Hi va haver una nit que la darrera decisió que en Pau Vidal va poder prendre, abans de caure noquejat pel còctel d'Orfidal i ansiolítics, va ser la manera de morir. Sobredosi? Electrocutat a la banyera amb el reproductor de l'Ipod? No pas; es llençaria a les vies del metro.
Amb 41 anys considerava que ja no havia de descobrir res de nou; tampoc se sentia ni lliure ni singular. Fins i tot morir li semblava un fet vulgar.
A les 9 del matí d'un dia feiner qualsevol, Pau Vidal va agafar el Bicing i es va plantar en un tres i no res a la Plaça Catalunya. El soroll de la dinamo rovellada de la bicicleta el posava a parir i va pedalar com si el perseguís el diable. Com que va arribar abans del que havia programat, va asseure's a la terrassa del Zurich. Mentre prenia un cafè amb gel, Pau Vidal meditava si s'havia de matar a l'andana de la Línia 3 o a la de la Línia 1. Finalment va descartar la L3 perquè l'espai era més obert i la seva acció l'hauria presenciada massa gent. A les 9:38 va abandonar la cafeteria i lentament, empés per la inèrcia de qui no sap ben bé què està fent, va baixar a l'estació de la L1. Es va col·locar contra la paret que dóna a la boca de l'arribada del comboi per esperar el moment, la fracció de segon en què el seu cervell estigués del tot desconnectat de la realitat.
Pau Vidal transpirava suor freda. Morir no era tan fàcil, ni “rutinari com cagar”, com s'havia repetit a ell mateix. Però de sobte, davant seu, un home es va cargolar en una giragonsa i es va precipitar al forat del tren. “Veus, Pau, com matar-se no és tan complicat?”. Aquell era el model a seguir; “si tota la meva existència ha consistit en repetir conductes d'altres!”. D'aquesta manera es va convèncer per fer el salt.
En un principi havia pensat que l'ideal era esclafar-se contra el tren just quan aquest arribés, però aquell tipus ja s'havia llençat a les vies, “i amb molt d'estil, per cert”, valorà Vidal. Sabia el que es feia, doncs. A l'estació tothom estava pendent del primer home que havia caigut. El saltiró que Vidal va executar per caure a les vies va provocar una exclamació general –“oh!”– que va augmentar en intensitat quan va aparèixer el primer reflex dels fars de la màquina de metro –“ooh!”–. El primer home jeia estès entre els dos raïls i Vidal va fer el mateix, de tal manera que els caps de tots dos es tocaven. Aleshores Vidal va veure que alguna cosa estranya li passava al seu company pòstum: li sortia escuma per la boca i uns espasmes sacsejaven el seu cos. Vidal no va tenir prou temps per entendre que l'home no era un suïcida sinó que havia sofert un atac d'epilèpsia: en qüestió de segons els va passar el tren pel damunt malgrat que el conductor havia aconseguit activar el fre de socors.
Per sort, els models més nous del metro de Barcelona guarden una distància de seguretat amb el sòl; això els va salvar. Vidal s'havia desmaiat i quan es despertà, estirat a l'andana, la munió de gent que l'envoltava va començar a aplaudir. Tots havien estat testimonis de la seva acció per salvar l'altre home.
En qüestió de minuts, internet ja anava ple de tuits i notícies anunciant al món que a Barcelona havia nascut un heroi. L'ajuntament va acabar lliurant-li la medalla al mèrit civil i els Bombers el van nomenar membre honorífic del Cos. Pau Vidal va renéixer. La seva missió avui és salvar vides al metro i a la xarxa de rodalies. Dedica el seu dia a voltar per les estacions de l'àrea metropolitana amb una capa de color groc amb les inicials SP (SúperPau, o Servei Públic) inscrites que li va regalar una iaia del seu barri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada