Sepultado en el sofá

De vez en cuando sentía el deseo de irse a algún sitio, de desaparecer por completo, e incluso un lugar oscuro y desierto le habría atraído si pudiera quedarse solo con sus pensamientos y nadie supiera dónde encontrarle. O, cuando menos, estar en su propia casa, en la terraza, con tal que no hubiese nadie allí, ni Lebdevev ni los niños, y echarse en el sofá, sepultando la cabeza en el cojín, y pasar de ese modo un día, una noche, y otro día. Había momentos en que soñaba con las montañas y, en particular, con cierto lugar que siempre le agradaba recordar, adonde siempre le había gustado ir cuando todavía vivía allí y miraba la aldea, el hilo blanco, apenas visible de la catarata allá abajo, las nubes blancas y las ruinas del viejo castillo. ¡Oh, cuánto anhelaba estar allí ahora y pensar en sólo una cosa –nada más que en esa cosa durante toda su vida, porque había bastante para pensar en ella mil años! ¡Y aquí que se olvidaran de él, que se olvidaran de él por completo! ¡Oh, eso era necesario, y hubiera sido mejor que no le hubiesen conocido en absoluto, y que todo esto no hubiera sido más que un sueño!
Fiodor Dostoyevski, El idiota.

La nueva Libia

La nueva Libia, si ha de depender de las personas que aguantan la base de la revolución, será muy parecida a una monarquía del golfo Pérsico, sin partidos políticos y sin separación entre Estado y religión, una democracia islámica, basada en el Corán y la ancestral estructura tribal, mucho más parecida a la monarquía saudí que a la república turca.

La élite tecnocrática e intelectual que forma el gobierno rebelde aspira a un Estado de derecho
capaz de integrar su economía con la europea, pero está tan metida en la dinámica bélica contra Gadafi, tan absorbida con gestionar el alzamiento, que ha dejado que los imanes le roben el terreno de la política. Gadafi nunca les permitió hablar de política. Ahora no hacen otra cosa. Los sermones de los viernes marcan las líneas de futuro. El pueblo, arrodillado, escucha y acepta.

"Hágame caso, conocemos muy bien a nuestro pueblo. Estamos todos unidos y no necesitamos
partidos políticos", dice el imán de una centenaria mezquita en el centro de Bengasi, mientras desgrana un proyecto de democracia directa, sin partidos políticos, que recuerda a la utopía que Gadafi no pudo alcanzar.

El imán nos recibió el jueves pasado después del rezo del mediodía con la condición de no revelar su nombre ni el del templo. No quiere problemas con las nuevas autoridades y aún teme a Gadafi. "Queremos que la charia sea la ley del Estado -explica-. Queremos una Constitución basada en la ley sagrada del Corán. Esto es lo correcto y así tendría que haber sido desde el principio".

Xavier Mas de Xaxàs, La Vanguardia. Arabia Saudí y no Turquía.

La història

HISTÒRIA
Aquí és un home.
Aquí és un cadàver.
Aquí és una estàtua.
[...]

RÈQUIEM
Tenen un wàter
d'aquells tan empipadors:
a la que vas una mica clar,
hi queda la merda enganxada.
[...]

MONUMENT
Consisteix a esculpir
l'interior d'un forat
monumental de manera
que el buit afecti la
forma d'una estàtua.

Propiedad particular.
Prohibido el paso.


Joan Brossa, El Saltamartí.

The Austrian cyborg

Sitting at Johnson’s conference table at City Hall beside Tower Bridge, where Arnold Schwarzenegger has agreed to a photo op riding a “Boris Bike”—the mayor’s environmentally friendly solution to auto exhaust in London—he needles the famously rumpled Johnson about his unruly mop of hair.
Schwarzenegger informs the mayor that his traveling aide “was insisting you don’t wear product in your hair; I say you do. Who is right?”

“What do you mean, ‘product’ ” Johnson demands in a plummy voice.

When Schwarzenegger explains, the mayor confides: “I used shampoo. I use the one that advertises on Desperate Housewives, where the woman is in the shower.”

Although the two have not previously met, they share a history. In October 2007, the governor was waiting to address a Tory party conference in Blackpool by satellite while then-mayoral candidate Johnson was onstage speaking. Schwarzenegger didn’t know his microphone was hot when he whispered that “this guy is fumbling all over the place.” After the press had a field day, Johnson noted that his oratorical style had been denounced “by a monosyllabic Austrian cyborg.”

“Our most famous encounter so far,” Johnson reminds Schwarzenegger, who replies: “Sorry about that. And I also heard about the comment you made about the Austrian cyborg.”
“I tried to get the ball back over the net. I had to say something.”

Schwarzenegger meets with the 44-year-old Cameron at the prime minister’s office in the House of Commons. They have been friendly since 2005, when New Labour was in power and Cameron was the freshly elected Tory leader.

“Governor! Governor!” the prime minister shouts, bounding into the room like an excited pup. Already that day he’s met with Peres and Gorbachev.

Gorbachev “is a terrific guy,” Schwarzenegger says. “He is so full of energy. I wish he could speak English, but just the Russian sounds great.”

“How do you think we’re getting on in Libya?” Cameron asks. “This was a tough call.”
“It’s terrific,” Schwarzenegger answers.

When Cameron announces that he’s off to Buckingham Palace for his weekly session with the queen, Schwarzenegger says, “Tell her I said hi.”

Lloyd Grove, Newsweek. Arnold's wild road trip.

Very evil-looking

Bishop was firing a pistol at her fellow scientists. For the better part of an hour, Bishop had been sitting at the end of a long conference table, listening to a dozen people discuss the biology department’s budget and other matters. Now standing near the room’s only door, she was transformed. Aiming at one colleague’s head after another, she pulled the trigger again and again. Boom. Boom.

Gopi Podila, the department chair who specialized in the molecular biology of plants, was already down and bleeding. So was Stephanie Monticciolo, the staff assistant who’d attended the 3 pm meeting to keep the minutes. Those two had been on Bishop’s right. Now she turned left and shot the person nearest to her: Adriel Johnson, an expert in gastrointestinal physiology. Next to Johnson was plant scientist Maria Ragland Davis. Bishop shot her, too. Then the department’s newest faculty member, molecular biologist Luis Cruz-Vera, was wounded in the chest by a ricocheting bullet or bone fragment. As Joseph Leahy, whose research focused on the biodegradation of hydrocarbons, ducked for cover, a bullet tore through the top of his head, severing his right optic nerve.

Moriarity had dived under the table. Now, kneeling on the rug, she grabbed hold of Bishop’s blue-jeaned leg. “Amy, don’t do this,” she pleaded. “Think about my grandson. Think about your daughter.” Bishop’s eldest daughter, Lily, was a student at the university; she studied biology with some of the people trapped in this room. “Please snap out of this,” Moriarity thought. “This has to stop.” As if in response, Bishop pointed the gun at Moriarity and pulled the trigger. Click. It didn’t fire. Moriarity, still on hands and knees, half-rolled, half-crawled toward the door, Bishop right behind her. Bishop’s eyes seemed cold and “very, very evil-looking.”

[...]

she acted no more unusual than any other scientist I’ve ever been with. You sit down with a bunch of scientists and—I hate to say it, but—their demeanor is more like him.” He nods toward his only son, curled up in a worn armchair in a corner. “You know, like a 9-year-old. Impulsive. Selfish. Me-first.”

Anderson and Bishop’s son, introduced to me earlier as “Kid Number Four,” is bright-eyed and skinny, like he’s going through a growth spurt. He has a drawing pad and a picture book about scary monsters in his lap. His face is rapt as he uses a pencil to copy a plaintive-looking creature, with its arms outstretched.

The boy’s last name is his father’s: Anderson. But his first name is the haunting one. It honors Amy Bishop’s brother, a violinist who died too young. Seth.

Amy Wallace, Wired. The Fury.

L'entrevista abans de Sant Jordi

Com creu que afecta la cultura catalana que aquesta burgesia parli i es relacioni en castellà?

El bilingüisme no em sembla una cosa dolenta, hi crec molt, i la societat catalana, independent o no, sempre serà bilingüe. Però aquesta burgesia, en els últims seixanta o setanta anys, ha tingut un efecte negatiu en la llengua i la cultura catalanes. Per desgràcia, tota societat té una elit, això és la història de l'homo sapiens, les elits han d'ajudar que la societat evolucioni sobretot culturalment, i aquesta burgesia amb la República va desconfiar de la plaça pública perquè se'ls van expropiar propietats i actius; llavors amb Franco van haver de vendre l'ànima al diable per recuperar el que són. Van fer el joc i es van tancar en el seu món privat, i tota aquesta desconfiança encara dura. A la resta d'Europa la burgesia inverteix en cultura i aquí els qui ho fan són excepcions. La majoria inverteix en parides com ara vaixells per al rei.

A la novel·la els protagonistes senten devoció per la monarquia.

La burgesia crec que sempre s'ha deixat enlluernar per la monarquia espanyola. El rei ha estat sinònim d'estabilitat i és el que la burgesia vol, en la vida privada que faci el que vulgui, seria diferent, però la burgesia l'estima perquè comporta estabilitat, i ell s'ha sabut moure molt bé en aquest entorn, amb el comte de Godó, amb el fet de tenir una filla aquí, a Baqueira...

Va escriure 'El cau del conill' a la Xina, hauria estat diferent construir-lo a Barcelona?

A principis del 2009 passava per un moment anímic força baix, no tenia esma de treballar de periodista, estava esgotat, i em vaig centrar a escriure aquest llibre. La distància d'escriure'l a la Xina em va ajudar molt, i de fet la Xina té un paper cabdal en la història. Potser no hauria estat el mateix fer-ho des d'aquí, o potser sí, no ho sé.

Que passava per un mal moment queda clar tot just obrir el llibre. La dedicatòria va adreçada a la persona que li va salvar la vida.

Vaig patir una depressió molt severa i em volia matar, vaig viure un moment molt dolent, i estava a prop de dir "ja no puc més". Un dia de drama, dels de cara o creu, vaig trucar a l'Andrea i em va recollir, em va salvar, li dec la vida. Crec que en els moments angoixants es pot ser més creatiu, Hume va escriure un assaig sobre la paradoxa de la tragèdia. És obvi que als éssers humans ens inspira.

Lídia Penelo, Público. Entrevista a Cristian Segura.

Tres hombres no volvieron

En la planta catorce del pozo minero
de la tarde amarilla tres hombres no volvieron.
Hay sirenas, lamentos, acompasados aies
a la boca del pozo.
Dos mujeres de luto anhelando dos cuerpos
y una madre que rumía su agonía en silencio...
Es el tercero.

A las diez la luna clara
se refleja en las sortijas del Patrón recién llegado
con sombrero, gravedad y su aburrido gesto.
Él ha sido el primero, vendrán gobernadores
alcaldes, ingenieros.
Tratarán de calmar
la presentida viuda que se muerde el pañuelo
no sabrán acercarse a la madre que les mira
con los ojos resecos.

A las doce el patrón mirará su reloj
los otros ya se fueron
y en un punto y aparte esbozará un fastidio
mientras piensa "¿pero donde están estos?"
Ha llegado otro relevo de bomberos
y la una menos diez era la noche,
el primero muerto.

Sentados en el suelo, los mineros
se hacen cruces y recuerdan a Dios.
Quién diría les pillara de sorpresa la tragedia repetida
a veces el más bravo se le queda
mirando fijamente al patrón
con dientes apretados.
Y el patrón, con sombrero,
tiene dos policías a su lado no hay cuidado.

Tres horas lentas pasan
y a la luz de las linternas asustadas
el cura con los ojos arrasados
al segundo le va uniendo sobre el pecho las manos.
Y un chaval de quince años
mientras llora impotente se abraza contra un árbol
y el chófer del patrón con su gorra de plato
se siente desplazado, es un hombre prudente,
bien domado.

El rocío ha calado hasta los huesos cuando sale el tercero,
le recibe con sonrisa gris azul la madrugada.
Y con voces los mineros,
mientras se abrazan todos y uno de ellos,
el mas fiero, por no irse al patrón
llora en el suelo.

Víctor Manuel, La planta catorce.

En pau, deixa de respirar

Tothom al barri coneix en Joan Pere com el petit de can Verdú, de la família que regenta la carnisseria del carrer de la Creu. En Joan Pere va ser un vailet malaltís i introvertit. Amb 22 anys és l’ésser més aïllat de Sarrià: el devora una esclerosi múltiple i ha perdut tot interès per la vida. “Ai! Pobret, el petit dels Verdú. Diuen que morirà aviat”. La lletania popular es repeteix des de fa 5 anys.

Els veïns només el veuen fora de casa dos cops al dia, sempre vestit amb el mateix xandall, el mateix calçat ortopèdic i amb un cabell llardós de no dutxar-se. Surt els migdies amb una motxilla i les crosses. L’espera un taxi davant la porteria de l’edifici. Ningú sap on va, tampoc a quina hora torna. Després, de matinada, passeja la Pepa, la gossa vella i petanera dels Verdú. Mai varia l’itinerari: del carrer de la Creu va a la plaça de Sant Vicenç de Sarrià; després torna a casa per Major de Sarrià. Mentre la Pepa fa les seves necessitats, Joan Pere s'encén un porro de maria. Amb calma per evitar esgotar-se, torna a casa. A la seva habitació se’n fumarà un altre, es prendrà les pastilles i es ficarà al llit amb ganes de morir.

Joan Pere es va trobar fa tres nits un home davant l’escultura de Sant Vicenç. Aquella presència el va incomodar perquè a aquelles hores gairebé mai hi trobava gent a la plaça. L’home analitzava obsessivament la figura pètria del sant. Van passar deu minuts i tots dos continuaven palplantats fins que l'home es va treure alguna cosa de la butxaca i la va deixar als peus del sant. Després d’allò, va marxar en direcció a la plaça Artós.

Joan Pere va recollir l’objecte que l’home havia desat. Era una targeta amb un número de telèfon mòbil i una informació impresa: “Profesor Mangú. Gran ilustre vidente caribeño, Con rapidez, eficacia y garantía. No hay problemas sin solución”.

Ahir, en Joan Pere ja era a la consulta del professor Mangú, un pis del Raval envaït per taques d'humitat. Mangú és un cubà negre i petit. El fa jeure en un matalàs i li pregunta què desitja saber: “Quan em queda per morir?” Mangú extreu d'una capsa un ninot que enfonsa en una palangana plena d’aigua. S'encén un havà i exhala el fum cap a la palangana. Quan acaba el ritual, Mangú anuncia que els esperits han parlat. Els esperits han recordat el cas d’aquella dona del seu poble a Cuba, malalta com en Joan Pere, que va decidir acabar amb la seva vida ofegant-se en un riu infestat de caimans. “Això és tot?” demana en Joan Pere. “Això és tot”.

De nit, als peus de Sant Vicenç de Sarrià, Joan Pere descobreix que algú ha deixat una postal antiga del pantà de Vallvidrera damunt d’un pes de 10 quilos, dels que s’utilitzen per fer gimnàs. Avui hi ha tornat per carregar el pes a la seva motxilla. Demana un taxi que el porta al Baixador de Vallvidrera. Es pren tota la tarda per recórrer el quilòmetre que calia caminar per arribar al pantà. Quan hi arriba, en Joan Pere consumeix les seves últimes energies per caminar sense les crosses fins a l’extrem de l’embarcador. A uns metres l’espera la Pepa, inquieta, al costat de les crosses. En Joan Pere es llença a l’aigua amb la motxilla i el pes, confiant que la llegenda urbana sigui certa i que el pantà estigui poblat per caimans abandonats per barcelonins que no es conformen amb tenir a casa una iguana. Cau suaument sobre el fons de llot. S’hi asseu per alleugerir els espasmes de l’ofec. Quan ja és a punt de perdre el coneixement, descobreix a tocar el ninot d’en Mangú. En Joan Pere s’arrauleix tot acaronant-lo i a la fi, en pau, deixa de respirar.

Cristian Segura, Time Out Barcelona. Joan Pere fa vodú.

Fes-te jardiner

Si vols ser feliç un dia, emborratxa't.

Si vols ser feliç un mes, casa't.

Si vols ser feliç un any, mata el teu porc.

Si vols ser feliç tota la vida, fes-te jardiner.

Proverbi gironí-xinès.

Iberia

L'iberisme, el corrent federalista que aspira a la reunió dels pobles de la Península, ha estat des del segle XVIII una pulsió discreta, però constant. Excepte en moments puntuals, aquest federalisme ha estat un moviment marginal i exclusiu de certes elits intel·lectuals. L'iberisme del segle XXI segueix sent més una distracció per a minories acadèmiques que no pas una alternativa política per a la ciutadania. Però hi ha alguna cosa que ha canviat en la ment dels portuguesos i que els fa mirar cap a l'estat veí amb uns altres ulls: la seva vulnerabilitat davant la crisi econòmica.

"Portugal és un país que hi ha just al costat d'Espanya", diu una samarreta de moda a les botigues de souvenirs de Lisboa. El lema podria semblar una boutade si no fos perquè en certa manera delata l'ànim actual dels portuguesos. Amb una economia a punt de fer fallida que pot acabar depenent de l'ajut de Brussel·les, Berlín i Washington, el pessimisme és de nou l'estigma dels portuguesos. Un 46% dels portuguesos és "molt favorable" o "partidari" de construir una federació amb Espanya, segons un estudi del 2010 de la Universitat de Salamanca i la Universitat de Lisboa. Segons l'enquesta, només un 37% dels portuguesos hi estarien en contra, i un 17% no té una opinió sòlida al respecte.

Va ser en un altre moment de crisi, coincidint amb els compassos inicials de la Primera Guerra Mundial, que l'iberisme va agafar volada, de la mà de l'escriptor portuguès Fernando Pessoa. En els seus intercanvis de visites i de correspondència amb intel·lectuals espanyols i catalans, en especial amb Joan Maragall, Pessoa va defensar un iberisme actiu i bel·ligerant per reforçar els pobles ibèrics davant les forces imperialistes europees del moment. Alguns dels seus apunts al respecte van ser recollits en el llibre Escrits sobre Catalunya i Ibèria (l'Avenç), on destaca sobretot la necessitat de contenir les ànsies de dominació de Castella. Menys doctrinari, el Nobel de literatura José Saramago va prendre el relleu de Pessoa quan es va declarar un iberista convençut en una entrevista de l'any 2007, en què va assegurar que tard o d'hora Portugal s'uniria a Espanya, i que el producte resultant acabaria formant una unitat que s'hauria de dir Ibèria.

Una opció que depèn d'Europa

Avui, un any després de la mort de Saramago, el professor Viriato Soromenho-Marques, eminent filòsof de la Universitat de Lisboa, considera aquelles paraules de Saramago com una "excepció admirable". Per a Soromenho-Marques, mentre l'iberisme acadèmic continua sent una opció marginal, sí que comença a reeixir un "moviment silenciós d'unió" des de la societat civil: "Si la ciutadania s'està plantejant aquesta unió és perquè són conscients de les profundes arrels econòmiques comunes. L'hostilitat històrica contra Espanya i la desconfiança per l'entesa entre els dictadors Salazar i Franco s'està esvaint, i la integració, si és una opció, és sobretot pel marc comunitari europeu". "De fet, només un fracàs de la Unió Europea com a projecte comunitari es convertiria en una opció molt real de crear una unió ibèrica; però seria sobretot per necessitat", explica Soromenho-Marques.

