Ferida oberta a Tiananmen

“Tiananmen és l’escenari cerimonial per a una nació de mil milions. És el lloc, si existeix aquest lloc, on el cel comunica el seu manament; no és només un lloc per celebrar la història sinó un indret on fer història inspirats per tants precedents”. Philipp J. Cunningham és un dels pocs estrangers que van participar a les manifestacions pro democràtiques a la Xina la primavera del 1989 i que van finalitzar abruptament amb la intervenció militar del 3 i 4 de juny a Pequín. Al seu llibre Tiananmen Moon, Cunningham descriu d’aquesta forma el simbolisme que ha tingut la plaça de Tiananmen a l’últim segle. Les manifestacions polítiques que han sorgit allí, han fet trontollar els ciments del poder. Vint anys després que la sang vessés a Tiananmen, la ferida segueix oberta. Un alt diplomàtic europeu destinat a Pequín valorava en una reunió recent amb periodistes que “les repercussions polítiques dels fets de Tiananmen ja no tenen més recorregut”. Aquest parer és compartit pels qui volen passar pàgina al conflicte internacional que encara cueja amb mesures com l’embargo d’armes de la UE sobre la Xina. La manera com la cúpula del Partit Comunista Xinès (PCX) oculta els fets és una prova que el trauma sí que existeix. Ni als mitjans de comunicació xinesos ni al sistema educatiu se’n fa esment i la informació editorial o a Internet al respecte està censurada. Però “l’efecte Tiananmen” perdura i encara avui, protestes de petits col·lectius -sobretot afectats per la corrupció a les províncies- s’intenten fer allí. A la plaça hi ha una supervisió diària per part de la policia i de cara al 20 aniversari han tornat els controls de permisos de residència a les àrees susceptibles d’acollir protestants. Implicats a les revoltes i els seus familiars continuen sota vigilància de les autoritats. Fins i tot és normal que ferits de bala aleshores, per temor a les repercussions, siguin tractats mèdicament de manera extraoficial quan tenen qualsevol problema de salut. Hi ha una manca total d’informació oficial. Dui Hua, fundació nord-americana que lluita pels drets dels presoners a la Xina i que col·labora amb el govern xinès, assegura que resten 30 persones a presó per haver pres part en els incidents del 1989, condemnades per actes contrarevolucionaris i atemptar contra l’Exèrcit Popular d’Alliberament (EPA). L’anterior recompte que havia fet Dui Hua apuntava a 60 empresonats. El presoner de Tiananmen més cèlebre és Liu Xiaobo, intel·lectual i president del PEN Club xinès que va assumir un rol decisiu negociant el desallotjament de la plaça la matinada del dia 4 de juny. Liu ja havia passat diverses temporades a la garjola i al desembre del 2008 hi va tornar acusat de ser un dels instigador de la Carta 08, un document que va ser difós l’any passat per recollir firmes en favor de reformes democràtiques radicals. Fins al present haurien donat suport a la Carta 08 prop de 10.000 ciutadans xinesos. La Carta 08 ha estat significativa per l’ampli recolzament que ha rebut i per la contundència a l’hora de defensar el llegat de les protestes. Hi ha desenes d’antics líders estudiantils i sindicals a l’exili. La majoria dels que hi van participar resideixen a la Xina, molts han fet actes de constricció i accepten que al 1989 el país no estava prou desenvolupat per assumir una democràcia plena. N'Hi ha que avui són empresaris que han fet fortuna o personatges populars com l’estrella del rock xinès Cui Jian, un dels icones dels moviment reivindicatius de la dècada dels 80. A Hong Kong, l’única ciutat xinesa on hi ha protestes públiques i informació lliure sobre el tema, uns dels pocs dissidents que encara hi queden és Han Dongfang, director del China Labour Bulletin, una entitat dedicada a protegir els drets dels treballadors xinesos. Han va ser a les protestes de Tiananmen com un destacat líder sindical independent però actualment manté una bona relació amb el PCX. La seva feina és respectada perquè no entra en qüestions polítiques, segons va explicar ell mateix en una entrevista de fa dos anys amb l’AVUI. Han va reconèixer que espera el permís de Pequín per tornar a la Xina tot i que en cap moment es retractava d’haver-se manifestat a Tiananmen: “Allò no va passar per no res. Hi va morir gent per fer de la Xina ara un país millor”. El nombre de morts és la principal incògnita que el PCX evita aclarir. Amnistia Internacional creu que hi hauria “entre diversos centenars a diversos milers” de víctimes mortals. L’associació de mares de Tiananmen ha pogut identificar prop de 150 morts però les