The sanctity of my madness

"Taking their lives, I knew them in their most exquisite moments of existence. Cutting them down young, ardent and healthy, I assimilated brashness and sex that would have gone timid had I not usurped it for my own use. Part of it was to kill my nightmares and staunch my awful rage, and part of it was for the sheer thrill and high-voltage sense of power that murder gave me. I cannot summarize my drives in any greater perspective than that.

So you look for cause and effect; you partake of my brilliant memory and absolute candor and conclude what you will. Build mountains out of ellipses and bastions of logic from interpretations of the truth I have given you. And if I have gained your credibility by portraying myself honestly, frailties and all, then believe me when I tell you this: I have been to points of power and lucidity that cannot be measured by anything logical or mystical or human. Such was the sanctity of my madness."

(The Great) James Ellroy, Killer on the road.

El canvi es decideix al camp

La prefectura de Niigata, a la costa nord-est del Japó, és la primera regió en producció agrícola del país i el paradigma d'un món rural que perd ràpidament nivells de benestar davant les grans ciutats. El primer ministre japonès, Taro Aso, va començar l'1 d'agost a Niigata la campanya del Partit Liberal Demòcrata (PLD) per deixar clar que les prefectures rurals, tradicionalment els nuclis de votants més fidels del PLD, són el camp de batalla on calia defensar la seva continuïtat al poder de cara a les eleccions parlamentàries que se celebren avui.
Des que el PLD es va fundar el 1955, només ha deixat el govern durant onze mesos. Va ser el 1993, davant una coalició de forces de l'oposició liderada per trànsfugues del PLD. Si allò va quedar com una tempesta d'estiu, el que afronta ara el partit al poder és un cicló. Les enquestes a la ciutat de Niigata, capital de la prefectura homònima amb 800.000 habitants, han estat favorables durant tota la present legislatura a l'opositor Partit Democràtic (PD), format el 1992 per sectors dissidents del PLD, socialdemòcrates i entitats minoritàries d'esquerres i dretes.
Niigata va obtenir el 2007 la nominació de "ciutat autònoma" després que el govern de l'exprimer ministre del PLD Junichiro Koizumi promogués una llei que cedia competències a les prefectures per compensar el pla de reducció de la despesa pública estatal. Akira Shinoda, alcalde de la capital -sense filiació a cap partit-, recorda que les reformes econòmiques liberals de Koizumi van servir per recuperar la confiança en el PLD a les grans zones urbanes. Les privatitzacions i les retallades en el servei públic de Koizumi, però, van provocar rebuig a les províncies rurals, on es pateix l'efecte de la davallada demogràfica: "La Seguretat Social i l'educació són cabdals al Japó des dels anys de Koizumi, però la qualitat d'aquests serveis ha empitjorat al camp", afirma Shinoda.
Al carrers de Niigata res indicaria que hi ha en marxa una campanya electoral si no fos per la fugaç carrera d'una furgoneta d'un partit amb el candidat del barri saludant o dirigint-se als vianants amb un micròfon. Per les restriccions d'espai que imposa la llei electoral, a la via pública és més fàcil trobar-hi màquines expenedores de begudes que no pas cartells de propaganda.
Criden l'atenció els nombrosos partits alternatius, com ara el Partit de la Realització de la Felicitat i el Partit del Somriure. Els japonesos semblen patir un pessimisme crònic després de quinze anys amb una economia propera a la recessió i un constant augment de l'atur, tot i que és de només el 5,7%. Segons raona el professor d'economia de la Universitat de Niigata Ivan Tschelichtev al llibre Asia's Turning Point, el Japó viu desmoralitzat perquè no assumeix que és una superpotència desenvolupada que no pot créixer al ritme d'abans: "Les expectatives sobre el govern i les victòries en competitivitat internacional s'han demostrat exagerades. L'escepticisme substitueix l'excitació".
Defugint responsabilitats
Chinami Nishimura és candidata del PD a Niigata i viceministra del govern a l'ombra de l'oposició per a la igualtat de gènere i la planificació familiar. En una recent trobada amb votants en una llar d'infants, Nishimura va dir a l'AVUI que "els japonesos veuen negra la situació perquè no tenen experiència a millorar per ells mateixos. Esperen que les decisions les prengui algú altre". Aquest "algú" ha estat durant les últimes dècades el PLD, però s'ha produït un daltabaix, perquè "el partit ha renunciat a les seves responsabilitats", explica Hideaki Yamakawa, exassessor de finances del govern i professor de la Universitat de Kanazawa Gakuin.
L'executiu ha tingut quatre primers ministres els últims quatre anys. "Han avergonyit els japonesos", diu Yamakawa. Li dóna la raó la Shibuya, una metgessa de Sapporo, a la prefectura de Hokkaido, que és a Niigata per unes conferències mèdiques: "A Hokkaido ha de guanyar el PD. Sentim vergonya d'Aso. No entén els problemes reals del poble i és un inculte. Quan parla, s'equivoca sovint". A Hokkaido és on es presenta Yukio Hatoyama, el cap de files del PD. Mentre que el PLD segueix promovent una economia basada en la producció, Hatoyama planteja millorar primer la qualitat de vida. "Els japonesos hem de sentir que formem part d'un col·lectiu. Els canvis han estat tan ràpids des dels anys 60 que encara prioritzem pertànyer a l'empresa abans que a la família", diu Yamakawa.
El PD vol apujar la inversió en programes familiars i reduir la despesa pública modernitzant el cos funcionarial, el gran obstacle per a les reformes. En un dels últims actes electorals, Rokuzaemon Yoshida, candidat del PLD a Niigata, responia a les enquestes que donen la majoria absoluta al PD: "Els japonesos canviaran de parer. El PD no té experiència i està format per faccions oposades. Quan arribi l'hora de manar, no podran prendre decisions".

Cristian Segura, AVUI d'avui, El canvi es decideix al camp japonès.

Can these people be Japanese?

"Until then, most victory celebrations in Japan were relatively sedate affairs in which the participants would douse each other with beer for a while and then go home. The young lions [Seibu Lions] had a style all their own, however. They swilled beer and spit it out, à la Sid Vicious, all over each other as well as the raincoat-clad members of the press covering the scene. Kudo kissed the third baseman and team captain, Hiromichi Ishige, flush on the lips, and cried "I rabu you" (I love you) in accented English. "I needo you" replied Ishige and kissed Kudo back, as teammates emptied bottles of beer into their trousers.

Kiyohara, who had donned a rubber Ronald Reagan mask, and Akiyama picked up the second baseman and dumped him headfirst into a large wooden barrel filled with sake. Then they picked up a second barrel of sake and poured its contents over a TV cameraman. Next, Kiyohara pushed Akiyama's face into a chocolate cake. The anchorwoman for one of the evening news shows was clearly shocked. She looked up from her script, mouth agape, and gasped, "can these people really be Japanese?"

Robert Whiting, You gotta have wa.

Los yahoos

Los yahoos, 1.

Sólo unos pocos tienen nombre. Para llamarse, lo hacen arrojándose fango. He visto asimismo a Yahoos que, para llamar a un amigo, se tiraban por el suelo y se revolcaban. Físicamente no difieren de los Kroo, salvo por la frente más baja y por cierto tinte cobrizo que amengua su negrura. Se alimentan de frutos, de raíces y de reptiles; beben leche de gato y de murciélago y pescan con la mano. Se ocultan para comer o cierran los ojos; lo demás lo hacen a la vista de todos, como los filósofos cínicos. Devoran los cadáveres crudos de los hechiceros y de los reyes, para asimilar su virtud. Les eché en cara esa costumbre; se tocaron la boca y la barriga, tal vez para indicar que los muertos también son alimento o —pero esto acaso es demasiado sutil— para que yo entendiera que todo lo que comemos es, a la larga, carne humana.

Los yahoos, 2.

Cada niño que nace está sujeto a un detenido examen; si presenta ciertos estigmas, que no me han sido revelados, es elevado a rey de los Yahoos. Acto continuo lo mutilan (he is gelded), le queman los ojos y le cortan las manos y los pies, para que el mundo no lo distraiga de la sabiduría. Vive confinado en una caverna, cuyo nombre es Alcázar (Qzr), en la que sólo pueden entrar los cuatro hechiceros y el par de esclavas que lo atienden y lo untan de estiércol. Si hay una guerra, los hechiceros lo sacan de la caverna; lo exhiben a la tribu para estimular su coraje y lo llevan, cargado sobre los hombros, a lo más recio del combate, a guisa de bandera o de talismán. En tales casos lo común es que muera inmediatamente bajo las piedras que le arrojan los hombres-monos.

Los yahoos, 3.

A la tribu le está vedado fijar los ojos en las estrellas, privilegio reservado a los hechiceros. Cada hechicero tiene un discípulo, a quien instruye desde niño en las disciplinas secretas y que lo sucede a su muerte. Así siempre son cuatro, número de carácter mágico, ya que es el último a que alcanza la mente de los hombres. Profesan, a su modo, la doctrina del infierno y del cielo. Ambos son subterráneos. En el infierno, que es claro y seco, morarán los enfermos, los ancianos, los maltratados, los hombres-monos, los árabes y los leopardos; en el cielo, que se figuran pantanoso y oscuro, el rey, la reina, los hechiceros, los que en la tierra han sido felices, duros y sanguinarios. Veneran asimismo a un dios, cuyo nombre es Estiércol, y que posiblemente han ideado a imagen y semejanza del rey; es un ser mutilado, ciego, raquítico y de ilimitado poder. Suele asumir la forma de una hormiga o de una culebra.

Los yahoos, 4.

Escribo ahora en Glasgow. He referido mi estadía entre los Yahoos, pero no su horror esencial, que nunca me deja del todo y que me visita en los sueños. En la calle creo que me cercan aún. Los Yahoos, bien lo sé, son un pueblo bárbaro, quizás el más bárbaro del orbe, pero sería una injusticia olvidar ciertos rasgos que los redimen. Tienen instituciones, gozan de un rey, manejan un lenguaje basado en conceptos genéricos, creen, como los hebreos y los griegos, en la raíz divina de la poesía y adivinan que el alma sobrevive a la muerte del cuerpo. Afirman la verdad de los castigos y de las recompensas. Representan, en suma, la cultura, como la representamos nosotros, pese a nuestros muchos pecados. No me arrepiento de haber combatido en sus filas, contra los hombres-monos. Tenemos el deber de salvarlos: Espero que el Gobierno de Su Majestad no desoiga lo que se atreve a sugerir este informe.”

Jorge Luis Borges, El informe de Brodie.

La suor i les llàgrimes de Beijing 2008

El districte de Cuigecheng a Pequín té una avinguda principal de sis carrils perquè circulin el més ràpid possible els camions dels polígons industrials de la zona. Hi ha un carril bici a cada sentit, però els utilitzen els vianants perquè a les voreres hi ha massa obstacles: venedors ambulants, taules de plàstic on la gent juga a cartes o beu cervesa, mecànics reparant motocicletes, forats on cremar escombraries i algun burro de càrrega. També hi ha diversos restaurants de carn d'ase, molt preuada a segons quines regions. Cuigecheng és a només 15 km de l'anella olímpica i semblen països diferents.

Es veia poca gent ahir a la nit a Cuigecheng. També circulaven pocs vehicles a la 5a anella de la metròpoli, normalment plena a vessar. La majoria era a casa seguint la clausura dels Jocs. Un 80% dels veïns són treballadors immigrants, els mingong. A Pequín s'estima que n'hi ha més de 2 milions. Els mingong són els éssers més humils de les metròpolis xineses, la força bruta que ha aixecat la ciutat olímpica. En els últims mesos han sigut apartats dels districtes cèntrics i han tingut escasses opcions de dir què en pensen del fruit del seu treball: un colossal esdeveniment i la transformació de la capital xinesa.

Els comensals al restaurant de fideus de la família Ping escuraven els plats per marxar a corre-cuita i veure a casa l'inici de la cloenda. La barriada és una successió de tallers de camions, botigues de productes de la construcció, humils complexos residencials i barraques. A una taula hi seia una família de la província de Henan, del centre de la Xina; a l'altra hi sopava sol un noi de 26 anys de Hebei, a tocar de Pequín, empleat a una impremta local. "El millor dels Jocs és que han unit els xinesos de totes les procedències", opinava mentre pagava el compte.

Els Ping, de Liaoning, al nord de la Xina, es van amorrar plegats al petit televisor marca Changong del menjador. En aparèixer per primer cop el president xinès, Hu Jintao, un grup de cinc treballadors de Sichuan proposaven un brindis per ell. Amb la primera coreografia de centenars d'extres, queia el segon brindis, ara per Zhang Yimou, el prestigiós director de cinema i responsable artístic de les dues cerimònies. Quan el munt d'ampolles de cervesa buides ja passava de la dotzena, va tocar l'últim parlament. "Beguem per les 51 medalles d'or de la Xina. L'harmonia entre el cel i la terra ho han fet possible", proclamava solemne Huang Gonglu, un jove de 30 anys que en fa 14 que va emigrar de Sichuan a Pequín. Huan és el cap del grup perquè és qui ha els ha anat portant a Pequín. Tots treballen al mateix subsector, acabats d'interiors de vivendes.

L'efecte de l'alcohol al menjador dels Ping era evident amb l'inici de la desfilada d'atletes. "El millor dels Jocs han sigut les noies del voleibol", provocava un dels nois. Un altre disparava contra els Estats Units: "Han fet la guerra a l'Iraq. No els volem, els xinesos som un poble pacífic". A mesura que bevien la cerimònia deixava de tenir importància. Huang explicava que el canvi més notable dels Jocs al barri eren els centenars de famílies i treballadors de la construcció desallotjats de barris més cèntrics perquè els havien suspès la feina durant els Jocs o perquè les seves cases velles i insalubres havien sigut demolides.

De fons se sentia la veu en francès del president del COI, Jacques Rogge, quan Huan Yan se sincerava tremolant de nervis: la seva empresa deu 6 mesos de sou, 7.000 iuans (700 euros), a 23 empleats i no saben si podran contractar un advocat sense ficar-se en problemes. "Són una màfia violenta amb contactes", assegurava Huan.

La cerimònia és encara a mitges quan la colla de Sichuan decideix marxar. Excitats per l'alcohol pugen a les bicicletes i pedalen alegres fins al seu recinte residencial, on un policia i dos guardes de seguretat demanen la documentació a tothom que hi vol accedir. "És per seguretat, a cada barri de vivendes", respon la policia, sense concretar quina és l'amenaça. Els Jocs s'acaben i la normalitat torna a cada racó de la ciutat olímpica, també als més humils, on hi ha la base humana que sustenta Pequín."

Cristian Segura, Diari AVUI. Els creadors de Pequin 08.

Remuntada en família (tribut a un gran partit d'hoquei)

"Quan arriba l'hora de la veritat a les gran cites de l'hoquei herba sempre hi són les quatre mateixes seleccions: Alemanya, Holanda, Espanya i Austràlia. De les quatre, l'única que encara no ha guanyat l'or olímpic és la selecció espanyola. Ara tindrà la seva tercera oportunitat després de les plates a Atlanta 96 i Moscou 80 gràcies a una remuntada memorable ahir a semifinals (d'un 0-2 al 3-2) davant Austràlia, campiona a Atenes 04 i el millor equip del moment. La glòria semblava reservada per als aussies, però el caliu familiar de Terrassa i Barcelona traslladat a Pequín hi va saber fer front.
Feia una hora que havia acabat el matx i una trentena de catalans, amics, parelles i familiars, esperaven els seus nois. Eren els últims a l'estadi però la sessió de fotos amb els guanyadors al camp era obligada. L'hoquei és un esport peculiar que té un peu en el professionalisme i l'altre segueix lligat a les tradicions familiars.

El d'hoquei ha estat un dels pocs estadis dels Jocs on s'han sentit crits d'ànim en català i s'ha vist alguna senyera a les grades. Onze dels setze components de l'equip són terrassencs i dos, barcelonins. Tito Fàbregas, medallista de plata a Moscou 80 i pare de Kiko Fàbregas, el capità de l'equip, explicava que malgrat les rivalitats entre clubs catalans hi ha una forta relació després de tants anys seguint la selecció espanyola: "Nosaltres som sempre els mateixos i ens unim. Som menys davant les aficions d'Alemanya, Holanda o Austràlia, la majoria seguidors habituals de l'hoquei".

L'equip aussie va desbordar a la primera part la defensa espanyola gràcies a un moviment més ràpid dels jugadors. Austràlia cedia la possessió i apostava per la solidesa de les seves dues roques al mig de la defensa, George i Wella, que van anul·lar els puntes Edu Tubau i Santi Freixa. La segona part va començar igual que la primera, mateix estil i mateix gol matiner d'Austràlia. Quan la sort ja semblava decidida es va activar el "millor trident davanter del món", Freixa, Tubau i Pol Amat, com definia ahir el seleccionador d'hoquei masculí de la Xina, Kim Sang Ryul. Amat en concret va ser desequilibrant amb el seu poder físic en carrera i obrint espais per a Tubau, que en 7 minuts va marcar els dos gols de l'empat. Per a la final, Amat és dubte per una lesió al turmell.
Freixa va fer el gol del triomf a 2 minuts del final en un penal córner. Alemanya, que va vèncer Espanya a la fase de grups, espera a la final en un xoc tàctic que farà treballar el cervell matemàtic del seleccionador Maurits Hendriks i els cors dels familiars a la grada."

Avui fa un any d'aquest partit, a l'AVUI dels Jocs, Remuntada en família cap a la final.

You are proper, you are safe

"-(Alma Burke): Because I want to be proper.

-(Private Prewitt): Proper?

-(A. B): Yes, proper. In another year, I’ll have enough money saved and I’ll go back to my hometown in Oregon and build a house for my mother and myself. And join the country club and take up golf. And I’ll meet the proper man with the proper position. I’ll be a proper wife who can run a proper home and raise proper children. And I’ll be happy because when you are proper, you are safe."

From here to Eternity, directed by Fred Zinnemann.

(Donna Reed played the role of Alma Burke, a prostitute at the New Congress Club. Montgomery Clift was private Prewitt, a soldier stationed in Hawaii, year 1941)

La flota africana

"Alcino Gomes va aparèixer davant els periodistes físicament rebentat. Gomes, que representa São Tomé i Príncipe, tot just havia quedat ahir eliminat a la primera ronda dels 1.000 metres de caiac dels Jocs Olímpics de Pequín. Va arribar últim a 58 segons del primer, el campió canadenc Adam van Koeverden. A la primera pregunta d'aquest diari, Gomes s'estira a terra i rebufa. "No puc, ho sento". Escup, beu aigua i quan el seu company del Senegal Assame Fall mira d'aixecar-lo, patina i torna a caure. Tots dos són representants d'un fenomen que qualla a Pequín: l'onada d'africans en el rem.

Fall va fer el millor temps dels tres caiaquistes negres de K1 1.000 metres: 4 minuts i 7 segons, davant els 3 minuts i 27 segons del primer de la seva eliminatòria, el britànic Tim Brabants. El millor africà en caiac va ser el sud-africà Shaun Rubinstein, un jove blanc que va fer un temps de 3 minuts i 36 segons.

Sud-àfrica és l'únic país del continent amb una presència constant en caiac i canoa olímpica. La Federació Sud-africana de Canoa té 6.000 practicants registrats en aquestes dues modalitats. La xifra és petita comparada amb la de qualsevol de les grans potències europees, però el més sorprenent és que un Estat com Angola hagi pogut classificar un regatista en canoa, Fortunato Pacavira, quan el país té 25 practicants, segons Domingo Torres, del Comitè Olímpic Angolès.

És la primera vegada que Angola participa en una prova aquàtica dels Jocs Olímpics. El mateix rècord es pot aplicar al Senegal, São Tomé i Príncipe i Costa d'Ivori, tots presents a Pequín. També va destacar un novell com el sud-africà Calvin Mokoto, que en el seu debut olímpic va passar a semifinals de canoa 1.000 metres. Com l'angolès, en creuar la línia de meta Mokoto va demanar a l'organització de pujar a bord d'una de les barques d'auxili perquè no tenia més forces per remar fins a port. A les proves de caiac i canoa es classifiquen directes per a la final els primers de cada eliminatòria. Els que obtenen del segon al setè lloc passen a semifinals i el vuitè i novè queden desclassificats. Pacavira, setè a la seva volta, va passar a semifinals amb un temps de 4 minuts 39 segons, a 44 segons del líder de la cursa.

Pacavira va ser deu anys pescador i ara és conductor d'autobusos. Va descobrir els esports de rem quan un dia uns coneguts el van colar al Club Naval de Luanda. És un afortunat perquè l'últim any i mig ha pogut dedicar-se a entrenar a Alemanya i Portugal amb un subsidi del seu govern. "L'economia creix sòlidament i el país fa anys que viu en pau. Això dóna una estabilitat que permet a cada vegada més joves dedicar el seu temps a l'esport", explica el periodista angolès de Radio 5 Auves da Silva.

Precisament el comerç amb la Xina és el principal motor del creixement econòmic que experimenten bona part dels països africans. "Hi ha un boom dels esports de rem a l'Àfrica perquè per primera vegada s'estan invertint diners i els programes de la Federació Internacional de Canoa estan aplicant-se bé", explicava el representant de comunicació de la selecció sud-africana Dave Macleod. El senegalès Fall n'és un exemple: ha aconseguit una sèrie de programes d'ajuda que li han permès residir tres anys als EUA preparant-se esportivament. "Al Senegal sóc famós perquè participo als Mundials i faig bons resultats als campionats africans. Sóc una estrella i faig atractiu l'esport", deia Fall des del camp de regates de Shunyi, als afores de Pequín.

Macleod té clar que en una competició olímpica hi ha dos tipus d'atletes: una minoria que rivalitza per les medalles i una majoria que no aspira als metalls i sí, en canvi, a sortir per televisió al màxim nombre d'eliminatòries possible. "És el més important per als africans perquè encoratja la gent del seu país i dóna popularitat a l'esport", segons Macleod, que esmenta com a model Benjamin Boukpeti, un francès de pare togolès que gràcies a la doble nacionalitat va decidir representar Togo a Atenes 2004 en la prova d'eslàlom de caiac K-1. A Pequín ha aconseguit el bronze en aquesta modalitat, la primera medalla guanyada en nom de Togo. El triomf ha coincidit amb l'anunci de Boukpeti d'establir-se un temps a Togo per introduir-hi el seu esport."

Cristian Segura, al Diari AVUI dels Jocs. La flota africana irromp a Pequín.

Clupeophilia

"Anyone on the sixteenth floor of the Roger Smith Hotel, in midtown, at five-forty-five on a recent June afternoon would have seen a puzzling assemblage of people in the corridor: a construction worker from Brooklyn, a mathematics professor from Princeton, a couple from Aruba, a father with an infant strapped to his chest, and an artist from the Lower East Side. It wasn’t immediately apparent what had brought this seemingly random slice of humanity together. Had one come up in the service elevator, though, an unmistakable aroma would have given a vital clue. By five-fifty-nine, almost sixty people had gathered in the hallway.
At six, the doors to an event room opened and the crowd rushed in. There, in the middle of the room, lighted, draped, surmounted by a huge glittering block of ice, was an altar: an altar covered with hundreds of fresh herring, the first of the season, just flown in from Holland. This was an altar consecrated to Clupeus, the god of herring, whose annual festival is celebrated in late spring by herring-lovers the world over.
Entire books have been published about cod, about eel, about tuna, but relatively little has been written about herring. (There is, however, a delightful book by Mike Smylie, “Herring: A History of the Silver Darlings,” and a fascinating chapter in W. G. Sebald’s “The Rings of Saturn.”) But herring have played a great part in human history. In the Middle Ages, they were carefully graded and priced by the Hanseatic League, and supported fisheries in the Baltic and the North Sea—and, later, in Newfoundland and on the Pacific Coast. Herring are one of the commonest, cheapest, and most delicious fish on the planet—a fish that can take an infinity of forms: marinated, pickled, salted, fermented, smoked, or, as with the exquisite Hollandse Nieuwe, straight from the sea. They are one of the healthiest fish, too, full of omega-3 oils, and without the mercury that accumulates in the big predators like tuna and swordfish. A few years ago, the oldest person in the world, a hundred-and-fourteen-year-old Dutch woman, said she attributed her longevity to eating pickled herring every day. (A hundred-and-fourteen-year-old woman from Texas attributed her long life to “minding my own business.”)
There are many species of Clupeidae, with varying sizes and tastes, from the Atlantic herring, Clupea harengus, to the pilchard (much loved in England, and often served in tomato sauce), to the tiny sprat, best smoked and eaten bones and all. When I grew up in England, in the nineteen-thirties, we had herring virtually every day: smoked herring (kippers or bloaters) at breakfast, perhaps a herring pie at lunch (my mother’s favorite dish), fried herring roe on toast at teatime, chopped herring at dinner. But times have changed, herring is no longer on every breakfast and dinner table, and it is only on special, joyous occasions that we clupeophiles can come together for a real herring feast.
...

Guests started from the great central table, the altar covered with new herring; washed these down with aquavit; and moved on to satellite tables, where there were matjes herring, herring in wine sauce, herring in cream sauce, Bismarck herring, herring in mustard sauce, herring in curry sauce, and plump schmaltz herring, fresh from Iceland. Oily and briny, schmaltz herring can last for twenty years; taken from the Baltic, they were a staple food (along with black bread, potatoes, and cabbage) of poor Jews throughout Eastern Europe. For my father, born in Lithuania, there was nothing to compare with them, and he ate them daily all his life."

Oliver Sacks, Clupeophilia, The New Yorker.

La lleva de Kerala

Entre tants cossos estudiats al detall amb moderns sistemes de preparació, les atletes índies destacaven perquè eren les úniques ahir a la zona mixta de l'Estadi Olímpic de Pequín que feien olor de Bàlsam del Tigre. La famosa crema originària de Singapur és un remei tradicional arreu d'Àsia per tonificar els músculs. Si hi ha un país que és fidel a les tradicions, aquest és l'Índia. El primer cop que un indi va arribar lluny en atletisme va ser a Los Angeles 84 amb una jove de 20 anys que es deia Pilavullakandi Thekkeparambil Usha. Des d'aleshores va quedar establert, en una mena de consens popular, que les dones índies, si volen fer esport, han de dedicar-se a córrer o fer salt. Dels 16 representants indis en competicions d'atletisme a Pequín, 13 són dones.

Tot va començar una tarda de l'agost del 1984, quan al Los Angeles Memorial Coliseum P.T. Usha va guanyar contra pronòstic una de les semifinals dels 400 metres tanques. L'endemà, a la final, va quedar-se a una centèsima de segon de la medalla de bronze, però a la seva pàtria ja l'esperaven com una heroïna. La repercussió d'aquella fita va ser tal que encara avui, "totes les atletes índies que hi ha a Pequín, hi hem arribat perquè de petites somiàvem que seríem com ella", comentava ahir l'heptatleta Shobha S. Javur tot just acabar de córrer la seva eliminatòria dels 200 metres llisos. L'efecte Usha va quallar en especial al seu Estat d'origen, Kerala, considerat el bressol de l'esport indi i que aporta cinc dels seus 16 atletes olímpics. D'altres, com Javur i la seva companya d'heptatló Pramila Gudanda, procedeixen de províncies properes a Kerala.

Javur, Gudanda i Susmita Singha Roy ocupaven respectivament, acabada la primera jornada de l'heptatló, els llocs 29, 32 i 34 a les classificacions, d'un total de 43 participants. La premsa índia s'agafa amb poc optimisme la seva presència a Pequín. El diari Express va publicar el dia 2 d'agost un comentari demolidor sobre les seves previsions olímpiques: "Amb poques expectatives de tirar endavant, el contingent atlètic indi, una autèntica colla de gent sense esperança, aterraran a Pequín amb l'única missió d'assegurar que són derrotats i no humiliats". Una de les corredores de Kerala, Preeja Sridharan, que ahir va quedar la 25a a la cursa de 10.000 metres, va reconèixer que "pensar en medalles és absurd".

Amb Usha l'Índia va estar per primera vegada a prop de pujar al podi olímpic al marge dels triomfs ara ja històrics de l'hoquei herba. Després de Los Angeles 84, Usha no va poder tornar a donar alegries. De fet, com admetia el govern de Kerala en un informe de fa quatre anys sobre l'evolució de l'esport a la regió gràcies a la figura d'Usha, que ella assolís la final dels Jocs va ser gràcies a l'absència dels Estats del bloc comunista, que van boicotejar els EUA. La pobra trajectòria olímpica índia -només 16 medalles en un segle de participacions olímpiques, 11 de les quals en hoquei- va rebre el primer or en dues dècades el passat dia 11, amb la medalla individual del país, la d'or en tir de 10 metres carrabina. El vencedor, Abhinav Bindra, és un milionari indi que ha pagat de la seva butxaca la participació en els últims tres Jocs i el salari del seu equip d'entrenadors alemanys.

A diferència de la Xina, a l'Índia no ha quallat l'esport, ni com a forma d'educació ni com a eina política. "Ens manca la capacitat de decisió central dels xinesos. Som una democràcia amb un poder molt fragmentat i amb una societat dividida en múltiples grups divergents", explica Mahendra Singh, periodista d'All India Radio enviat a Pequín. "No hi ha diners per entrenar esportistes perquè tot va al criquet. Qui vol preparar-se per a uns Jocs, s'ho ha de finançar i organitzar pel seu compte", comenta Singh.

Usha ha valorat aquests dies a la premsa local que obtenir una medalla en atletisme no és impossible per a Londres 2012 si s'instauren ja a l'Índia centres de preparació d'alt rendiment. Usha va obrir el 2002 a Kerala la seva escola d'atletisme i Javur confia que progressivament n'apareixeran més i més. "Jo m'entreno a Nova Delhi pel meu compte, amb un entrenador, però aquest és el model indi, i no està malament. Les autoritats el que han de fer és organitzar-nos més competicions nacionals i que les reconeguin les federacions internacionals", explicava Javur. La seva il·lusió són els Jocs de la Commonwealth del 2010, organitzats per primer cop a l'Índia, dos anys abans de l'objectiu de medalla a Londres 2012.

Cristian Segura, A l'Avui dels Jocs. La lleva de Kerala, inspiració del 1984.

Was will die Frau?

"2004 gab Pfizer den Versuch, mit Viagra auch die andere Hälfte der Welt zu erobern, auf. Die Pressemitteilung von damals las sich wie eine weitere Kapitulationserklärung in der langen, frustrierenden Beziehungsgeschichte zwischen männlich geprägter Wissenschaft und weiblicher Libido. »Die weibliche Erregungsstörung ist sehr viel komplexer als die Erektile Dysfunktion. Um sie zu diagnostizieren, müssen körperliche, emotionale und Beziehungs-Faktoren in Erwägung gezogen werden, und diese komplexen und voneinander unabhängigen Faktoren machen es sehr schwierig, die Wirkung eines Medikaments zu messen.«
Es klang wie ein Echo auf einen alten Satz, der Freud zugeschrieben wird: »Die große Frage, die ich trotz meines dreißigjährigen Studiums der weiblichen Seele nicht zu beantworten vermag, lautet: Was will die Frau?.«

Heike Faller, Projekt Pink Viagra, Zeit Magazin.

("Pfizer gave up in 2004 to conquer the other half of the world with Viagra. The press release that announced the decission was like a capitulation declaration in the long and frustrating history of the relation between renowned male scientists and the female libido. "The disruption of the female sexual arousal is much more compliated [to solve] than the male dysfunction. To diagnose the disruption must be considered physical, emotional and relationship factors. All these factors are complex and are not related to each other and make very difficult to evaluate the reaction of a medicine."
That was like an Echo of an old sentence attributed to Freud: "The main question that I couldn't answer in thirty years studying is: What does a woman want?")

Samba georgiana

"Mitjans de comunicació d'arreu del món es van plantar ahir pel matí a l'estadi de voleibol platja dels Jocs Olímpics de Pequín per fer-se ressò del moment de morbo del dia: un partit del torneig femení entre Rússia i Geòrgia. Difícilment un matx d'aquest esport hauria tingut l'atenció mediàtica que va rebre si no fos perquè els països que les dues parelles representaven estan enfrontats militarment des de la setmana passada. Les jugadores georgianes van guanyar amb un ritme que no semblava del Caucas, perquè en realitat, per a sorpresa dels presents, eren dues brasileres nacionalitzades de fa dos anys.

Quan la Cristine Santanna i l'Andrezza Chagas van guanyar l'últim punt d'un partit que va ser molt disputat, desenes de reporters les esperaven impacients a la zona mixta del camp per fer la pregunta de rigor: era aquella una victòria especial per a elles i el seu país? Tot el que va passar a partir d'aquell moment va ser un dels millors xous d'aquests Jocs. La situació era confusa al principi, perquè totes dues portaven inscrits noms georgians a l'equipament de joc -una adaptació dels seus cognoms- i a la informació oficial que proveeix l'organització no s'especificava els seus orígens. Però Chagas i Santanna són brasileres i era impossible no veure-ho. Van ser fitxades el 2006 pel govern georgià per tenir l'oportunitat de competir als Jocs Olímpics. A canvi havien d'introduir aquest esport al país, però segueixen vivint al Brasil -gaudeixen de la doble nacionalitat- perquè, asseguren, a Geòrgia no podrien entrenar. A l'estadi els únics que les animaven inesgotables eren un grup d'espectadors carioques disfressats amb perruques i la canarinha que no paraven de ballar corejant "Geòrgia! Geòrgia!". La resta del públic, xinesos gairebé tots, celebraven els punts dels dos equips i encara s'ho passaven millor amb la música discotequera que sonava després de cada jugada.

El president de la Federació Georgiana de Voleibol va aparèixer a la zona de premsa amb un grup de periodistes i funcionaris del Comitè Olímpic Georgià cridant i onejant la bandera nacional per fotografiar les noves ídols. "Nosaltres continuem als Jocs Olímpics i Rússia ja és fora. És una petita victòria. Moltes gràcies per l'interès de la premsa", repetia emocionat el cap de premsa del Comitè Olímpic Georgià, Giorgi Txanixvili. "Pensin que hi ha membres de l'equip olímpic que han perdut amics i familiars durant els atacs russos", assegurava Txanixvili, sense voler esmentar els noms d'aquests atletes. Santanna afirmava patir pel poble georgià després del xoc bèl·lic amb Rússia. "El meu cor volia guanyar les russes, segur. Avui em sento georgiana".

La roda de premsa posterior entre els dos equips va ser un enfrontament dialèctic surrealista. La russa Alexandra Xiriaeva va obrir el foc en opinar que no havia jugat contra l'equip de Geòrgia "sinó contra un equip d'amigues brasileres. Si haguessin estat georgianes hauria estat interessant. Però no ho són, i estic convençuda que no saben ni com es diu el president de Geòrgia".

Santanna va perdre els nervis i va etzibar: "Com voleu que no sàpiga el nom del president si és ell qui em va firmar el passaport? Si fins i tot la seva dona ha estat amb nosaltres a Pequín!". Santanna insistia també en la carta que van rebre del president georgià, Mikhaïl Saakaixvili, demanant que no es retiressin dels Jocs Olímpics, perquè "guanyar medalles és millor que fer la guerra".

Xiriaeva va valorar el tema amb un altre comentari àcid: "Rússia és gran, Geòrgia petita. Seria estúpid per part de Geòrgia de fer-nos la guerra". Política, violència verbal, humor i brasileres que són georgianes de tot cor. Qui deia que els Jocs Olímpics eren només esport?"

Cristian Segura, a l'AVUI dels Jocs, Samba georgiana.

El copista de Gongtibeilu

"You are a lucky dog" (eres un perro con suerte), escucha Mario cada vez que baja a hacer fotocopias a la copistería del señor Zhou. Este pekinés de 54 años no se corta un pelo a la hora de practicar inglés con los extranjeros que viven cerca de Gongtibeilu, una de las calles más concurridas por expatriados y diplomáticos occidentales en Pekín. Con Mario, un joven madrileño que trabaja en la capital china, Zhou tiene una buena excusa: repetirle lo afortunado que es por tener una novia española, guapa e inteligente.

"Todo el inglés que sé lo aprendí solo", dice Zhou, mostrando los libros de texto que guarda en la mesa de despacho que apila al fondo de la copistería. Las páginas están sucias y manoseadas, llenas de tachones y frases escritas a lápiz en su letra pequeña y minuciosa. Son los ejercicios hechos durante años una y otra vez. "Siempre quise estudiar idiomas, pero mi educación se quebró por culpa de la Revolución Cultural", se lamenta Zhou al recordar los tres años que se vio forzado a abandonar la escuela cuando Mao ordenó que los jóvenes fueran al campo para aprender de los campesinos (estudiar era un "capricho burgués").
Sin embargo, el empeño de Zhou ha dado su fruto y ahora presume de poder conversar con cualquier laowai como Mario. "Cuando abrí el negocio apenas había extranjeros", dice Zhou. En 1991, obtuvo junto a su mujer la licencia para abrir la copistería, a la que llamaron Ji-Hui (La Oportunidad), un juego de palabras que resulta de combinar sus nombres de pila, Ji Ren y Lan Hui. Ahora, la tienda está flanqueada por edificios de oficinas y apartamentos de lujo, con nombres como Sun City o Seasons Park, donde residen muchos extranjeros.

"Laoweeeei zhao ni le!" (¡te buscan los extranjeros!), grita Lan Hui a su marido cada vez que un occidental entra por la puerta. Si no hay mucho trabajo, mientras Zhou atiende a los clientes, Lan Hui aprovecha para empezar una nueva partida de póker en el ordenador, su verdadera pasión. El matrimonio se pasa el día en la tienda, no cierran nunca. "El alquiler del local se ha doblado desde que abrimos", explica Zhou.
Pagan 80.000 yuanes al año (unos 8.000 euros) por un local que no alcanza los 50m2 el salario medio anual de un trabajador en Pekín es la mitad. Por una fotocopia, Zhou cobra 0.5 yuanes, (menos de 1 céntimo de euro), por escanear un documento, 5 yuanes (medio euro). Como la mayoría de la población, dependen de una única fórmula para prosperar: ahorrar y trabajar sin parar.

Lo consiguieron: el negocio que en 1991 empezó reparando máquinas de escribir ahora dispone de dos fotocopiadoras, una impresora para planos, dos ordenadores y un sencillo escáner. En un cuarto trasero, Zhou ha colocado una cama y un hornillo eléctrico donde su mujer cocina. "¿Qué prepararás hoy?", pregunta Zhou, hambriento. Ya ha pasado el mediodía, pero sobre una repisa esperan una cebolla, un calabacín y una palangana con setas en remojo.

Lan Hui continúa frente al ordenador, pendiente del póker. La copistería se ha quedado vacía. "La crisis se nota mucho", se lamenta Zhou, mirando por la ventana hacia los modernos bloques de oficinas y hoteles de cinco estrellas donde trabajan muchos de sus clientes. "Y este Pekín moderno no me gusta nada", concluye.

Andrea Rodés, Público, Pekín, el copista de Gongtibeilu que nunca cierra.

Monome

Canon in :D from Loop Party on Vimeo.

"Monome are a small company based in Philadelphia, who design and build a range of controller/display boxes that can be interfaced to music software. That in itself isn't too remarkable — the market is awash with fader units and mixing surfaces of various shapes and sizes — but Monome units are something different.

Monome believe in minimalism. Their boxes have no lettering or labels, apart from the word 'Monome' printed in small type on the underside. The control surface is completely uniform: a matrix of identical, anonymous, back-lit buttons. Just looking at a Monome unit is an exercise in Zen: there are none of the controls you might expect to find, such as pan knobs at the top or faders at the bottom. There's no two-row LCD screen showing the current program. A Monome is about as close to a blank sheet of paper as hardware gets.

Another unusual aspect of the Monome hardware is the construction. The boxes themselves are made of walnut treated with teak oil, while the buttons are silicone rubber set into an aluminium faceplate. The materials are sourced locally by Brian Crabtree and Kelli Cain, the company's founders, with a great deal of attention to economic and ecological sustainability, and every unit is hand made; production runs are limited, and there is always a waiting list. The ethical manufacturing policy extends to the packaging, and everything is recyclable paper and cardboard, and there's no polystyrene or bubble-wrap to be seen. What's more, the device doesn't come bundled with software CDs, registration cards, special offers, or any of the other filler that usually accompanies hi-tech products: all software and support comes via the Monome web site and forum, and the company is very active on-line.

This open, minimal philosophy also extends to the internals of the Monome hardware and software. All aspects of the design, including the firmware, are open-source; users are free to adapt the device to their own uses, and Monome supply kits for anyone who wishes to build a custom unit. And, as is common in the open-source world, there is a thriving community of developers and programmers contributing tools and applications for the Monome platform, making it not so much a product as an ecosystem. As a very small outfit, Monome have not paid for advertising or stands at trade shows: they have been completely sustained by the viral nature of the Internet, and by word-of-mouth as their controllers find their way into the hands of artists and touring musicians."

Sound on sound magazine, Monome 64.

El xeic revolucionari

"Ahmed al-Maktum és l'orgull del Pròxim Orient. A Atenes 04 va ser el primer medallista olímpic de la història dels Emirats Àrabs Units, en aconseguir l'or en doble fossa de tir al plat. Va revolucionar aquest esport transformant l'estil d'apuntar. Al-Maktum no es va classificar ahir per a la final de doble fossa a Pequín però deia que li era igual: només s'havia entrenat dos mesos i sobretot estava satisfet perquè tots els seus rivals havien adaptat el seu mètode de tir. A Al-Maktum se'l respecta perquè a més a més és xeic i nebot del primer ministre dels Emirats Àrabs, el regent de l'emirat de Dubai, Mohammed bin Raixid al-Maktum.

"És un tio que admirem perquè ell arriba amb el seu seguici però quan entra a la pista de competició es comporta com un més, carrega ell mateix les seves coses i parla amb tothom", explicava ahir el seleccionador espanyol, José Luis Pérez Sanz. El xeic Ahmed al-Maktum (Dubai, 1963) és un dels membres de més rang de la família Al-Maktum, una de les dues dinasties que lideren els Emirats Àrabs i que han convertit Dubai en una de les regions del món amb més creixement econòmic. "Aquests recursos no s'estan aplicant per crear atletes competitius perquè els plans del govern no són els correctes", lamentava Al-Maktum en una conversa amb l'AVUI després d'atendre diverses cadenes de televisió del seu Estat i mitjans de referència del món àrab com Al-Jazira. Dels vuit representants olímpics dels Emirats Àrabs, quatre són del llinatge Al-Maktum. El de més importància política és el príncep Saied al-Maktum, cosí d'Ahmed i participant per tercera vegada en uns Jocs Olímpics, en tir al plat modalitat skeet. "El xeic Ahmed és millor. I el que ha fet per aquest esport és molt, a part de l'atenció que ha captat", opinava l'italià Ennio Falco, campió a Atlanta 96 de skeet.

Al-Maktum va revolucionar el tir olímpic quan a Atenes 04 va aplicar per primer cop una nova manera d'apuntar al plat: "En comptes d'anar seguint el plat, Al-Maktum el que feia era deixar l'arma apuntant fix en un tram del recorregut del primer plat i després passar ràpid al segon. Avui en dia, qui no competeix així no pot guanyar", comentava Pérez Sanz. Al-Maktum no va arribar a cap de les dues finals a què aspirava en tir al plat: "Només m'he entrenat dos mesos per a aquests Jocs. Tenia massa coses per fer a la meva vida privada per dedicar tres anys a entrenar-me. Jo ja vaig complir el meu somni de guanyar un or i fer alguna cosa per aquest esport: el campionat de tir de Dubai, el més ben pagat del món, amb premis per 1 milió de dirhams [182.000 d'euros]".

L'italià Falco recorda el torneig de l'any passat a Dubai i l'excel·lent tracte que hi van rebre els tiradors. "Vaig dinar tres vegades amb ell [Ahmed al-Maktum] i amb el príncep hereu, el seu cosí", explicava l'excampió olímpic. Falco creu que l'antiga hegemonia europea en tir acabarà de caure amb l'auge dels països asiàtics. L'indi Abhinav Bindra ha aconseguit a Pequín la medalla d'or de 10 metres carrabina, la primera victòria olímpica que ha obtingut mai el seu país fora de l'hoquei herba. "Ara hi ha sis italians entrenant tiradors olímpics asiàtics, amb federacions que tenen molts diners i paguen bé", segons comentava Falco.

Al-Maktum és una figura fora de norma que segueix el seu propi estil. "A mi m'agrada estar sol. A la Vila Olímpica no hi vaig, tampoc a l'hotel dels membres del meu país. Em concentro millor sol", deia el xeic olímpic, que confirmava amb un somriure que se sentia feliç malgrat la derrota. "Estic content perquè he comprovat que tots els rivals han imitat el meu estil de tir i molts utilitzen el tipus de fusell que jo mateix vaig dissenyar per a Atenes", deia Al-Maktum satisfet de si mateix.

El seu nas de ganxo i la mirada intensa semblen fets a mida per a un campió de tir, però Al-Maktum és d'aquells que són bons en gairebé tots els esports que practiquen. En el seu cas, a part d'estrella de tir ha sigut campió d'esquaix dels Emirats Àrabs. Després de vèncer al Mundial 2005 de doble fossa, va decidir que després dels Jocs del 2008 deixaria la competició d'alt nivell: "Sóc una persona normal. No tinc càrrecs al govern ni cap posició especial: a mi m'agrada anar a la platja o cuinar; vull fer com la resta". A Pequín hi va venir a abdicar del regne del tir però amb un somriure al rostre: el somriure del que aspira a nous reptes."

Cristian Segura, a l'AVUI dels Jocs, El xeic revolucionari.

Speechles Dilbert

Who's the man behind Dilbert?
"Adams looks exactly the way you'd expect a middle-aged cartoonist to look: laid-back but dignified, dressed in jeans, a black Quiksilver button-down, sneakers, and glasses, all topped by a tidy arrangement of gray hair. He waves to the construction workers, who are unaware that the man wandering around the site is the person who hired them. Adams enjoys an anonymous sort of celebrity: He's sold millions of books, yet he's rarely recognized in public. Even when he is spotted, people usually don't get too worked up over a mild-mannered guy who makes jokes about fax machines.
Adams wanted to be a cartoonist since he was 6 years old, reading old Peanuts collections at his uncle's farm in upstate New York. His father was a postal worker who painted houses on the side; his mother worked in real estate and later labored in a factory to put the kids through college.
Even as a child, Adams found himself negotiating between earthbound practicality and starry-eyed fantasy. Figuring that a cartooning career was a long shot, Adams the realist shunned art school in favor of an economics degree at Hartwick College in Oneonta, New York. But Adams the dreamer never stopped drawing, even while crunching numbers. And though devout pragmatism made him eschew religion, astrology, and anything else that wasn't grounded in fact ("He's got a little bit of Mr. Spock in him," as one colleague puts it), he held firm to his wish-fulfillment affirmations, even turning to them to improve his love life. The competing impulses never went away.
After graduating in 1979, Adams went on to pursue an MBA, which ultimately helped him land a job at Pacific Bell. Once there, he found himself immersed in the futility of bureaucracy—the aimless meetings and senseless doublespeak. He often doodled his observations, turning his cubicle (#4S700R) into an art studio. Over time, two recurring characters emerged: a put-upon, sweet-natured doofus with an upturned tie (Dilbert) and a malevolent, bespectacled pooch (Dogbert). Adams worked up enough strips to send to the syndicates, and United Media, the company that represents such titles as Peanuts and Marmaduke, picked him up in 1988.
Dilbert came out during the last true blockbuster era of the American comic strip—a time when Calvin and Hobbes resided just a few smudgy inches from Peanuts and The Far Side. "I can never be as good as those guys," Adams thought while scanning the upper tiers of the funny pages. "But these others? I can play in that field."
Initially the strip was picked up by around 150 newspapers—a respectable figure, though Adams still had to keep his position at Pac Bell. He worked in the finance department, but during a hiring freeze in the early '90s, he was reassigned. "From now on," Adams' boss told him, "you're an engineer." Next thing he knew, he was a project manager in the ISDN lab. It wasn't what he had signed up for, but engineering meshed well with his fastidiousness and love of logic.
Around 1994, after several years of spending all his free time cartooning, Adams began to develop a problem with his right hand. Every time he tried to draw, his pinky went into spasms. A doctor diagnosed him with focal dystonia, a rare neurological disorder triggered by overuse. Adams' brain was forcing his finger to flap around.
"Well," Adams asked, "what's the fix?"
"The fix," the doctor said, "is that you change jobs."
Adams had to believe the doctor was wrong. His career was just taking off—there must be a fix, he thought. Being Scott Adams, he decided to see if he could solve the problem himself. Whenever he was stuck in a meeting, he'd grip his pen and hold it down on a piece of paper, waiting for the spasm to kick in. Just before it did, he'd pull the pen away, then start again. Each time, his finger grew a little bit steadier, as if he were slowly retraining his brain not to notice he was drawing. The twinges began to quiet, and after a year they stopped.
Soon, the '90s economic boom meant that millions of Americans were herded into teeming, nondescript industrial parks. Dilbert chronicled the rising intraoffice class struggle, in which lower-rung employees toiled under the thumb of nincompoop managers. Readers may have seen Charlie Brown as their pal, but they saw Dilbert as an ally. Circulation skyrocketed: By 1995, the strip was inching toward the 1,000-paper mark, finally allowing Adams to quit his day job. Speaking tours followed, as did a few best-selling office-advice tomes.
Dilbert was no longer just a comic strip; it was a white-collar protest statement. Having a Garfield doll on your desk didn't imply much in the way of subtext (though it did hint at a possible aversion to Mondays). But tacking a few Dilbert strips to the outside of your cube was a way of acknowledging your own powerlessness, albeit in a self-empowering way: This job may suck, but at least I know it sucks."

His problem.
The rules dictated when and where Scott Adams, the chief engineer of the Dilbert comic empire, was allowed to speak. He could neither control them nor predict exactly when they'd go into effect. All he knew was that he'd woken up one morning and found that his voice had turned against him, imposing a set of bizarre restrictions.
Take the rule about crowds. If Adams was at a party with friends, he'd open his mouth to talk, only to find the words tumbling out in a raspy, imperceptible staccato, chopping off sentences before they had a chance to form. If he tried to say, "Tomorrow is my birthday," for example, it would morph into a weak "Ma robf sss ma birfday." ...
After a few more searches, Adams arrived at his own diagnosis: spasmodic dysphonia. It was another neurological disorder, one that causes the throat muscles to clamp down erratically on the vocal cords, strangling speech. In all of Adams' meetings with physicians, no one had even mentioned SD; the disorder is so rare that few doctors have heard of it. Adams tracked down a throat specialist, who confirmed Adams' findings and told him that SD had no known cure. He'd never regain his normal speaking voice.

The solution.
Gerald Berke, chief of UCLA Medical Center's Division of Head and Neck Surgery, had developed a procedure called selective laryngeal adductor denervation-reinnervation, or SLAD-R. Berke finds the nerve that's being told by the brain to spasm, and severs it. Then he grafts on a nerve from a different part of the neck. After three or four months of healing, the voice is restored—it's very weak at first, but the SD is no longer noticeable. It's like rewiring the larynx.
Adams began getting in touch with Berke's former patients. It turned out that most of the information he'd heard about SD operations was out of date, likely due to the rarity of the disease. Berke had been practicing his procedure since the '90s, steadily refining it over the years; he now claimed an 85 percent success rate in men. The patients that Adams contacted were very satisfied. Adams flew to UCLA and met with Berke in June. On July 15, 2008, he underwent surgery."

Brian Raftery, Wired magazine, Speechles: Dilbert's creator's struggle to regain his voice.

Les 8 raons de Beijing 2008

A les 8 del vespre d'avui divendres, dia 8 del mes 8 de l'any 2008, començaran a Pequín els XXIX Jocs Olímpics. El 8 és un número de la bona sort en la cultura xinesa; també es poden resumir en vuit les raons que hi ha al darrere de la cita olímpica que ha provocat més expectativa des de la Guerra Freda.

1 Ampliar el moviment olímpic.
El president del Comitè Olímpic Internacional (COI) va defensar ahir que la concessió dels Jocs a Pequín es justifica només pel fet que "obren l'olimpisme a una cinquena part de la humanitat". L'esport s'havia entès fins fa poc a la Xina com un instrument per aconseguir prestigi polític. L'organització dels Jocs ha servit en canvi perquè es potenciï l'exercici físic com una forma d'esbarjo i com a part fonamental del sistema educatiu.

2 El PCX busca legitimitat.
Els Jocs han imbuït la Xina sencera de l'esperit olímpic, però el govern els ha fet servir per legitimar-se davant el poble. El país viu un moment de creixement desorbitant que consolida una nova classe mitjana cada vegada més exigent amb els seus drets civils però que també fa que apareguin greus diferències socials. Els Jocs Olímpics són una ocasió de luxe perquè el Partit Comunista Xinès (PCX) demostri que és una força de poder moderna i no una estructura mastodòntica amb una imatge arcaica i corrupta.

3 Unir 1.300 milions.
Els Jocs han sigut utilitzats pel PCX per reforçar l'esperit nacional com a aglutinador de la societat. El combustible d'aquest patriotisme extrem és l'eufòria entorn del liderat que s'espera dels atletes xinesos i les manifestacions nacionalistes que s'han produït repetidament des de la primavera, com a reacció a les protestes internacionals contra la manca de llibertat a la Xina i les revoltes violentes al Tibet.

4 Una ciutat es transforma.
Pequín ha sofert una transformació urbanística radical. La ciutat tenia només quatre línies de metro; des d'aquest any ja en són vuit, amb un recorregut de 200 quilòmetres. S'han invertit 2.700 milions d'euros en un nou aeroport, 1.300 milions d'euros en instal·lacions esportives, s'ha fet un barri olímpic de 2,5 milions de metres quadrats i s'ha construït del no res el parc urbà més gran del planeta. A la ciutat s'han enderrocat gairebé el 90% dels barris vells per construir districtes amb més comoditats i lliures de fàbriques.

5 Canvi de maneres.
La millora del civisme a Pequín és un fenomen que només s'explica en una societat on la jerarquia imposa. Els dos últims anys han sigut un intensiu per polir les maneres dels ciutadans i el resultat, tot i que encara queda molt per millorar, ha sigut espectacular: les cues públiques es respecten més, cada vegada és més difícil veure gent escopint pel carrer i la xarxa sanitària pública ha fet un salt endavant, com també ho ha fet l'educació vial.

6. Un any per oblidar.
Els Jocs es reformularan d'alguna manera per recordar la successió de catàstrofes naturals i negligències que han afectat la vida de milions de persones. El terratrèmol de Sichuan, que va fer més de 70.000 morts, va ser el pitjor tràngol, però el país ha patit aquest 2008 les pitjors inundacions i els pitjors temporals de neu en mig segle, accidents ferroviaris mortals i les revoltes més greus al Tibet dels últims 20 anys.

7 Una nova Xina es presenta al món.
El Comitè Organitzador de Pequín 2008 (BOCOG) vol que els Jocs "demostrin les fites aconseguides amb les reformes i el que els xinesos moderns poden oferir al món". No només hi ha les espectaculars infraestructures que acolliran les competicions, també hi ha noves estrelles xineses internacionals, els milions d'universitaris disposats a menjar-se el món o les multinacionals locals que són gegants en sectors tecnològics. Tots són ambaixadors de luxe que han participat d'una manera o altra en la preparació dels Jocs i que són el millor d'un país que assumeix a poc a poc la seva responsabilitat com a actor global.

8 Adaptar-se a les crítiques.
El president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, ho va dir la passada primavera en una visita a Pequín: "El món observarà la Xina durant els Jocs Olímpics. Els seus líders han d'acceptar les crítiques perquè és part del joc en una societat global". Segons Rogge, els Jocs han sigut una oportunitat per debatre a gran escala el futur de la Xina."

Cristian Segura, a l'AVUI de fa un any, Les 8 raons de Pequín 2008.

Dissabte Sant

"De nòste, qu'entinèm las cantas de la glèisa, e los enfants de cur, a nòste qu'èra, entre dus epsaumes, que galopèvan omplir de carbon son encendòri. E lo hadèn virolejar, en se n'anant, au dessús deu cap.

Las campanas dandinèvan lentament lo casau, e que se trobèvam estonats, pendent la setmana sant, de la pas mei ausir. Aqueras primas malauchanas e trempas, aqueths vents trèbes è morts dont me vienèn enl.har ma tos sempiternau, aqueth silenci brusc, lo divés-sant, que me adèn versar mon bròç, dens un maine hons, un casau mès lunh, un enténer de causas autas, que per las dovinèssin pas, ai mentit dens mos gèstes, tota la vita. Èi saunejat: èi mentit.

Lo nòste decan m'ensenhèva lo latin, lo grèc e las lengas òc-ben de verai, shens gost guaire, mes d'un metòde eficaci dont me hadè, de cap a miei-nueit, tot desser, m'adromer dens lo Pro Murena gondolat de lèrmas. Lo didèn currau. Lo hadèn testut. Eth, que se volè universau, a bèths-cops mairona, e a beths-còps electrician, e teishenat qu'èra lo son burèu dab hius electrics de tota color. Se m'aimèva? Se l'aimèvi? ac sabom pas que hòrt mès tard, un ser on li portèi los diplòmes e que contunhèva de jogar "La Mar" de Debussy...

Que m'estugèvi deus libis e de nòste dens la glèisa nuda, olorejanta deus lilàs au "reposoir". Que mentivi... Qu'èri aquí en plena nueit. Las cantarolèiras deu divès -que seguivi lo decan tot de long deu camin de crotz dab ua cadèira bassa- m'esquicèvan l'estomac. Aqueth Gent nut, tuat dens l'escurada e sepelit dens honsas ombras, que m'a hèit sentir alenar, dens lo silenci, ua carn. Los móns escurs que vivèn. La carn universau deus estoïcians de version latina que perpitèva."

Bernat Manciet, Casau perdut.

Traducció de Jaume Figueras i Trull, a A Cau d'Orella. Narrativa breu occitana del segle XX:

("De casa estant sentíem els cants de l'església, i els escolans, entre salm i salm, és a casa nostra que venien corrents per omplir l'encenser de carbó. I el feien giravoltar sobre el cap, mentre se n'anaven.
Les campanes gomboldaven lentament l'hort i se'ns feia estrany, per Setmana Santa, no sentir-les. Aquelles primaveres malaltisses i humides, aquelles brises tèbies i somortes que agreujaven la meva tos sempiterna, aquell silenci sobtat, Divendres Sant, em feien evadir a un món remot, a un altre jardí, lluny, on sentia coses sublims que, perquè ningú no pogués endevinar-les, tota la vida m'han fet mentir en els meus gestos. He somiat: he mentit.
El nostre rector m'ensenyava el llatí, el grec i les llengües que ho són de veres, val a dir que un xic a desgana però amb un mètode prou eficaç perquè cada dia, a mitjanit, m'adormís sobre el Pro Murena amb llàgimes als ulls. El titllaven de garrepa. Deien que era cabut. Ell tenia el punt d'entendre-s'hi en tot: els remeis de l'àvia, l'electra... i s'havia fet la instal·lació al seu despatx amb fils de tots colors. M'estimava? I jo, l'estimava? No ho vam saber fins força més tard, una tarda que li vaig portar els diplomes i que ell va seguir tocant "La Mar" de Debussy...

Jo fugia dels llibres i de casa meva a l'església, nua, tota flairosa dels lilàs del monument. M'imaginava que era de nit. Les cantúries del divendres -havia de seguir el rector durant tot el via creu amb una cadireta- em feien un nus a l'estómac. Aquell sant Gent nu, mort en la foscor i enterrat entre ombres fondes, m'ha fet sentir l'alè, enmig del silenci, d'una carn. Aquells mons obscurs eren vius. La carn universal dels estoics en versió llatina bategava.")

Sol a la piscina de Tianjin

"Són les dotze del migdia i Joan Jané espera el seu torn per omplir la safata del dinar a la cafeteria del Centre de Natació de Tianjin. El nou seleccionador del waterpolo femení xinès seu amb els seus entrenadors adjunts i amb Liu, assistent i intèrpret, en una de les petites taules de fusta del menjador. Darrere, les joves que componen l'equip mengen en silenci i quan acaben, saluden el seleccionador amb deferència i amabilitat. Jané va acceptar, el passat setembre, un repte inusual: fer d'un grup de 15 noies d'entre 17 i 20 anys sense experiència un equip apte per competir en uns Jocs Olímpics. Jané ha estat campió olímpic i bicampió mundial com a entrenador d'Espanya, "però això compta poc aquí perquè el primer per a la Federació Xinesa és el tarannà humà".

Gambes amb verdura, verdura fregida, carn de porc guisada, pasta, sopa i fruita. El mateix ranxo per a tothom, però amb la diferència que a Jané li porten coberts. Això, un ordinador portàtil i un xofer per escapar-se algun cap de setmana a Pequín –la capital és a 120 quilòmetres de distància– són els privilegis concedits. La seva vida a Tianjin és la mateixa que la de la resta dels integrants de l'equip. Fins i tot dorm en una senzilla habitació a la residència del centre de natació. "Hauria estat prepotent per part meva demanar un apartament de luxe allunyat de l'equip", assegura Jané. Les dues primeres setmanes admet que tenia les maletes tancades pensant d'abandonar d'un moment a l'altre, però avui l'aventura li agrada i s'està adaptant als costums locals.

Jané es va trobar el setembre del 2007 que l'equip on havia entrenat els dos últims anys, l'Aguas de Valencia de la lliga espanyola, havia de prescindir dels seus serveis per manca de recursos econòmics. Sense opcions per entrenar a Europa, va decidir acceptar l'oferta que li va arribar de la Xina a través de la Federació Internacional: "Em vaig decidir en 24 hores perquè l'experiència personal i humana em va atraure. El tren passa només una vegada i si no t'hi puges, et quedes amb el dubte". Amb 54 anys i sense saber res de Tianjin ni conèixer ningú a la Xina, Jané es va llançar a la piscina amb el salt més arriscat que ha fet en els seus 40 anys de carrera al món del waterpolo.

"La capacitat de disciplina dels xinesos és el somni de qualsevol entrenador. Si a les meves noies les ordenés que saltin del trampolí més alt d'aquesta piscina, ho farien", explica Jané mentre mostra la piscina d'entrenament de salts. Jané mira amb admiració la desena de nens que practiquen sense descans amb la ment centrada a ser algun dia, en el futur, herois nacionals. A l'entrada del recinte pengen fotografies dels millors saltadors del centre. També hi ha la fotografia de la selecció de Jané, que l'agost passat va aconseguir quedar subcampiona del món júnior de waterpolo a Lisboa. Tota una proesa en un país on aquest esport mai no ha aconseguit cap resultat digne ni cap participació olímpica. El resultat és que es va retirar de manera fulminant l'anterior selecció absoluta i van ser substituïdes per l'equip de Lisboa. Això explicaria que es busqués un entrenador d'urgència, situació extraordinària perquè els equips xinesos que competiran per als JJ.OO de Pequín estan concentrats des de fa quatre anys.

"Jo no pregunto les raons ni res que ells no em vulguin explicar. És la manera de ser aquí i m'adapto mentre respectin la meva feina", afirma Jané. Fins i tot accepta que la Federació li negui poder seleccionar d'altres esportistes. "Les que aniran als Jocs són les quinze que tinc ara. No puc buscar-ne de noves o d'extres per entrenar amb més persones. Si se'm lesiona una? Doncs tindré un equip amb una menys". També reconeix que de les noies en sap poc i que encara no recorda el nom de totes, i que les identifica pel dorsal al barret de bany. Tot i això, Jané s'ha integrat bé i la demostració és que per allí on passa, els empleats del centre el saluden amb efusió.

Les primeres setmanes no van ser fàcils. La Federació li va fer un contracte de dos mesos de prova i el van sotmetre a 'interrogatoris' on qüestionaven la seva manera de treballar. "Fa vint anys els hauria engegat, però vaig ser pacient perquè tenim diferents visions d'aquest esport. Per a ells es tracta de llançar a porteria i per a mi, sobretot, s'ha de començar per defensar. Em van deixar fer quan van veure que tenia les idees clares i que estava disposat a quedar-me. Ara em demanen si seguiré fins als Jocs de Londres, però no m'ho he plantejat."

Jané té molta feina i poc temps per posar a to un grup de joves sense experiència en l'alta competició. Als JJ.OO participaran 8 seleccions i l'objectiu és quedar entre les 6 primeres. Les coses progressen perquè l'equip aprèn ràpid: "Quan vaig començar, al novembre, ho veia com una utopia, ara només ho veig molt difícil". Encara més important que això, la Federació xinesa el que sí que demana és evitar les habituals pallisses que rep la selecció absoluta.

A favor té que les integrants de l'equip estan ben preparades físicament, neden bé i mantenen la concentració al màxim malgrat que entrenen 6 hores al dia, 6 dies a la setmana. Jané ressalta la seva maduresa: "No perden el temps amb coses d'adolescents, si la parella els diu això o allò o si s'ha de sortir a la nit". Explica que respecte els entrenadors xinesos ha mirat d'introduir als entrenaments més calor humà: "No em tallo si els haig de fer un crit, però quan alguna d'elles ho fa bé, la felicito davant de totes i això les motiva".

També afronten importants desavantatges: les seves esportistes tenen de mitjana uns 10 centímetres menys d'altura que els equips de més nivell, i tampoc tenen bagatge en competició. D'aquí al mes d'agost participaran en intenses gires i s'enfrontaran a equips arreu del món. Des de finals de gener són de gira per Austràlia, on jugaran 20 matxs amb els equips de la lliga local. Al febrer, a Pequín, tindran una setmana de partits contra Holanda. Al març, a la piscina dels JJ.OO participaran en un quadrangular amb els tres equips medallistes a l'últim campionat del món: els Estats Units, Austràlia i Rússia. A l'abril seran a Rússia durant 10 dies, on jugaran una sèrie de partits contra la seva selecció; al maig competiran a la primera fase de la Lliga Mundial i al juny esperen classificar-se per a la fase final. Al juliol, un mes abans dels JJ.OO, Jané vol convèncer la Federació Xinesa perquè autoritzi una gira d'un mes per Europa.

Diners no en falten, gràcies al patrocini, per part de l'ajuntament de Tianjin, una de les ciutats que, amb 10 milions d'habitants, experimenta un dels majors creixements econòmics del país. Amb les autoritats de la ciutat i esportives manté una molt bona relació, amb un sopar cada divendres que s'allarga quatre hores i on dominen el bon humor i la predilecció dels xinesos per la cervesa."

Cristian Segura, El Mundo Deportivo. Joan Jané es llança a la piscina: I i II

Los cuatro muleros

1.
"De los cuatro muleros que van al campo,
el de la mula torda,
moreno y alto.

2.
De los cuatro muleros
que van al agua,
el de la mula torda
me roba el alma.

3.
De los cuatro muleros
que van al río,
el de la mula torda
es mi marío.

4.
¿A qué buscas la lumbre
la calle arriba,
si de tu cara sale
la brasa viva?"

Estrella Morente canta Los cuatro muleros, de Federico García-Lorca.

Bambino

"Voy a mojarme los labios con agua bendita
Para borrar los besos que un día me diera tu boca maldita.

Voy a ponerme en los ojos un hierro candente.
Pues mil veces yo prefiero estar ciego que volver a verte

Voy a tratar de olvidar que una vez fuistes mía.
Voy con mi sueño a borrar este amor de mi vida.

Voy a mojarme los labios con agua bendita
Para borrar los besos que un día me diera tu boca maldita
Voy a tratar de olvidar que una vez fuistes mía.
Voy con mi sueño a borrar este amor de mi vida.

Voy a ponerme en los ojos un hierro candente.
Pues mil veces yo prefiero estar ciego que volver a verte.
Ay, pues mil veces prefiero estar ciego que volver a verte."

Bambino, Voy.

(Dedicada a l'Edu Armengol, que m'ha fet descobrir aquesta música. ¡I que la música ens ajudi en el camí!)