Més que no pas els grans panteons gòtics i barrocs, que no deixaven d'atreure'l, li plaïa una construcció funerària feta amb pedra volcànica. La tenia vista. Era una massa piramidal, rematada amb una creu de marbre blanc; uns quants graons donaven accés a la porta, pesada i segura, damunt la qual figurava una inscripció amb lletres de bronze: "Famíla Rueda-Garmendía". Lalo va acostar-s'hi, per mirar a través dels vidres de l'entrada, i cridà Lupe per compartir la il·lusió del seu descobriment. Es van passar una bona estona contemplant l'interior del panteó. El trobaven espaiós, net, i la dona s'embadalí amb el terra de rajoles, enmig del qual hi havia la llosa que cobria l'entrada de la cripta. A la paret principal hi havia quatre ciris estranys, de flama violàcia i quieta.
-De què són? -preguntà Lalo a don Cosme.
-De gas -respongué el guardià amb orgull, perquè sentia com a pròpies les coses notables del cementiri.
-Fixa-t'hi Lupe: de gas!
La dona contemplava els bucs amb lliris, els colors vius dels envidrats laterals, tota l'escenografia fúnebre i els resultats de comprimir en un espai reduït tot d'aspiracions monumentals. Tenia per costum no il·lusionar-se massa, però no es podia estar de repartir la peça mentalment: al fons, a la dreta, hi posaria el fogó de petroli i els estris de cuinar; al mig la taula i les dues cadires i, més ençà, el jaç, la intimitat del qual caldria salvar tapant amb papers de diari els vidres de la porta.
Pere Calders, Aquí descansa Nevares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada