dimecres, 29 de desembre del 2010

From Cuba to Istanbul




Istanbul, Constantinople!

Nine lives left so don’t court disaster
Nine lives left and time is our master
Though we’re walking slow our hearts beating faster
Make our way to Istanbul

Now the crescent moon and the stars that that reach beyond
Whisper to us secrets I can only find in
Istanbul

Long time gone ‘nuff roads we a travel
Let me concentrate these puzzles unravel
Not feh dance with death but look to the future
For we reach the gates of Istanbul

Now the crescent moon and the stars that that reach beyond
Whisper to us secrets I can only find in
Istanbul

Darling take my hand
And try to understand
Many have failed to make it
To pass on through the gates of
Istanbul.

Ska cubano. Istanbul (Constantinople).

La trascendental bellesa



A tu, qui
siguis, t'invito
a trobar les coses amb
la trascendental bellesa
com jo les trobo, i tindràs el
poema.

Joan Brossa, Poema.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Una mòmia a la Generalitat

L'embalsament va començar la mateixa nit de Nadal al soterrani de la casa dels Canonges. El va dirigir el metge anatomopatòleg Lluís Maria Callís, ajudat pels doctors que havien assistit Francesc Macià: Manuel Corachan, August Pi i Sunyer, Jacint Vilardell i Lluís Sayé. Segons Jaume Creus, es va requerir una caldera gran que ell va fer dur en un camió de la Casa de la Caritat i s'hi va posar el cos de Macià "perquè el vapor li fes perdre la grassa". Pel subdirector de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya, Narcís Bardalet, aquest fet "sense ser cap barbaritat, perquè es desnaturalitzen les proteïnes, no és un mètode habitual". El metge forense considera més probable que "es submergís Macià en un bany de formol dins la caldera i que Creus en fes una interpretació".

A continuació, segons Creus, Callís va treure les vísceres del cadàver, li va obrir una vena de cada braç per injectar-li formol i després el van omplir de serradures impregnades amb formol. "A la fi -va anotar Joan Alavedra- els metges demanen uns llençols de lli i fan tires amb què l'enrotllen per momificar-lo, envernisant-les amb copal [una resina], després de posar-les". Van fer aquest procés tres vegades. Segons Creus, l'embalsament fou com el dels antics egipcis. Segon l'opinió recollida per Alavedra de Vicenç Munné, director del Butlletí Oficial de la Generalitat, es féu tal com s'havia fet amb Lenin [...]

Enmig del procés, els metges van preguntar què calia fer amb el cor de Macià. Creus ho va preguntar al Consell executiu: "que el metal·litzin, digué algú" [...] Tot seguit, el cor es diposità en un bany de formol en una caixa de metall.

Joan Esculies, Diari ARA. L'embalsament de Macià.

divendres, 24 de desembre del 2010

Res no es mesquí



Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

divendres, 17 de desembre del 2010

Attaccato alla vita



Un'intera nottata
buttato vicino
a un compagno
massacrato
con la sua bocca
digrignata
volta al plenilunio
con la congestione
delle sue mani
penetrata
nel silenzio
ho scritto
lettere piene d'amore

Non sono mai stato
tanto
attaccato alla vita.

Giuseppe Ungaretti. Veglia. Cima Quattro il 23 dicembre 1915.

(Tota una nit sencera / estirat prop / d'un company / massacrat / amb la boca / reganyant / cap al pleniluni / amb la congestió / de les seves mans / penetrant / el meu silenci / he escrit / cartes plenes d'amor / mai no he estat / tan / aferrat a la vida)

dijous, 16 de desembre del 2010

The possible existence of the multiverse

Last month a pair of physicists startled the world by claiming that they had managed to see through the Big Bang and glimpse evidence of previous incarnations of the universe in an analysis of radio signals from the sky.

he evidence, said Roger Penrose ofOxford University and Vahe Gurzadyan of Yerevan State University in Armenia, takes the form of concentric rings caused by the collisions of supermassive black holes in earlier versions of our universe and imprinted, like ripples on a pond, on a haze of microwave radiation widely thought to be left over from the Big Bang that started our own cycle of time about 13.7 billion years ago.

Now, however, two other groups of astronomers looking at the same data have concluded that the rings, though real, are part of the current universe we already know and love.

The cosmic microwave background, as it is known, has been much scrutinized since its discovery in 1965 by radio telescopes, balloons and three satellites — NASA’s Cosmic Background Explorer and Wilkinson Microwave Anisotropy Probe satellites and, most recently, Europe’s Planck satellite — for clues to the origin of the universe. Slight temperature deviations in what is otherwise an exceedingly uniform heat bath are thought to arise from microscopic fluctuations in a force field known as inflation that drove the expansion of the universe when it was but a sliver of a nanosecond old.

The rings seen by Dr. Penrose and Dr. Gurzadyan are thin bands in which the noisy pattern of heat and cold in the early universe, as recorded by the Wilkinson satellite and other experiments, is slightly less splotchy than normal. They posted a copy of their paperon the Internet on Nov. 16, noting that the rings confirmed a prediction of a theory recently proposed by Dr. Penrose, one of the world’s distinguished mathematicians, called Conformal Cyclic Cosmology. It is the subject of a new book by him, “Cycles of Time: An Extraordinary New View of the Universe,” due out in May from Knopf.

Mainstream cosmologists, who have seen a long list of anomalies in the cosmic background come and go, were not impressed. Now their skepticism is supported by two groups of cosmologists, Ingunn Kathrine Wehus and Hans Eriksen of the University of Oslo in Norway and Adam Moss, Douglas Scott and James P. Zibrin, all of the University of British Columbia. In separate papers based on data from the Wilkinson satellite, both groups reported finding such rings, but said the rings were consistent with having arisen by chance in the earliest moments of our own universe. Eternity is not needed to explain them.

Dr. Moss and his colleagues wrote, “Gurzadyan and Penrose have not found evidence for pre-Big Bang phenomena, but have simply rediscovered that the CMB contains structure.”

David Spergel, a Princeton University astrophysicist and one of the members of the Wilkinson satellite team, said in a e-mail message: “While it would have been exciting to see circles from the pre-Big Bang universe, I view this as science at its best. Exciting claims are made and they draw the attention of cosmologists throughout the world. Because the WMAP data is publicly available, groups throughout the world were able to check the claim. A universe with dark matter, dark energy and inflation is bizarre enough — we don’t, however, get to detect circles from alternative universes.”

But visions of alternative universes keep coming. On Thursday, an international group led by Stephen M. Feeney of University College, London, reported that they had found tentative evidence of blobs in the microwave data that could be bruises from collisions with other universes that bubbled off from our own during the inflation epoch. The evidence, they acknowledged, was too weak to get excited about yet, but could be improved by the Planck satellite, now scanning the sky and expected to report its results in 2012.

“If this evidence is corroborated by upcoming data from the Planck satellite, we will be able to gain insight into the possible existence of the multiverse,” the authors wrote.

Dennis Overbye, The New York Times. Rings in sky leave alternate visions of universes.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Hipermoderns

Patiu angoixa, no arribeu a tot, us falta temps, us falla la salut (taquicàrdia, èczemes, atacs de pedra, morenes...), us desfogueu comprant, us deliu pel lleure i alhora xaleu amb la feina, no sabeu a qui votar, voldríeu comprometre-us per una causa justa però no acabeu de decidir-vos, sentiu un malestar interior... i malgrat tot sou moderadament feliços? Cap problema. Tot plegat vol dir que sou uns hipermoderns.

Això és que explica el filòsof Gilles Lipovetsky, segons el qual ja hem passat el xarampió de la postmodernitat i ens trobem en una hipermodernitat marcada tant pel regne del mercat i els plaers individuals com pel reforçament del tronc comú dels valors humanistes, incloent-hi un retorn a l'espiritualitat i una recerca lliure, no lligada a cap tradició imposada, de les pròpies arrels. Davant la fi de la història i l'ocàs de les ideologies i les utopies, aquest senyor, en un agraït atac d'optimisme, diu que en realitat no hem caigut en el nihilisme sinó que hi ha senyals que estem davant de l'era d'un nou "individualisme responsable". Com que voldria que tingués raó, li dono la paraula, a veure si algú més s'hi apunta.

En la conferència que va fer fa uns mesos al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i que ara ha publicat aquesta institució, afirma que, en efecte, "el més preocupant és la fragilització, la vulnerabilitat creixent de les persones (...) Com més mòbil és l'individu més freqüents són les manifestacions d'esgotament, d'inseguretat, d'avaria subjectiva". Però al mateix temps diu que "la hipermodernitat afavoreix un individu reflexiu, contràriament als discursos dels anys 60 i 70, en què el leitmotiv era el sorgiment de l'individu reflex i somnàmbul"...

Ignasi Aragay, El lector obsedit.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Ficcions decimonòniques



"Els estats nació actuals són ficcions decimonòniques amb uns límits que es veuen compromesos pel mateix accés a la globalització. En el capitalisme neoliberal dominant per relacions financeres de caràcter global i per intgents intercanvis signes immaterials, dígits i informació, els límits del cos de l'estat nació no poden ser marcats de manera efectiva ni ser continguts per les seves fronteres territorials. Per dir-ho d'una altra manera: els estats nació funcionen avui com les línies aèries: cultiven, mentre volen, la il·lusió nacional –Aeroméxico segueix servint enchiladas amb carn i Air France ens convida a vi de Burdeus perquè el viatger segueixi creient que trepitja sòl nacional tot i ser als núvols.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Bossost, 1831



Es de Fe, y Dios lo dice, que la maldición del padre y también la de la madre destruye, seca y abrasa de raíz hijos y casa.

Bossost, 1831.

divendres, 10 de desembre del 2010

A little heap of ash



I had imagined being there beneath sunlight
with the procession of martyrs
using just the one thin bone
to uphold a true conviction
And yet, the heavenly void
will not plate the sacrificed in gold
A pack of wolves well-fed full of corpses
celebrate in the warm noon air
aflood with joy

Faraway place
I’ve exiled my life to
this place without sun
to flee the era of Christ’s birth
I cannot face the blinding vision on the cross
From a wisp of smoke to a little heap of ash
I’ve drained the drink of the martyrs, sense spring’s
about to break into the brocade-brilliance of myriad flowers

Deep in the night, empty road
I’m biking home
I stop at a cigarette stand
A car follows me, crashes over my bicycle
some enormous brutes seize me
I’m handcuffed eyes covered mouth gagged
thrown into a prison van heading nowhere

A blink, a trembling instant passes
to a flash of awareness: I’m still alive
On Central Television News
my name’s changed to “arrested black hand”
though those nameless white bones of the dead
still stand in the forgetting
I lift up high up the self-invented lie
tell everyone how I’ve experienced death
so that “black hand” becomes a hero’s medal of honor

Even if I know
death’s a mysterious unknown
being alive, there’s no way to experience death
and once dead
cannot experience death again
yet I’m still
hovering within death
a hovering in drowning
Countless nights behind iron-barred windows
and the graves beneath starlight
have exposed my nightmares

Besides a lie
I own nothing.

Liu Xiaobo, The New York Times. Words a cell can't hold

(traducció al català, a l'edició de l'ARA d'avui)

dimecres, 8 de desembre del 2010

Empiricism is a failure

We have seen that the quest for infallible foundations is a failure. The attempt to find infallible basic beliefs that guarantee their own truth to serve as a foundation yielded the most meager results. Fallibility infects almost all our beliefs. More important, however, is the fact that the infallibility of infallible beliefs may be opaque to the subject so that the subject has no idea that the beliefs are infallible.

[...] The idea that we might construct or reconstruct the edifice of knowledge from a set of basic beliefs whose truth is guaranteed and that guarantee the truth of all the rest was of extraordinary importance in the theory of knowledge. Had it been succesful, it would have provided us with a means of ensuring the truth of what we accept and avoiding the problems arising from the existence of justified false beliefs. Like other philosophical traditions, it taught us something different from what was originally intended. The lesson is that we are fallible in what we believe and must proceed without any guarantee of our success. The quest for truth, if based on a foundation of self-justified beliefs, must be based on a fallible foundation.

Keith Lehrer, Theory of Knowledge.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Disponga de mis pertenencias

Carlos Santos se retira al cuarto de baño a tomarse la pastilla. Observo que la luz ha cambiado. El sol ya no da directamente en la ventana, como cuando llegamos al hotel (sobre las 4.30 de la tarde), pero la habitación me sigue pareciendo alegre. Soy yo el que está sombrío, sobrecogido. Mientras espero su regreso, releo la carta que ha escrito para la Policía Local de Madrid, donde pide que notifiquen su defunción a la dueña de la pensión donde vive, en Málaga, a fin de que "como no tengo familia ni herederos, disponga de mis pertenencias, ropa, etc., como quiera". Tras la firma, añade una suerte de posdata rogando que retiren de la vía pública su coche "antes de que lo rompan o lo destrocen". Como se retrasa, repaso también la carta al juez, donde tras resumir sus padecimientos y detallar el futuro terrible que le espera a medida que avance la enfermedad (descontrol absoluto de esfínteres, dolores intensísimos, parálisis y muerte), afirma que su voluntad de morir es fruto de sus valores y que nadie le ha inducido a adoptar esta decisión que toma de manera "libre, voluntariamente, sin que ninguna persona tenga que cooperar de forma necesaria, directa o indirectamente para, para llevarla a cabo".

Juan José Millás, El País Semanal. Son 15 minutos. Dejas de respirar. Y fuera.

diumenge, 5 de desembre del 2010

La reial persona penjada del sostre

En aquest afany per procrear, Martí l'Humà va utilitzar "un curiós artefacte que consistia en una mena de pes que, penjat d'una politja, comprimia el ventre del rei mitjançant una faixa amb la finalitat de fer-lo baixar acuradament i així poder acoblar marit i muller". Com escriu l'historiador valencià Josep-David Garrido, la situació era força absurda. Imagineu-vos-ho: "La reial persona penjada del sostre i amb les vergonyes a l'aire i la Margarida contemplant resignada com aquella immensa flacciditat de carns li queia al damunt".

Sílvia Marimon, ARA. Els equilibris sexuals de Martí l'Humà.

divendres, 3 de desembre del 2010

Morir com a mínim una vegada

"En la vida, si un vol comprendre, comprendre de debò com van les coses d'aquest món, ha de morir, com a mínim, una vegada. I aleshores, ja que la llei és aquesta, més val morir de jove, quan encara es té prou temps per endavant per refer-se'n i ressuscitar... Comprendre de vell és lleig, molt més lleig."

dijous, 2 de desembre del 2010

Der Kulturkampf

"Die Kostümbildnerin zuckt mit den Achseln. Das Landestheater Schleswig-Holstein hat 381 Mitarbeiter, 25 arbeiten in der Schneiderei, ein paar von ihnen stehen um Cemore herum. Der Gewandmeister passt die Uniform an.

»In Saarbrücken«, sagt Cemore, »da hatten wir einen Schuhmacher, der hat maßgefertigte Schuhe gemacht.«

Der Gewandmeister steckt den Kragen ab. Cemore sagt: »In Wiesbaden gab es einen Rüstmeister, der einem gezeigt hat, wie man mit Waffen umgeht. Die Bühne ist gefährlich.«

Der Gewandmeister geht auf die Knie, mit Kreide markiert er am Hosenbein den Saum. Nabucco sagt: »In Bremen hatten wir jemanden, der nur Pyrotechnik gemacht hat, alles mit Schießen und Feuer.«

Der Gewandmeister rutscht auf dem Boden um Cemore herum. Dabei platzen ihm die Jeans an beiden Knien auf. »Scheiße«, sagt der Gewandmeister, »die waren neu.« Cemore sagt: »Die deutsche Stadttheater-Tradition ist wunderbar, es wäre schade, wenn das verloren ginge.«

Alan Cemore ist ein Italoamerikaner aus Wisconsin in den USA, er spricht ein sorgfältiges, von der Lektüre zahlloser Libretti geprägtes Deutsch. Wenn er »Die deutsche Stadttheater-Tradition ist wunderbar« sagt, klingt das wie der Traum eines Integrationsbeauftragten. Für Opernsänger ist Deutschland der wichtigste Arbeitsmarkt, jede siebte Oper weltweit steht hier, die Ensembles sind internationaler besetzt als die Vorstände von Dax-Unternehmen. Im Flensburger Nabucco stammen fünf von acht Solisten aus dem Ausland, im Chor sind es 16 von 23.

Vielleicht hätte ein Sänger mit wohlklingendem Bariton wie Cemore auch in Amerika bleiben können, bloß gibt es im Land der unbegrenzten Möglichkeiten eine begrenzte Anzahl von Opernhäusern. Als er sich an der San Francisco Opera vorstellte, riet man ihm: Wenn Sie die Chance haben, gehen Sie nach Wiesbaden! Das war vor 24 Jahren, seitdem hat Cemore überall in Deutschland gesungen. Saarbrücken, Münster, Bremen, Flensburg, sein Lebenslauf klingt wie der Fahrplan eines Intercitys.

Seit einigen Jahren beobachtet Cemore Verfallserscheinungen. Früher traten Sänger und Chor in prächtigen Gewändern auf, heute stammt die Kleidung manchmal von H&M und anderen Billigläden. In Flensburg gönnt man Cemore nicht einmal eine Perücke. Warum auch? Cemore hat einen kurz geschorenen Charakterschädel, das passt auch zum babylonischen Diktator Nabucco. Unter der Uniform trägt er ein grünes T-Shirt, in seiner Freizeit trainiert er das örtliche American-Football-Team, die Flensburg Sealords.

[...]

Wie Nabucco in Flensburg inszeniert wird, ob in den hängenden Gärten von Babylon oder im Big Brother-Container, das ist dem Staatssekretär egal. Er sagt: »Ich werde hier kein Opernintendant, das ist nicht meine Aufgabe.« Seine Aufgabe ist es, die Theater zum Sparen zu bringen, seine Argumente sind die Zahlen. 65 Milliarden Euro Schulden hat das Land Schleswig-Holstein, wenn man den Anteil an der Bundesschuld und die Kommunen mitzählt. »Und das steigt weiter an«, sagt er und hebt die Hände stufenweise in Richtung Decke. »Letzte Ausfahrt Griechenland!«

[...]

Lübeck. Noch so eine Stadt in Schleswig-Holstein, die sparen muss. Der Theaterdirektor heißt Christian Schwandt, ist 48 Jahre alt, arbeitete früher als Steuerberater in Mecklenburg-Vorpommern und beriet dort auch Theater.

Dass Steuerberater Theaterdirektoren werden, ist in Deutschland unüblich. Aber man wollte in Lübeck keinen Intendanten, der in Verhandlungen immer wieder sagt, Kunst sei halt teuer. In Lübeck ist Schwandt der Chef, und wenn er über den Generalmusikdirektor redet, sagt er liebevoll: »Mein GMD«, und wenn der Generalmusikdirektor über den Chef redet, sagt er neutral: »Der Schwandt.« Sie teilen sich eine Sekretärin, die Zusammenarbeit funktioniert.

Schwandt hat gerade tausend Seiten gelesen, das ganze Tagebuch des Feuilletonisten Fritz J. Raddatz. Den Raddatz gelesen zu haben ist Schwandt wichtig. Offenbar möchte er nicht, dass man ihn für einen typischen Steuerberater hält. Zum Essen schlägt er das Buffetrestaurant von Karstadt vor, die Stempelkarte hat er im Portemonnaie."

Konstantin Richter, Die Zeit. Der Kulturkampf.