La pedra on pixen els gossos

La figura d'un home de cabells molt curts i ulleres de pasta inseparable del seu cigar és present a cada racó de Berlín. Avui es commemoren els cinquanta anys de la seva mort i Bertolt Brecht (1898-1956) ressuscita per uns dies a la ciutat. El dramaturg alemany és objecte de culte. Hi ha una programació exhaustiva de la seva obra, lectures públiques i intensos debats a diferents teatres de la ciutat. La provocació de Brecht segueix dividint la societat, però com més anys passen més evident es fa la seva condició de clàssic.

Des de l'inici de la Guerra Freda i fins a l'arribada de la generació del 68, l'obra de Brecht era gairebé un tabú a l'Alemanya Occidental i a bona part d'Europa, perquè va ser una figura propera al comunisme i les seves peces de teatre eren interpretades com a propaganda marxista. Li va passar factura la instrumentalització que en va fer la República Democràtica Alemanya (RDA). Brecht va acabar sent una persona trista: el 1933, un dia després que els nazis cremessin el Reichstag, Brecht va iniciar amb la seva família un exili de catorze anys. Els pitjors van ser als Estats Units, on no es va adaptar al sistema cultural i on les autoritats mai se'n van refiar. L'única cosa rellevant que hi va fer és l'escenificació el 1947 de La vida de Galileo, amb Charles Laughton, amb les modificacions que va fer de l'original per atacar la comunitat científica després del desenvolupament de la bomba atòmica.

Quan va tornar a Alemanya no se li va concedir un permís de residència a la zona ocupada pels americans, però sí a la zona soviètica. Al Berlín Oriental hi havia la majoria dels teatres dels seus anys d'èxit. El 1949 va posar en marxa, amb la seva tercera dona, l'actriu Helene Weigel, el Berliner Ensemble. A la seva seu de la Schiffbauerdamm, Brecht i Kurt Weill van estrenar el 1928 L'òpera de tres rals.
Brecht no va militar mai a cap partit, però sí que va ser fidel al nou poder socialista. Va criticar l'estalinisme de manera discreta, però la repressió violenta contra les manifestacions sindicals del juny del 1953 li van suposar una dura depressió. Un any després acceptava el Premi Stalin de la Pau després que el rebutgés el seu rival intel·lectual, Thomas Mann.

La premsa conservadora encara el critica. El diari Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) va ser especialment cruel en la seva edició de diumenge passat. El considera un hipòcrita que va sacrificar la moral per l'èxit. "Un vividor amb hàbits escenificats de proletari" i "un dandi més amb tendències pel totalitarisme". El FAZ també valora que la poesia de Brecht és cultura juvenil i que l'Òpera de tres rals "com a obra de teatre, és pura confusió", i que només se salva per l'excel·lent música de Weill.

Però les sensacions canvien i la millor prova és el missatge especial per a l'ocasió del secretari d'estat de Cultura del govern alemany, el democristià Bernd Neumann: "És molt dubtós que Brecht hagués acceptat amb el seu rigorós idealisme el Mur, els filats i la Stasi. Hem de separar l'escriptor Bertolt Brecht dels seus errors polítics i descobrir-lo de nou", diu Neumann. El diari Die Welt, proper a la democràcia cristiana, també ha admès que Brecht "era un combatent per la pau".

De les seves trenta obres de teatre -igual d'importants són els 1.300 poemes, les tres novel·les i molts assaigs que va escriure-, només tres van ser creades a l'exili i cap després del seu retorn a Berlín. Brecht es va instal·lar a Mitte, al barri central de la ciutat, perquè aleshores era encara una zona de lliure moviment. Des de casa seva, al carrer Chausee, avui la seu de l'Arxiu Brecht-Weigel, l'autor podia arribar a l'Ensemble amb un curt passeig. Allà polia els seus mètodes de perfecció de l'escenografia -al cinema Hackesher Höfe s'ha estrenat un documental sobre la seva obsessió per millorar la representació a través de seqüències fotogràfiques- i en el Teatre Èpic: "El distanciament crític de l'espectador, l'allunyament de l'acció en comptes de la identificació amb els herois", segons definició del Museu Alemany d'Història.

El teatre èpic i el compromís polític de l'art és el principal llegat de Brecht. "A Alemanya la seva influència només es pot comparar amb la de Goethe: va canviar la literatura per ampliar-ne la temàtica... sense Brecht no hi hauria un Théatre du Soleil, d'Ariane Mnouchkine, tampoc l'art representatiu furiós de Dario Fo, ni les problemàtiques socials d'Arthur Miller o els Fanals del mal, de Harold Pinter", assegura Jan Knopf, cap de la càtedra Bertolt Brecht de la Universitat de Karlsruhe.

També deixa un món màgic que es diu Berliner Ensemble. A més dels recitals de Gisela May o les paròdies de Hitler que ha fet Martin Wuttke a L'ascens d'Arturo Ui, encara s'hi poden viure nits de teatre compromès sota l'enorme creu pintada de vermell que li va fer Brecht a una àguila prussiana.
Des d'aquest cap de setmana i fins al setembre, el teatre alemany i grups internacionals com el Teatre Lliure, amb el muntatge Santa Joana dels Escorxadors, es dedicaran a l'Ensemble a la seva memòria. Brecht segueix tranquil al cementiri municipal de Dorotheen, sota una simple llosa amb el seu nom, que ell mateix va dir que havia de recordar "la típica pedra on pixen els gossos".

Cristian Segura, Diari Avui, any 2006. Tribut al geni Brecht.