xifres més conservadores filtrades des de la Xina estableixen la xifra entre els 200 i els 400. La represàlia armada es va produir a diversos punts del centre de la ciutat i per això ha estat difícil la documentació sobre les víctimes. A l’estranger també hi ha personalitats vinculades a la Xina que relativitzen els efectes de Tiananmen. El català Eugeni Bregolat, vuit anys ambaixador espanyol a Pequín, ha insistit que els morts són menys dels que es creia i que la Xina no estava llesta per a una sobtada transformació democràtica. Les protestes de Tiananmen van sorgir des de les universitats com una reacció davant la manca d’una obertura política i de control de la corrupció que acompanyés la ràpida modernització econòmica que s’estava produint. La mort l’abril del 1989 del dirigent comunista més liberal del moment, Hu Yaobang, va ser el detonant de les mobilitzacions. Hu va ser rellevat de la secretaria general del PCX el 1987 per la pressió dels sector més immobilistes i aquella decisió ja va provocar manifestacions que preveien el malestar que esclataria dos anys més tard. Els estudiants es van presentar davant Zhongnanhai, la residència del govern xinès, per defensar la memòria de Hu. Dues setmanes més tard es va celebrar la multitudinària convocatòria del 4 de maig per commemorar els 70 anys dels moviments nacionalistes del 1919. L’exaltació a les manifestacions va augmentar arran d'una editorial a portada del Diari del Poble –el principal òrgan de comunicació del PCX- acusant els manifestants de ser titelles de grups contrarevolucionaris que volien enderrocar el PCX. Després van iniciar-se les vagues de fam i les concentracions permanents a la plaça, acollint fins a 100.000 persones coincidint amb l’esperada la visita d’Estat de l’ex líder de la Unió Soviètica Mikhail Gorbatxov, un referent aleshores dels moviments reformistes al bloc comunista. Les divisions del EPA que esperaven fora de Pequín va entrar la nit del 3 de juny a la capital amb l’ordre de fer respectar amb la força la llei marcial que s’havia anunciat feia dues setmanes. El politburó del Comitè Central del PCX va assumir la via més contundent al·legant que hi havia un greu risc de caos al país perquè les protestes s’havien estès a les principals ciutats. També era humà cert temor per part dels veterans del PCX que havien patit la humiliació, les detencions i fins i tot tortures durant la Revolució Cultural. Cunningham relata al seu llibre els paral·lelismes en la manera d’expressar-se dels estudiants al 1989 i la dels Guàrdies Rojos quinze anys abans. Xi (nom fals) és un fotògraf xinès que va ser a Tiananmen i que va marxar a viure a Europa per seguretat. En una breu trobada a Pequín recorda l’estupor dels manifestants quan es van assabentar que els soldats estaven disparant: “no ens ho podíem creure. Semblava inversemblant perquè la població de Pequín clarament recolzava les manifestacions”. “L’incident del 4 de juny”, segons la terminologia oficial, és el gran trauma del PCX, segons conclou el corresponsal de The Economist a la Xina, James Miles, al llibre The legacy of Tiananmen. Mai havia estat tan nítida la divisió entre els grups reformistes i els doctrinaris entre els quals oscil·la el PCX com en els moments previs al 4 de juny. El xoc es va visualitzar entre Li Peng, el primer ministre i favorable a l’acció armada, i Zhao Ziyang, el secretari general que va prendre part pels estudiants i que buscà un solució pacífica. Zhao va viure fins a la seva mort (2004) sota arrest domiciliari però durant aquest temps, d’amagat, va gravar les seves memòries, que acaben de sortir publicades en anglès sota el títol Prisoner of State. Zhao detalla el seu xoc amb els ortodoxes del PCX. El més interessant de l’obra és la seva condemna moral del líder del PCX Deng Xiaoping, l’home que anteriorment havia promogut els sectors liberals. Segons Zhao, la intervenció armada no es va votar i es va decidir en una reunió secreta a casa Deng, qui va acabar cedint davant els membres del politburó més agressius. En un llibre aparegut el 2008 sobre Zhao, aquest ja denunciava que Deng va fer seves les reformes econòmiques que el propi Zhao hauria ideat. Les memòries de Zhao són una venjança pòstuma i un crit d’atenció al PCX perquè curi les ferides. A Prisoner of State es publica la famosa fotografia de Zhao dirigint-se als estudiants a Tiananmen la nit prèvia de la declaració de la llei marcial. Darrere seu hi apareix un dels seu assistents més destacats, l’actual primer ministre Wen Jiabao."

Cristian Segura. Versió reduïda a l'AVUI: