–Xueto! Xuetonarro!–Ets un macabeu!
–Xuia, xuia!
Enmig d'una rotllada de cops i d'insults, en Josep Jueu es protegia la cara amb prou feines. Rere les seves mans, una boca esclatava en sanglots silenciats per l'orgull i la vergonya. El plor callat palesava abatiment, derrota, com a única resposta a la ira desfermada dels altres. Un dels més alts del grup que el maltractava, ros i amb els ulls blaus com una mar fonda, li copejà amb el genoll els testicles. En Josep va rodolar per terra. Gemegava en veu altra, ara, sota la pressió aguda del dolor.
–Deixau-me! Deixau-me estar, per caritat! Ja m'heu fet massa mal!
–No et deixarem tranquil fins que no hagis recitat els quinze llinatges de la teva puta nissaga.
–Sense deixar-ne cap –afegí un de petit, pigat i amb la cara ratada.
–Jo t'ajudaré –feu en Vidal Moyà –, i veuràs que és ben senzill [...] Ara digues amb mi: Aguiló, Bonnín, Cortès...
–Forteza, Fuster, Martí –el pigós de la cara ratada exultava de joia.
–Miró, Picó, Pinya –els ulls blaus com el mar d'aquell ros espurnejaven mentre cada paraula sortia dels seus llavis com una atzaigada amb metzina.
–Pomar, Segura, Tarongí [...] Valentí, Valleriola i Valls.
Jaume Pomar, En Josep J.,xueta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada