La gastrimargia cristiana

"La gastrimargia, la paraula grega que donarà finalment el mot de gastronomia. Ens parlarà, doncs, del menjar i del beure. Segons Climent [Climent d'Alexandria s.II-s.III], la significació correcta de la paraula grega és "bojos (margos) pel ventre (gastros)". Naturalment, més que tota mena de menjar desordenat, que també condemna, el que preocupa és el refinament que comprova en molts àgapes cristians: "I si alguns gosen dir àgape a certs plats que fan una oloreta de rostit amb salsa... injuriant la santificació de l'àgape... s'erren si creuen comptar, amb els menjars, les promeses divines." En general, cal menjar "cebes, olives, alguns llegums, llet formatge, fruita i diversos menjars sense salsa". S'ha de procurar no fer com aquells que es llencen sobre les taules fumejants... que tenen per guia un dimoni golut, del qui jo dic que és el 'dimoni del ventre'; el dimoni es contradiu en cohabitar amb un dimoni".

El vi de per si no és dolent, però cal tenir-hi cura. En els joves, pot ser nociu: "no és convenient vessar el líquid més calent sobre una edat que bull, com si aboquéssim foc sobre foc". La seva experiència li diu que 'en fermentar el vi, les sines i el òrgans sexuals s'exciten impúdicament i s'inflen, anunci de la fornicació'. El moment de beure vi és 'l'hora de sopar, ja que no ens dedicarem a la lectura... l'atmosfera és més fresca i és bo suplir la calor natural que disminueix... prenent vi en quantitat escassa. Els més grans han de participar en la beguda amb més alegria... i fins i tot s'ha de permetre que facin una mena de bromes en els banquets'. Però tot té un límit: 'els experts en diuen estar lleugerament ebris. En aquesta situació, el vi produeix bons efectes, com una medicina saludable... el vi torna a la gent més alegre, més agradable per als altres comensals, més suaus amb els criats i més dolç amb els amics.' Però carrega contra els borratxos, 'aquestes imatges ridícules i lamentable'. I fa una llista dels 'vins d'importació que són d'un gust depravat', tot demostrant estar a l'alçada d'un bon sommelier. 'El de Tassos, olorós, el de Lesbos, aromàtic; de Creta, dolç; de Siracusa, suau; un Mendes d'Egipte; el de Naxos; una altra marca, de gran qualitat, que procedeix d'Itàlia; i moltes denominacions més..."

Jesús Mestre i Godes, Els primers cristians.