dimecres, 28 d’abril del 2010
Kindred (and criminal) spirits
dimarts, 27 d’abril del 2010
Qué recuerdos, don Blas
-BLAS PIÑAR: Sufro muchísimo por ver aquella tragedia a la que nos llevó la Transición."
...
"¡Parece mentira! ¡Si Franco levantara la cabeza!"
...
-A.A.: Para los más jóvenes, he de hacer hincapie: parece cine-ficción, pero no lo es."
-B.P.: Cuando se produjo la transición, el engaño fue tan tremendo, que se emplearon para conseguirlo, no palabras amenazadoras sino palabras muy sugestivas como 'Reconciliación' y como 'Reforma'. La reconciliación llevaba escondida otra cosa, la revancha; y la reforma escondía la ruptura. Es lo que estamos viviendo ahora a través de la Memoria Histórica, a través de la Educación de la Ciudadanía, que trata de cambiar ideológica y moralmente a los españoles, y lo ha conseguido."
-A.A.: Vamos a ver un corte que he preparado. Esto fue en la Plaza de Oriente, y fue en el cuarto aniversario de la muerte del anterior jefe de Estado, el general Franco:
B.P.: ...Voy a atreverme aquí a daros esa voz de mando: Adelante españoles, sin miedo a nada ni a nadie. Por la fe y la patria, las banderas en alto. Viva Cristo Rey, arriba España, adelante España" [de fondo suena música, un pasodoble estilo Titanic].
-A.A.: Yo tengo en mis manos [este libro de] Don José María Belo de Antelo. Menudo libro; además, se lo he traído para regalárselo. Aquí usted está por todos los lados. Es "Los orígenes del Partido Popular"... Aquí dice "¿Sabía que seis de los miembros de la Junta directiva de lo que es hoy el Partido Popular fueron ministros de Franco?"
-B.P.: Se fundó un partido, Alianza Popular, con al frente seis ex ministros de Franco y un director general. Para el hombre de la calle, el franquista sociológico, los hombres que al morir Franco y implantar la democracia, defenderían los llamados "valores innegociables" por parte de la Congregación de la Doctrina de la Fe.
-A.A.: Fíjese usted cómo tenía la plaza de toros de Madrid, hasta la bandera.
-A.A.: Si le parece vamos a ver una pieza en la que usted está espléndido... Yo sé que Adolfo Suárez, cuando acabó su intervención en las Cortes Españolas, le pegó dos abrazos.
-B.P.: Tres.
-A.A.: tres abrazos, y le dijo "has estao magnífico, con un par".
***
-A.A: esto no es ningún espejismo, esto es realidad. Esto es de rabiosa, triste y lamentable actualidad.
-B.P.: Pero aumentao. Se está consiguiendo descristianizar al pueblo español, poner en grave peligro la unidad política e histórica de España y cambiar ideológica y moralmente a los españoles."
dilluns, 26 d’abril del 2010
Extending beyond the body
Nicholas Humphrey, Emeritus professor, London School of Economics.
Wired Magazine. The big question: what will transform our understanding of the brain in the next decade?
diumenge, 25 d’abril del 2010
Mintiendo con enorme clase
Le pregunté a uno de los asistentes qué había dicho Tony Blair y no supo responderme. "Vaguedades", dijo. Cuando quise saber si no se hallaba un tanto decepcionado por haber pagado tanto por tan poco, el hombre, un tipo listo y medrador, me dio a entender que no podía faltar a un acto de tal calibre: nadie que fuera alguien podía faltar. Además, según mi interlocutor, Blair soltaba sus vaguedades con un énfasis extraordinario, y si mentía -cosa que él no sabía- "mentía con gran estilo".
Con respeto a este último punto no podía haber desacuerdo. Si comparamos la forma de mentir de los tres héroes que aparecieron en la celebrada fotografía de las Azores, al inicio de la guerra de Irak, comprobaremos que no puede compararse el glamour de Tony Blair con la zafiedad de Bush o la ridícula altanería de Aznar. Durante una decena de años, el una vez prometedor Blair ha vencido mintiendo con enorme clase, usando siempre este acento atiplado que tanto subyuga a los oídos norteamericanos.
De lejos, Tony Blair es el más elocuente de los tres protagonistas de la fotografía. Por eso es interesante seguir los pasos que ha dado desde que tuvo que dejar Downing Street: se ha convertido oficialmente al catolicismo, ha ganado cinco millones de euros en un año con asesorías y conferencias como la de Barcelona y, finalmente, ha puesto en marcha una Fundación de la Fe (Tony Blair Faith Foundation). Podría pensarse que estos hechos no tienen nada que ver entre sí, pero la personalidad de Blair hace que no se expliquen unos sin los otros.
Bush y Aznar ya tenían contacto privilegiado con Dios, uno a través de telepredicadores americanos y el otro de obispos españoles. Blair, agnóstico en su juventud, debía de sentir una sana envidia del alto sitial en el que estaban asentados espiritualmente sus amigos, y más cuando, según su propia confesión, "se apoyó en Dios" para ejecutar determinadas decisiones, como enviar las tropas británicas a Irak. Quizá al convertirse al catolicismo haya encontrado ese hilo directo con la divinidad que se le hacía tan necesario.
Sin embargo, la cercanía de la divinidad no tiene por qué alejar de los bienes terrenales. Si nos atenemos a la oratoria de que ha hecho gala como presidente, no podemos augurarle grandes perspectivas de conferenciante a George Bush cuando, próximamente, deje la presidencia. Lo veo más negociando el precio de las reses en su rancho que embaucando a un público de supuestos elegidos en Barcelona. En cuanto a Aznar, ya sabemos lo que puede dar de sí. Es mejor que olvide su incipiente carrera de conferenciante, sea en inglés o en español, da lo mismo, y se dedique a sus consejos de administración, la actividad favorita de los políticos retirados, tanto de derechas como de izquierdas.
Blair es otra cosa. Blair sí es un encantador de serpientes con futuro en el manoseo de las palabras. De ahí que, cobrando un promedio de trescientos mil euros por conferencia, aspire a doblar sus emolumentos el próximo año. Por si esto fuera poco, una editorial le pagará siete millones de euros por sus memorias. Esto, claro está, sin contar las asesorías propias de los políticos retirados y que, en su caso, le lleva a cobrar, entre otras empresas, del banco J. P. Morgan y de los seguros Zurich.
Por lo que puede observarse, Tony Blair ha trabajado bien en este breve periodo de tiempo posterior al abandono de Downing Street. Pero a diferencia de muchos de sus colegas, a él no le interesa sólo el poder sino la gloria, aunque en un sentido completamente diverso a lo que expone otro ilustre converso al catolicismo, Graham Greene, en su admirable novela El poder y la gloria. En Blair, aparentemente sin tormento alguno, el poder terrenal y la gloria divina son dos conceptos tan próximos que casi se identifican.
Nada tiene de extraño, por tanto, que Blair haya recurrido a la brillante idea de constituir una Fundación de la Fe que, en última instancia, demuestra que los bienes terrenales son el mejor alimento espiritual, todo, eso sí, en el nombre de Dios. Tampoco es extraño que Blair, acompañado de Bill Clinton -otro insigne conferenciante-, haya elegido Nueva York para presentar su fundación.
Durante sus años de primer ministro no ocultó su progresiva preferencia por el aliado americano y Estados Unidos ha premiado repetidamente su servicial lealtad, incluso con reconocimientos tan exóticos como el de la Universidad de Yale, que lo ha contratado como profesor de Religión.
Aunque quizá este nombramiento no sea tan exótico y Blair sea el adecuado profesor de Religión de nuestra época o el profeta que, a través de la Fundación de la Fe, quiere propagar una nueva religiosidad pública para la era global. En la actualidad, Blair dice sentirse guiado por un impulso que antes no tenía: la "amistad" de Dios. Esta "amistad", que comparte con su socio Bush, no le aclara lo que está bien o mal, sino que, de acuerdo con sus palabras, le "da fuerza para hacer las cosas" ¿Quiere esto decir que el amigo Dios no le especifica a Blair si está bien o mal que la guerra de Irak haya provocado centenares de miles de muertos, sino que le da fuerza para seguir justificándola?
No lo sabemos porque nos falta la amistad íntima con Dios que él ha conseguido. Como quiera que sea, más allá del tono de mesías -mesías bien remunerado- del que Blair hace ostentación, podríamos hallarnos ante una operación de gran envergadura para dar la puntilla definitiva a la tradición ilustrada y laica de la política europea. La Fundación de la Fe auspiciada por el ex primer ministro británico quiere volver a tener a Dios en el centro del escenario, y en este caso no está tan alejada de los fundamentalismos de otras religiones. Y no olvidemos que Blair es uno de los aspirantes a la presidencia de Europa. ¡Dios nos coja confesados!"
Rafael Argullol, El País / El Boomeran(g). Charlas sobre mi amigo Dios.
divendres, 23 d’abril del 2010
Un chaquetón de marmotas en el Tibidabo
La parte trasera de la casa me hizo pensar en Saint Moritz.
Me puse un chaquetón de marmotas, que no había usado desde mi último viaje a Moscú, y bajé a la calle para hacer unas fotos.
Al ver la entrada de mi casa me pareció estar en una calle de San Petersburgo...
Me puse a caminar hacia el centro, y pude ver vehículos abandonados en todas las calles. A mitad de tarde, el caos en Barcelona era total.
Al cabo de una hora de complicada caminata, empecé a notar mucho frío en un pie. Y ví, con sorpresa, que se estaba soltándo, a pedazos, la gruesa suela de goma de uno de mis descansos. Media hora más tarde ocurría lo mismo con la suela de la bota del otro pie. Algo del todo incomprensible. Me había puesto esos descansos solo dos o tres veces en mi vida. Llevaban muchos años encerrados en un armario, con la ropa de esquí. Y esa debió ser la causa del problema.
Con el paso de las horas, la cosa fue de mal en peor, y mis pies eran dos témpanos de hielo. Regresar a casa, cuesta arriba, con el viento en contra, y los pies congelados me pareció una hazaña imposible.
¿Dónde podía refugiarme? No muy lejos estaba el prestigioso parvulario Carles Riba, de mi amiga Cristina Jover. Y me dirigí hacia allí. Llamé a la puerta y me abrió Marta Nel-lo, que trabaja en el parvulario. Al ver que mis descansos se estaban descuartizando, me ofreció dos bolsas de plástico (una de Navidad del Corte Inglés y otra de una boutique de moda femenina), que me puse sobre mis mojados calcetines. Y así emprendí el regreso hacia mi casa...
Dos días antes de la nevada, el periódico La Vanguardia publicó una foto, tomada por mi, muy cerca de mi casa, que mostraba una absurda y numerosa hilera de bancos, en un lugar de paso rápido de coches, donde nadie se sienta nunca, razón por la que yo denunciaba ese despilfarro en mobiliario urbano. Como un castigo del cielo, me ví obligado a sentarme, y a estrenar uno de aquellos bancos, tan criticados por mí en La Vanguardia, para poder despojarme, definitivamente, de mi maltrecho calzado, y continuar mi periplo con tan solo dos bolsas de plástico protegiendo mis pies.
Mi elegante chaquetón de marmotas, totalmente empapado, había perdido su glamour por completo y parecía un perro que se había caído a una piscina.
Estando sentado en el banco, con un deplorable aspecto de mendigo sin techo, con mis botas destrozadas y tiradas a un lado, cara de agotamiento, y la nariz como un tomate, se me acercó una señora y, con expresión de profunda pena, me dió una limosna.
Cuando vi aquellas dos monedas sobre mi guante empapado, se me escapó una carcajada. Y le dije: "¡Hey, Señora!, estírese un poco más, que estaba pensando en irme, esta noche, a dormir al Ritz".
"¡Sinvergüenza! ¡Gamberro! ¡Chorizo!", me gritó con razón aquel alma caritativa, alejándose sobre la nieve, totalmente arrepentida de su dadivoso gesto."
dimarts, 20 d’abril del 2010
A Pequín amb el Dalai Lama gravat al mòbil
Dongdo és un venedor ambulant a qui cada tarda es pot trobar a l'estació de metro de Dongsishitiao, al centre de Pequín. Ell i la seva dona venen ornaments i orfebreria tradicional amb dues famílies més del seu poble. Provenen del nord de la província de Sichuan, una àrea habitada majoritàriament per tibetans. Dongdo i la seva muller van perdre la casa en el terratrèmol del 2008 que va causar la mort a més de 70.000 persones. Sense diners per construir una nova llar o fundar un negoci, van decidir emigrar.
Durant la primavera del 2008, el govern de Pequín els va ordenar que anessin a Sichuan i que no tornessin fins a rebre una autorització. Els va ser concedida el novembre passat, un mes després de les celebracions del 60è aniversari. Els tibetans van ser expulsats de Pequín pel temor de les autoritats a possibles atemptats terroristes per part de grups separatistes. Després de mesos de control paranoic, a l'estació de metro de Jianguomen, a prop de la plaça de Tiananmen, un grup de 15 venedors tibetans asseguren treballar amb tota normalitat. "Tenim un permís de la policia que ens permet operar a l'estació cada tarda", explica un jove de 25 anys que ven ossos de tigre a pes, un remei de la medicina tradicional xinesa. El mateix noi mostra orgullós a l'AVUI les fotografies que té del Dalai-lama gravades al mòbil.
L'ajuntament assegura que no compta amb estadístiques sobre la població tibetana de la ciutat. Les úniques dades disponibles, de l'any 2000, indiquen que a Pequín hi viuen 585.000 persones d'ètnies minoritàries. Dongdo i els seus companys estimen que hi ha 2.000 venedors ambulants tibetans a Pequín. Andrew Fischer, sociòleg de la Universitat Erasmus, a Rotterdam, destaca que la majoria de tibetans que emigren a les ciutats orientals de la Xina, com Pequín, tenen un alt nivell educatiu: "La majoria de tibetans emigren a ciutats de la seva província. Aquells que emigren a d'altres llocs de la Xina són estudiants de batxillerat o universitaris; possiblement són entre 5.000 i 10.000 estudiants l'any."
L'Escola de Secundària Tibetana de Pequín és un exemple d'aquesta migració d'elit. Només són acceptats els alumnes de la Regió Autònoma del Tibet que han tret les millors notes a primària. De centres com aquest n'hi ha 26 arreu de la Xina, i per cada plaça disponible reben 30 sol·licituds d'inscripció, explica el subdirector de l'escola, Luo Biao. El seu col·legi té 810 alumnes i 130 professors; només tres mestres són tibetans. Per als seus pupils és obligatori pertànyer a la Lliga de les Joventuts Comunistes i durant les classes porten a la camisa un emblema del Partit Comunista Xinès. Luo confirma que la majoria dels estudiants acabaran treballant en la funció pública. Amb tot, els alumnes fan vida d'interns i no tenen contacte amb la població local amb excepció de les competicions esportives, visites culturals i les sortides esporàdiques que els diumenges fan amb famílies pequineses voluntàries.
Dechen Pemba, escriptora tibetana resident a Londres, era estudiant a Pequín el 2008 fins que va ser expulsada. De la seva experiència Pemba n'extreu que els tibetans a Pequín viuen atemorits i sota control. La seva opinió no coincideix amb la de Mipham Mayang, un tibetà que el gener passat va obrir a Pequín un centre de formació per a immigrants. "No hi ha repressió. Cada vegada més i més tibetans s'estableixen a la capital. S'hi queden de 2 a 5 anys i tornen al poble per invertir-hi els estalvis".
Cristian Segura, Diari Avui. El retorn dels tibetans.
dimecres, 14 d’abril del 2010
Los colores irrecuperables del cielo
Jorge Luis Borges, Tlön, Uqbar, Orbis Tertius.
dimarts, 13 d’abril del 2010
Typewriting for a dime
Finally, I located just the place, the typing room in the basement of the library at the University of California at Los Angeles. There, in near rows, were a score or more of old Remington or Underwood typewriters which rented out at a dime a half hour. You thurst your dime in, the clock ticked madly, and you typed wildly, to finish before the half hour ran out."
Ray Bradubry, Fahrenheit 451.
dilluns, 12 d’abril del 2010
Like roasted birds
A great nuzzling gout of fire leapt out to lap at the books and knock them against the wall. He stepped into the bedroom and fired twice and the twin beds went up in a great simmering whisper, with more heat and passion and light than he would have supposed them to contain. He burnt the bedroom walls and the cosmetics chest because he wanted to change everything, the chairs, the tables, and in the dining room the silverware and plastic dishes, everything that showed that he had lived here in this empty house with a strange woman who would forget him tomorrow, who had gone and quite forgotten him already, listening to her Seashell Radio pour in on her and in on her as she rode accross town, alone. And as before, it was good to burn, he felt himself gush out in the fire, snatch, rend, rip in half with flame, and put away the senseless problem. If there was no solution, well then now there was no problem, either. Fire was best for everything!
"The books, Montag!"
The books leapt and danced like roasted birds, their wings ablaze with red and yellow feathers."
Ray Bradbury, Fahrenheit 451.
diumenge, 11 d’abril del 2010
La mort i el riu
"Vora el riu hi ha un pobre peix
que s'ha allunyat massa del riu
i la guineu vermella el vol
però duu a la boca una perdiu.
Vora el riu s'hi acosta un porc,
es menja un ull del pobre peix
i passa un caçador content,
duu una guineu dins el cistell.
El caçador es pren un descans,
posa en remull els peus als riu,
mig adormit es veu sorprès
per una bala del seu fill.
Dins el bosc és ple de glans,
aglans per als porcs dels teus amants.
Avui la mort baixa pel riu
però el pobre peix encara és viu.
Dintre del bosc és ple de glans,
Aglans per als porcs dels teus amants.
Dintre del bosc és ple de glans,
Aglans per als porcs dels teus amants.
Dels teus amants.
Anímic, La mort i el riu.
dissabte, 10 d’abril del 2010
La pàtria dels mariners
Les Filipines evolucionen des de la dècada dels 80 a un ritme més baix del que és la norma al Sud-est Asiàtic. El seu PIB va créixer un 1% el 2009 i aquest any es preveu que ho faci un 3,2%, segons el Fons Monetari Internacional (FMI). En canvi, segons l'FMI, Estats veïns com el Vietnam, Cambodja, la Xina o Indonèsia creixeran el 2010 entre el 4% i el 10%. Les raons que apunten els experts van des de la corrupció galopant i la superpoblació fins a la ràpida destrucció del sector agrícola pels efectes del canvi climàtic.
Vuit milions de filipins treballen fora del seu país. El govern filipí, l'únic legalment capacitat per tramitar contractes laborals a l'estranger, té en marxa des del 2006 un pla per aconseguir anualment un milió de llocs de treball per a expatriats filipins. La debilitat de l'economia domèstica força l'executiu a promoure l'èxode dels seus compatriotes. La migració és cabdal perquè aporta el 10% del PIB en concepte de transferències que s'envien de l'estranger a casa.
Al Luneta Park hi ha una placa commemorativa esculpida per l'Ajuntament de Manila: "El govern de la ciutat reconeix i honora els nostres homes al mar com els herois moderns no degudament reconeguts".
La duresa de la seva feina és extraordinària, amb contractes que els forcen a estar de sis mesos a un any lluny de la família, i fins i tot sense tocar terra durant setmanes. Pablo Zablan fa vint anys que fa de timoner i té un contracte fix amb un petrolier noruec. Recorda les vegades que la seva vida ha corregut perill: el 2003 va estar destinat a l'Iraq durant la invasió nord-americana i ha patit diversos atacs de pirates, l'últim a Indonèsia. La feina li agrada, però sobretot s'hi dedica pel sou: guanya 2.800 dòlars al mes (2.060 euros), que Zablan calcula que és tres vegades més del que podria guanyar treballant al seu país. Els salaris poden arribar als 8.500 dòlars (6.250 euros) que ofereix la naviliera sueca Laurin Maritime per a una posició de capità.
Els salaris són la principal motivació, però, com explica Salvador A. Santos, sotsdirector de la fundació que gestiona el centre de mariners de Luneta, hi ha raons que només s'expliquen per la idiosincràsia filipina: "Vivim en un arxipèlag de 7.000 illes. Des que naixem veiem passar aquestes naus tan grans i molts es convencen que embarcar-s'hi és la manera de sortir de la misèria".
Els filipins s'han consolidat com una lleva de mariners per segles d'experiència i perquè dominen l'anglès, l'idioma comercial per excel·lència. L'Índia és l'altre proveïdor líder de mariners, però, segons demostren les xifres, la crisi els està passant factura i està beneficiant els filipins. "Els nostres sous són inferiors als que demanen els indis i la prioritat de les navilieres és reduir despeses".
El principal repte per al sector és el ràpid increment de sol·licituds per obtenir el títol de professional marítim. El govern concedeix 20.000 llicències noves anualment després de mesos de formació en les escoles especialitzades de Manila. Fins i tot hi ha empreses estrangeres, sobretot japoneses i noruegues, que tenen el seu propi centre per preparar els seus futurs empleats. "Tanta demanda està fent caure els sous i ens força als més grans a retirar-nos", explica l'Antonio, un cuiner de 50 anys amb dues dècades d'experiència en creuers, que viatja cada quatre dies des de la seva ciutat, Baguio, a cinc hores de Manila, per trobar feina al Luneta Park: "Ara aspiro que em paguin 1.200 dòlars mensuals. Això fa un parell d'anys no ho hauria pas acceptat."
Cristian Segura, Diari AVUI. Els reis del mar.
divendres, 9 d’abril del 2010
El somni d'un ball
-Ciutat de vida i mort va ser atacada per sectors molt nacionalistes de l'audiència per l'aspecte humà que ofereix dels invasors japonesos, però també mostra els xinesos com a herois. ¿Creu que és possible fer a la Xina una obra crítica amb la seva història, com han pogut fer directors alemanys amb el nazisme?
-La pel·lícula va ser durament criticada per la simpatia envers els soldats japonesos, tant per sectors del públic com pels crítics. També va ser criticada perquè mostra com una part dels soldats xinesos es van rendir sense defensar la ciutat. No he fet una pel·lícula per satisfer l'audiència xinesa malgrat que he mirat d'usar un llenguatge que aquesta pugui entendre. No és una pel·lícula per a les minories però sí que crec que és independent. Potser sí que és cert que no és una pel·lícula com la dels directors de la Sisena Generació [corrent independent que des dels 90 critica aspectes foscos del creixement econòmic xinès]; en tot cas, és més artística. És èpica bèl·lica. Pot semblar comercial però el nucli del film és artístic.
-¿Creu que el cinema xinès se centra massa en aquesta èpica bèl·lica i en produccions d'arts marcials?
-He volgut trencar amb la norma del cinema xinès. És cert que a Occident predominen per exemple pel·lícules xineses amb molta acció d'arts marcials. I la Xina és un país massa gran per limitar-se tant. Vull mostrar a Occident històries diferents. Poder exposar els molts aspectes diversos i les sensacions del poble xinès. És hora que la nova generació d'autors de cinema aportin una comprensió més gran de la Xina.
-L'única escena del film que no està basada en fets reals és el ritual japonès final. Quin és el seu significat?
-L'escena està inspirada en un somni que vaig tenir abans fins i tot de saber que faria la pel·lícula. Vaig llevar-me al matí i recordava clarament el ball, tal com l'havia somiat. El seu missatge és demostrar que els governs sovint utilitzen la cultura per controlar el poble a través de l'inconscient. Quan la persona està sòbria, és més difícil que sigui manipulada. Kadokawa [el protagonista, un sergent japonès interpretat per Hideo Nakaizumi] entra en un estadi inconscient quan forma part del ball; es deixa dur pel grup. Aquest simbolisme col·lectiu es va veure durant el nazisme però també a la Xina durant la Revolució Cultural, quan els joves cometien tantes barbaritats després de ser conduïts cap a la bogeria amb rituals similars.
-Una altra icona de l'obra que apareix sovint és l'estàtua de Chiang Kai-shek, el líder del Kuomintang (KMT). Quin simbolisme té al film?
-L'estàtua apareix en diverses ocasions però no sóc conscient que li volgués donar algun valor simbòlic! La pel·lícula no té cap missatge polític, és una obra per exposar la matança i els límits de la violència humana.
-Molts actors japonesos van rebutjar de participar en el projecte. Quines raons li van donar per no acceptar l'oferta? ¿Té a veure amb el fet que la societat japonesa no reconegui els crims de guerra que van cometre a la Xina?
-Quan vaig ser al Japó per contractar els actors de la pel·lícula, vaig entrevistar-me en persona amb unes 90 persones, cinc de les quals molt famoses. Era gent agradable i educada. Deien que entenien el projecte que volia desenvolupar sobre el que va passar a Nanquín però finalment acabaven rebutjant l'oferta de participar-hi. Un d'aquests actors estrella em va escriure una carta explicant-me la raó principal: el seu agent l'hi havia desaconsellat perquè tenia por que si acceptava cap estudi japonès el tornaria a contractar.
-Ha dit que La llista de Schindler ha estat una font d'inspiració. Quines altres pel·lícules han estat un referent per a vostè?
-He vist moltes pel·lícules bèl·liques, sobretot les meves preferides: La llista de Schindler, El caçador, les d'Akira Kurosawa i Apocalypse now. També m'ha influenciat un film espanyol que vaig veure en un cinema de Pequín i que em va fascinar. Es titula Vacas, o alguna cosa similar, i està ambientat durant la Guerra Civil Espanyola.
-¿Es refereix a Vacas, de Julio Medem [Lu es confon amb les guerres carlistes]?
-Això, Julio Medem! Em vaig quedar meravellat. Quina visió tan singular de les coses! Medem és totalment desconegut a la Xina i no ho entenc. Els xinesos l'haurien de conèixer!
-Les estrelles de la pel·lícula s'hi van implicar tant que van acceptar de cobrar menys. A vegades això succeeix perquè el govern xinès apadrina una pel·lícula i volen quedar bé...
-Alguns dels actors escollits són famosos en el món del cinema o de la televisió xinesa. Trenta persones de renom es van interessar pel projecte. Ningú em va apadrinar, els actors que em van demanar d'actuar-hi era perquè estaven interessats en la pel·lícula. Ningú esperava que l'acabés perquè durant el rodatge van aparèixer tots mena d'informacions negatives: si ens mancaven diners per acabar-la, si teníem problemes amb l'script... Tampoc crec que el govern donés un cèntim pel projecte.
Cristian Segura, Diari Avui. "Els governs utilitzen la cultura per controlar".
dijous, 8 d’abril del 2010
Mi abuelo (y III)
La lectura, treinta años después, de este delirante artículo en una publicación que se tenía por seria y rigurosa, y que alcanzaba tanto a las ciencias como a las artes y las letras, provoca un espanto del que difícilmente puede uno sustraerse. Y ya no sólo por el profesor Arasa, divulgador de las teorías y prejuicios de su tiempo, sino por las prácticas que ponían en circulación los miembros de la comunidad cientítica internacional al atender y estudiar los numerosos casos de homosexualidad que caían en sus manos...
A juicio del doctor catalán, lo primero que había que aplicar era "una cinta magnetofóinica, que tiene grabada una hora de psicología analítica" y que se utiliza "para contrarrestar los síntomas del enfermo". Si ésta falla, el doctor pasaba a otras terapéuticas algo más peligrosas y les daba nombre: "la aversión mediante métodos químicos". Veamos ahora este método y el ejemplo que exhibía: "la apomorfina produce náuseas y vómitos. Como es natural, el enfermo se debe prestar voluntariamente". El médico español cita otros investigadores que "se han valido de schocks que les causan sacudidas en el antebrazo, alcanzando las mismas un nivel señalado por el aguante del propio enfermo. Estos 'shocks' van asociados con los diferentes aspectos de la "conducta desviante": se les causa una sacudida tan pronto como esos homosexuales empiezan a desarrollar una erección genital, al contemplar la fotografía de un hombre atractivo para ellos, o bien al sobrevenirles una fantasía agradable. Las erecciones son medidas mediante un aparato "penis-pletismógrafo". Esta terapéutica requiere de dos a tres sesiones diarias y por lo menos en número de 30 a 40: conjuntamente, hay que practicarles una psicoterapia mantenedora." Con todas estas medicinas, el doctor deía que "quizás" se pudiera hablar "de un 10% de éxitos en los homosexuales", aunque a decir verdad debería considerarse ya un logro que al término del tratamiento no viniese a recoger al enfermo a la funeraria. Pero eso sí, el profesor Arasa siempre era optimista: "otros casos de trastornos sexuales como transvestitas (sic), fetichistas y sadomasoquistas mejoran en mayor número con tales métodos". Como siempre, la realidad supera a la ficción.
Los experimentos de su colega endrocinólogo Nicola Pende fueron sobre animales, pero Arasa no se encomendó ni a dios ni al diablo y los aplicó en seres humanos, como él mismo explicaba: "siguiendo las ideas de Pende, he tratado a tres homosexuales mediante la inyección de un extracto pineálico con muy alentadores resultados, uniendo a este método una adecuada psicoterapia. La conjunción de ambos métodos se nos antoja la mejor de todas las terapias actuales".
Sorprende, o quizás no tanto, que Arasa reclamase para su trabajo de investigación pacientes jóvenes porque su "pronótisco de curación" era relativamente bueno en adolescentes que hacía poco tiempo habían descubierto "su tendencia al homosexualismo" o bien aquellos otros en quienes se vio despertado tal deseo "merced a las artes seductoras de un homosexual, conservando a pesar de ello esperanzas de superar dichas tendencias y hasta de repudiarlas por completo". No obstante, admitía al menos que "cuando existen profundas razones biogenéticas -y cuando no existe el deseo franco de tal repudio- el terapeuta apenas sí logrará éxito alguno".
Recomendó el profesor también a los padres que como Felicidad Blanc internaban a sus hijos homosexuales o "drogadictos", que ejercieran lo que llamaba "una adecuada profilaxis" frente al "peligro de permanecer parado en el propio sexo". Abominaba por ello del "puritanismo" heterosexual y reprochaba a los progenitores que mostrasen "contento" cuando "su hijo no se interesa por chicas" ya que a su juicio eso favorecía "una inclinación potencial al homosexualismo", que conllevaba "una aberración, y con ella, la neurosis".
No obstante esta sarta de barbaridades, el doctor Arasa intuía algo importante, aunque expresado con su peculiar lenguaje: "aún no se puede decir con certeza si tales sujetos son infelices, o si se convierten en neuróticos porque siempre deben aguantar el desprecio de la sociedad, o si la manera de ser anormal favorece precisamente su postura psíquica errónea".
Federico Utrera, Después de tantos desengaños. Vida y obra poéticas de los Panero.
(nota del Iceberg: Francisco Arasa ni era psiquiatra ni era el español más en boga en la psiquiatría de los años 60)
dimecres, 7 d’abril del 2010
Flat affect, crying at times
Petra Bartosiewicz, Harper's Magazine. The intelligence factory.
dimarts, 6 d’abril del 2010
Mi abuelo (II)
La verdad es que podría además añadir muchos comentarios sobre la personalidad y virtudes y defectos del Prof. Arasa. Fue propuesto una vez para el premio Nóbel de la Paz y por estos motivos apareció bastante un año que no recuerdo, en la Televisión y Periódicos. Tenia una cierta valoración daliniana de su valor y dignidad y así en los últimos años, en los que seguramente ya no hacia caso, o menos caso, a los consejos de su atormentada familia, se hizo imprimir unas tarjetas en las que figuraba “ consejero de jefes de estado y de papas” pues efectivamente había participado, parece, en unas reuniones en el Vaticano. Simultáneamente creo que no se dio cuenta suficientemente del intrínseco y enorme valor de aquel tipo de reuniones de altísimo nivel y multidisciplinarias centradas en la búsqueda del consenso, de la integración y sobre todo de la mutua compresión, como escribía yo en aquella semblanza, entre la Fe y la Ciencia; este era el problema que le atormentaba. Así se denomino el ultimo Simposium, el numero XVI: Sencillamente: Religión y Ciencia, Mas esta cierta rigidez, que atisbará el lector, sobre todo si conoce la psiquiatría, le mantuvo aferrado a algunas creencias seudocientificas, sobre las que nunca se pudo discutir con él. Por ejemplo que el principio de Indeterminación de Heisenberg era el fundamento de la libertad humana, o que afirmara vehementemente (como D. Pedro) la veracidad de el principio antrópico fuerte.[3] (No puedo entrar aquí con más detalle para quien no los conozca, en los contenidos de estos conceptos)
En las primeras reuniones, a las que yo todavía no asistí, participaron personas como Pascual Jordan ( astrofísico); Laborit, (fisiofarmacóloco francés ) Como consejeros de su revista, en un gesto, todo hay que decirlo un tanto grandielocuente – incluía a Jaspers, Heisenberg, L. Pauling, Universidad. de Stanford y uno de los creadores de la biología inmunológica y molecular a J. Roche ( París ) o Wiesser ( Profesor de Filosofía de Mainz), Scciaca, ( conocidísimo teólogo italiano entonces de moda ) y B. Kanitscheider ( profesor de Filosofía de la Ciencia en Giessen y en cuyo departamento tuve la fortuna de asistir y trabajar en una estancia en 1996) Entre los más asiduos y consejeros, como así figuraban de la revista, figuraban también : Llavero, Paessa, Arcidiacono, Lubban Pozza , Stahelin, R. Alvarado, Garcia Valdecasas y P. Gomez Bosque y yo mismo.
La asistencia era sufragada totalmente por la Fundación. Asistentes solo los invitados por la misma; es decir se celebraban a puerta cerrada. ( Lo que redundaba en su calidad) Las reuniones se celebraron en los lugares más lujosos como paradores y hoteles de primera categoría. En los últimos años en el Hotel “Aigua Blava” de Bagur en la Costa Brava. Un hotel de arquitectura y geometría complicada, pero de exquisito trato y gastronomía. Efectivamente por un golpe de la suerte, aunque no conozco los entresijos, Arasa tuvo acceso a la fortuna y Fundación que legó un lejano pariente: El Dr. Letamendi, famosísimo y discutido internista madrileño de finales del XIX ( es preciso leer a Baroja para entenderlo parcialmente) Con ello y sus indiscutibles y fieles amigos y colaboradores, como el citado Broggi, Valderas, ( director de Investigación y Ciencia) Asensi ( Pediatra de Valencia) y el afectuoso y socarrón Bosch, o el educadísimo y admirador fotográfico de las damas asistentes, el Sr. Rodon, asistido siempre del fidelísimo secretario Sr. Peralta llevó adelante los generosísimos simposia y los concursos y premios que también distribuía.
El primer Simposium al que asistimos se celebró en el magnífico Parador de Sigüenza en 1982. Entre otros temas el problema de los ritmos biológicos y su universal presencia en los seres vivos. Entonces ocurrió la anécdota que tantas veces citamos y de la que fue protagonista el Prof. Briand presidente de la Sociedad de Antropología Italiana y que era tan pesimista, que según Bosch, llevaba a la vez cinturón y tirantes y que no se había casado por no ser capaz de decidirse. En el autobús donde viajábamos en visita arqueológico turística penetró una avispa que picó a una de las damas acompañantes. El Prof. Briand alto, de sienes plateadas y elegantísimo, sacó de su bolsillo un enorme, impecable y perfumado pañuelo de seda blanco con el que limpió y alivió la picadura. Todas las damas asistentes quedaron fascinadas. Por contra el Prof. Arcidiacono acompañado de su más bien zafia esposa, en otra reunión, fue abandonado solo en su habitación al sentirse indispuesto. Una indisposición cardiaca que lo llevó a la tumba unos meses después.
A otro Simposium en el Parador Nacional de Toledo asistió Rodríguez Delgado con quien pude hablar directamente recordando en estos casos aquellas inolvidables tertulias en el Colegio Mayor de Santa Cruz donde residí durante mis estudios de medicina en Valladolid y en los que conversábamos con el Prof. Velayos ( una personalidad en el estudio del magnetismo físico en España y cuyo nombre lleva el correspondiente Instituto de Madrid) o Senent, fallecido en los días que escribo estas líneas ( Diciembre de 2006) o Martinez Salas o E. Alarcos, o a. Quiñones, o Arias Bonet.
A los últimos Simposia en Aigua Blava y Barcelona asistió, ya como miembro del grupo, Bosque a quien yo facilité su participación y entrada en el mismo.
Mi agradecimiento al Dr. Arasa y a su revista es infinito pues durante aquellos años publicó todos los artículos que envié con títulos, que cito a modo de ejemplo como: El Valor Social de la Cultura; Racionalismo estético y Orden Social en la Cultura Alemana”; “Razón y Sentimiento ( Un intento de Análisis Psicopatológico y Síntesis Antropológica )” “Origen y Función de la Mente” o “Lou Andreas Salomé”. O “Conocimiento, Sabiduría y Fe. Consideraciones antropológicas sobre la Religión desde la Psicología y la Psiquiatría” o” Hacia un Humanismo según la Naturaleza”.
Como su obra era estrictamente individual a su fallecimiento y a pesar de algún bienintencionado intento, todo se desmoronó y acabó. Ya no hubo más ni reuniones ni revistas. Creo que la Fundación fue acaparada ávidamente por la Generalitat que cambiaria totalmente su estilo y fondo. Aquellas personas eran catalanas y catalanistas y entre ellos hablaban catalán, pero desde su Cataluña promovían el contacto e integración inteligente con el resto de España primero y de Europa después. Vivían aun en el espíritu de la Vieja Europa que con tristeza mía me parece que fenece (o soy, yo, claro, quien fenece) pero en todo caso nunca se preocuparon por Estados Unidos. Nunca conocí personas más cultas, educadas y encantadoras; esa educación señorial catalana que aún seguimos admirando en Castilla cuando la encontramos."
Agustín Jimeno Valdés, La psiquiatría que yo he vivido.
dilluns, 5 d’abril del 2010
I started seeing crabs
John Gerassi: A lot of them?
Sartre: Actually, no, just three or four.
Gerassi: But you knew they were imaginary?
Sartre: Oh, yes. But after I finished school, I began to think I was going crazy, so I went to see a shrink, a young guy then with whom I have been good friends ever since, Jacques Lacan. We concluded that it was fear of being alone, fear of losing the camaraderie of the group. You know, my life changed radically from my being one of a group, which included peasants and workers, as well as bourgeois intellectuals, to it being just me and Castor. The crabs really began when my adolescence ended. At first, I avoided them by writing about them—in effect, by defining life as nausea—but then as soon as I tried to objectify it, the crabs appeared. And then they appeared whenever I walked somewhere. Not when I was writing, just when I was going someplace. The first time I discussed it with Castor, when they appeared one day as we were strolling in the Midi, we concluded that I was going through a depression, based on my fear that I was doomed the rest of my life to be a professor. Not that I hated to teach. But defined. Classified. Serious. That was the worst part, to have to be serious about life..."
Harper's Magazine, Conversations between John Gerassi and Jean-Paul Sartre.
dissabte, 3 d’abril del 2010
Escalada amb la bossa del pa
"Aquells dies vaig tornar a pensar sovint en l'escada estival que ja havia fet el 1949. Tenia 19 anys, com el meu company de cordada Andrea Oggioni. I, tot i així, ens vam mesurar amb la paret que en aquella època era considerada com la més difícil del món. Tan sols l'havien escalat quatre cordades abans que nosaltres d'ençà de l'any 1938, en què Cassin-Esposito-Tizzoni havien estat els primers a vèncer-la. Recordava aquells dies com els més intensos de la meva vida, i també els més entusiàstics, tot i la nostra misèria. Era la immediata postguerra i érem tan pobres que no teníem ni un senzill passamuntanyes. Fins al punt que el vam haver de substituir per una bossa de cotó, la del pa, després de retallar-hi dos foradets per als ulls. Les nostres motxilles eren material vell, deixalles de la guerra, comprades a les paradetes del carrer. La corda, ja ho he dit, era de cànem, i els pitons els havíem fet a partir d'un barra de ferro i els havíem donat forma al foc i a cops de martell. Les vitamines per afrontar una prova com aquella ens les havien proporcionat una mitja dotzena de pomes i algun tomàquet que, dins la motxilla, de seguida va quedar esclafat. I, tot amb tot, ens sentíem com si fóssim els nois més ben equipats i feliços del món. Rics de ganes de viure."
Walter Bonatti, Muntanyes d'una vida.
(English Version of The Mountains of my life:
During the climb, I often went back into time and recalled my previous ascent of this face, in the summer of 1949. I was ninteen years old, and so was my climbing companion, Andrea Oggioni. We were attempting what was reputed to be the most difficult wall in the world. Only four ropes had climbed it before us, since 1938 when Cassin, Esposito and Tizzoni had first conquered it. I remembered those days from my past as the most intense of my life to that point - and also the most exalting despite our poverty. We were both so poor neither of us even had a balaclava; we made do with a cotton sack -a bread bag with two holes cut for the eyes. Our knapsacks were army surplus bought in a market. The rope was a frayed cable of hemp; we had shaped the pitons from an iron bar after heating it. The 'vitamins' that fortified us were a half dozen apples and a few tomatoes, which were immediately squashed in our packs. But, at the same time, we were the happiest and most enthusiastic boys in the world, and also the richest - in our zest for life.")
divendres, 2 d’abril del 2010
Tothom mira de ser amable amb tothom
-En una entrevista recent es lamentava d'haver projectat una pel·lícula seva [Serbis, 2008] en sales de cinema comercials de les Filipines. ¿Tan dolenta va ser l'experiència?
-Els filipins estan acostumats a les grans produccions comercials, la resta no té cap sortida. Als autors alternatius se'ns reconeix per la qualitat però, tot i això, ni es miren les nostres obres ni rebem ajudes. Sí que després del premi a Cannes la presidenta de les Filipines [Gloria Macapagal Arroyo] em va premiar amb diners en metàl·lic, però això és una excepció.
-La seva obra té una forta càrrega de denúncia social però vostè també conviu amb la classe política sense que li caiguin els anells. Ara he vist que està editant uns missatges electorals de l'opositor Partit Liberal...
-A les Filipines tothom mira de ser amable amb tothom. És un secret públic que hi ha molta corrupció, però mirem de no parlar d'aquests assumptes d'una manera oberta. Avui mateix m'he reunit amb la presidenta perquè compto amb el seu suport per a un documental que estic preparant sobre els rius de les Filipines. Quan sóc amb ella, no li puc retreure la corrupció coneguda dins del seu govern. Primer de tot jo sóc un creador, un artista. No sóc ni activista ni polític. Si la gent pren les meves pel·lícules com una referència per entendre mals com la corrupció, ho considero un valor afegit.
-¿Hi ha temes tabú a les Filipines que vostè no gosaria tractar? ¿És capaç de fer una pel·lícula crítica amb l'Església?
-Les Filipines són un país molt catòlic, jo mateix ho sóc. La religió sí que és un assumpte molt sensible, però com molts fets sensibles que hi ha a d'altres països. Aquestes sensibilitats mai m'han impedit de fer una pel·lícula. Kinatay, per exemple, tracta de la violència i la corrupció que succeeix aquí amb un realisme gens habitual.