Manuel Loff, professor d'Història de la Universitat de Porto, es considera partidari "d'una República Federal Ibèrica", però afirma que el seu parer és minoritari i que és normal que, després de 10 anys d'economia sota mínims, "els portuguesos diguin que sí que volen ser espanyols". "Però si els ho preguntéssim, encara amb més convicció voldrien ser alemanys o francesos. No hi ha cap sentiment ibèric. En tot cas, hi ha una revisió anímica en favor d'una unió d'Europa". Després de parlar amb Loff, al centre de Lisboa pregunto sobre una hipotètica unió amb Espanya a tres persones:

Filipa Aurelio, de 23 anys, estudiant de Turisme: "De tant en tant en parlem amb els amics. Si es produís, hauria d'assegurar-se la nostra independència".

Camila Gonçalves, jubilada militant del conservador Partit Socialdemòcrata: "En el passat Espanya i Portugal ja havien estat unides. Si s'hi ha de tornar, ja m'està bé. Però que es respecti la nostra autonomia".

Mario Filippe, 51 anys, activista de moviments no governamentals: "El progrés natural d'Europa indica que Espanya i Portugal s'haurien d'unir. És la tendència social, tot i que políticament no es planteja perquè és un tema massa sensible".

Cristian Segura, Diari ARA. La crisi fa revifar a Portugal la idea d'una unió ibèrica.

La història es repeteix

El catedràtic Nuno Monteiro, historiador portuguès de renom, viu al carrer Borges Carneiro, una via de Lisboa que acaba just a la cantonada de l'edifici del parlament on hi ha la sala noble de l'Assamblea de la República. La sala noble, dedicada a les audiències de personalitats internacionals, té les parets decorades amb murals del 1944 que evoquen la conquesta d'Amèrica: negres nus i porucs postrats davant la creu, l'espasa i l'escut portuguès. Monteiro sospira recordant aquestes pintures i conclou que Portugal ha viscut un aïllament de la resta d'Europa "des del segle XVIII". I afegeix: "És un fet central que encara estem superant".

Ens trobem a una cafeteria de Borges Carneiro on la mestressa no deixa de cridar, lamentant-se del seu marit mandrós. Que els portuguesos són tristos de mena i somien amb glòries passades és un tòpic que ells mateixos alimenten. Aquest és un tema recurrent en la premsa i en el pensament contemporani portuguès. Volen trobar les raons de la seva precària situació econòmica en els llibres d'història. El principal diari del país, Público , publicava ahir tres pàgines d'anàlisi d'un altre historiador de prestigi, Filipe Ribeiro de Meneses, sota el títol "Portugal 1891, 1928, 2011. La història es repeteix". La conclusió de Ribeiro de Meneses és que Portugal no s'ha modernitzat prou com per negociar la seva dependència exterior: "El Portugal del 2011 és diferent d'aquell país que va entrar en bancarrota el 1891, o d'aquell que, governat per una dictadura, es va mostrar incapaç de calmar els mercats financers el 1928. Però, lamentablement, com a país continuem gastant més riquesa de la que produïm, importem més del que exportem [...] i l'Estat, per finançar-se, depèn del crèdit estranger".

Un dels assaigs més venuts enguany és la quarta edició del llibre A Circunstância do Estado Exíguo, del polític democristià -i ministre d'Ultramar en els últims compassos del règim de Salazar- Adriano Moreira. La seva obra gira entorn dos conceptes claus. El primer es pot resumir en aquesta citació: "Per desgràcia, el nostre pessimisme és massa freqüent en els moments decisius i actualment es multipliquen els textos sobre el desànim pel poble que som i pel que vam ser". L'altra tesi principal de Moreira és el desencaix portuguès a Europa: "La greu crisi en aquest tercer mil·leni sembla que ens fa comprendre l'amenaça de col·locar l'Estat en la categoria d'Estat exigu, determinat per les jerarquies internes d'Europa [...] Portugal exigeix esforç i creativitat per ser en els centres de decisió perquè no ens quedem sent únicament destinataris dels seus efectes".

Nuno Monteiro afirma que el problema sobretot és del desequilibri entre la construcció econòmica i política d'Europa. "No és culpa dels països del Sud. La integració política europea no ha canviat en 20 anys. No es pot construir un Estat com si fos una societat anònima. Exigir als més pobres sense un projecte real comunitari és insostenible". Monteiro creu que la crisi rau en la velocitat que Portugal va abraçar la UE. "Portugal no és competitiu en cap sector. Fa mig segle el 50% de la població era rural. És un cas excepcional de societat que passa de dependre del sector agrícola als serveis sense una revolució industrial. Al segle XIX vam tenir una modernització política i jurídica de les elits, però no de l'economia. La industrialització encara segueix avui una evolució lenta", afegeix Monteiro.

Malgrat que Monteiro és cap d'investigacions de l'Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa, diu tenir més feina col·laborant amb universitats d'Amèrica Llatina, sobretot al Brasil, on hi ha més recursos per a la recerca. La seva filla de 20 anys, explica Monteiro, estudia als EUA. Ni ella ni el seu pare volen que torni a Portugal.

Cristian Segura, Diari ARA. Víctimes d'El Dorado europeu.

Això és brutal

-Hi ha hagut una oposició massiva a les reformes del govern de José Sócrates. Els portuguesos no han assumit que el seu benestar ha de rebaixar-se per sobreviure?
Sí que ho han assumit. Fa cinc anys, les expectatives salarials eren molt més altes que avui. Hem gaudit d'un nivell de vida massa alt pel que produïm. Un cop, un taxista em va explicar que amb un sou de 500 euros al mes s'havia comprat una vivenda. Havia de pagar 600 euros mensuals d'hipoteca. Vaig demanar-li com s'ho faria per complir amb el banc i ell em va respondre que deixaria de pagar l'hipoteca al cap un parell d'anys i que es vendria la casa! Avui, el deute total que suma el sector públic i privat de Portugal és tres vegades superior al PIB. Això és brutal. La gènesi del problema portuguès és la baixa productivitat i que no s'ha reformat l'estructura de l'economia.

-Per què la crisi portuguesa és més complicada que la d'Espanya?
Portugal és un país amb unes diferències programàtiques entre els partits molt grans. L'acord és molt difícil. I Zapatero, a diferència de Sócrates, ha aplicat mesures d'un sol cop, amb solidesa, mentre que Sócrates ha proposat quatre plans diferents de reformes.

-És inevitable una intervenció exterior per salvar Portugal?
No ho sabem. Angela Merkel diu que li preocupa un efecte dòmino. Va comprovar que va ser negatiu per a Europa la velocitat amb què Irlanda va demanar el rescat, perquè es va transmetre inseguretat. Per això la cancellera dóna suport a Sócrates quan aquest assegura que se'n poden sortir sense el mecanisme europeu d'estabilitat. Els plans de rescat tampoc han millorat gaire la situació a Grècia i a Irlanda. A més, en el moment en què Lisboa demani ajuda, els mercats es tiraran a sobre d'Espanya. La prioritat ha de ser enfortir el govern econòmic europeu.

-S'ha de promoure l'emigració dels aturats sense opcions a Portugal?
Ja està succeint, sobretot cap a Brasil però també cap a Angola, on hi ha 100.000 portuguesos. Als meus alumnes els dic que el seu futur depèn de la mobilitat, com passa als EUA. Que hi ha oportunitats a altres països.

(Entrevista a PAULO SANDE, representant del Parlament Europeu a Portugal, ha ocupat diferents càrrecs a Brussel·les i és professor de ciència política de la Universitat Catòlica Portuguesa)

Cristian Segura, Diari ARA. "Si Lisboa demana el rescat, els mercats es tiraran sobre d'Espanya".

