Desayuno con natillas

Crucificados entre el maravilloso devenir histórico y la abominable fábrica de papá, abnegados, indefensos y resignados llevan su mala conciencia de señoritos como los cardenales su púrpura, a párpado caído humildemente; irradian un heroico resistencialismo familiar, una amarga malquerencia de padres acaudalados, un desprecio por cuñados y primos emprendedores y tías devotas en tanto que, paradójicamente, les envuelve un perfume salesiano de mimos de madre rica y de desayuno con natillas: esto les hace sufrir mucho, sobre todo cuando beben vino tinto en compañía de ciertos cojos y jorobados del barrio chino...



Juan Marsé. Últimas tardes con Teresa.

Adéu a la mentalitat feudal

Mustafa Essebaiy pensa en el doctorat en relacions internacionals que va deixar pendent a la Universitat de Barcelona mentre ven estris per al bestiar al mercat de Khemisset. Essebaiy es desplaça cada dimarts a aquest municipi agrícola, a cent quilòmetres de Rabat. Fa tres anys era estudiant i agent per a la integració social de magribins a Barcelona. Per feinejar al camp vesteix amb l’uniforme d’una empresa de seguretat espanyola on havia fet de guàrdia nocturn. Molts altres venedors del soc continuen portant els uniformes de les empreses espanyoles on havien estat empleats. La crisi econòmica els ha retornat al seu poble natal per treballar al camp.

Essebaiy és també activista polític: alliçona als seus veïns i companys de feina sobre els seus drets com a ciutadans, sobretot els explica que cal invertir el seu esforç i recursos en millorar el país i no en pensar en emigrar. “Al Marroc no passem gana; tenim aigua i menjar. Cal que fem un pas endavant, deixar una mentalitat feudal per formar-nos intel·lectualment, per fer una societat més justa”. Essebaiy va organitzar una mobilització local el 20 de febrer, la jornada de protestes que es va convocar a tot el país per demanar reformes democràtiques. Essebaiy assegura que les autoritats no impedeixen la seva tasca política “mentre no surti dels límits de la llei. Per sort, al Marroc cada vegada hi ha més llibertat”. Per a Essebaiy, l’objectiu ha de ser fer net en el món polític, “aspirar a un nou sistema dins un Estat monàrquic”. Ell i els seus companys desacrediten la credibilitat dels partits polítics i confirmen el respecte pel rei Mohamed VI és total, just el contrari del que succeïa amb el seu pare Hassan II, quan els partits eren el referent i el rei una bèstia que reprimia qualsevol veu dissonant.

Al camp hi ha moltes raons per fer-la grossa. Els peons en unes vinyes de 200 hectàrees a Khemisset guanyen 50 dirhams per dia –4,4 euros-, la meitat del que guanyarien a la ciutat amb qualsevol feina poc qüalificada. El quilo de pastanagues, de patates i el litre de llet s’han doblat en un any perquè la demanda supera amb escreix la capacitat de l’oferta. Aicha Lemtouni, agrònoma i fundadora de l’escola de negocis ILCS, a Rabat, explica que els estudis de nutrició al camp confirmen que la fam ha desaparegut al Marroc i que el poble exigeix al govern noves millores. Una de les últimes mesures que ha aprovat el govern per a les zones rurals és una ajuda escolar de 60 dirhams –5,3 euros- per nen. L’altra, que va entrar en vigor dilluns, és el Consell Econòmic i Social del Marroc, on hi participen intel·lectuals i acadèmics per assessorar el govern sobretot en la creació de llocs de treball per a joves de l’àmbit rural que s’han quedat fora de l’educació i malviuen sense feina.

Mentrestant, la ciutat evoluciona a un ritme vertiginós. “L’objectiu dels meus alumnes és fer-se rics ràpid, molt ràpid. Molts, si poguessin, comprarien el títol i prou. Però de la mateixa manera veuen que el seu entorn no és només una qüestió de diners, que el poble demana canvis democràtics. I això és imparable. Marroc fa temps que sap que no té cap altra alternativa que ser una democràcia. En això som un exemple per als països veïns.”

Cristian Segura, ARA. El camp marroquí també vol canvis.

World be unrecognizable

A growing, more affluent population competing for ever scarcer resources could make for an "unrecognizable" world by 2050, researchers warned at a major US science conference Sunday.

The United Nations has predicted the global population will reach seven billion this year, and climb to nine billion by 2050, "with almost all of the growth occurring in poor countries, particularly Africa and South Asia," said John Bongaarts of the non-profit Population Council.

To feed all those mouths, "we will need to produce as much food in the next 40 years as we have in the last 8,000," said Jason Clay of the World Wildlife Fund at the annual meeting of the American Association for the Advancement of Science (AAAS).

"By 2050 we will not have a planet left that is recognizable" if current trends continue, Clay said.

The swelling population will exacerbate problems, such as resource depletion, said John Casterline, director of the Initiative in Population Research at Ohio State University.

But incomes are also expected to rise over the next 40 years -- tripling globally and quintupling in developing nations -- and add more strain to global food supplies.

People tend to move up the food chain as their incomes rise, consuming more meat than they might have when they made less money, the experts said.

It takes around seven pounds (3.4 kilograms) of grain to produce a pound of meat, and around three to four pounds of grain to produce a pound of cheese or eggs, experts told AFP.

"More people, more money, more consumption, but the same planet," Clay told AFP, urging scientists and governments to start making changes now to how food is produced.

Population experts, meanwhile, called for more funding for family planning programs to help control the growth in the number of humans, especially in developing nations.

"For 20 years, there's been very little investment in family planning, but there's a return of interest now, partly because of the environmental factors like global warming and food prices," said Bongaarts.

"We want to minimize population growth, and the only viable way to do that is through more effective family planning," said Casterline.



Agence France Presse, Planet could be 'unrecognizable by 2050.

"Morocco is different"

“El Marroc és diferent”, asseguraven aquest cap de setmana els principals mitjans de comunicació marroquins. Fossin fidels o crítics amb la monarquia pseudo democràtica marroquina, aquests mitjans coincidien en valorar que el seu país és diferent d’Egipte, Tunísia o Líbia perquè la majoria del poble respecta la figura del cap d’Estat, el rei Mohamed VI. Ahir es van celebrar al Marroc desenes de mobilitzacions polítiques per exigir reformes democràtiques, les primeres en la història del país. Però fins i tot els milers de persones que es van manifestar arreu del país van evitar posar en qüestió la figura del rei.

Les protestes es van desenvolupar en un ambient pacífic i modèlic. També el govern va actuar amb intel•ligència perquè no va buscar la provocació i va fer que la presència de la policia no fos visible i quedés en un segon pla.

A les principals ciutats, el número de manifestants oscil•lava entre mil i cinc mil. A Rabat, la capital, la protesta amb prou feines va congregar a cinc mil persones malgrat que Said Benjebli, president de l’associació de blogaires del Marroc i administrador de la principal pàgina a internet de convocatòria de les protestes, va assegurar que es van congregar vint mil persones. Un portaveu de la policia va reduir la xifra a menys de dos mil.

Els organitzadors, una vintena d’entitats de caire polític, social i sindical, van considerar la mobilització un èxit perquè mai abans s’havia produït un moviment similar. El setmanari Actuel ho ha batejat com “una guerra civil, però a facebook”. Les protestes van ser coordinades des de la xarxa, sobretot des de facebook, on la majoria d’organitzacions presents van crear perfils per comunicar les consignes a una població urbana i amb estudis superiors. Que l’experiència ha estat positiva ho demostra el fet que al final de la manifestació a Rabat, diferents representants de les entitats involucrades anunciessin noves convocatòries. El representants del Partit Progressista i Socialista (PPS), hereus del desaparegut Partit Comunista marroquí -durament perseguit durant els anys de plom (1960-1980) de l’anterior monarca, Hassan II- van anunciar que farien el possible per promoure una nova tongada de protestes la setmana vinent. El sindicat de mestres confirmava que avui dilluns hi hauria una protesta davant el ministeri d’Educació per demanar una millora de les condicions laborals.

La manifestació a Rabat la composaven una munió d’homes i dones de totes les edats i de col•lectius ben diferents: ONG de drets humans, ecologistes, grups socialistes semiclandestins, societats defensores dels drets dels berbers, familiars de comunistes desapareguts fa quaranta anys i fins i tot mares de presumptes terroristes condemnats sense les garanties d’un Estat de Dret. Els eslògans també formaven una diversitat que retratava la realitat marroquina: tot i que els principals lemes eren l’exigència d’una dissolució del parlament i la redacció i d’un veritable respecte a una constitució democràcia, també es van sentir crits contra la corrupció, referències constants a les revoltes a d’altres països del nord d’Àfrica i laments per l’augment dels preus dels aliments. Dissabte, al basar de la medina de Rabat, dos comerciants de cereals comentaven que els preus del blat de moro i de les llenties s’ha elevat un 14%.

