Río Hondo

La por és inevitable quan es creua l'arc d'entrada a Río Hondo. Un destacament militar controla l'accés a aquest barangay –la denominació oficial en l'idioma tagal per als termes municipals de les Filipines– sota un gran plafó informatiu que demana als veïns que cooperin amb les Forces Armades de les Filipines (AFP) en la lluita contra el terrorisme islàmic. “No entri en aquest barri; si ho fa, tindrà problemes greus”. Sento aquesta advertència cada vegada que demano a algú a la ciutat de Zamboanga quina és la manera més segura de visitar Río Hondo, una de les barriades musulmanes més pobres de les regions occidentals de l'illa de Mindanao.

Río Hondo descansa sobre sis hectàrees de fang al delta d'un petit riu. Siguin cristians o musulmans, tothom tem la violència política i religiosa a què s'arriba a l'illa de Mindanao, al sud de les Filipines. La gent no gosa accedir a les àrees en conflicte com les veïnes illes de Basilan i Sulu, on hi ha una guerra de guerrilles entre l'AFP i el terrorisme islàmic. Fins i tot a Zamboanga, la principal ciutat a l'oest de Mindanao, els ciutadans no se senten segurs perquè no hi ha setmana que no es cometin segrestos i atemptats. En aquest estat d'emergència, hi ha un indret encara més temut que la resta: Río Hondo. Els seus 15.000 habitants, la majoria musulmans, viuen aïllats de la resta de Zamboanga. Com més s'enfonsen en la misèria, més difícil serà per a les Filipines la pau.

El dia anterior a la meva visita a Río Hondo, Michael Saavedra, de 23 anys i cap de gabinet de la congressista local Beng Climaco, assistia a una missa multitudinària a la fortalesa del Pilar, un antic bastió militar de 400 anys construït pels colonitzadors espanyols. Els seus murs delimiten la frontera entre Río Hondo i la resta de la ciutat. “Els soldats patrullen per la zona perquè des del 1998 hi ha hagut tres atacs amb granades contra aquest lloc sagrat [la fortalesa del Pilar]. Després de llançar les bombes, els criminals van refugiar-se a Río Hondo”, va assegurar Saavedra.

Gammar Hassan, el regidor del barangay de Río Hondo que accepta guiar-me pel barri, insisteix que els atacs contra la fortalesa del Pilar els van cometre terroristes procedents de l'illa de Sulu, no gent local. “La policia va arrestar dos membres d'Abu Sayaaf –el grup terrorista actiu a la zona i vinculat amb Al-Qaida–; si aquesta operació va ser possible, és perquè nosaltres els vam denunciar”, diu Hassan. El jove polític afegeix que ells no són radicals de cap mena: “Rebutgem la xara [la llei islàmica] perquè entenem la religió a la nostra manera. Tot i això, és cert que hi ha risc d'un brot del fonamentalisme. Tenim un índex d'atur del 85%. Els joves se senten cada vegada més frustrats perquè veuen molt difícil la possibilitat de trobar una feina i de ser acceptats fora del barri”.

A Río Hondo hi ha una escola islàmica amb 400 alumnes fundada per un inversor saudita. L'escola va ser investigada per la CIA per suposats vincles amb la xarxa de finançament de grups terroristes islàmics. Tot i aquest afer, a Río Hondo és difícil trobar-hi, per exemple, dones que portin un vel. El 60% de la població són membres de l'ètnia badjao, un clan local de pescadors que s'identifica perquè sovint només porten un tros de roba per cobrir les parts íntimes d'homes i dones. Els badjao són coneguts a les Filipines per les seva destresa com a nadadors. Viuen en barraques flotants i el seu cos està permanentment cobert per una capa blanquinosa de sal. A Río Hondo, els badjao ocupen uns terrenys que els locals anomenen Hong Kong perquè, com el braç de mar que separa l'excolònia britànica del continent, el riu els separa de la resta de Zamboanga. A Hong Kong només s'hi pot accedir en barca.

Els habitants de Zamboanga –el 70% de la població de la ciutat és cristiana– eviten Río Hondo per la seva alta criminalitat. Les raons que expliquen aquesta degradació són diverses, des de la isolació geogràfica, la manca de planificació urbanística i el fet que el govern sembla no preocupar-se pel seu destí. Els robatoris i la venda de drogues són l'alternativa davant la desesperació.

Un 40% de la gent de Río Hondo resideix en cases construïdes amb fusta i llautó reciclat sobre estaques de cinc metres d'altura clavades al fang. Només hi ha setanta cases amb subministrament d'aigua corrent. Les famílies que hi viuen venen l'aigua a la resta de veïns. No hi ha servei públic d'escombraries i les deixalles es llencen sota les cases. Només l'avinguda central està pavimentada i la majoria de carrers són senzilles passarel·les de fusta. De productes bàsics com aigua embotellada a Río Hondo no se'n venen perquè ningú en compraria, expliquen els pares de Hassan, propietaris d'una petita botiga de queviures.

Camino Nuevo és un altre barri de barraques a la ciutat de Zamboanga. Està habitat per membres de l'ètnia visaya que han anat emigrant d'altres regions de Mindanao severament afectades per la sequera causada pel fenomen climàtic del Niño. La població de Camino Nuevo és un 80% catòlica i un 20% musulmana. L'índex de desocupació laboral és del 65% però, a diferència de Río Hondo, han millorat les seves condicions de vida gràcies a l'assistència de més de deu ONG que hi tenen projectes. La majoria són institucions vinculades a ordres catòliques. La colònia de Camino Nuevo, ubicada al bell mig de Zamboanga, viu sota l'amenaça d'un desallotjament forçat per un gran projecte immobiliari en marxa. “Volen construir un gran espai comercial. A Río Hondo no els passarà mai això perquè el seu sòl no té cap utilitat”, afirma Roli Agasi, antic alcalde del barangay de Camino Nuevo.

A Río Hondo no hi actua cap ONG. Elsa Manabad és la líder de l'ONG catòlica Katilingban, una organització que ajuda immigrants procedents de províncies assotades pel conflicte armat o afectades per la pèrdua dels terrenys agrícoles a trobar aixopluc. Manabad admet que no volen participar en projectes solidaris a Río Hondo per la perillositat que comporta: “Per raons de seguretat, el govern municipal ens desaconsella Río Hondo com un indret per invertir-hi o encetar-hi programes de desenvolupament. Han de ser institucions musulmanes les que ajudin Río Hondo perquè són les que poden entendre la societat musulmana. No acceptarien que els ajudessin grups cristians”, diu Manabad.

Hassan respon que la situació a Río Hondo és tan complicada que qualsevol tipus de socors és benvingut. “La situació és tan desesperada que és freqüent que els nostres veïns es cristianitzin els noms per poder trobar feina a la ciutat”, comenta Hassan. El líder polític de Río Hondo denuncia que el govern local ha bloquejat totes les sol·licituds d'inversions a Río Hondo, fins i tot aquelles que presentaven institucions musulmanes internacionals. Els motius, segons Hassan, són els objectius polítics de l'alcalde, Celso L. Lobregat.

Lobregat és un dels opositors més ferotges a les demandes de sobirania de la població musulmana de Mindanao. Lobregat és membre d'una de les nissagues més riques del país. A la seva família hi ha una llarga tradició de polítics perquè, com és norma a les Filipines, les dinasties oligarques entren en política per protegir els seus interessos. L'alcalde afirma que no hi ha discriminació contra els musulmans de Zamboanga, i no considera alarmant la situació a Río Hondo. “Gaudeixen dels mateixos serveis públics que la resta de barangays. No tenim cap pla especial per desenvolupar la zona perquè no necessitem res similar a un pla especial. No treballem per aplicar mesures de discriminació positiva, sigui per a la comunitat cristiana o la musulmana”.

Sarita Hernández, directora de l'oficina de turisme de l'Ajuntament de Zamboanga, creu que els problemes de Río Hondo són resultat d'una gestió errònia dels recursos públics per part de les autoritats d'aquest barangay. Hernández finalitza la xerrada admetent la seva sorpresa pel meu interès en Río Hondo: “Per què hi ha anat a Río Hondo? Què hi ha d'interessant?”.

“Per descomptat que no és segur que algú de fora vingui sol a Río Hondo”, confirma Hassan. “Et poden robar la cartera, però no passaria res més greu. Una altra cosa és si el visitant és nord-americà. Si van a zones conflictives, aquí o a altres llocs de Mindanao, no dubti que els americans seran segrestats.”

A Mindanao hi ha establerts sis-cents soldats dels EUA oficialment dedicats a entrenar l'AFP en tàctiques anti-terroristes. La llei filipina no permet que forces estrangeres prenguin part en accions militars, o fins i tot que aquests soldats abandonin la base. “La gent de Mindanao odia els americans”, conclou Hassan: “Primer van comprar Mindanao als espanyols i després van dissoldre els sultanats per promoure una immigració cristiana. L'actual xoc religiós i social és resultat d'aquella intervenció americana. La història ens ha ensenyat a odiar l'home blanc”.

Des del 1989 existeix la Regió Autònoma del Mindanao Musulmà (ARMM), una autonomia que cobreix prop d'un quart del territori de Mindanao i que és governada per clans musulmans. El Front Moro Islàmic d'Alliberament (MILF), el braç armat de l'ARMM, s'enfronta militarment a l'AFP mentre negocia amb l'executiu filipí una ampliació del territori sota control de l'ARMM. Un diàleg que rebutgen la majoria de cristians de Mindanao.

Lobregat és un dels principals opositors a les negociacions entre Manila i l'ARMM: “No volem centrar-nos en els aspectes que ens separen sinó en aquells vincles que ens mantenen units. Tots som filipins, compartim la mateixa nació, la mateixa bandera i el mateix exèrcit”.

No gaire lluny de la seu de l'Ajuntament hi ha el mercat de Zamboanga, punt de trobada dels musulmans de la ciutat. Tansit i Lacson, dos venedors ambulants que trafiquen amb telèfons mòbils de segona mà a la plaça de Pershing, improvisen un referèndum i demanen a deu persones que envolten el periodista de l'ARA si prefereixen formar part de les Filipines o part de l'ARMM. Només un home, que després s'identifica com a policia de paisà, diu que ell no vol que Zamboanga sigui transferida a l'ARMM. Tansit també és contrari a una autonomia musulmana, però per raons diferents: “No som filipins, som moros. El nostre objectiu final és la independència però som conscients que això no serà possible fins que les Filipines no siguin una veritable democràcia”.

El director de cinema Brillante Mendoza, guanyador de la Palma d'Or del Festival de Cannes del 2009, explica en una entrevista a les oficines de la seva productora de Manila que la seva propera pel·lícula tractarà de les relacions entre musulmans i cristians de Mindanao. Mendoza reconeix que un dels orígens del conflicte és que per als seus compatriotes és difícil admetre que abans de l'arribada dels espanyols al segle XVI, les Filipines estaven dominades pels musulmans. “Normalment dirigeixo jo mateix les tasques de recerca de camp prèvies a la filmació. En aquesta ocasió he fet una excepció i he enviat dos assistents a Mindanao per fer la meva feina. Els polítics locals em van avisar que seria perillós per a mi si realitzava aquesta feina d'investigació a Mindanao. A les oligarquies locals no els agraden les meves pel·lícules”, comenta amb ironia Mendoza, famós per films que destaquen les injustícies socials i la corrupció.

Cecile Simbajon no està sorpresa per aquest malestar a Mindanao. Simbajon lidera l'Institut Ateneu per a la Pau i la Cultura (APCI), una organització vinculada a l'Ateneu de Zamboanga, una universitat propietat de la Companyia de Jesús. L'APCI va ser elegida pel govern filipí per coordinar la taula d'ONGs que assessoren les negociacions amb l'ARMM al Mindanao occidental. Simbajon ha tractat prou amb els enemics del Moviment Moro per entendre els seus arguments: “Els oligarques cristians rebutgen l'ampliació de l'ARMM perquè això suposaria perdre bona part dels terrenys que posseeixen”.

Els líders de l'ARMM han repetit moltes vegades que no promouran cap llei contra els drets i les propietats dels cristians, però Simbajon reconeix que “els ciutadans dubten, fins i tot els musulmans moderats. Pensen que hi ha un risc de viure sota un govern guiat per la llei islàmica. I l'ARMM també ha demostrat que no està més ben gestionada políticament que la resta de Mindanao. Tots aquests anys governats per elits corruptes han debilitat la societat arreu del país”.

L'experiència ha ensenyat a Simbajon que els prejudicis contra els musulmans són possiblement el principal obstacle per a la pau: “Per això la població de l'illa de Basilan dóna suport a Abu Sayaaf, perquè no tenen recursos ni per menjar i els integristes els alimenten”.

Cristian Segura, Diari ARA. Un país s'enfonsa al gueto de Río Hondo (versió ampliada).