Perillosament familiar

A primera vista a Lisboa res indica que som en un país pròxim a la bancarrota, una societat de 10 milions d'habitants que els mercats financers donen per fet que tard o d'hora serà intervinguda. Només cal parar una mica més d'atenció per confirmar que, efectivament, alguna cosa no rutlla a la capital de Portugal. I que el problema no és només dels portuguesos, perquè si ells cauen, per proximitat, lligams econòmics i evidents similituds, no es pot descartar que Espanya sigui el següent.

És divendres a la tarda i al centre comercial de Campo Pequeno, a la plaça de toros de Lisboa -un dels més moderns de Portugal, obert sis anys abans que Les Arenas de Barcelona-, l'activitat comercial és gairebé nul·la. Només les terrasses a l'exterior tenen clients, i alguns hi són sense consumir mentre esperen que arribi l'autobús que els ha de portar a casa. Davant de Campo Pequeno, a l'avinguda Julio Dinis, hi ha l'establiment Valor Certo, dedicat a la compra de joies i orfebreria. La dependenta, que es diu Maria, explica que ja fa uns anys que el seu negoci creix: "En aquest barri, més que per necessitat, la gent es desprèn de les joies perquè la inseguretat s'ha disparat i volen evitar que els robin". En els 60 metres que fem passejant per Julio Dinis ens trobem tres pidolaires regirant les escombraries; un d'ells deixa l'activitat per jeure en un banc davant d'una sucursal del Banco Santander. Els bancs espanyols són presents gairebé a cada carrer del país. El diari Público informava ahir que el 9% del PIB portuguès el generen empreses espanyoles. Ara no hi ha ningú que generi riquesa perquè s'ha tancat l'aixeta del crèdit bancari per a les empreses. Els sona?

A la porta de Valor Certo, dos membres d'una secta cristiana demanen l'atenció dels vianants amb el missatge següent: "Vols descobrir una vida millor que la d'aquest món?" Enganxen adhesius amb el seu lema als fanals públics, fent competència amb cartells d'entitats d'esquerres que convoquen mobilitzacions en contra del PEC, el pla de reformes i retallades públiques del govern del Partit Socialista (PS).

Al'Assemblea de la República (el Parlament), es va convocar ahir el que possiblement serà l'últim ple abans de la dissolució de la cambra després de la dimissió del primer ministre, José Sócrates. Només hi havia un punt a l'ordre del dia: "Debat sobre la política del govern per a la millora de la productivitat". El debat havia estat sol·licitat pel Partit Comunista. Els diputats comunistes van acusar el PS i el Partit Social Demòcrata (PSD) -la principal força conservadora i, que segons les enquestes, fregaria la majoria absoluta en les eleccions generals que s'han de convocar d'aquí a dos mesos- d'haver renunciat a construir una economia competitiva cedint el mercat portuguès a les companyies espanyoles, als interessos de França i d'Alemanya.

Una de les intervencions estel·lars va ser la d'Abel Batista, el líder parlamentari dels democristians (CDS-PP), que va denunciar que Portugal era també líder en economia submergida i malversació de subsidis europeus.

"Això no té cap interès. La legislatura ha acabat", comentava Eva Cabral, periodista del Diário de Notícias i durant 21 anys cronista parlamentària. A l'hemicicle predominava un xivarri fruit del desinterès i amb prou feines es podien seguir les intervencions dels oradors. Igual d'avorrits, però més respectuosos amb el debat que molts parlamentaris, dos grups d'alumnes d'institut paraven atenció a la sessió. Pregunto a Cabral si aquests joves són conscients que la vida i l'estat del benestar no seran tan generosos amb ells com amb els seus pares: "Ho saben de sobres, els ho repeteixen constantment. A Portugal un 30% dels llicenciats universitaris és a l'atur. És difícil no ser-ne conscient".

Cristian Segura, diari ARA. Portugal, una crisi perillosament familiar.

Nit d'insomni

navega la lluna
de branca en branca, s'enfonsa
en l'arena tèrbola del cel.

la teua respiració
entre els esculls.

i jo,
sobre la superfície en calma del teu son
plore els naufragis que no he sabut evitar.


Anna Montero, Teranyines.