Disclosure Project. Transcripción

“Ya en 1965 empecé a interesarme por la idea de que el universo está lleno de civilizaciones inteligentes, que es lo que actualmente muchos científicos creen. Los científicos estiman que hay unas 100.000 millones de estrellas en nuestra galaxia, y que en el universo visible hay unas 100.000 millones de galaxias. Hay tantas estrellas en el universo proyectando luz a su alrededor para poder dar origen a vida... Incluso si asumimos que hay una opción entre un millón de que esto sea posible, habría cientos de millones de mundos en el universo”.

Stanley Kubrick

Yo había desaparecido

Pero para poder ver no sólo hay que estar: para poder ver, sobre todo hay que volverse invisible. Aplicar discreción hasta que duela, porque sólo cuando empezamos a ser superficies bruñidas en las que los otros ya no nos ven a nosotros, sino a su propia imagen reflejada, algunas cosas empiezan a pasar.

Cuando trabajé un artículo sobre un empresario de la carne, un hombre con un pasado turbio que era, además, candidato a intendente en su distrito, lo vi enfrentarse solo a un grupo de matones, pasar decenas de semáforos en rojo, prometerle dos perros de regalo a su hija pequeña si bajaba diez kilos y echarse chorros de Carolina Herrera importadísimo minutos antes de dar un discurso proselitista en un barrio de pobreza miserable.

Él hizo todas esas cosas, y muchas más, porque, a fuerza de tanto estar, yo había desaparecido: era una zona traslúcida: esa mujer que no está ahí y que, entonces, puede mirarlo todo. Porque un perfil es, más que el arte de hacer preguntas, el arte de mirar.

La forma en que la gente da órdenes, pregunta un precio, llena un carro de supermercado, atiende el teléfono, elige su ropa, conduce, hace su trabajo y dispone las cosas en su casa dice, de la gente, mucho más de lo que la gente está dispuesta a decir de sí.

Leila Guerrero, La lección de Homero. El Malpensante.

La gente dejó el periódico y se fue al Carrefour

Puede que en el mismo MBA en que nuestros ejecutivos aprendieron a abusar de la palabra 'sinergia', ya no se enseñara más allá de la primera regla: que el gato por liebre (low cost) se paga caro y el cliente no es tonto. ¿Por qué habría de serlo el lector?
[...]

Dios es la eterna quietud

La belleza es la intuición de la unidad, y sus caminos, los místicos caminos de Dios.

Cuando se rompen las normas del Tiempo, el instante más pequeño se rasga como un vientre preñado de eternidad. El éxtasis es el goce de sentirse engendrado en el infinito de ese instante.

El conocimiento de un grano de trigo, con todas sus evocaciones, nos daría el conocimiento pleno del Universo. Un conocimiento mucho más ingenuo, mucho más claro, mucho más inocente que la mirada de un niño. En este mundo de las evocaciones sólo penetran los poetas, porque para sus ojos todas las cosas tienen una significación religiosa, más próxima a la significación única. Allí donde los demás hombres sólo hallan diferenciaciones, los poetas descubren enlaces luminosos de una armonía oculta.

Descubre la norma de amor o de quietud que te haga centro, y tocarás con las alas el Infinito... y haz por comprender el misterio de las horas, por persuadirte de que no fluyen y que siempre perdura el mismo momento.

Dios es la eterna quietud.

Ramon de Valle-Inclán, La lámpara maravillosa.

La Marsellesa més colonial

El que passà aquell vespre i aquella nit a Barcelona fou per tornar la vida a un cadàver. Tothom plegà la feina i tothom ho anà a celebrar i sinó de grat, per força, i els qui no sabien ben bé per què reien i xalaven els arrossegava l’esma. [...] Totes les barraques del Paral·lel, tots els cafès concerts i tots els locals de ganduleria o de franca prostitució, allí on s’amagava un piano o un violí, o una veu humana, foren assaltats per nosaltres, aquell vespre gloriós. Arribàvem a un espectacle qualsevol, i fèiem parar la comèdia, o retiràvem l’artista de l’escenari, que, vestida o no vestida, explicava musicalment un disgust que havia tingut amb el seu xicot, i aleshores nosaltres, des del lloc més estratègic, amenaçàvem el del piano o el del contrabaix, i tothom a peu dret s’havia de trencar la gargamella perquè nosaltres ho exigíem i La Marsellesa més desafinada, i més colonial, però amb un volum de milers i milers de veus va ser l’himne total d’aquella Barcelona tèrbola, caòtica, inconsistent, innocent, ximple, sentimental i adorable.

