Apilàvem pedres i ploràvem set

I.

I el setè dia descansà sense immutar-se. Havia creat el Paradís i els ciments de l’Apocalipsi. I reposava perquè després rebria laments d’adulació i pregàries suplicant la seva mort. Quan s’abandonà, adormit de fam i de lluna, va fer l’home amb restes de cendra. Convençut que ja havia acabat.

Després de la feinada ingent de donar peus i pomes, urpes i llimones, serps i costelles, va engolir (acabat del dia de sofà i cigar inacabable) que el mirall no era ell, sinó un rèptil que oferia l’erecció perfecta.

La tria, llavors, fou de l’home (potser jo, un Judes que suava cremor d’estómac) i de la dona que podia fer-me de mare, de vers o concebre el veritable fill de Déu. Però impotents com l’intent després de la treva, només apilàvem pedres i ploràvem set. I rèiem d’esquena a l’alegria, premsant el saber amb el desaire de qui camina nu per la plaça de la por.

I Déu s’ho mirava com qui va al cinema un diumenge a la nit.
I, després, la nit ja no va poder fer-se de dia.

Marc Masdeu, El carnisser del fred.


(L'Iceberg us anticipa la publicació del nou llibre d'un dels nostres poetes favorits, Marc Masdeu)