“El preu dels aliments puja sense parar i són molts els països amb una part important de la població incapaç de pagar-se el pa. Per això els règims que intenten contenir el contagi de la revolta, com el Marroc, subvencionen ara el preu dels aliments bàsics”. Això explicava el 18 de febrer, en una carta dirigida a l’ARA, el director de la Fundacció Contra la Fam, Olivier Longué. Una de les reaccions del govern marroquí prèvies a la jornada de protestes va ser precisament aprovar un pressupost extra de 15.000 milions de dirham -1.320 milions d’euros- per subvencionar els preus dels aliments.

L’Aujourd’hui, un dels diaris més independents del Marroc, assegurava dissabte en la seva editorial que Mohamed VI “incontestablement ha elevat el tempo polític i la legitimitat del règim” amb decisions, per exemple, com les noves lleis per protegir els drets civils de les dones. Un dels setmanaris marroquins més respectats, Telquel, obria la portada del seu últim número amb una fotografia de Mohamed VI i un epígraf contundent: “La revolució es fa amb ell”.

Possiblement la manifestació hauria guanyat en dramatisme si haguessin participat el món rural i els representants de les organitzacions islamistes en situació il•legal. Precisament un dels pocs moments tensos de la protesta va ser quan un petit grup que reclamava la creació d’un nou partit islamista va ser criticat per la majoria.

La marxa va finalitzar davant del Parlament on, sense presses, la convocatòria es va dissoldre i la gent va tancar l’esdeveniment formant rotllanes que debatien pacíficament, envoltat per turistes i tafaners, les mesures que calia aplicar per modernitzar el Marroc. Molts ciutadans que no es van implicar en la protesta seguien les últimes notícies de la violència a Líbia des dels televisors dels cafès de l’avinguda Mohamed V, on va transcorre la manifestació. La reacció habitual d’aquests marroquins políticament passius era mostrar temor a la policia de paisà present i alhora sorpresa per un fet excepcional al seu país i la satisfacció per l’ambient pacífic de la jornada.

L’última pancarta en arribar al Parlament era una imatge marcial del Che Guevara amb la seva frase més cèlebre: “Hasta la victoria, siempre.”



PROTAGONISTES DE LES PROTESTES AL MARROC.



*RACHID EL AMRI. FUNCIONARI DEL MINISTERI DE L’INTERIOR:

“La corrupció al Marroc és infinita, és una manera de viure. Només un 20% dels funcionaris són ciutadans íntegres. Cada vegada, però, en som més.”



*SAID BENJEBLI, PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓ DE BLOGAIRES DEL MARROC:

“He estat al capdavant de la mobilització de la manifestació a Facebook i veure tota aquesta gent és un orgull. És el primer cop que aquest tipus d’expressió popular succeeix al Marroc.”



*FATIMA ALAOUI, SECRETÀRIA GENERAL DEL PARTIT DELS VERDS DEL MARROC:

“M’han ofert quatre vegades ser ministra i sempre diré que no fins que no tinguem un sistema transparent. Igual o més greu que la manca de democràcia són els preus exorbitants de l’aigua, l’electricitat i els aliments.”



*ABDELRAHIM S. SINDICALISTA:

“Demanem la dissolució del Parlament, un nou govern, una nova Constitució i una investigació profunda de la corrupció. Després d’aconseguir tot això, hem de decidir quin ha de ser el paper del rei.”



*MOHAMED ALAMID. PROFESSOR DE FRANCÈS:

“Volem un sistema com l’espanyol: una monarquia democràtica. I que el Sàhara sigui marroquí. Som a la meitat del camí per aconseguir-ho.”



*M. MEROUANI, FILLA DEL PRESONER POLÍTIC MOHAMED MEROUANI (acusat de terrorisme):

“Tinc 16 anys i el meu pare és a presó per la seva activitat política. Potser l’Egipte i el Marroc viuen una situació diferent, però el que no és diferent és que als dos països fins ara res ha canviat.”





Cristian Segura, ARA. Mohamed VI supera el temporal de canvi.

Burro l'últim

Què vol explicar amb aquesta novel·la?
El que intentava expressar és que la vida del protagonista havia entrat en una voràgine de canvis bestial. La meva idea és que estem determinats i, per molt que la nostra tradició judeo-cristiana ens digui que podem decidir el nostre futur, això és impossible. Volia demostrar que aquest home havia entrat en un procés de canvi, que no hi havia marxa enrere i que tot se li tirava al damunt.

Ha escrit aquesta novel·la per criticar la burgesia?
No me la vull carregar malgrat el que algú pugui pensar-ho. Utilitzo molt la ironia i no faig judicis morals. Exposo una situació amb ironia i també intentant destacar les virtuts d’aquest col·lectiu. És un anàlisi cap a mi mateix i cap al món que jo he viscut. En cap moment he volgut dir que aquesta gent són un càncer per Catalunya.

