De l'enciam al cogombre: la profecia

El virus de l’enciam, segons els reculls de la premsa internacional que li lliurava la Tati, es va detectar per primer cop a l’Orient Mitjà. Es desenvolupa en l’enciam, col, endívies i escarola; qui es menja crues aquestes verdures, pateix febre alta i vòmits. Es va estendre com una plaga per tota l’Àsia. Un continent sencer va deixar de menjar amanida, el continent del qual depenia Setrills Conill.

L’origen del virus era desconegut però el principal client de l’empresa, el magnat dels Emirats Àrabs Ahmed Al-Sayuf, va revelar a l’Amadeu que “el mal va arribar del cel” en forma de bombes bacteriològiques dels Estats Units llançades sobre l’Iraq. L’Amadeu es prenia al peu de la lletra el que Al-Sayuf li confiava, no per casualitat l’anomenava “l’amo”. El 70% de les vendes de Setrills Conill es distribuïen en els 250 supermercats que el holding de l’amo regentava a l’Orient Mitjà, Malàisia i Indonèsia. Si l’amo creia que les armes químiques dels nord-americans havien causat la crisi de l’enciam, per a l’Amadeu era paraula de Déu.

[...]

“Organització Mundial de la Salut (OMS). Pla d’Alerta i Resposta.

Actualització setmanal número 70:

1; a dia 10 de maig del 2007 s’han confirmat al continent asiàtic més de 410.000 proves de laboratori del virus SI2 i s’han reportat a l’OMS 2.702 morts.

2; l’acció del virus augmenta arreu del continent i amb especial intensitat a les zones de temperatures càlides. Els països del Sudest asiàtic han entrat en el segon mes de pandèmia. Les províncies meridionals de la Xina s’acosten al nivell de contagi de pandèmia.

3, l’OMS considera que la transmissió de la malaltia ha arribat al seu màxim a l’Orient Mitjà i la seva propagació en aquesta regió s’anirà debilitant progressivament.

4, l’anàlisi dels símptomes dels infectats més greus confirma que la malaltia no requereix, per desenvolupar-se, condicions prèvies en el físic del malalt. Les conclusions dels estudis realitzats per l’Institut Xinès de Farmacologia i l’Institut Max Planck, per encàrrec de l’OMS, indiquen que no hi ha possibilitat en el mig termini de desenvolupar un medicament efectiu.

5, l’OMS manté el seu nivell d’alerta màxim i insisteix als governs del continent asiàtic en la necessitat de retirar del mercat les existències de les espècies d’hortalisses portadores del virus i de cremar els cultius a les zones on s’han confirmat contagis.”

Cristian Segura, El cau del conill.

Moments estel·lars de la humanitat

Han arribat a la redacció de La teoria de l'Iceberg dues meravelles del cirerisme il·lustrat, dues perles del nacionalisme més punki i pornogràfic. Els títols de les dues joies són: Happy culé (el culé feliç) i Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de Patriotes.

Firmes!

El llibre de la JNC té un rigorós pròleg que conclou així:

"Que serveixi aquest llibre per donar testimoni de la feina de generacions al servei d'un poble. I per il·lustrar els qui tindran el coratge de continuar la noble tasca de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Per sempre, al servei d'un poble. Al servei de la nostra llibertat.

Visca la Joventut Nacionalista de Catalunya.

+++

'El culé feliç' és un recull de recomanacions new age per al bon seguidor del Barça. Van acompanyades d'un treball d'il·lustració que molt probablement va ser planificat en una nit boja a Nurnberg sota els efectes de les amfetamines:

"Viu cada partit com si fos l'últim".

"Recorda que qualsevol nit pot sortir el sol en el nostre petit país".

"Canta l'himne del club per animar l'equip i sentir-te millor".

"Forma part d'un grup (Trobada de penyes barcelonistes).

"Fes que el teu fill aprengui les teves qualitats i aficions".

"No perdis el temps en mitjans que persegueixen la manipulació (una cama trepitja un televisor que sintonitza Punto Pelota).

i....

"L'AMOR ÉS MERAVELLÓS QUAN EL TEU EQUIP GUANYA. GAUDEIX EL MOMENT".

28-M: Sacrifici d'un patriota

Encara no són les vuit del vespre i l'Honorable exconseller de la Generalitat Antoni Ginyot ja s'ha pres tres whiskys. És 28 de maig del 2011 i el senyor Ginyot vol treure's la vida en un sacrifici pòstum pel país. El suïcidi s'ha de produir durant la final de la Lliga de Campions entre el Manchester United i el FC Barcelona. El Barça era, després de Catalunya, el que més s'estimava el Sr. Ginyot. Ara ja no se l'estima; assegura haver acabat fastiguejat “del miratge en què he viscut”. La seva empresa s'inclou en el 40% de companyies familiars que han fet fallida amb la crisi. L'administració pública, a la que hi va dedicar tants anys, ha ignorat les seves peticions de socors. El seu germà tampoc l'ha volgut ajudar malgrat que és un tipus estimat pels constructors del país i pels patricis barcelonins després d'ocupar durant 18 anys l'alcaldia d'una vila turística de l'Empordà.

El seu món s'enfonsa i a Catalunya només es parla del Barça. Ginyot va deixar d'anar a la tribuna del Camp Nou després que els Boixos nois li fotessin una pallissa a l'únic ésser que s'estima, el seu fill Jaume, un jove del Perú que van adoptar fa 20 anys amb la seva esposa, que al cel sigui. Els Boixos el van arraconar a la sortida de l'estadi i el van deixar borni d'un ull i coix de per vida. Cap mitjà de comunicació ho ha explicat. Ja no hi ha director de diari que atengui les trucades de l'exconseller.

En Jaume és a l'atur. Sembla ser que l'atur juvenil a Catalunya arriba al 40%... “I Barça, i Barça i Barça, Barça Barça!”, criden uns nois al carrer Duquessa d'Orleans, on viu Ginyot. El seu sacrifici pretén ser una crida a la nació catalana perquè obri els ulls: “el futbol no us salvarà!”. També és un acte d'amor: amb la seva mort permetrà que en Jaume cobri l'assegurança de vida. El notari Socías guarda el seu testament, en el qual s'especifica que la casa victoriana de quatre plantes on hi viuen, serà per al seu fill, a més d'un sobre que només pot obrir ell. Dins del sobre, en Jaume trobarà el traspàs de la titularitat del compte bancari a Suïssa, més la confirmació per part del club que Antoni i Jaume Ginyot han causat baixa com a socis del FC Barcelona.

Ginyot ha tingut cura de cada detall de l'escenari del suïcidi: utilitzarà una senyera com a corda i es penjarà d'una de les bigues de fusta que sostenen el sostre del menjador. Entorn la cadira des d'on es deixarà caure, ha col·locat una mena de cor grec format per marcs de fotos amb els retrats dels pilars de la pàtria. Perquè no el titllin de sectari, hi ha convidat a icones de tot color i època: hi són Rafael de Casanovas, Jaume I, Jordi Pujol, Trias Fargas, en Pallach, Francesc Macià i l'avi del Barça.

Tots ells se'l miren quan pren aire i fot el cop final a la cadira. El cos cau amb una sotragada que el fa perdre la noció del que està fent. De sobte, sent xivarri. Són els veïns que celebren un gol. Ginyot torna a la realitat i es convenç que un gol del Barça, segurament l'últim que veurà, és una excusa raonable per endarrerir uns minuts el suïcidi. Fent malabarismes aconsegueix deslligar-se la senyera. Encén el televisor a corre-cuita però, ai las!, ha estat el Manchester qui ha marcat! I aleshores recorda que el veí, a l'altra casa victoriana del barri, és el cònsol britànic. El gol l'ha marcat un tal Chicharito, un jove davanter llatí que s'assembla lleugerament a en Jaume. En Chicharito el fa pensar en el destí del fill: sol a la vida, guerxo i marginat perquè ha abandonat el Barça i no té feina. No sap què és el pitjor de tot plegat. Decidit, torna a pujar a la cadira amb la senyera lligada al coll.

Cristian Segura, Time Out. 28-M: Sacrifici d'un patriota.

Bells of war

Give me the cue
Skip the introduction, prosate the lip function
The junction get rushed by some grimy people bustin weed
Splatter your belly like some Attica fellas
Use a firearm good, bloods go for hard swelling
Insert the spasm, yes the dirty hurt has them
Thoroughbred thugs insert the fantasm
Verbal smarts, spark the word, visit my scripture
Exotic wine, holding nine, Picasso pictures
When the rhyme pivot you now, limit your chance
Bodyguard the lyric with unlimited stance
Words seem to zing on down to Bejing
When we touch down you crown renowned kings

There's no honor amongst thieves, street pharmaceutical
Stack like Genovese, the four devils tempt mad men
But not these, we profound hardcore sound
To MC's thumbs down, prepare
Killer bees it be warfare, this the year
Niggaz gotta take you off of here, hold the square
If we go there we go gritty
And spread fear through this rap city, call the mayor
My razor sharp darts be like cold stairs
The smell of fear makes my nostrils – flair, truth or dare
Ask yourself can you compare
to these niggaz in the hood, Johnny B. Goode
or he be gone, yeah
The struggle goes on, you've been warned
P.L.O. from here to Lebanon, how many bombs
Must we drop in the Ninety-Now
Walk a mile in my shoes, get the street news, from Meth-Tical

It's common sense how I master my circum-fer-ence, you dense
I get locked the fuck up, released on my own recognizance
Can't be judged, young bloods bust back like scuds
Wu-Tang harvest one thousand notches above
MC level, yo, I stay high as like treble
Foes who oppose get plucked like rose pedals
Arresting and holding, penetrate for better regions
Wack MC's only lasted one season
The morale was low at the corral
Adjective pronouns had no style, yo, we propose our
aim the official, initial, is Ruler Zig-Zag-Zig Allah
All that other bullshit ain't permissable
Annual increase of the Wu-Tang Manual
Handles to a keyboard is true hip hop set tangible
illegible, every egg ain't edible
My tracks remain Unforgettable, like Ol' Nat Cole
Got to catch this paper to buy Shaquasia a glacier
Throw chairs to deck a skyscraper
Understand that the continents of Africa and Asia
and free the black man from the enslaved labor, Wu-Tang

The weight of the fam is on our back and we can't fall
Victim to this long hall of fame, meaning nuttin
We came to punish the glutton with a substance
That can't be contained, Wu-Tang

Motherfuckers
We be seeing y'all asses when we walk up in the club
Y'all all in the back
Scared to speak the speak cause you scared
Punk motherfucker, we know what time it is

Style adoral rap pressing, David Berkowitz
Einstein birth to hit, now nurture it
M.G.M. front row seat tonight, no gens
Purified cleanse, ran into some beef up in the men's
Fix your sawed off, Wu-Tang throw me off the cross
All you saw was white meat, skin hangin off
These is words from the Arch Bishop, some call it six up
The Betty Crocker, marvel cake stakes admissor
Wax janitor, black Jack Mulligan from Canada
Slam dance, tarantula style, youse a fan of the
Monopoly king, Slavic poetry
Carnegie Hall's off the hook, let's push through the armory
Mack truck hitting soloist, soul controllers
Behold of the thousand teeth fist, swift and boneless

You know, cause Wu-Tang is invincible, youknowhatI'mean?
It's Wu-Tang Forever God (invincible)
Knahmsaying? We gonna get down with that W
You gonna get down with that W
That's that Wu, that's that Wisdom
YouknowhatI'msayin? That's the Wisdom of the Universe
That's the truth, of Allah, for the Nation, of the Gods
YouknowhatI'msayin? We breakin egg through these days God
YouknowhatI'msayin? We got the fuckin way
We got the medicine for yo' sickness
Out here, ya knowhatImean?
I was telling Shorty like --
Yo Shorty, you don't even gotta go to summer school
Pick up the Wu-Tang double CD
And you'll get all the education you need this year
YouknowhatImean?
(Their poisoned minds can't comprehend this shit)
Word man, it's Wu-Tang Forever God
Niggaz can't fuck with these lyrics God
YouknowhatI'msayin? Knahmean?
(Oh hell no, none of this shit)
C'mon man -- beats, lyrics man, y'all niggaz
(Niggaz can't even understand half this shit)
Nah (man, no)
I think niggaz ain't gonna figure it out til the year Two-G
(Wax niggaz ass for free or fee) Word
Yo, you know what? The next Wu-Tang album ain't even
comin out until Two Thousand
YaknowhatImean? That's just gonna come back with a comet
You hear, we gonna bring a comet
(Check for that shit in the millenium)
YouknowhatImean? So, yo, y'all niggaz man
(Be the ressurection) The Gods is here man
Born Gods is here
(Born God)

Wu-Tang Clan, Bells of war.

Ars longa, vita brevis

Vermell com un pebrot i amb presses, calçant unes sabatilles negres de disseny, Joan Laporta va arribar a la seu electoral d'Unitat per Barcelona, a l'hotel Avenida Palace, exactament dues hores i 35 minuts més tard del que estava previst. En baixar del Mercedes Classe A que el va deixar davant de l'hotel, Anna Arqué, la seva número 2, li preguntava si es trobava bé. Van enfilar directes cap al centre neuràlgic de la campanya d'Unitat, la sala on estava reunit el Comitè de Campanya d'ERC. Aquesta sala porta el curiós nom de Salón Parrilla, tot i que la gent d'ERC s'hi referia únicament com "la sala". "Baixem a la sala?", deien els qui esperaven a peu de carrer fumant un cigarret rere l'altre. A la Sala Parrilla no sabem què es van dir Laporta i el cap de llista, Jordi Portabella, però el xou de l'expresident del Barça va ser la cirereta d'una llarga nit en què molts dels comentaris dels militants presents contra la cúpula d'ERC no podrien ser emesos en horari protegit.

Entre les 20.30 i les 22.30, la versió del cap de premsa de Laporta, Jordi Finestres, és que Laporta arribava tard perquè el cotxe se li havia avariat a Sitges. A les 22.58, Finestres, ara una mica més nerviós, assegurava que s'havia produït "un problema de comunicació".

A les 22.00, a dues senyores que tafanegaven a l'entrada de l'hotel les convido a presenciar la imminent arribada d'en Laporta. "Preferim anar al Comedia a veure els Piratas del Caribe. Vols venir?". "No, senyora, hem d'esperar en Laporta".

Ars longa, vita brevis és la cita impresa a l'entrada de l'Avenida Palace. Una frase de llatí elemental, no per això menys certa, que durant la nit electoral d'Unitat per Barcelona es podia traduir com: "La vida d'un polític és curta, però l'espectacle [Laporta] mai s'acaba".

Cristian Segura, Diari ARA. Cremats a la parrilla en el vodevil de Laporta.

Loosing its greatest pride

Look back in silence; the cradle of your whole life.
There in the distance, loosing its greatest pride.
Nothing is easy, nothing is sacred. Why?
Where did the bow break?
It happened before your time.

There were people there, lovely as you've ever cared.
Tonight.
Baby you can start again.
Laughing in the open air; have yourself another dream.
Tonight.
Maybe we can start again.

Only the young can break away, break away.
Lost when the wind blow; on your own.
Only the young can break away, break away.
Lost when the wind blow; on your own.

Mother its cold here. Father thy will be done.
Thunder and lightening are crashing down.
They got me on the run, direct me to the sun.
Redemption keeps my covers clean tonight.
Baby we can start again.

Only the young can break away, break away.
Lost when the wind blow; on your own.
Only the young can break away, break

Lost when the wind blow; on your own.

And the sun will shine again.
Are you looking for a sign?
Or are you caught up in the light?

Only the young can break away, break away.
Lost when the wind blow; on your own.
Only the young can break away, break away.
Lost when the wind blow; on your own.

Brandon Flowers, Only the young.

Il·lusió i misèria

El periodisme als Estats Units és una cosa molt seriosa perquè la societat el considera un estament fonamental per a la democràcia. Gay Talese ha escrit desenes de meravelles del periodisme literari tan properes a la realitat que aquí, malauradament, avui serien inimaginables; obres com la seva crítica sobre la història i el funcionament del New York Times , el retrat de les condicions laborals dels indis durant la construcció del pont de Verrazano-Narrows o el seu relat sobre el despotisme i la relació amb la màfia de Frank Sinatra. La investigació i dedicació vocacional de Talese és molt difícil que es pugui dur a terme a Catalunya. Som un país on les icones i institucions semblen intocables, i això no és real. El Barça, els líders d'opinió dels mitjans, un cantant, la torre Agbar o la Moreneta ens poden il·lusionar, però només seran reals si també en coneixem les misèries.

Cristian Segura, diari ARA. La realitat és il·lusió i misèria.

I want them to turn black

I see a red door and I want it painted black
No colors anymore I want them to turn black
I see the girls walk by dressed in their summer clothes
I have to turn my head until my darkness goes.

I see a line of cars and they're all painted black
With flowers and my love both never to come back
I see people turn their heads and quickly look away
Like a new born baby it just happens every day.

I look inside myself and see my heart is black
I see my red door and must have it painted black
Maybe then I'll fade away and not have to face the facts
It's not easy facin' up when your whole world is black.

No more will my green sea go turn a deeper blue
I could not foresee this thing happening to you.

If I look hard enough into the setting sun
My love will laugh with me before the morning comes.

I see a red door and I want it painted black
No colors anymore I want them to turn black
I see the girls go by dressed in their summer clothes
I have to turn my head until my darkness goes.

I wanna see it tainted, tainted black
Black as night, black as coal.
I wanna see the sun blotted out from the sky
I wanna see it tainted, tainted, tainted, tainted black.

The Rolling Stones, Paint it black.

Benvolguda immigració

Les persones immigrants representen el 12% de la població actual, si bé l'ús que fan dels serveis socials es redueix al 5,6%. També s'hi constata que el 30% del creixement del PIB dels últims vint anys està directament relacionat amb l'arribada de la immigració. Paral·lelament, els baròmetres del Centre d'Investigacions Sociològiques i del Centre d'Estudis d'Opinió mostren que la població segueix considerant la immigració un dels principals problemes.

A la llum d'aquestes dades, cal preguntar-se per què la realitat difereix de la percepció. Les evidències empíriques posen en relleu la contribució de les persones immigrants al sistema de benestar. Des d'un punt de vista econòmic, cal recordar que el projecte migratori de la majoria és laboral, és a dir, han vingut per treballar: la taxa d'activitat de la població immigrant és superior a la de la població autòctona. A l'activitat laboral la segueixen els impostos i el consum. Des d'un punt de vista sociodemogràfic, cal recordar que la immigració ha frenat l'envelliment de la població autòctona tot ampliant el contingent del grup d'edat jove i augmentant la taxa de natalitat. A més, la immigració femenina realitza tasques que permeten a les dones autòctones incorporar-se al mercat laboral i als homes autòctons no incorporar-se a l'esfera domèstica. Malgrat l'evidència empírica, l'imaginari col·lectiu manté la percepció que les persones immigrants abusen dels serveis públics i en perjudiquen l'ús a la població autòctona. Per què la benvolguda immigració pel sistema de benestar és percebuda com la maleïda immigració per una part de la ciutadania?

Des d'una perspectiva sociològica, l'explicació remet a la força del prejudici.

Sara Moreno, diari ARA. Benvolguda maleïda immigració.

La gran mudança

Si tenen interès a fer un curs ràpid sobre la transformació històrica del capitalisme i entendre el context de la crisi actual, El futur del capitalisme (Edicions 62) és el seu llibre. El president de l'Institut d'Estudis Catalans, Salvador Giner, ha escrit un "petit joc intel·lectual" amb voluntat didàctica per explicar en quin punt ens trobem en el procés de l'evolució de la civilització capitalista, que es mou segons la premissa d'equivocar-se i trobar la solució. La conclusió que n'extreu Giner és optimista perquè aposta per la capacitat del capitalisme d'aprendre dels errors.

El llibre també és optimista si es compara amb les "profecies apocalíptiques" que auguren la prompta extinció de la vida a la Terra i de l'espècie humana per causa de la seva voracitat. Giner adverteix a l'esquerra més tronada i als moviments altermundistes que encara no s'ha presentat cap sistema alternatiu al capitalisme amb garanties. "No tenim el futur assegurat, però el futur del capitalisme està assegurat", escriu Giner.

Igualment són centre de les crítiques els ultraliberals, crescuts a partir de les teories d'un dels mestres de Giner, Friedrich von Hayek. La principal paradoxa del capitalisme és la creació de monstres que contradiuen els seus principis originals de llibertat individual i d'una garantia de drets per a tothom. La visió malthusiana del capitalisme -la naturalesa del mercat és regir-se per si mateix peti qui peti- ha alimentat múltiples desgràcies tan presents avui: la corrupció, la distribució injusta de la riquesa, l'esclavisme i el canvi climàtic. A la presentació del llibre, dimarts a La Casa del Llibre, Giner va vaticinar: "El capitalisme pot durar 300 o 400 anys més, fins que s'arribi al límit de no tenir recursos, tot i que el capitalisme és tan murri que es reinventa en situacions límits, com ha estat el cas del mercat de les energies renovables".

Hi ha dos efectes especialment negatius i contradictoris del capitalisme actual, segons Giner: un és la consolidació d'una "societat corporativista" que, parafrasejant el seu admirat Daniel Bell, "substitueix l'individualisme per la promoció del consens, l'acceptació de les burocràcies corporativistes i la destrucció de l'austeritat puritana, així com de la llibertat responsable i la iniciativa individual". L'altre defecte és la sacralització de tot el que és profà, efímer i banal, i que desemboca en un consumisme destructiu.

El concepte d'austeritat és el pilar sobre el qual s'ha de construir el que Giner anomena "la gran mudança": l'actual canvi de pell del capitalisme. L'autor planteja un gir ètic, social i liberal per transformar el capitalisme abans que se'ns acabi cruspint. El punts del canvi són: 1) La instauració d'una economia solidària en què els empleats s'impliquin en els designis de l'empresa i en què s'apliqui una "infraestructura pública solidària". 2) Un laïcisme que eviti que la religió castri la ciència i el debat públic. 3) L'ensenyament, a l'escola, del poder de la raó per aconseguir una "pietat cívica". 4) La promoció d'una cultura d'innovació científica que garanteixi els drets socials de la democràcia. 5) I, per acabar, la consolidació d'una millor llibertat: "El capitalisme dependrà del fet que sigui compatible amb un increment de la llibertat de la ciutadania en el marc d'una tendència a la igualtat de les condicions de partida". No és d'estranyar que davant les retallades en els pressupostos públics arreu d'Europa, Giner adverteixi que poden portar "a un augment inacceptable de la discriminació i la desigualtat".

Durant la presentació del llibre, el president de l'IEC va oferir opinions que completaven part del contingut del llibre. Si bé va insistir que no hi ha un sistema viable alternatiu al capitalisme, sí que va donar a entendre que el cooperativisme sorgit del socialisme és una opció que pot tenir validesa. Va criticar durament els sindicats perquè els considera excessivament conservadors i part del sistema perquè, en lloc d'oferir idees noves, es limiten a "defensar un augment del 5% salarial". També va ser irònic amb les crides a les revoltes socials: "La indignació és un pla per no canviar res".

Cristian Segura, diari ARA. El capitalisme té corda per a estona.

(Imatge originària del blog 'Panfleto Negro')

A kind of parasite

The wizard in Kangundo who owns a shop and likes to buy people’s toenails; the hill, somewhere in Ukambani, where things slide uphill; thirteen-year-old girls who swarm around bars like this one, selling their bodies to send money home, or to take care of their babies; the billionaire Kamba politician who was cursed for stealing money, and whose balls swell up whenever he visits his constituency; a strange insect in Turkana that climbs up your warm urine as you piss, and does thorny unthinkable things to your urethra.

Painful things are shed like sweat. Somebody confesses that he spent time in prison in Mwea. He talks about his relief at getting out before all the springs of his body were worn out. We hear about the prison guard who got Aids, and deliberately infected many inmates with the disease before dying.

Kariuki reveals himself. We hear how he prefers to work away from his family because he can’t stand seeing his children at home without school fees; how, though he had a diploma in agriculture, he has been taking casual driving jobs for ten years. We hear how worthless his coffee farm has become. He starts to laugh when he tells us how he lived with a woman for a year in Kibera, afraid to contact his family because he had no money to provide. The woman owned property; she fed him and kept him in liquor while he lived there. We laugh and enjoy our misfortunes, for we are real in the group, and cannot succumb to chaos today.

Kariuki’s wife found him by putting an announcement on national radio. His son had died. We are silent for a moment digesting this. Then somebody grabs Kariuki’s hand and takes him to the dance floor.

We talk and dance and talk and dance, not thinking how strange we will be to each other when the sun is up in the sky, and trees suddenly have thorns, and around us a vast horizon of possible problems will re-establish our defences.

The edges of the sky start to fray, a glowing mauve invasion. I can see shadows outside the gate, couples headed to the fields.

There is a guy lying on the grass, obviously in agony, his stomach taut as a drum. He is sweating badly. I close my eyes and see the horns of the goat that he had been eating trying to force themselves through his sweat glands. It is clear – so clear. All this time, without writing one word, I have been reading novels and watching people, and writing what I see in my head, finding shapes for reality by making them into stories. This is all I have done, forever, done it so much, so satisfyingly; I have never used a pen. Maybe – I am not just failing; maybe there is something I have that I can barter, if only for the approval of those I respect. I have lived off the certainty of others; have become a kind of parasite.

Vinyavanga Wainaina. Granta. One day I will write about this place.

Vértigo

"Reducido a la pobreza y a la humillación entre los pobres y los humillados, aparto de mi abrumada frente esta Corona imperial que el Jefe de mi Casa recogió de entre los huesos de Carlomagno y la ciño sobre la testa de su victorioso monarca a fin de que Europa, mañana por la mañana o por la tarde, no sea expuesta al vértigo, perdiendo para siempre la misteriosa cuenta de sus Emperadores...

Recuerde únicamente que se trata de una limosna y que solamente yo, entre todos los seres humanos, puedo darla. Es la limosna al obrero de la undécima hora, a la Prusia advenediza que seguía adorando a ídolos cuando todo el Occidente cristiano llevaba combatiendo siglos.

Agónico y derrotado depositario de este Signo de dominación, lo cedo gustosamente a quien ha sido señalado para sustituirme. Si mi linaje proscrito y mi hijo único me sucede un día, él sabrá recuperarla con la ayuda de Dios...

[...]

Bismarck enmudeció por completo, ensimismado y acaso en una actitud auténticamente respetuosa por primera vez en su vida.

Como si se despertase de una pesadilla, Napoleón se pasó varias veces la mano por la frente, tomó un cigarrillo de su pitillera de oro, lo encendió tranquilamente y, mirando con extremada dulzura al Canciller del futuro Imperio de Alemania, se rebajó a sentarse a su lado, sobre un banco situado en el exterior de la casa, cerca de un florido huerto de patatas sobre el que una alegre alondra concluía su canción de las Galias.

Léon Bloy, Cuentos de guerra.

Sudor de sangre

Al despertarme, las dos primeras sensaciones fueron de frío y sed, y en grado tan intenso que no pude por menos que lanzar un quejido.

Inmediatamente algunas voces débiles, inarticuladas como la mía, respondieron en la oscuridad. Vi entonces, aquí y allá, algunas manchas negras tendidas en el suelo, muy próximas a mí, y mirando con atención pude observar otras más lejanas, aún más distantes, hasta casi hacerse invisibles. Eran los moribundos y los muertos. Y entonces, como si hubiera dado la señal de los lamentos, de toda la llanura me llegaron estertores, sollozos y suspiros...

Éramos quizá dos mil los que esperábamos que vinieran a socorrernos o a enterrarnos. Una desesperación desmedida se apoderó de mi.

Pienso, Señor, que hay que pasar por eso para atreverse a hablar de la miseria de este mundo. Esto sin embargo, como verá, es sólo el comienzo.

Léon Bloy, Cuentos de guerra (Sueur du sang).

Un bell rosari de sang

Veyent acostar les flames
també reculà Dacià
la tanca dins d'una tina
que té sagetes per claus
tot encerclada de glavis
y gavinets de dos talls.

Baixada de Santa Eulàlia
tu la veres redolar
d'un abisme a un altre abisme
per aquells rostos avall
deixant un rastre en les herbes
un bell rosari de sanch.

Jacint Verdaguer.

The universe is only information

Kelly: According to your book, information underpins everything.

James Gleick: Modern physics has begun to think of the bit—this binary choice—as the ultimate fundamental particle. John Wheeler summarized the idea as “it-from-bit.” By that he meant that the basis of the physical universe—the “it” of an atom or subatomic particle—is not matter, nor energy, but a bit of information.

Kelly: That sounds almost spiritual—that the material world is really immaterial.

Gleick: I know it sounds magical, but it needs to be understood properly. Information has a material basis. It has to be carried by something.

Kelly: The extreme view would be that all these bits that make up atoms are running on a very big computer called the universe, an idea first espoused by Babbage.

Gleick: That makes sense as long as this metaphor does not diminish our sense of what the universe is but expands our sense of what a computer is.

Kelly: But as you note, some scientists say that this is not a metaphor: The universe we know is only information.

Gleick: I’m not a physicist, but that concept resonates with something that we all recognize: Information is the thing that we care most about. The more we understand the role that information plays in our world, the more skillful citizens we will be.

Kevin Kelly, Wired. Why the basis of the Universe isn't matter or energy - it's data.

Bradford

The Yorkshire ripper was from Bradford. The prostitutes who came down to London on the train on 'cheap-day return' tickets were from bradford. At a time when de game of soccer was threatened by so many troubles, Bradford seemed to have troubles of the most extreme kind. Days after the deaths in Brussels at the Heysel stadium, forty-seven Bradford football supporters were killed in one of the worst fires in the history of the sport. Eighteen months later, there was yet another fire, and a match stopped because of crowd violence.
[...]

It was everything I imagined a Bradford working-class community would be like, except that there was one difference. Everyone I'd seen since I arrived was Pakistani. I had yet to see a white face.
[...]

That evening, Jane –the friend I was staying with– and I decided to go put. we walked down the hill and into the centre of the town. It looked like many other town centres in Britain. The subways under the rundabouts stank of urine; graffiti defaced them and lakes of rainwater gathered at the bottom of the stairs. There was a massive shopping centre with unnatural lighting; some kids were rollerskating through it, pursued by three pink-faced security guards in paramilitary outfits. The shops were also the same: Rymans, Smiths, Dixons, the National Westminster Bank. I hadn't become accustomed to Bradford and found myself making simple comparisons with London. The clothes people wore were shabby and old; they looked as if they'd been bought in jumble sales or second-hand shops. And their faces had an unhealthy aspect: some were malnourished.

As we crossed the city, I could see that some parts looked old-fashioned. They reminded me of my English grandfather and the Britain of my childhood: pigeon keeping, greyhound racing, roast beef eating and pianos in pubs. Outside the centre, there were shops you'd rarely see in London now: drapers, ironmongers, fish and chip shops that still used newspaper wrappers, barber's shops with photographs in the window of men with Everly Brothers haircuts. And here, among all this, I also saw the Islamic Library and the Ambala Sweet Centre where you could buy spices: dhaniya, haldi, garam masala, and dhal and ladies' fingers. There wew Asian video shops where you could buy tapes of songs of Master SAjjad, Nayyara, Alamgir, Nazeen and M. Ali Shahaiky.

Hanif Kureishi, Granta. Bradford.