà. Va alentir els passos.

Hi havia un grapat de núvols dalt el cel. La claror que venia de ponent en duia un amb els cantells de color taronja per guarniment. -Si el podia xuclar amb palleta!... -El núvol avançava. S'estenia defenent-se. Ara el tenia damunt el cap... Aloma ensopegà amb un roc i va adonar-se que, ran de la vorerar, l'herba creixia verda com la maragda d'un anell del qual havia estat enamorada.

Si l'hagués pogut tenir ja l'hauria llençat. Tot cansa...

Continuava carrers avall aspirant golafrement l'aire perfumat de terra humida, de verdor, de jardins petits de Sant Gervasi."

Mercè Rodoreda, Aloma (versió original).

Gerhard Schröder und seine Seele

"ZEITmagazin: Wie kamen Sie eigentlich auf die Formulierung, Wladimir Putin sei ein "lupenreiner Demokrat"?

Schröder: Da bin ich selber gar nicht drauf gekommen. Ich saß bei Reinhold Beckmann in der Talkshow, ich war noch Kanzler, und der fragte mich: Halten Sie Putin für einen lupenreinen Demokraten? Ich habe einen Moment überlegt, und eigentlich hätte ich sagen müssen: Wissen Sie, Herr Beckmann, wer ist außer Ihnen schon lupenrein? Aber das war eine Livesendung, ich war Kanzler und hatte im Kopf, du kannst jetzt nicht Nein sagen, denn das hätte bestimmte außenpolitische Implikationen zur Folge gehabt.

[...]

ZEITmagazin: Was sind die Defizite in Russland aus Ihrer Sicht?
Schröder: Es gibt Korruption, das weiß jeder. Deshalb hat der russische Präsident Medwedjew die Bekämpfung der Korruption auch zu seinem Thema gemacht. Es gibt Defizite bei der Umsetzung der Verfassung vor Ort. Ich erlaube mir immer in diesem Zusammenhang den Hinweis: Russland ist ein Land, das nicht viele Erfahrungen mit Demokratie machen konnte. Ich weise darauf hin, dass es zwischen der Zarendespotie und dem deutschen Kaiserreich Unterschiede gab, die zu unseren Gunsten ausgefallen sind. Und das sage ich als Sozialdemokrat. Es gab rund 75 Jahre den Kommunismus, und dann gab es eine Phase, die in den neunziger Jahren unter Jelzin zu Brüchen geführt hat, die mit einer schlimmen Verelendung der Bevölkerung und dem Zerfall von Staatlichkeit einherging.

ZEITmagazin: Dann kam Wladimir Putin…
Schröder: …und er hatte erst mal die zentrale Aufgabe, so etwas wie Staatlichkeit wiederherzustellen. Das ist gelungen. Wäre das nicht gelungen, wäre die Atommacht Russland zerfallen, mit verheerenden Konsequenzen für Europa und die Welt. Wer sich fair mit der Lage beschäftigt, den kann es nicht überraschen, dass es in dieser Entwicklung zu Defiziten gekommen ist und kommt. Man kann über diese Defizite übrigens offen in Russland reden. Es stimmt einfach nicht, wenn es heißt, die gedruckten Medien würden die Regierung nicht kritisieren. Das tun sie. In den elektronischen Medien würde ich mir auch eine munterere Auseinandersetzung über die politischen Zustände wünschen.

ZEITmagazin: Sie reden über die Defizite, aber trotzdem hat man immer den Eindruck, dieses Thema nervt Sie.

Schröder: Es nervt mich, wenn man in der Beurteilung Russlands die historische Dimension ausblendet, wenn man vergisst, woher dieses Land kommt. Und für uns Deutsche gilt allemal: Wir sollten vorsichtig sein mit dem erhobenen Zeigefinger! So lange ist es noch nicht her, dass wir Demokratie lernen mussten.

ZEITmagazin: Können Sie uns die russische Seele erklären?
Schröder: Nein, das kann ich nicht. Ich kann Ihnen auch die deutsche Seele nicht erklären. Ich habe Schwierigkeiten, meine eigene zu verstehen. Es gibt diesen schönen Satz: "Herr, so du denn bist, bewahre meine Seele im Grabe, so ich denn eine habe." Ein bisschen trifft das auf meine Selbstzweifel im Leben zu, deshalb tue ich mich außerordentlich schwer, Seelen zu erklären, die russische eingeschlossen."

Die Zeit, "Es ist meine Freiheit".

(Express translation by myself:

"-How did you arrive to the conclusion that Vladimir Putin was a "perfect democrat"? Schröder: I did not arrive [to that conclusion] by myself. I was on the Talk Show of Reinhold Beckmann, I was then Kanzler, and he asked me: Do you consider Putin a perfect democrat? In that moment I thought about it, and I should say: you know, Mr. Beckmann, who can be perfect except you? But that was a live program, I was Kanzler and I had clear in my mind that I couldn't say No because it'd had serious foreign political consequences.

-In your point of view, what deficits has Russia? Schröder: There is corruption, everybody knows this. The russian president Mevdedev also has done the fight against corruption one of his main concerns. There are deficits applying the Constitution. I allow myself to give you a tip: Russia is a country that has not a lot of experience with democracy. I suggest that between the despotic rule of the Tzars. There upon I suggest that there were differences between the despotic rule of the tzars and the German Empire that are favourable for us. And I say this as a socialdemocrat. There were 75 years of communism and then there was a phase during the 90's under Yelstin that brought the immiseration of the society and the the decay of the State.

-And then came Vladimir Putin... Schröder: ...and for the first time he rebuilt the main functions, so the power of the State. And it was succesfully done. If it had not been done succesfully, the atomic power of Russia had been decomposed, with seismic consequences for Europe and the world. If you really want to deal with this situation, it can't surprise you that in this developement appear deficits. In Russia you can offently talk about these deficits. Is is not clear when someone says that the oppressed media can't critizise the government. They critizise the government...

-You talk about deficits but we have the feeling that this issue put you nervous. Schröder: I get nervous when someone judges Russia hifing its historical dimensions, whn someone forgets where this land come from. And germans specially: We must be careful accusing! It was not a long time ago that we should learn democracy.

-Are you able to define the russian soul?Schröder: No, I can't. I can't define the german soul niether. I even have difficulties understing my soul. There is a nice quote: Lord, if you exist, protect my soul when it will be in grave, [it will mean] I have one". It has to do with my personal doubts about life, that's because it is so difficult for me to explain sould, included the russian."

Per als xinesos, el rei republicà

"Una lectura de referència per als treballadors immigrants a les metròpolis de la Xina són les revistes il·lustrades de relats breus. Són fàcils de llegir, les poden portar a la butxaca mentre feinegen i tenen un missatge que connecta amb els seus problemes i somnis. Entre les més conegudes hi ha les que edita el grup Shanghai Wenyi (a la foto, una de les portades). Shanghai Wenyi compta també a internet amb un portal que rep milions de visites cada setmana amb històries encara més breus i opinions de l’actualitat fàcils de pair dirigides als més joves. També a internet reben les històries d’escriptors que volen guanyarse un calés. Les vendes en paper no creixen tant com internet però sí que mantenen una clientela fidel entre els que ja passen de la trentena. Recentment vaig trobar a Xangai un grup de manobres comprant en un supermercat l’últim exemplar d’El club dels relats, la publicació quinzenal més famosa de Shanghai Wenyi. Em va cridar l’atenció la portada, que reproduïa la foto de dos ninots de les falles de València brindant amb cervesa: un, el rei Joan Carles portant una corbata dels colors de la bandera republicana, i l’altre, un català amb barretina i una bufanda amb la bandera espanyola. Cap dels homes que l’havien comprat sabien qui eren els personatges i em van explicar qe només pretenia ser una il·lustració er al tema principal d’aquell número, històries d’àpats entre amics. La imatge és una de tantes que a la Xina es pirategen a internet i elmés interessant era el contingut, un retrat prototip de la vida dels seus lectors: relats de ficció de famílies que no tenen diners per enviar els seus fills a la universitat, el pare que demana al seu fill acabat de graduar en medicina que comprovi si el que els donen a la cantina de la fàbrica és de qualitat o la d’una parella d’immigrants a Xangai que abans de casar-se volen fundar la seva empresa."

Cristian Segura, Històries d'immigrants, a l'Avui de fa molt.

A thousand years in one piece of silver

"Johanna drove slowly into the city
The Hudson River all filled with snow
She spied the ring on His Honor's finger
Oh-oh-oh

A thousand years in one piece of silver
She took it from his lily white hand
Showed no fear – she'd seen the thing
In the Young Men's Wing at Sloan-Kettering

Look outside at the raincoats coming, say OH
His Honor drove southward seeking exotica
Down to the Pueblo huts of New Mexico
Cut his teeth on turquoise harmonicas
Oh-oh-oh

I saw Johanna down in the subway
She took an apartment in Washington Heights
Half of the ring lies here with me
But the other half's at the bottom of the sea."

Vampire Weekend, A-punk.

Miedo y asco en Sevilla

"De fuera para dentro", dice Manuel Ángel Martín, ingeniero naval, economista y donostiarra. "La Feria de Sevilla - prosigue, mientras se sirve otro rebujito,una chispeante combinación de manzanilla con gaseosa-sólo se puede entender imaginando un constante movimiento de fuera para dentro. Para entrar en las casetas, para vivir a fondo la feria, hay que estar invitado, de manera que esta fiesta es una continua y meticulosa absorción de energías. Un laberinto. Un laberinto que decide quién entra y quién se queda fuera".

El señor Martín lleva cuarenta años viviendo en Sevilla, da clases en la universidad, escribe en el prestigioso ABC sevillano, fue viceconsejero económico de la Junta de Andalucía, dirigió el pabellón de la Energía de la Expo´92 y asesora a la Confederación de Empresarios de Andalucía. Pertenece a la nomenclatura. Al Gran Consejo de los Ulemas, habría que escribir siendo del todo consecuentes con la metáfora de Andalucía como renacido califato, imagen con la que hay que ir con cierto cuidado, no vaya a ser que entre rebujito y rebujito alguien se enfade. (Lo del califato en realidad se lo inventó Alejandro Rojas-Marcos, ardoroso andalucista que en los primeros mítines de la autonomía recordaba que el color verde de la bandera de Andalucía es el verde del estandarte de los Omeyas, dinastía fundadora del califato de Córdoba. Principiaban los años ochenta, la enseña de la autononomía corría el riesgo de ser confundida con la bandera del Betis, aún no se tenían noticias de Al Qaeda y gozaban de cierta popularidad las tesis del historiador Ignacio Olagüe sobre la inexistencia de una invasión musulmana de la Península. Lo que hubo, sostenía el heterodoxo Olagüe, fue un gran fracaso del Estado teocrático visigodo, un largo periodo de caos y miseria, y una muy lenta arabización de las elites urbanas).

Pertenece Manuel ÁngelMartín al estamento dirigente andaluz. Y es poco complaciente con el PSOE zapaterista. Como a otros muchos veteranos, no le convence ese socialismo mágico que parece querer curar la crisis económica a base de conjuros ideológicos y hierbas medicinales. El iluminismo tampoco debe de gustar a José Rodríguez de la Borbolla, aunque el ex presidente de la Junta es muy prudente en todo lo que se refiere al PSOE.

Prudente y sorprendentemente respetuoso, tras haber vivido el mal trago de la dulce defenestración. Una tarde, en 1990, Felipe González le convocó a la Moncloa y mientras paseaban por los jardines de palacio, El Imprescindible le dijo suavemente, como si recitase los primeros versos de El collar de la paloma (Ibn Hazm): "Pepe, he pensado que en las próximas elecciones el mejor candidato para Andalucía es Manolo Chaves". Detrás de los visillos sonreía el Gran Visir Alfonso Guerra.

Rodríguez de la Borbolla baila sevillanas con grandísima dignidad. "Cuando los hombres bailan sevillanas - me contará después el emir Carlos Herrera-,nunca deben levantar los brazos por encima de los hombros; desconfía de los que gesticulan en exceso". Baila sevillanas el nieto de Pedro Rodríguez de la Borbolla Amozcótegui de Saavedra (dos veces ministro de la Restauración, presidente del Real Betis Balompie y alcalde de Sevilla), con el centro de gravedad bien anclado en la caseta número 147 de la calle Joselito el Gallo. Baila majestuosamente. Gravemente. Como si fuera Utman, el primero de los Omeyas.

En un descanso, me mira fijamente, como debe mirar de madrugada a las aves zancudas que gusta fotografiar en las marismas, y hace ademán de empuñar, lentamente, el curvado alfanje:

-He leído en algún lugar tu tesis de que Andalucía accedió a la vía rápida a la autonomía como consecuencia de una jugarreta táctica del PSOE para hundir a laUCD de Adolfo Suárez. Quiero que sepas que eso no es verdad. La idea de que Andalucía debía acceder a la autonomía sin más dilación figuraba en el programa socialista y fue muy meditada por un comité en el que yo participé activamente. Nuestra idea era evitar una repetición del modelo particularista de la República. Ya sabes: País Vasco, Catalunya y Galicia. Nosotros pusimos las bases del federalismo.

Utman sigue mirándome fijamente y la manzanilla con gaseosa burbujea. "Dame el búcaro, dame el búcaro, que tengo sed...", canta el cuadro flamenco. Veo una luz blanca. La revelación. La iluminación histórica.

-O sea, que tú eres el responsable. ¡Ya ves la que has liado! ¿Federalismo? ¿Puedo reír? Queda un buen trecho para llegar al federalismo.

-No tanto. Sólo falta convertir el Senado en cámara territorial.

"Dame el búcaro, el búcaro, que tengo sed...". (Y seguimos hablando de política: del nuevo presidente andaluz, José Antonio Griñán, al que todos ven fortalecido por el cambio y, a fecha de hoy, difícilmente batible por el PP. Javier Arenas puede que haya envejecido.)

En su caseta (Chicuelo, 64), el emir Herrera consigue mezclar, de fuera para dentro, a gentes de la más diversa procedencia en la mejor tradición de la radio popular española: un torero, un teniente general, la esposa de un gran constructor, un vasco demócrata y sentimental que estuvo sentado en el banquillo del proceso de Burgos... y la sombra de Manuel Chaves Nogales, el más fino periodista de la Sevilla republicana.

Criado en Mataró, Herrera es un andaluz - andaluz, andaluz-con técnica catalana. Temible combinación. Percibe bien el movimiento de las personas y las cosas, sabe distinguir con rapidez la dirección del viento y, cuando conviene, cede al sentido de la mesura (muchos taxistas de Madrid han vuelto a sonreír gracias a su dial, huyendo del furioso almuecín de Teruel). Baila sin levantar los brazos y te ve a venir: "Deja de mirarme así, que parece que vayas a redactar un informe para Barcelona".

Enric Juliana, De fuera para dentro. La Vanguardia.