Ben parats no en surten. Per exemple respecte la corrupció...
Sí, és la corruptela de cada dia. És un fet intrínsec de la societat. Aquí o a Guanajato tot i que potser en el món mediterrani està més consolidada aquesta manca de moralitat, de joc brut amb el sistema. En la mesura que algú aconsegueix cert nivell de poder, per desgràcia sembla inevitable que hagi d’actuar així. I el sistema ja ho permet perquè si Hisenda volgués sabria perfectament on anar a buscar on es cometen aquests delictes.

Per exemple?
El diner negre és el pa nostre de cada dia. Pels senyor burgesos de més amunt, pel forner o pel jubilat que gràcies a l’especulació immobiliària s’ha fet d’or. Tothom i ha estat ficat. Jo puc dir que no tinc cap propietat i mai no l’he tinguda, però potser també ho hagués fet.

Fèlix Millet n’és un exemple més?
Crec que el llibre retrata millor la corruptela de cada dia que no la que esclata de cop. Tot el joc brut sota taula d’aquesta gent és pitjor que el cas Millet. El pitjor d’aquest fet és la connivència. No es creïble que s’hagi estat trenta anys robant i ningú se n’hagi adonat. O és el geni més geni de tota la història, i des d’Albert Einstein no hi havia ningú tant llest, o aquí tothom ha callat.

Tots en som de corruptes?
Sí, tot i que s’ha millorat moralment i en el reconeixement del bé públic. Tot i així encara prima el “burro l’últim”. Si es pot fer una feineta i cobrar un subsidi, defraudar o pagar en negre, es fa. Aquesta actitud és d’una profunda immoralitat, més si es té en compte la crisi que patim. Sempre he pensat que els polítics són un reflex de la societat. Tenim el que ens mereixem.

En un altre punt de la novel·la es parla de suborns a polítics. Ha estat testimoni de casos semblants?
Ho he vist amb Convergència, ho he vist amb el PSOE i ho he vist amb el PP. Trobades familiars d’empresaris amb polítics, anar a esquiar plegats... Per l’empresari català el primer és la família. El polític és un mal menor que s’ha de superar i t’hi has d’avenir perquè és aquest el joc. Hi hagi qui hi hagi al poder has de mirar de tenir-hi bona relació, perquè hi ha molts contractes o procediments que requeriran el seu vistiplau.

Descriu la burgesia com un col·lectiu amb problemes per adaptar-se al canvi. Aquest és el seu punt feble?
Sí, la globalització ens està convertint en una societat única. Això és un fet inqüestionable. La gent que ja té una posició de benestar i poder consolidada durant dècades, o fins i tot segles, intenta mantenir-la. Però hi ha una classe mitjana en expansió que potser veu abans que el canvi arriba i que se’n pot aprofitar. Àsia n’és un exemple des del punt de vista macroeconòmic.

És una classe hermètica en aquest sentit?
Sí, com totes les classes amb poder. Aquí o a Madrid, a Estocolm o Nova York. Són classes conservadores. La diferència és que en altres països apliquen aquest poder per millorar-ne la qualitat social, cultural o d’infraestructures. Aquí s’ha arribat a un nivell de desconfiança vers allò públic que fa que mantinguin aquest poder només per a ells. Potser perquè no tenim prou tradició democràtica i política consolidada.

També hi té a veure que Catalunya no sigui un país normal?
I tant, no hi ha cap dubte. Hi havia dues opcions perquè aquesta burgesia actués com ho fa la sueca o l’alemanya. Que Espanya hagués estat un país federal, com els Estats Units, tot i que això potser és somiar truites. L’altra opció seria que Catalunya fos un Estat normal. Com que això ho veig molt difícil i sóc un idealista defenso una Unió Europea de ciutats. Una lliga metropolitana on s’aboleixin els estats-nació actuals, i on les identitats es mantinguin pels lligams entre poblacions.

En tot cas la burgesia catalana s’adaptaria a aquests canvis, no els promouria...
Sí, al final és la classe mitjana la que provoca el canvi. La alta burgesia s’ho mira per saber per on van els trets.

La burgesia va tenir un paper destacat en moviments culturals i polítics. S’ha desvinculat del país?
Totalment. La Lliga Regionalista i el que es va fer a principis del segle XX és fascinant. Els 40 anys de franquisme van acabar de pervertir aquesta burgesia. També la segona meitat de la República. Del 1935 fins el 1981 els burgesos veuen com els polítics no paren de donar-los maldecaps. Vist amb perspectiva és comprensible. El que jo li recrimino a la meva burgesia és que el franquisme durés 40 anys. Ells viatjaven, veien com Europa progressava i que Espanya n’era el forat negre.

L’actual burgesia n’és encara hereva?
Es van corrompre tant, van desconfiar tant d’allò públic, que encara avui es nota. Per això no s’atreveixen a enarborar la bandera del canvi i el progrés. Pensen en aquells temps i com es van abaixar els pantalons perquè no els fessin més putades. Això ho exposo al llibre, amb la desconfiança vers el tripartit o fins i tot Convergència. Tot i que CDC ho veuen com un calaix de sastre on se senten més còmodes.

En alguns aspectes, com el lingüístic, van obeir d’allò més l’obligació de l’autoritat pública...
Hi ha encara una rèmora del franquisme, de veure el català com un problema. Una cosa que suposa marejar la perdiu, que no es necessària podent fer ús del castellà. També és cert que això va canviant. Els fills de l’Amadeu ho destaquen i també el personatge de l’Úrsula. La modernitat que el català havia representat ara es torna a posar en primer nivell.

Això afecta la seva visió de Barcelona i el país?
La gent torna a entendre que si Barcelona és el que és, no es deu al fet que sigui una ciutat d’Espanya. A l’estranger veig que Barcelona és vista com la gran ciutat d’Espanya. Quan em diuen això jo sempre responc que Barcelona és la òstia, però no perquè sigui espanyola, sinó perquè té una identitat cultural pròpia. Per moltes cultures que hi convisquin hi ha hagut una força catalanista capdavantera innegable. Els fills de l’actual burgesia ho comencen a entendre.

Creu en el paper de les elits?
Jo sóc un pijo-progre, que és el pitjor que hi ha. Els que són com jo ens pensem moralment superiors tot i que som uns desgraciats. Per desgràcia crec que les elits són inevitables. Quan van aparèixer els homo sapiens ja hi devia haver un grup que manava sobre la resta. A la Unió Soviètica hi havia elits, a Cuba n’hi ha, també a la Xina. Potser és una cosa sine qua non de la condició humana tot i que voldria pensar que no.

Al "Cau del Conill" hi apareix en Ladislao Segura. Un immigrant espanyol vingut a més que esdevé un empresari poderós. El burgès català té fòbia a aquesta gent?
No, tot i que al principi hi ha un rebuig evident de classe. Actualment hi ha persones integrades a la burgesia barcelonina com José Manuel Lara, gent que han fet molt per Catalunya sense deixar de ser espanyols. És un procés que requereix molts anys.

José Montilla també hi apareix i desperta un fort rebuig...
José Montilla els molesta perquè està per damunt d’ells. Veuen amb suspicàcia l’espai públic tot i que es tracti del President de la Generalitat. Jordi Pujol ja va tenir aquests problemes. Li va costar molt que la burgesia acceptés CDC. En el cas de Montilla això no ha estat possible. L’han vist com un paio que no és dels seus, fins i tot acusant-lo de no ser català. Contra ell sí que han lluït catalanitat, cosa que m’esvera molt. El component socialista tampoc hi ha ajudat.

Manel Bosch, El Singular Digital. Entrevista a Cristian Segura.

Un profeta

Juan Marsé és escriptor i profeta. Però un profeta de debò, no pas bíblic: no és un il·luminat que s'arma de metàfores i visions plagiades tan abstractes que podrien servir per jugar a la loteria, anunciar la fi del món o per fer la llista de la compra. La bibliografia de Marsé és un 10 en prediccions històriques. A Últimas tardes con Teresa (1966) va anticipar-nos l'arribada de Montilla a la Generalitat i la caiguda del mur classista de Sarrià-Sant Gervasi. Per comprovar-ho només cal que us passeu un dissabte per l'Illa Diagonal o pels bars de Santaló. “Es la misma impaciencia de entonces la que invade hoy los gestos y las miradas de los jóvenes del Monte Carmelo al contemplar la ciudad desde lo alto”. Aquells joves del Guinardó van acabar baixant de la muntanya i avui són també part de la Barcelona que es mira el melic amb ulleres de pasta i amb els Delafé sonant a l'ipod.
A Si te dicen que caí (1973), Marsé no només ens exposa la misèria moral del nacionalcatolicisme, també endevina la present autoimmolació de l'Església: “¿Alguna vez habéis tenido a un obispo en los brazos, chavales? Huele bien: a cera virgen, a parquet de casa de ricos, a nardos de entierro, a masaje Floïd”. I és a El Amante bilingüe (1990) on hi ha la profecia més arriscada: Juan Marés, el protagonista, és un xarnego nascut a Barcelona que assumeix la seva catalanitat amb cert complex perquè no vol renunciar als orígens murcians. Deia fa poc Xavier Rubert de Ventós en una entrevista a L'Avenç que si “algú que és de Vic, de Convergència, catòlic, boletaire, sardanista: això no és una identitat, això és una redundància!” Els immigrants marginals de les novel·les de Marsé ara ja són catalans de soca-rel; el següent pas serà lluir la seva catalanitat com un fet plural.
Un cop tancat el cercle marsià, esperem no trigar gaire a descobrir els seus successors: un Marsé xinès, un Saul Bellow magrebí o un Junot Díaz equatorià des dels carrers de Salt o del Raval.

Cristian Segura, Time Out. Marsé, un profeta.

Foreign assistance is unwelcome

The collision between China and India for the control of certain regions of their shared border seems to be an unrelenting conflict and a source of unending headlines. On January 9th, New Delhi denounced Chinese military units for realising an incursion in the Indian region of Ladakh. One day later, the Indian army recognised it as a misunderstanding, stating that there was no Chinese intrusion in Ladakh. Also last month, there was another misunderstanding when India abruptly discovered that Map World, a Chinese online service similar to Google Earth and backed by the government, included two territories that India considers part of its sovereignty as part of China.

Since the Sino-Indian war in 1962, China occupies two areas claimed by India as part of its Jammu and Kashmir State: the Askai Chin high-altitude deserts and the Karakorum pass, transferred to China from Pakistan in their 1963 bilateral boundary Agreement. Apart from the disputed areas in Kashmir, the Sino-Indian war left the most serious territorial conflict in the Indian state of Arunachal Pradesh: In just one month, from October to November 1962, The People’s Liberation Army (PLA) occupied Arunachal Pradesh – a territory of 83,500 square Km., roughly the size of Austria. Shortly after, Beijing announced a unilateral ceasefire and moved its troops out of Arunachal Pradesh. The PLA reached the geographical limits that the Chinese Communist Party recognizes as the legitimate border between the two countries. China wants India to redefine the present boundary between Arunachal Pradesh and the Tibetan Autonomous Region. This border is integrated in the Line of Actual Control (LAC), the boundary internationally accepted as the limit between both countries. Although China assumes this line as a temporary solution, Beijing refuses its present border with the Arunachal Pradesh frontier because it was settled a century ago by the Governments of India, Great Britain and by the Tibetan religious leadership. Back then, Tibet acted as a sovereign state. The Communist Party claims that the Tibetan leaders were neither the legal representatives of China nor the representatives of an independent country.

For the last fifty years China and India have joined efforts to find a peaceful solution with no substantial agreements. From time to time both sides get involved in both diplomatic and military skirmishes. China, for instance, last year blocked a flood prevention program sponsored by the Asian Development Bank (ADB) for Arunachal Pradesh because this financial institution recognizes the region as part of India.

Both sides have rejected any kind of international assistance despite a 2005 Joint Statement signed in New Delhi by prime ministers Wen Jiabao and Manmohan Singh, stating that China and India established a Strategic and Cooperative Partnership for Peace and Prosperity that “reflects the consensus that bilateral relations transcend the bilateral issues and have acquired a global and strategic perspective”, according to a briefing posted online by the Indian Embassy in Beijing.

On February 2010, Jabin T. Jacob, a researcher at the Institute of Peace and Conflict Studies (IPCS) in New Delhi, published a report under the title The EU, China and India. The promise of trilateral engagement. In this paper, Jacob defends that due to its “diplomatic wisdom” and a less hated international image, Europe is the ideal player to assist China and India in settling their differences. The US strategy on the boundary conflict is seen with suspicion in China. In an academic paper published in 2009 about India-US links, Zhang Li, professor at the South Asia Research Center, Sichuan University, highlighted that the support of Washington “led to a hardening of India’s position in its border disputed with China in Aksai Chan, Sikkhim and Arunachal Pradesh.” Jacob briefed his position: “in the case of Sino-Indian dialogue, neither China nor India would welcome or expect such [international] mediation. What I am suggesting is Europe either encouraging or initiating trilateral dialogue on issues such as anti-piracy, climate change, green technology and other forms of technology development so as to increase the positive linkages that will ensure that the boundary dispute by itself does not dominate the Sino-Indian ties.”

In 2007 the European Commission (EC) launched the “Instrument for Stability (IFS), a new peace-keeping resource that the European Union has been using to finance “crisis response” projects all around the world. The aim of this instrument is to establish partnerships “to strengthen civilian expertise for peace building activities”. The EC assures that one of “the major challenges facing Europe” is Asia’s “global significance”. According to the EC, the dialogue with China, India and Japan is of top priority to improve regional security. The EU approved for the period 2007-2013 an investment of more than €5 billion –US$ 6.7 billion- to address problems in Asia related to climate change, security and stability. There are qualified voices demanding this kind of foreign assistance for one of the most threatening conflicts in Asia: the boundary disputes between China and India.

The fact is that officially neither China nor India wants assistance from third parties. A spokesperson of the Delegation of the European Union to China admits that the EC “can’t imagine either countries inviting international mediation in a dispute about sovereignty. The EU would not contemplate offering mediation unless invited by both parties.” Rosemary Opacic, representative of the Committee on Foreign Affairs of the

European Parliament, also confirms that the EP “can play no role in mediating and would in any case need to be invited to play such a role by the parties involved, which is not the case.”

In 2007, the European Parliament approved a resolution on the situation of Kashmir that recognized India, Pakistan and China as “important EU partners”. The document stressed that the “EU may have something to offer based on past experience of successful conflict resolution in a multi-ethnic, multinational, multi-faith context; therefore offers the present resolution and any meetings that may come out of it as part of a shared experience from which the EU can also learn.” Neither the Indian Embassy in Beijing nor the Chinese Foreign Ministry replied to a request to give their point of view on this matter.

There are only a few cases of European organizations serving as advisers between China and India. Prof. Jacob underscores the Konrad Adenauer Foundation (KAS) as the most significant example. The KAS belongs to the Christian Democratic Union (CDU), the German conservative party, currently in power. The KAS, like the IPCS, has been organizing trilateral meetings with scholars, business executives and officers from the EU, China and India to cope with all kind of issues, from economy to environment or security policy. Wolfgang Meyer, director of the KAS office in Beijing, confirms that such meetings have encouraged dialogue on the boundary issue “with Chinese, Indian and German policy advisors.” Meyer says that these meetings “are kept internal and confidential”. According to Prof. Jacob, there are significant handicaps in these gatherings “because this is a Track-II [non official diplomacy] process involving retired military and government officials on both sides and after a point neither side really can go beyond stated government positions”.

Jonathan Holslag, a research coordinator at the Brussels Institute of Contemporary China Studies and one of the most qualified experts on the subject, warns about a negative trend on the boundary conflict: “Contrary to Pakistan, India and China have always tried to avoid interference of third powers in the border. I don’t think this is going to change. Moreover, the issue is getting more sensitive.” Holslag gives some examples of why conditions are worsening: “On Arunachal Pradesh, both sides seem to be back in the trenches. The Chinese have stepped up pressure by publically referring to Arunachal as Southern Tibet, establishing a special visa regime for locals and blocking ADB aid for the impoverished areas. The same is true for Aksai Chin. The Indians are getting very nervous about the growing economic ties between Aksai Chin and the Pakistan part of Kashmir. China and India seem to be becoming more sensitive to alleged provocations. Because of domestic economic and political uncertainty, leaders in both countries cannot afford to give the impression of being weak.”

Cristian Segura, CIDOB. Foreign assistance unwelcome in China-India boundary conflict.

Un que ho ha entès

[...] El llibre de Segura no és una novel·la d’humor, sinó un retrat amargant de l’alta burgesia barcelonina, el relat desencantat i ben documentat d’un món empresarial que existeix, que l’autor coneix bé i que ha posat en paraules amb notable habilitat. Però, després de llegir-lo, el que més impacte provoca i amb més força roman en la memòria és l’atreviment estilístic de Segura, que defuig qualsevol ombra de novel·la psicològica i es llança de cap a la descripció, al quadre de costums fortament amarat de sornegueria, empeltat de sentit de l’humor, mirada descreguda i ritme endimoniat.

Em temo que, a més a més del descontentament dels personatges que retrata, el llibre no plaurà gens ni mica als refractaris –en són legió– de tot allò que faci ferum de joventut, d’alegria expressiva i festiva, d’intent de desdramatitzar el fet d’escriure malgrat que tots –també Segura, que confessa haver-lo escrit en un moment de crisi personal– sapiguem que és una cosa molt seriosa. I això res té a veure amb la història, seriosa o no, trivial o no, que un vulgui explicar. En aquest cas, la d’Amadeu Conill, empresari de setrills que assisteix a l’enderroc progressiu del seu negoci i de la seva vida.

