Advertising in the name of God

"This is Israel's –if not the world's– first advertising school exclusively serving the ultra-Orthodox Jewish community. Launched with 35 students in May 2010, the academy is grooming a generation of advertising execs specifically targeting Haredi consumers.

Founded by the mainstream advertising school Habetzefer, which is based in Telaviv, the academy is a bricks-and-mortar response to the increasing clout of Israel's Haredi Jews. Living throughout the country (and everywhere from Brooklyn to Belgium), this sector is separated from secular society by history, faith and custom. It takes its name from the Hebrew word from trembling – Haredim are literally trembling before God.

[...] The Academy, which has 15 mostly secular lecturers, must guide students through the vast restrictions dictating Haredi advertising. Some are obvious: no sex, nudity or exposed skin. But others can be more unwieldy: Haredi rabbis have opposed the use of digital screens advertising on the of buses and beauticians were ordered to stop promoting their services via images of eyes or eyesbrows.

Most crucially, Haredi consumers are forbidden from text messaging, watching television and using the internet. Regarding the rabbinical committees issuing these edicts, they tipically do so unchallenged and with little explanation.

David Kaufman. Monocle. Admen of God.

Els postcínics

Els dematins faig de negra. Escric llibres sobre la felicitat que després signen persones més o manco conegudes, o que són bones oradores però que donarien massa feina als correctors de les editorials. Quan l'hi vaig dir a na Rut, va posar els ulls en blanc: "I què cony saps tu de la felicitat!", va exclamar. "Els qui compren aquests llibres encara en saben menys que jo", vaig contestar. Però és mentida. Els qui compren aquests llibres almanco volen saber, volen creure; hi creuen. Escriure sobre la felicitat és l'acte més postcínic que he comès mai. Més postcínic encara que els qui signen allò que he escrit: jo sóc la paraula de Déu, i ells són San Manuel Bueno màrtir del segle XXI. Ells són agnòstics, jo sóc atea. I tots ens beneficiam de la fe dels altres."

Llucia Ramis, Egosurfing.

Enemic d'Ibèria

"Fortament aristocràtica en la seva constitució espiritual, aferrissadament catòlica en el seu hàbitus moral, absurdament tradicionalista en el conjunt quotidià dels seus usos i costums, Castella es presenta com un element preperjudicador d'una confederació [ibèrica] i com un element (i és això el que aquí importa) violador de la nostra gran tradició àrab de tolerància i lliure civilització. I és en la mesura en què siguem els mantenidors de l'esperit àrab a Europa que tindrem una individualitat a part.

Així, l'esperit castellà és fonamentalment enemic, en el seu esperit, d'Ibèria. Però aquestes característiques, que fan que Castella sigui magníficament incompetent per tenir l'hegemonia dins d'Ibèria, la predisposen admirablement per poder equilibrar les tendències (en altres sentits excessives) dels dos altres pobles ibèrics, Portugal i Catalunya.

Fernando Pessoa, Iberia.

una barca i aigües tèrboles

"Sóc un esperit dramàtic en una tragèdia en la qual sembla que sóc també l'únic espectador. Sóc un esperit complicat que viu d'angoixa i a vegades de moments de felicitat."

[...] Quan Juliao explicava la seva història d'humilitat, la gent li llençava pedres; quan arribava a una ciutat amb la seva cara trista, la gent el veia arribar des de les muralles i giraven cua amb cara de patir nàusees.

[...] Juliao, quan pensis en matar-te, pensa en el teu pare.

[...] "Necessito una barca per navegar en un riu difícil perquè, quin camí més exigent pot tenir un ser humà? Una barca i unes aigües tèrboles. Dormir? Descansar? Mai! Seria el pitjor martiri, perquè és quan penso.

Antonio Pires, A paixâo de Sao Juliao hospitaleiro.

Les banderes que ningú respecta

Els escriptors pericos estan de moda. Recentment David Castillo va obtenir el Premi Sant Jordi per la seva novel·la ‘El mar de la tranquil·litat’. Cristian Segura li ha pres el relleu fa uns dies amb el seu llibre ‘El cau del conill’, pel qual ha estat condecorat amb el Premi Josep Pla. A la seva novel·la, Segura fa un retrat d'una família burgesa de Barcelona que es troba en una greu crisi. Caldrà esperar al proper 3 de febrer per conèixer tots els detalls, però el nostre protagonista assegura que l'Espanyol juga un paper fonamental en el seu relat.

Faci'ns un petit resum del llibre.
És el retrat d'una família de Barcelona que, per atzar de la globalització, es veu immersa en una profunda crisi familiar, personal, humana… El protagonista ha de trobar-se a si mateix per entendre d'on ve, a on va, com és la seva vida, per què ha arribat a aquest punt tan dramàtic. És una espècie d'odissea en la qual el protagonista ha de superar etapes per sobreviure.

Diu que l'Espanyol té un paper molt important…
Abans de començar vaig fer un esquema de 15 pàgines; sóc molt metòdic. La presència de l'Espanyol a la meva novel·la no és simbòlica o puntual sinó que és fonamental. No puc avançar res, perquè desvetllaria part de la trama però insisteixo que juga un paper determinant. No és que el protagonista sigui un fanàtic de l'Espanyol sinó que, d'alguna manera, ironitzo sobre el caïnisme que existeix a Barcelona. Se'ns menysprea i no acuso al Barcelona. Sé que som el club petit, però se'ns ha maltractat i em sembla injust. No faig judicis, no ho critico; senzillament, ho retrato.

[...]

Per què creu que li han donat el premi?
De vegades penso que és una llàstima, perquè si començo tan fort mai més tornaré a guanyar res (diu mentre riu). Espero que no em passi com a Macaulay Culkin, que va tenir un enorme èxit amb ‘Solo en casa’ i no es va saber res més d'ell. Penso que el jurat va valorar que és un relat fidedigne de la burgesia catalana, que és una societat molt tancada i que s'exposa poc; no li agrada. En el llibre caricaturitzo, ironitzo, però també hi ha una part trista, amb moments durs. No tinc el nivell dels grans autors catalans, però és una obra diferent.

S'ha posat el llistó molt alt. Es marca nous objectius?
En el seu moment em van aconsellar que no em marqués objectius perquè et pots acabar obsessionant o creant traumes i et pots arribar a amargar si no els aconsegueixes. Hi ha persones que per guanyar un premi canvien o es tornen més prepotents; jo no tinc intenció de prendre aquesta via. Penso, sincerament, que cal ser humil, mantenir la tranquil•litat i gaudir amb el que faig. La meva única pretensió és passar-m'ho bé i que la gent gaudeixi.

[...]

És aficionat de l'Espanyol des de petit?
A casa meva no els hi agrada massa el futbol; als meus pares, avis… els era bastant igual. Reconec que a mi m'agrada portar la contrària i vaig arribar a ser del Madrid durant uns dies per molestar a tots, però no va durar perquè el Madrid em cau fatal. Tenia molts amics de l'Espanyol com Rogelio Rengel o Leandro Martínez Zurita –de famílies de gran tradició perica- i anava moltes vegades amb ells a Sarrià. M'encantava l'ambient sa que es vivia i que s'acceptés a gent de totes les ideologies possible. Jo, per exemple, dic que només tinc tres banderes: la de la Unió Europea, la de Nacions Unides i la de l'Espanyol. Tinc un amic que diu que són les tres úniques banderes que ningú respecta, però a mi el que m'agrada que en el nostre club tots tenim cabuda i no tenim ínfules de representar a un país o d'anar més enllà.

[...]

Nascut a Sarrià, no troba a faltar el camp?
Em porta molts records, però Cornellà-El Prat és un privilegi. Encara passejo el meu gos per aquesta zona. Per descomptat, recullo els seus excrements, perquè aquest terreny és sagrat. M'agrada molt anar a llegir i portar als meus amics estrangers i explicar-los la història del nostre estadi. Sarrià va ser important, però tenim un present i un futur súper il·lusionant.

RCD Espanyol. La presència de l'Espanyol a la meva novel·la no és simbòlica.

(versión en castellano)

Imperfection and civility

[...] The truth is fragmentary and it’s impossible to capture all of it. There are competing goods that can never be fully reconciled. The world is more complicated than any human intelligence can comprehend.

But every sensible person in public life also feels redeemed by others. You may write a mediocre column or make a mediocre speech or propose a mediocre piece of legislation, but others argue with you, correct you and introduce elements you never thought of. Each of these efforts may also be flawed, but together, if the system is working well, they move things gradually forward.

Each individual step may be imbalanced, but in succession they make the social organism better.

As a result, every sensible person feels a sense of gratitude for this process. We all get to live lives better than we deserve because our individual shortcomings are transmuted into communal improvement. We find meaning — and can only find meaning — in the role we play in that larger social enterprise.

So this is where civility comes from — from a sense of personal modesty and from the ensuing gratitude for the political process. Civility is the natural state for people who know how limited their own individual powers are and know, too, that they need the conversation. They are useless without the conversation.

The problem is that over the past 40 years or so we have gone from a culture that reminds people of their own limitations to a culture that encourages people to think highly of themselves. The nation’s founders had a modest but realistic opinion of themselves and of the voters. They erected all sorts of institutional and social restraints to protect Americans from themselves. They admired George Washington because of the way he kept himself in check.

But over the past few decades, people have lost a sense of their own sinfulness. Children are raised amid a chorus of applause. Politics has become less about institutional restraint and more about giving voters whatever they want at that second. Joe DiMaggio didn’t ostentatiously admire his own home runs, but now athletes routinely celebrate themselves as part of the self-branding process.

So, of course, you get narcissists who believe they or members of their party possess direct access to the truth. Of course you get people who prefer monologue to dialogue. Of course you get people who detest politics because it frustrates their ability to get 100 percent of what they want. Of course you get people who gravitate toward the like-minded and loathe their political opponents. They feel no need for balance and correction.

Beneath all the other things that have contributed to polarization and the loss of civility, the most important is this: The roots of modesty have been carved away.

President Obama’s speech in Tucson was a good step, but there will have to be a bipartisan project like comprehensive tax reform to get people conversing again. Most of all, there will have to be a return to modesty.

In a famous passage, Reinhold Niebuhr put it best: “Nothing that is worth doing can be achieved in our lifetime; therefore, we must be saved by hope. ... Nothing we do, however virtuous, can be accomplished alone; therefore, we are saved by love. No virtuous act is quite as virtuous from the standpoint of our friend or foe as it is from our standpoint. Therefore, we must be saved by the final form of love, which is forgiveness.”

David Brooks, The New York Times. Tree of failure.

(Trobareu aquest article en català a l'ARA d'avui diumenge)

Els millors llibres del 2010, segons l'Iceberg

1. Fun Home, d'Allison Bechdel. És el primer còmic que apareix en el rànquing de l'Iceberg. No es tracta únicament del seu virtuosisme com a il·lustradora: si el llibre ha guanyat el guardó de l'Iceberg 2010 és per l'excel·lent contingut literari i, encara més important, per la feina excepcional que fa Bechdel d'introspecció en el món i els secrets de la seva família:

The notion that my sordid personal life had some sort of larger import was strange, but seductive. And by midterm I had been seduced completely. Joan was a poet and a "matriarchist." I spent very little of the remaining semester outside her bed. This was strewn with books, however, in what was for me a novel of fusion of word and deed.

-*-*-*-

*El top 2 del 2010 és per a l'Empar Moliner i el seu No hi ha terceres persones:

Li donem Ritalin- va explicar-li-. És que és hiperactiu.
-Sí, la Punah també ho és, però no la vull medicar. Li dono flor de Bach.
I va afegir:-Jo ho tinc claríssim. La Punah l'altre dia, comprant sabates a Magic, va i es posa a cridar i a ensenyar les calcetes. Què faig? Pues lo mateix. També em poso a cridar i també ensenyo les calcetes. Es va quedar de pasta de moniato. O sigui... Ho sento, si ella decideix que em muntarà un numeret, jo també- va fer un patarrell volgudament infantil-. I ho faig sempre, al súper, al carrer... Que crida? Jo crido més. Que es vol despullar? Jo em despullaré....

-*-*-*-

El número 3 és per a El Tutú, de Princesa Safo, una joia punk i transgressora escrita el segle XIX que fa de qualsevol autor gamberro del segle XXI un aprenent d'escolanet.

Cuando notó el sagrado tocamiento, Philomène no pudo contener un estallido de risa enloquecida y se hizo pipí en la mano de Monseñor. En ese mismo instante, el soberbio gran danés sobre cuya cabeza apoyaba la mano Philomène levantó el rabo y perpetró un zurullo monstruoso. El obispo bendijo ambas deyecciones y fue a sentarse en la primera fila de butacas, en medio de una atronadora salva de aplausos.

-*-*-*-

*El 4rt lloc és per a Farenheit 451, de Ray Bradbury.

*I el 5è, un recull de poemes inacabable i de molt mèrit (per la feina que hi ha al darrere): Language for a new century. Contemporary poetry from the Middle East, Asia and beyond

Más duro que el caso Millet

Se define solo como "un chico de Sarrià" y afirma que no hace juicios morales, pero precisamente porque cuestiona a la burguesía catalana "desde dentro", el debut literario del periodista Cristian Segura (Barcelona, 1978), El cau del conill, amén de obtener anteayer el el 43º Premio Josep Pla de Editorial Destino, promete más de un escozor. Porque las peripecias de Conill, prohombre de la burguesía barcelonesa, para salvar su empresa de larga tradición familiar no deja de ser "el retrato de la deserción, pérdida, relativismo o escepticismo de la burguesía catalana ante su liderazgo social".

En la novela, ambientada en 2007, Conill aparece como "un votante de CiU, fiel al pinyol: su club de tenis, su tribuna en el Barça, su vermut en la zona alta y esa mentalidad cerrada que le impide asumir la expansión de la clase media". Él es la punta del iceberg de una gente "más fiel a su empresa que a su tierra y que durante 40 años ha recibido más que ha dado".

Segura cree que esa deserción de las clases pudientes a unos valores idiosincrásicos del catalán y a una responsabilidad común se arrastran desde el franquismo, cuando la burguesía "olvidó cualquier valor moral con tal de mantener su estatus y su empresa; una guerra civil es más compleja que algo como el nazismo", intenta suavizar. Y es que el joven periodista, hoy en el diario ARA, empieza a temer consecuencias de su novela. "No es antiburguesa: servirá para ver si tenemos capacidad de autocrítica o si aún estamos inmaduros políticamente".

En cualquier caso, El cau del conill saldrá en momentos deprimentes para la sociedad catalana, con episodios como el saqueo del Palau de la Música por Fèlix Millet. "En parte sí simboliza la degradación de la burguesía, pero esas cosas ya se hacían en los años treinta y en los cincuenta; mi libro es más fuerte que el caso Millet porque dirijo el punyalet contra todos; claro que, como decía un amigo: "No te preocupes porque la mayoría de los aludidos no leen en catalán". Y corre a aclarar: "No toda la burguesía es así: ahí están los Godia, Vila-Casas, Rodés o Carulla financiando cosas; igual con la crisis tocamos fondo y se mejora".

El ruido de la obra viene dado en parte porque no hay una gran bibliografía sobre el tema. "A la burguesía catalana le cuesta dar la cara", resume Segura, que para ubicar cita L'auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, y Vida Privada, de Josep Maria de Sagarra, como referentes. Y tres películas: La escopeta nacional ("por el servilismo del emprendedor catalán"); American Beauty ("por las miserias de una clase media que no sabe qué hacer con su vida") y La mosquitera ("por su fidelidad a la realidad, con gente hablando en castellano y catalán según si están en público o en privado"). Como lector, admira a Juan Marsé ("ha retratado a la burguesía barcelonesa, pero desde fuera"), Empar Moliner, Ignacio Vidal-Folch y Màrius Sampere ("por su mirada metafísica del mundo").

Estudiante a distancia de filosofía ("me ayuda a ordenar mis preguntas") en la Universidad de Londres, Segura ha pasado años en Berlín y China. "¿Algo que exportar?" "De Berlín, Hamburgo y países como Suiza y Austria, la necesidad de proteger el bien público y el nivel cultural de sus élites; las nuestras lo han perdido: están con el Barça y las peliculitas del Cinesa Diagonal". ¿Y de China? "Adaptarse a lo que hay". ¿Todo para modernizar la provinciana Barcelona? "Lo es tanto como Madrid o Berlín; hay muchos extranjeros que viven y estudian en catalán y castellano sin problema. Pero bueno, no soy nacionalista; no quiero estadios nación, sería más partidario de crear una especie de Liga Hanseática. Solo soy un chico de Barcelona". A ver qué dicen en el barrio.

Carles Geli, El País. Mi novela es más dura que el caso Millet.

Río Hondo

La por és inevitable quan es creua l'arc d'entrada a Río Hondo. Un destacament militar controla l'accés a aquest barangay –la denominació oficial en l'idioma tagal per als termes municipals de les Filipines– sota un gran plafó informatiu que demana als veïns que cooperin amb les Forces Armades de les Filipines (AFP) en la lluita contra el terrorisme islàmic. “No entri en aquest barri; si ho fa, tindrà problemes greus”. Sento aquesta advertència cada vegada que demano a algú a la ciutat de Zamboanga quina és la manera més segura de visitar Río Hondo, una de les barriades musulmanes més pobres de les regions occidentals de l'illa de Mindanao.

Río Hondo descansa sobre sis hectàrees de fang al delta d'un petit riu. Siguin cristians o musulmans, tothom tem la violència política i religiosa a què s'arriba a l'illa de Mindanao, al sud de les Filipines. La gent no gosa accedir a les àrees en conflicte com les veïnes illes de Basilan i Sulu, on hi ha una guerra de guerrilles entre l'AFP i el terrorisme islàmic. Fins i tot a Zamboanga, la principal ciutat a l'oest de Mindanao, els ciutadans no se senten segurs perquè no hi ha setmana que no es cometin segrestos i atemptats. En aquest estat d'emergència, hi ha un indret encara més temut que la resta: Río Hondo. Els seus 15.000 habitants, la majoria musulmans, viuen aïllats de la resta de Zamboanga. Com més s'enfonsen en la misèria, més difícil serà per a les Filipines la pau.

El dia anterior a la meva visita a Río Hondo, Michael Saavedra, de 23 anys i cap de gabinet de la congressista local Beng Climaco, assistia a una missa multitudinària a la fortalesa del Pilar, un antic bastió militar de 400 anys construït pels colonitzadors espanyols. Els seus murs delimiten la frontera entre Río Hondo i la resta de la ciutat. “Els soldats patrullen per la zona perquè des del 1998 hi ha hagut tres atacs amb granades contra aquest lloc sagrat [la fortalesa del Pilar]. Després de llançar les bombes, els criminals van refugiar-se a Río Hondo”, va assegurar Saavedra.

Gammar Hassan, el regidor del barangay de Río Hondo que accepta guiar-me pel barri, insisteix que els atacs contra la fortalesa del Pilar els van cometre terroristes procedents de l'illa de Sulu, no gent local. “La policia va arrestar dos membres d'Abu Sayaaf –el grup terrorista actiu a la zona i vinculat amb Al-Qaida–; si aquesta operació va ser possible, és perquè nosaltres els vam denunciar”, diu Hassan. El jove polític afegeix que ells no són radicals de cap mena: “Rebutgem la xara [la llei islàmica] perquè entenem la religió a la nostra manera. Tot i això, és cert que hi ha risc d'un brot del fonamentalisme. Tenim un índex d'atur del 85%. Els joves se senten cada vegada més frustrats perquè veuen molt difícil la possibilitat de trobar una feina i de ser acceptats fora del barri”.

A Río Hondo hi ha una escola islàmica amb 400 alumnes fundada per un inversor saudita. L'escola va ser investigada per la CIA per suposats vincles amb la xarxa de finançament de grups terroristes islàmics. Tot i aquest afer, a Río Hondo és difícil trobar-hi, per exemple, dones que portin un vel. El 60% de la població són membres de l'ètnia badjao, un clan local de pescadors que s'identifica perquè sovint només porten un tros de roba per cobrir les parts íntimes d'homes i dones. Els badjao són coneguts a les Filipines per les seva destresa com a nadadors. Viuen en barraques flotants i el seu cos està permanentment cobert per una capa blanquinosa de sal. A Río Hondo, els badjao ocupen uns terrenys que els locals anomenen Hong Kong perquè, com el braç de mar que separa l'excolònia britànica del continent, el riu els separa de la resta de Zamboanga. A Hong Kong només s'hi pot accedir en barca.

Els habitants de Zamboanga –el 70% de la població de la ciutat és cristiana– eviten Río Hondo per la seva alta criminalitat. Les raons que expliquen aquesta degradació són diverses, des de la isolació geogràfica, la manca de planificació urbanística i el fet que el govern sembla no preocupar-se pel seu destí. Els robatoris i la venda de drogues són l'alternativa davant la desesperació.

Un 40% de la gent de Río Hondo resideix en cases construïdes amb fusta i llautó reciclat sobre estaques de cinc metres d'altura clavades al fang. Només hi ha setanta cases amb subministrament d'aigua corrent. Les famílies que hi viuen venen l'aigua a la resta de veïns. No hi ha servei públic d'escombraries i les deixalles es llencen sota les cases. Només l'avinguda central està pavimentada i la majoria de carrers són senzilles passarel·les de fusta. De productes bàsics com aigua embotellada a Río Hondo no se'n venen perquè ningú en compraria, expliquen els pares de Hassan, propietaris d'una petita botiga de queviures.

Camino Nuevo és un altre barri de barraques a la ciutat de Zamboanga. Està habitat per membres de l'ètnia visaya que han anat emigrant d'altres regions de Mindanao severament afectades per la sequera causada pel fenomen climàtic del Niño. La població de Camino Nuevo és un 80% catòlica i un 20% musulmana. L'índex de desocupació laboral és del 65% però, a diferència de Río Hondo, han millorat les seves condicions de vida gràcies a l'assistència de més de deu ONG que hi tenen projectes. La majoria són institucions vinculades a ordres catòliques. La colònia de Camino Nuevo, ubicada al bell mig de Zamboanga, viu sota l'amenaça d'un desallotjament forçat per un gran projecte immobiliari en marxa. “Volen construir un gran espai comercial. A Río Hondo no els passarà mai això perquè el seu sòl no té cap utilitat”, afirma Roli Agasi, antic alcalde del barangay de Camino Nuevo.

A Río Hondo no hi actua cap ONG. Elsa Manabad és la líder de l'ONG catòlica Katilingban, una organització que ajuda immigrants procedents de províncies assotades pel conflicte armat o afectades per la pèrdua dels terrenys agrícoles a trobar aixopluc. Manabad admet que no volen participar en projectes solidaris a Río Hondo per la perillositat que comporta: “Per raons de seguretat, el govern municipal ens desaconsella Río Hondo com un indret per invertir-hi o encetar-hi programes de desenvolupament. Han de ser institucions musulmanes les que ajudin Río Hondo perquè són les que poden entendre la societat musulmana. No acceptarien que els ajudessin grups cristians”, diu Manabad.

Hassan respon que la situació a Río Hondo és tan complicada que qualsevol tipus de socors és benvingut. “La situació és tan desesperada que és freqüent que els nostres veïns es cristianitzin els noms per poder trobar feina a la ciutat”, comenta Hassan. El líder polític de Río Hondo denuncia que el govern local ha bloquejat totes les sol·licituds d'inversions a Río Hondo, fins i tot aquelles que presentaven institucions musulmanes internacionals. Els motius, segons Hassan, són els objectius polítics de l'alcalde, Celso L. Lobregat.

Lobregat és un dels opositors més ferotges a les demandes de sobirania de la població musulmana de Mindanao. Lobregat és membre d'una de les nissagues més riques del país. A la seva família hi ha una llarga tradició de polítics perquè, com és norma a les Filipines, les dinasties oligarques entren en política per protegir els seus interessos. L'alcalde afirma que no hi ha discriminació contra els musulmans de Zamboanga, i no considera alarmant la situació a Río Hondo. “Gaudeixen dels mateixos serveis públics que la resta de barangays. No tenim cap pla especial per desenvolupar la zona perquè no necessitem res similar a un pla especial. No treballem per aplicar mesures de discriminació positiva, sigui per a la comunitat cristiana o la musulmana”.

Sarita Hernández, directora de l'oficina de turisme de l'Ajuntament de Zamboanga, creu que els problemes de Río Hondo són resultat d'una gestió errònia dels recursos públics per part de les autoritats d'aquest barangay. Hernández finalitza la xerrada admetent la seva sorpresa pel meu interès en Río Hondo: “Per què hi ha anat a Río Hondo? Què hi ha d'interessant?”.

“Per descomptat que no és segur que algú de fora vingui sol a Río Hondo”, confirma Hassan. “Et poden robar la cartera, però no passaria res més greu. Una altra cosa és si el visitant és nord-americà. Si van a zones conflictives, aquí o a altres llocs de Mindanao, no dubti que els americans seran segrestats.”

A Mindanao hi ha establerts sis-cents soldats dels EUA oficialment dedicats a entrenar l'AFP en tàctiques anti-terroristes. La llei filipina no permet que forces estrangeres prenguin part en accions militars, o fins i tot que aquests soldats abandonin la base. “La gent de Mindanao odia els americans”, conclou Hassan: “Primer van comprar Mindanao als espanyols i després van dissoldre els sultanats per promoure una immigració cristiana. L'actual xoc religiós i social és resultat d'aquella intervenció americana. La història ens ha ensenyat a odiar l'home blanc”.

Des del 1989 existeix la Regió Autònoma del Mindanao Musulmà (ARMM), una autonomia que cobreix prop d'un quart del territori de Mindanao i que és governada per clans musulmans. El Front Moro Islàmic d'Alliberament (MILF), el braç armat de l'ARMM, s'enfronta militarment a l'AFP mentre negocia amb l'executiu filipí una ampliació del territori sota control de l'ARMM. Un diàleg que rebutgen la majoria de cristians de Mindanao.

Lobregat és un dels principals opositors a les negociacions entre Manila i l'ARMM: “No volem centrar-nos en els aspectes que ens separen sinó en aquells vincles que ens mantenen units. Tots som filipins, compartim la mateixa nació, la mateixa bandera i el mateix exèrcit”.

No gaire lluny de la seu de l'Ajuntament hi ha el mercat de Zamboanga, punt de trobada dels musulmans de la ciutat. Tansit i Lacson, dos venedors ambulants que trafiquen amb telèfons mòbils de segona mà a la plaça de Pershing, improvisen un referèndum i demanen a deu persones que envolten el periodista de l'ARA si prefereixen formar part de les Filipines o part de l'ARMM. Només un home, que després s'identifica com a policia de paisà, diu que ell no vol que Zamboanga sigui transferida a l'ARMM. Tansit també és contrari a una autonomia musulmana, però per raons diferents: “No som filipins, som moros. El nostre objectiu final és la independència però som conscients que això no serà possible fins que les Filipines no siguin una veritable democràcia”.

El director de cinema Brillante Mendoza, guanyador de la Palma d'Or del Festival de Cannes del 2009, explica en una entrevista a les oficines de la seva productora de Manila que la seva propera pel·lícula tractarà de les relacions entre musulmans i cristians de Mindanao. Mendoza reconeix que un dels orígens del conflicte és que per als seus compatriotes és difícil admetre que abans de l'arribada dels espanyols al segle XVI, les Filipines estaven dominades pels musulmans. “Normalment dirigeixo jo mateix les tasques de recerca de camp prèvies a la filmació. En aquesta ocasió he fet una excepció i he enviat dos assistents a Mindanao per fer la meva feina. Els polítics locals em van avisar que seria perillós per a mi si realitzava aquesta feina d'investigació a Mindanao. A les oligarquies locals no els agraden les meves pel·lícules”, comenta amb ironia Mendoza, famós per films que destaquen les injustícies socials i la corrupció.

Cecile Simbajon no està sorpresa per aquest malestar a Mindanao. Simbajon lidera l'Institut Ateneu per a la Pau i la Cultura (APCI), una organització vinculada a l'Ateneu de Zamboanga, una universitat propietat de la Companyia de Jesús. L'APCI va ser elegida pel govern filipí per coordinar la taula d'ONGs que assessoren les negociacions amb l'ARMM al Mindanao occidental. Simbajon ha tractat prou amb els enemics del Moviment Moro per entendre els seus arguments: “Els oligarques cristians rebutgen l'ampliació de l'ARMM perquè això suposaria perdre bona part dels terrenys que posseeixen”.

Els líders de l'ARMM han repetit moltes vegades que no promouran cap llei contra els drets i les propietats dels cristians, però Simbajon reconeix que “els ciutadans dubten, fins i tot els musulmans moderats. Pensen que hi ha un risc de viure sota un govern guiat per la llei islàmica. I l'ARMM també ha demostrat que no està més ben gestionada políticament que la resta de Mindanao. Tots aquests anys governats per elits corruptes han debilitat la societat arreu del país”.

L'experiència ha ensenyat a Simbajon que els prejudicis contra els musulmans són possiblement el principal obstacle per a la pau: “Per això la població de l'illa de Basilan dóna suport a Abu Sayaaf, perquè no tenen recursos ni per menjar i els integristes els alimenten”.

Cristian Segura, Diari ARA. Un país s'enfonsa al gueto de Río Hondo (versió ampliada).