Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
* * *
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fi ns a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té baranes."
Maria Mercé Marçal, Bruixa de dol.
(poesia del mes de gener a la revista de literatura Literata)
Preciós!
ResponElimina