No sé si El cau del conill és mereixedora o no del premi Josep Pla, però sí que tinc clar que si ens posem a fiscalitzar –quina afició tan nostrada– els veredictes pretèrits de tots els nostres premis literaris, em temo que no acabarem mai ni ens posarem d’acord. Resulta innegable que hi conviuen decisions tirant a discutibles, com algunes subtrames forçades i situacions resoltes amb una certa precipitació –el casament de l’exesposa amb el millor amic del protagonista, les escapades amb l’Úrsula, el jugador de futbol homosexual...– que aporten dinamisme però resten maduresa i sobrietat. La major part apareixen a la segona part, quan el relat ja s’està convertint en un deliri, un embolica que fa fort que tendeix a la caricatura i que s’instal·la en un to de farsa d’allò més curiós que a vegades funciona a tota vela i a vegades grinyola. És llavors quan l’Espanyol esdevé cabdal i quan Segura –bon coneixedor de la realitat asiàtica– fa entrar en joc el mercat xinès dins la complicada existència d’en Conill.

És aquesta, en fi, una obra desigual però ben apreciable, sustentada sobre una fredor expositiva interessantíssima, escrita sense romanços, amb ofici primerenc però prometedor. Insisteixo, un divertidíssim i molt viu exercici de pols narratiu, una refrescant pastanaga, d’aquelles que els conills devoren.

Toni Vall, Avui. Perseguint la pastanaga.

Joan Pere Mataporcs

En Joan Pere diu que vol lluitar ja és ben tip de boires i ho vol veure clar. Sa xicota diu que tant li fa mentres passa comptes del que hi pot guanyar treballant furtiu a l’escorxador clandestí per uns alemanys multinacionals del porquí.  Res s’assembla més en el meu país que un bordell i en Joan Pere mata porcs de nit a l’Urgell.  En Joan Pere diu que es pot matar per que el món conegui l’estat català. Sa xicota diu que tant li fa mentre passa comptes del que hi pot guanyar. Militant actiu en un escamot israelí És la sang del porc que l’ha tornat boig i assassí.  Res s’assembla més en el meu país que un bordell i en Joan Pere mata porcs de nit a l’Urgell  En Joan Pere diu que es pot matar l’independentisme vol un màrtir ja. Sa xicota diu que tant li fa mentres passa comptes del que hi guanyarà treballant furtiu a l’escorxador clandestí per uns alemanys multinacionals del porquí.  Res s’assembla més en el meu país que un bordell i en Joan Pere mata porcs de nit a l’Urgell.  En Joan Pere diu que es pot matar perquè el món conegui l’estat català. Sa xicota diu que tant li fa si el fuet és d’Osona o de l’Empordà Militant actiu en un escamot israelí És la sang del porc que t’ha tornat boig i assassí.  Res s’assembla més en el meu país que un bordell i en Joan Pere mata porcs de nit a l’Urgell.

Pepe Sales, Joan Pere.

Quien se afeita no piensa en morir

-No hay mucho que pueda hacer por ti, Chico. Aunque quizá sí puedo hacer una cosa... Toma, es un equipo de afeitado con su navaja, brocha, espejo y espuma. Cuidado no te cortes y no te olvides de afeitarte. El hombre que se afeita no piensa en morir.

[...]

-Toma esta moneda [un dólar de plata agujereado por una bala]. Lánzala al aire e intenta darle. Si lo consigues será bueno para tu moral. Si no le das, no te preocupes porque quizá en verdad sí le diste al agujero; nunca lo sabrás. Buena suerte, Chico.

-¡Espera! Por lo menos dime si fuiste tú quien le dio a la moneda.

-¿Qué importancia tiene? La vida es una ilusión. Lo importante es que lo que crees, pueda ser alcanzado.

Giuseppe Vari, L'ultimo Killer.

La improbabilitat

Xavier Rubert de Ventós: [...] Les persones, l'interès que tenim, és allò que ens diferencia, i jo tinc algú que és de Vic, de Convergència, catòlic, boletaire, sardanista: això no és una identitat, això és una redundància! T'ho dic seriosament. Vaig trucar al [Josep] Ramoneda per veure si m'acompanyava a fer-me soci de l'Espanyol.

Avenç: I per què es vol fer de l'Espanyol, ara?

X.R.V: [...] Dir que aquí tenim l'Espanyol, és dir que aquí no som Espanya. Llavors aquesta ironia de fer-se de l'Espanyol per a mi que sóc de Vic, catalanista, sardanista, etcètera, és un testimoni... A més, el que fa interessant la gent, allò que m'interessa de la gent, és la improbabilitat.

Joep M. Muñoz, L'Avenç. L'atenció flotant del filòsof.