-Malgrat el seu palmarès, segueix sent gairebé desconegut a Europa.
-Si no recordo malament, només a França s'han projectat tres pel·lícules meves: Serbis [en competició al Festival de Cannes 2008], Kinatay i Lola [presentada a competició al Festival de Las Palmas i estrenada l'any passat a la Biennal de Venècia]. La meva primera pel·lícula, Masahista, no s'ha estrenat a Europa tot i ser la guanyadora el 2005 del Festival de Locarno. Kinatay mateix és un film molt sensible per al sistema europeu. A Europa no agrada la violència psicològica. A l'Àsia en canvi estem acostumats a aquesta mena de violència, que sacseja molt més l'espectador, perquè hi convivim contínuament. Els europeus potser són més de teoritzar sobre la violència però sense afrontar-la. Tot al contrari, a les Filipines estem més habituats a enfrontar-nos a la violència que al sexe. Hi ha molta censura amb el contingut sexual.
-¿Ha rebut ofertes per treballar amb productores occidentals després de Cannes?
-He rebut opcions de treballar amb grans productores europees i amb algun segell independent nord-americà, però no ho he acceptat perquè vull controlar plenament el procés de creació. Faig cinema per passió, no per professió. Mai he guanyat diners amb el cinema, em guanyo la vida com a creador de publicitat. El que vull és gaudir fent cinema i controlar el que faig. No tinc la intenció de fer-me ric. Vaig començar a fer pel·lícules amb 45 anys per vocació i el que he après és gràcies a treballar tant de temps per al món de la publicitat.
-¿Troba alguna cosa positiva en la situació de misèria que es viu al seu país?
-Aquest país pateix moltes desgràcies, des de la pobresa a les catàstrofes naturals, però els filipins no es lamenten, ho assumeixen com un acte de Déu o de la natura per castigar els nostres pecats. La més excepcional i particular condició dels filipins és la seva resignació. Potser és perquè tenim una actitud molt social, depenem de la família o dels veïns. Som una nació social.
-Això es veu als seus films?
-Lola és precisament una pel·lícula que tracta un conflicte a partir d'aquesta proximitat familiar. Fa poc, en un seminari que vaig fer en una escola de cinema de Berlín, els alumnes estaven meravellats que en cinc anys hagués rodat vuit pel·lícules. Vaig entendre el motiu de la seva sorpresa quan els vaig plantejar com prepararien una filmació en un espai públic. Em van respondre que aquell cas concret no era possible perquè violava la privacitat de les persones. A les Filipines, al contrari, la gent està encantada de mostrar-te el que calgui. I també t'evites problemes com negociar amb un sindicat els drets dels actors o enfrontar-te a grans estudis.
-Sovint es veuen les Filipines com un país on és difícil fer art, començant per la pressió política.
-A tot arreu hi ha censura, no només al Tercer Món. Als EUA es tallen escenes de contingut sexual per arribar a un públic més ampli. Jo m'hi he resignat i assumeixo la manera de fer filipina. La censura és una feina protegida pel govern que crea llocs de treball i que regula el que rep el públic. Em pot emprenyar però assumeixo que, si vull ser acceptat en certes sales de cinema, hauré de tallar això i allò. A Manila ja tenim un cinema on es projecten pel·lícules sense talls! Si vols canviar la situació, canvia primer les lleis. Però cap senador s'atrevirà a fer-ho perquè aquest és un país catòlic. No tinc motius per queixar-me perquè, com deia abans, tot és més fàcil quan filmes a les Filipines.
¿Té alguna nova pel·lícula en marxa?
Estic preparant una pel·lícula sobre la relació entre musulmans i cristians a les Filipines. Normalment faig jo mateix la recerca però en aquesta ocasió no he pogut perquè em van advertir els cacics locals a les zones conflictives de Mindanao que no hi anés perquè podria prendre mal. Per això hi he enviat assistents. Per primera vegada, per garantir la seguretat de l'equip, rodaré fora de l'espai on succeeixen els fets de la narració."
Cristian Segura, entrevista a Brillante Mendoza, Diari Avui.
dijous, 1 d’abril del 2010
One thousand tears of a Tarantula
"Senon Williams, Nimol's bandmate in Dengue Fever -- a Los Angeles group that began doing versions of Cambodian pop and rock tunes in the early 2000s... -- explains that "ghost voice" is an actual technical term in Cambodian singing as heard in this track.
"It's where you break from one octave to the next and the voice cracks," he says.
"The high key," Nimol explains.
"Ros Sereysothea was the master of that," Williams adds.
But in this case it has a double meaning: The singer on the radio, whoever it was, had almost certainly been killed during the brutal late-'70s reign of Pol Pot's totalitarian Khmer Rouge. Estimates of the total deaths attributable to the Khmer Rouge range as high as 2 or 3 million from execution, starvation and disease, most of them buried in mass graves. Musicians and artists -- pretty much anyone seen as educated or connected to the cultural identity of the earlier Cambodia -- were among those targeted for elimination.
"It is very sad," Nimol says, in halting English, sometimes with help from friend Soche Meas. "Our musicians, they are gone."
The only people who did survive were musicians, not singers," Williams says. "John Pirozzi, who directed our film 'Sleepwalking Through the Mekong,' has done insane research for his own film he's doing about this but only found a few surviving band members, guitar players. But no one in the limelight survived."
Those ghost voices are being honored on 'Dengue Fever Presents Electric Cambodia.' Subtitled '14 Rare Gems From Cambodia's Past,' the CD is just that -- samples of a lost era of Cambodian pop music. Much of the music exists today only via cassettes that made their ways around the Cambodian exile communities of California. A couple of previous compilations have made their way via the cultural curiosity seekers networks, notably the door-opening 1996 compilation 'Cambodian Rocks,' from the Parallel World label; and 2004's 'Cambodian Cassette Archives,' drawn from deteriorating tapes in the archives of the Oakland [Calif.] Public Library by global ephemera-centric Sublime Frequencies. These all show a culture enamored by Western pop -- the songs are redolent of quasi-psychedelia, with reverb guitars and cheesy organ -- without any sacrifice of Cambodian-ness."
Steve Hochman, Spinner Music. Ghost voices come to Life on Dengue Fever presents Electric Cambodia.