Súper Pau, Servei Públic

Hi va haver una nit que la darrera decisió que en Pau Vidal va poder prendre, abans de caure noquejat pel còctel d'Orfidal i ansiolítics, va ser la manera de morir. Sobredosi? Electrocutat a la banyera amb el reproductor de l'Ipod? No pas; es llençaria a les vies del metro.

Amb 41 anys considerava que ja no havia de descobrir res de nou; tampoc se sentia ni lliure ni singular. Fins i tot morir li semblava un fet vulgar.

A les 9 del matí d'un dia feiner qualsevol, Pau Vidal va agafar el Bicing i es va plantar en un tres i no res a la Plaça Catalunya. El soroll de la dinamo rovellada de la bicicleta el posava a parir i va pedalar com si el perseguís el diable. Com que va arribar abans del que havia programat, va asseure's a la terrassa del Zurich. Mentre prenia un cafè amb gel, Pau Vidal meditava si s'havia de matar a l'andana de la Línia 3 o a la de la Línia 1. Finalment va descartar la L3 perquè l'espai era més obert i la seva acció l'hauria presenciada massa gent. A les 9:38 va abandonar la cafeteria i lentament, empés per la inèrcia de qui no sap ben bé què està fent, va baixar a l'estació de la L1. Es va col·locar contra la paret que dóna a la boca de l'arribada del comboi per esperar el moment, la fracció de segon en què el seu cervell estigués del tot desconnectat de la realitat.

Pau Vidal transpirava suor freda. Morir no era tan fàcil, ni “rutinari com cagar”, com s'havia repetit a ell mateix. Però de sobte, davant seu, un home es va cargolar en una giragonsa i es va precipitar al forat del tren. “Veus, Pau, com matar-se no és tan complicat?”. Aquell era el model a seguir; “si tota la meva existència ha consistit en repetir conductes d'altres!”. D'aquesta manera es va convèncer per fer el salt.

En un principi havia pensat que l'ideal era esclafar-se contra el tren just quan aquest arribés, però aquell tipus ja s'havia llençat a les vies, “i amb molt d'estil, per cert”, valorà Vidal. Sabia el que es feia, doncs. A l'estació tothom estava pendent del primer home que havia caigut. El saltiró que Vidal va executar per caure a les vies va provocar una exclamació general –“oh!”– que va augmentar en intensitat quan va aparèixer el primer reflex dels fars de la màquina de metro –“ooh!”–. El primer home jeia estès entre els dos raïls i Vidal va fer el mateix, de tal manera que els caps de tots dos es tocaven. Aleshores Vidal va veure que alguna cosa estranya li passava al seu company pòstum: li sortia escuma per la boca i uns espasmes sacsejaven el seu cos. Vidal no va tenir prou temps per entendre que l'home no era un suïcida sinó que havia sofert un atac d'epilèpsia: en qüestió de segons els va passar el tren pel damunt malgrat que el conductor havia aconseguit activar el fre de socors.

Per sort, els models més nous del metro de Barcelona guarden una distància de seguretat amb el sòl; això els va salvar. Vidal s'havia desmaiat i quan es despertà, estirat a l'andana, la munió de gent que l'envoltava va començar a aplaudir. Tots havien estat testimonis de la seva acció per salvar l'altre home.

En qüestió de minuts, internet ja anava ple de tuits i notícies anunciant al món que a Barcelona havia nascut un heroi. L'ajuntament va acabar lliurant-li la medalla al mèrit civil i els Bombers el van nomenar membre honorífic del Cos. Pau Vidal va renéixer. La seva missió avui és salvar vides al metro i a la xarxa de rodalies. Dedica el seu dia a voltar per les estacions de l'àrea metropolitana amb una capa de color groc amb les inicials SP (SúperPau, o Servei Públic) inscrites que li va regalar una iaia del seu barri.

Cristian Segura, Time Out. L'heroi de la Línia 1.

El gran pijo loco

¿Fue monitor de tiro de Franco…?
Yo había ganado varios campeonatos de España de tiro al plato. Si Franco se hubiera interesado por el tenis, no tengo ninguna duda de que Santana hubiera pasado por el Pardo. La cosa fue así: un buen día, Fernández Villavicencio, que era el jefe de la Casa Civil, me llamó a casa. Mi madre me abrió la puerta de casa preguntándome: “¿Qué has hecho, que nos han tenido que llamar del Pardo?”. Le tuve que jurar que no había hecho nada malo, ni había matado a nadie de un disparo. Me habían llamado para ver si podía hacer de instructor de tiro durante una temporada. Tirábamos al plato, con escopeta de caza; al principio, no acertaba ni uno. El primer día, yo temblaba. Pero hubo una conexión muy buena, durante muchos años. Al final acabó tirando bien. También pude acompañarle en unas cuantas cacerías. Hay quien dice que le ponían las perdices enfrente, y no es verdad, se le daba bien.

Y un día, allí conoció al príncipe.
Me lo presentaron en una de aquellas cacerías. Estuve doce años yendo con el general, y tengo recuerdos muy buenos. Una de sus escopetas me la regaló antes de morir. La tengo en casa. La acompañó con una carta muy cariñosa, en la que escribió: “Por los muchos años que pasamos juntos”. Siempre me decía con su vocecilla característica: “Y tú, José, cómo es que nunca me pides nada”. Un día le comenté: “General, hoy le voy a pedir algo. Me gustaría tener un Seat 600, pero hay una cola inacabable y no quiero esperarme meses para comprar uno”. Al día siguiente de hacer la petición, ya tenía mi 600 en casa. Era de color verde oliva. Telefoneé para darle las gracias. “¿Te ha hecho ilusión?”. Le respondí que muchísima. Entonces me soltó: “Ahora tienes que pagarlo. No vayas a pensar que esto es gratis”. Pagué unas 60.000 pesetas por él.
[...]

¿Qué harán con el Bribón? ¿Se llevará el timón a casa?
El timón, no lo sé, porque es del patrón. Pero el palo, si puedo, sí. Me gustaría llevármelo a la masía como recuerdo, para que siguiera enarbolando nuestra bandera.

No sienten nostalgia de abandonar las regatas.
Supongo que algo de añoranza sentiremos, pero seguiremos navegando, aunque no sea en barcos de competición. Yo me he retirado de la natación, del waterpolo, del tiro. Ahora le toca a la vela, por cuya difusión tuve el honor de que el Consejo de Ministros me concediera la Cruz del Mérito Naval. Al Rey y a mí nos queda la afición a la caza. Con el Rey hemos criado perros de caza. Tengo uno especialmente bueno. Por cierto, entre los muchos animales que conviven en la masía, también tengo un loro muy hablador, que es la mascota de mi esposa Inés, que dice “viva España” y “vivan los bribones” cuando alguien entra en casa. Así que si es el Monarca quien lo hace, queda impresionado.

Màrius Carol, La Vanguardia Magazine. El Rey es uno más en el Bribón (Entrevista a Josep Cusí)

Lying to the Queen of England

Feynman had looked forward to meeting Sin-Itiro Tomonaga, the Japanese physicist who shared the Nobel Prize with him. Tomonaga had independently made some of the same discoveries as Feynman, five years earlier, in the total isolation of wartime Japan. He shared with Feynman not only ideas about physics but also experiences of personal tragedy. In the spring of 1945, Feynman was nursing his beloved first wife, Arline, through the last weeks of her life until he watched her die from tuberculosis. In the same spring, Tomonaga was helping a group of his students to survive in the ashes of Tokyo, after a firestorm devastated the city and killed an even greater number of people than the nuclear bomb would kill in Hiroshima four months later. Feynman and Tomonaga shared three outstanding qualities: emotional toughness, intellectual integrity, and a robust sense of humor.

To Feynman’s dismay, Tomonaga failed to appear in Stockholm. The Ottaviani-Myrick book has Tomonaga explaining what happened:

Although I sent a letter saying that I would be “pleased to attend,” I loathed the thought of going, thinking that the cold would be severe, as the ceremony was to be held in December, and that the inevitable formalities would be tiresome. After I was named a Nobel Prize awardee, many people came to visit, bringing liquor. I had barrels of it. One day, my father’s younger brother, who loved whiskey, happened to stop by and we both began drinking gleefully. We drank a little too much, and then, seizing the opportunity that my wife had gone out shopping, I entered the bathroom to take a bath. There I slipped and fell down, breaking six of my ribs… It was a piece of good luck in that unhappy incident.
After Tomonaga recovered from his injuries, he was invited to England to receive another high honor requiring a formal meeting with royalty. This time he did not slip in the bathtub. He duly appeared at Buckingham Palace to shake hands with the English Queen. The Queen did not know that he had failed to travel to Stockholm. She innocently asked him whether he had enjoyed his meeting with the King of Sweden. Tomonaga was totally flummoxed. He could not bring himself to confess to the Queen that he had got drunk and broken his ribs. He said that he had enjoyed his conversation with the King very much. He remarked afterward that for the rest of his life he would be carrying a double burden of guilt, first for getting drunk, and second for telling a lie to the Queen of England.

Freeman Dyson, The New York review of books. The dramatic picture of Richard Feynman.

Out into the cosmos

A thousand years from now, we won't remember who was president or who gave the speech that motivated the first man to walk on the mon. We won't remember any of the wars. But we will remember this as the time when people first ventured off this planet. It's like the first fish came out of the ocean; this is the same scope, the time when human life ventured out into the cosmos. It's the same level of significance.

Greg Klerkx, Lost in Space.

Ein feindliches Element

Es hörte auf, nur zu funktioneren, und nichts funktionerte mehr. Der Tag schien zu lang geworden, und aus der Zeit wurde ein feindliches Element, das die dösende Zivilisation mit einer Katastrophe bedrohte. Es war, als ob die Normalzeit nicht mehr in Kraft sei, un was sich zu dem feindlichen Element zusammengezogen hatte, gälte nun einem Menschen nur noch, wie jemandem eine Fallgrube "gilt", liese sich auch nicht erwittern von einem Tier. Die Zeit verging plötzlich zwischen den Häusern wie für ein aussermenschliches System.

Peter Handke, Die Stunde der wahren Empfindung.

Jo sóc xueta

–Xueto! Xuetonarro!
–Ets un macabeu!
–Xuia, xuia!

Enmig d'una rotllada de cops i d'insults, en Josep Jueu es protegia la cara amb prou feines. Rere les seves mans, una boca esclatava en sanglots silenciats per l'orgull i la vergonya. El plor callat palesava abatiment, derrota, com a única resposta a la ira desfermada dels altres. Un dels més alts del grup que el maltractava, ros i amb els ulls blaus com una mar fonda, li copejà amb el genoll els testicles. En Josep va rodolar per terra. Gemegava en veu altra, ara, sota la pressió aguda del dolor.

–Deixau-me! Deixau-me estar, per caritat! Ja m'heu fet massa mal!
–No et deixarem tranquil fins que no hagis recitat els quinze llinatges de la teva puta nissaga.
–Sense deixar-ne cap –afegí un de petit, pigat i amb la cara ratada.
–Jo t'ajudaré –feu en Vidal Moyà –, i veuràs que és ben senzill [...] Ara digues amb mi: Aguiló, Bonnín, Cortès...
–Forteza, Fuster, Martí –el pigós de la cara ratada exultava de joia.
–Miró, Picó, Pinya –els ulls blaus com el mar d'aquell ros espurnejaven mentre cada paraula sortia dels seus llavis com una atzaigada amb metzina.
–Pomar, Segura, Tarongí [...] Valentí, Valleriola i Valls.

Jaume Pomar, En Josep J.,xueta.