Un profeta

Juan Marsé és escriptor i profeta. Però un profeta de debò, no pas bíblic: no és un il·luminat que s'arma de metàfores i visions plagiades tan abstractes que podrien servir per jugar a la loteria, anunciar la fi del món o per fer la llista de la compra. La bibliografia de Marsé és un 10 en prediccions històriques. A Últimas tardes con Teresa (1966) va anticipar-nos l'arribada de Montilla a la Generalitat i la caiguda del mur classista de Sarrià-Sant Gervasi. Per comprovar-ho només cal que us passeu un dissabte per l'Illa Diagonal o pels bars de Santaló. “Es la misma impaciencia de entonces la que invade hoy los gestos y las miradas de los jóvenes del Monte Carmelo al contemplar la ciudad desde lo alto”. Aquells joves del Guinardó van acabar baixant de la muntanya i avui són també part de la Barcelona que es mira el melic amb ulleres de pasta i amb els Delafé sonant a l'ipod.
A Si te dicen que caí (1973), Marsé no només ens exposa la misèria moral del nacionalcatolicisme, també endevina la present autoimmolació de l'Església: “¿Alguna vez habéis tenido a un obispo en los brazos, chavales? Huele bien: a cera virgen, a parquet de casa de ricos, a nardos de entierro, a masaje Floïd”. I és a El Amante bilingüe (1990) on hi ha la profecia més arriscada: Juan Marés, el protagonista, és un xarnego nascut a Barcelona que assumeix la seva catalanitat amb cert complex perquè no vol renunciar als orígens murcians. Deia fa poc Xavier Rubert de Ventós en una entrevista a L'Avenç que si “algú que és de Vic, de Convergència, catòlic, boletaire, sardanista: això no és una identitat, això és una redundància!” Els immigrants marginals de les novel·les de Marsé ara ja són catalans de soca-rel; el següent pas serà lluir la seva catalanitat com un fet plural.
Un cop tancat el cercle marsià, esperem no trigar gaire a descobrir els seus successors: un Marsé xinès, un Saul Bellow magrebí o un Junot Díaz equatorià des dels carrers de Salt o del Raval.

Cristian Segura, Time Out. Marsé, un profeta.