"L'endemà al matí van cridar el Ramon i li van donar el vestit ratllat. Sense esmorzar, el van fer pujar amb cinc altres presos en un camió que els va dur a un magatzem de fustes de l'Avinguda Trujillo Valdés. Allí van passar el matí descarregant taulons. Al migdia van tornar a la Fortaleza, on els van donar un ranxo que el Ramon no es va poder empassar. A la tarda el van posar en un altre equip que va anar al carrer del Conde, on va descarregar un piano d'un camió i el va pujar a un segon pis. El dia següent el va passar sencer -matí i tarda- cavant en un jardí de l'avinguda Washington. I aquest matí ha regat un altre jardí del carrer Penson. Ha treballat -ja ho sap- per als oficials de la Fortaleza.Quan l'han posat en llibertat no li han donat cap explicació; ningú no li ha parlat de la cèdula. Li han dit, només: -ja us en podeu anar.
L'amo del Hollywood l'ha acomiadat, sense explicacions i sense abonar-li ni tan sols els dos dies que tenia treballats aquella setmana.
Un amic li ha prestat uns cheles.
Ha comprat dues bananes i dues taronges i se n'ha anat al Malecón, on la gent pren la fresca asseguda a la barana. El Ramon s'endinsa en la foscor i es dirigeix cap a la platja, a la desembocadura del riu. Allí s'ajeu sobre la sorra, vora la mar, i guaita els llums de Sans Souci i del passeig de l'escullera, a l'altra banda del riu. Veu sortir el Cuba, tot il·luminat, que va a Veneçuela. Malgrat la fam, li costa d'empassar-se les bananes. Tant com li agradaven a Barcelona! Ha acabat per avorrir-les. Cada mos que se n'engoleix li fa venir ganes de vomitar. Per atenuar la repugnància alterna un mos de banana i un mos de taronja. Recorda els seus plats predilectes: els musclos amb ceba i tomàquet de la Barceloneta; la paella del Grau de València; la boullabaise de Marsella; els spaghetti i el peix amb suc, i les truites d'espinacs, i el llobarro amb maionesa... Recorda, sobretot, dues coses que li produeixen una sensació d'eufòria inefable: el camallot mallorquí i el formatge de Roquefort.
...
Al cap d'una estona de treballar ja es penedeix d'haver acceptat aquesta feina. És massa feixuga. Assegut en un tauló penjat amb cordes, va reblant els cargols que uneixen les bigues del pont. El sol li cau de ple a sobre i té la camisa xopa de suor. El negre que treballa al seu costat està nu de la cintura cap amunt i duu les les calces arremangades; la suor li raja per tot el cos, però sembla insensible a la xafogor. Des que s'ha posat a la feina canta a mitja veu un merengue popular.
El Ramon se sent cansat. Els dits i el monyó dret li fan mal. Mira enlaire i veu, a través de les bigues, el cel blavíssim, sense un núvol; mira avall i veu, a uns set metres, les aigües del riu, de corrent ràpid, brutes de terra.
"Quan pleguem, m'hi banyaré", pensa el Ramon.
Té les juntures entumides i es posa dret a sobre el tauló per estirar-se. Què diantre li passa? Se sent feble; la vista se li entela; els genolls se li pleguen; la mà deixa anar la corda a la qual s'hi havia agafat, i cau. Es dóna un cop al cap al tauló, i cau a l'aigua.
El negre guaita avall i veu els cercles que la caiguda del cos han deixat a la superfície, i que s'eixamplen i van riu avall. El cos del Ramon no surt, i el negre diu:
-Se cayó.
Un company que treballa prop d'ell li pregunta:
-¿Qué tú dices?
-El blanquito se cayó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada