Hipermoderns

Patiu angoixa, no arribeu a tot, us falta temps, us falla la salut (taquicàrdia, èczemes, atacs de pedra, morenes...), us desfogueu comprant, us deliu pel lleure i alhora xaleu amb la feina, no sabeu a qui votar, voldríeu comprometre-us per una causa justa però no acabeu de decidir-vos, sentiu un malestar interior... i malgrat tot sou moderadament feliços? Cap problema. Tot plegat vol dir que sou uns hipermoderns.

Això és que explica el filòsof Gilles Lipovetsky, segons el qual ja hem passat el xarampió de la postmodernitat i ens trobem en una hipermodernitat marcada tant pel regne del mercat i els plaers individuals com pel reforçament del tronc comú dels valors humanistes, incloent-hi un retorn a l'espiritualitat i una recerca lliure, no lligada a cap tradició imposada, de les pròpies arrels. Davant la fi de la història i l'ocàs de les ideologies i les utopies, aquest senyor, en un agraït atac d'optimisme, diu que en realitat no hem caigut en el nihilisme sinó que hi ha senyals que estem davant de l'era d'un nou "individualisme responsable". Com que voldria que tingués raó, li dono la paraula, a veure si algú més s'hi apunta.

En la conferència que va fer fa uns mesos al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i que ara ha publicat aquesta institució, afirma que, en efecte, "el més preocupant és la fragilització, la vulnerabilitat creixent de les persones (...) Com més mòbil és l'individu més freqüents són les manifestacions d'esgotament, d'inseguretat, d'avaria subjectiva". Però al mateix temps diu que "la hipermodernitat afavoreix un individu reflexiu, contràriament als discursos dels anys 60 i 70, en què el leitmotiv era el sorgiment de l'individu reflex i somnàmbul"...

Ignasi Aragay, El lector obsedit.