Millor no pensar

32 anys. Cordons a les sabates i camisa per dins. Escriptor, periodista saltimbanqui i premi Josep Pla 2011 amb la novel·la El cau del conill . Odia el telèfon i li agrada planxar. Menja amb la meva forquilla i el tempta la meva cervesa. Després d'una dutxa americana, fora la corbata i em convida a dinar.

Vestits de petits burgesos i xops de dalt a baix, sortim de sota les cascades del Metropolitan i deixem que una senyora cofada amb un gorret de piscina ens pregunti què fem: El metge m'ho ha recomanat per augmentar la seguretat en mi mateix. Aquest és el Cristian Segura: un caragirat simpàtic que flota en lloc de caminar i no té concepció del temps o l'espai. Escriptor infeliç, periodistashowman i enemic dels adjectius. M'expliques qui ets sense fer-ne servir? Sóc Déu: no perquè sigui l'hòstia, sinó perquè Déu és tothom. El que us deia: un sobradet entranyable que quan s'embala no deixa colar una paraula ni de cantó.

'Heil hitler'.
Passegem per l'Eixample, mig perduts, i carregant roba humida. Ell em porta la meva. Me'l miro: No sé si està molt i molt cansat, o molt i molt avorrit. Per què m'he de comprar la teva novel·la? Riuràs, t'emocionaràs, i potser pensaràs. El llibre, una crítica a la burgesia catalana, és una venjança? En coses puntuals sí: volia mostrar la manca de maduresa política i democràtica que hi ha a Espanya i Catalunya. En un país civilitzat un capellà no et pot saludar dient Heil Hitler! I a mi això a la Salle Bonanova m'ha passat. Quina és la pitjor crítica que has rebut? Una que deia que el sector literari català ha d'estar molt cardat per premiar un llibre com el meu. Riu sense esforçar-se i diu com de passada: I tu, per què portes les ungles tan mal pintades?

Seny i no seny.
El Cristian desconcerta perquè és un infeliç-deprimit-divertit. Tu fas broma però vas de debò? Sí. Plorar tot el dia és penós. M'enric de mi mateix per desdramatitzar. Però és veritat, jo hi ha molts matins que penso: quin sentit té llevar-se? La novel·la la dediques a l'Andrea i dius que et va salvar la vida. És literalment així? Sí. Vivíem a Pequín, ho havíem deixat i cadascú era al seu pis. Una nit jo no podia dormir, estava fora de mi, entre el seny i el no seny, i vaig sortir al balcó per tirar-me. Gira els ulls absent i es queda en silenci. Primer moment de tensió i una pregunta que ara no recordo si vaig fer o no. Què va passar? Un cop de vent, em va tornar un moment de lucidesa i vaig trucar a l'Andrea.

Atura't i pensa.
El Cristian parla com escriu: de forma clara, directa i sense embuts. És capaç d'obrir-se en canal, ensenyar-se i tocar-te la fibra de debò i dos minuts després fer-te petar de riure fins que et cau el cap. Tu no tens tabús? No. Jo no m'amago de res: m'he cagat dues vegades a sobre i no passa res per explicar-ho. No he fet res mal fet! Parlar amb aquesta llibertat és de valent o d'inconscient? De valent. Marc Aureli explica que abans de fer una cosa t'has d'aturar i pensar si el dia que et moris et sabrà greu haver-la fet. No passa res per haver-te explicat que m'he cagat a sobre!

I tu, ets feliç?
Esquartero una lionesa i capgiro la pregunta: Abans de morir, tens alguna cosa pendent de fer? No. Jo no tinc ambicions perquè provoquen frustracions. Només m'agradaria ser normal i no pensar tant: em sento empresonat. Calculo per quan sortiria la seva fiança i li faig la pregunta final: M'has dit moltes mentides en aquesta entrevista? No. Però ets mentider? No. Exagerat sí. Així no estàs tan malament com dius? Probablement no. I tu, ets feliç Bibiana?

Bibiana Ballbè, Diari ARA. Vull ser normal.