Josep Maria de Sagarra, 11 de novembre 1918. 

Recollit en el llibre de Joan Safont Per França i Anglaterra.

¿Qué se siente al combatir?

Es como un accidente de tráfico, ¿sabe? Como el instante entre el momento en que sabes que va a ocurrir y el momento en que te estrellas contra el otro coche. Hace que te sientas bastante impotente... Ibas conduciendo como de costumbre y, de repente, el accidente te mira a la cara y no puedes hacer una mierda por evitarlo. Y lo sabes: sabes que la muerte o lo que sea se presentará o no se presentará. Es algo así como es segundo congelado antes del impacto... Salvo por el hecho que aquí puede durar muchos días.
[...]

El vuelo entre Alemania y Estados Unidos era relativamente corto: el océano Atlántico era el último obstáculo que nos separaba del hogar, la tierra de la libertad, de los reality shows, de los centros comerciales y de las trombosis. Yo me desperté con la cabeza apoyada en la ventanilla, sin ser consciente de haberme quedado dormido. Mi mano quiso cerrarse sobre la culata de un fusil que no estaba allí. Un suboficial de la terra sección que estaba sentado al otro lado del pasillo, se dio cuenta y sonrió: "A mí me ha pasado dos veces en lo que va de día", dijo. No me hizo sentir mejor.

Kevin Powers, Los pájaros amarillos.

I'll dig a tunnel

And if the snow buries my
my neighbourhood.

And if my parents are crying
then I'll dig a tunnel
from my window to yours,
yeah a tunnel from my window to yours.
You climb out the chimney
and meet me in the middle,
the middle of the town.
And since there's no one else around,
we let our hair grow long
and forget all we used to know,
then our skin gets thicker
from living out in the snow.

You change all the lead
sleepin' in my head,
as the day grows dim
I hear you sing a golden hymn.

Then we tried to name our babies,
but we forgot all the names that,
the names we used to know.
But sometimes, we remember our bedrooms,
and our parent's bedrooms,
and the bedrooms of our friends.
Then we think of our parents,
well whatever happened to them?

You change all the lead
sleepin' in my head to gold,
as the day grows dim,
I hear you sing a golden hymn,
the song I've been trying to sing.

Purify the colours, purify my mind.
Purify the colours, purify my mind,
and spread the ashes of the colours
Over this heart of mine!

Arcade Fire, Neighborhood #1 (Tunnels).

Un bec dur

Tenia dos ulls agudíssims, i un bec dur que clavava, quan em vagava, a les vostres entranyes. M'alimentava de sucs gàstrics i carn morta. Us buscava en bassals de sang, degollats, accidentats o, premi especial, penjats d'un arbre, costum que malauradament heu anat perdent. No sabeu el plaer que suposava notar el balanceig dels cossos sota les meves potes mentre els deixava els ulls més foradats que didals de cosir. A vegades, quan el penjat havia patit molt i els ulls li sortien de les conques, i jo era hàbil i precís, aconseguia arrencar-li el globus ocular sencer, empassar-me'l, fer-lo petar dins el bec i beure'm el líquid dolç que en sortia.

Marina Espasa, La dona que es va perdre.

You're wasting my time

New York, I Love You
But you're bringing me down

Like a rat in a cage
Pulling minimum wage

New York, I Love You
But you're bringing me down

New York, you're safer
And you're wasting my time

Our records all show
You are filthy but fine

But they shuttered your stores
When you opened the doors
To the cops who were bored
Once they'd run out of crime

New York, you're perfect
Don't please don't change a thing

Your mild billionaire mayor's
Now convinced he's a king

So the boring collect
I mean all disrespect

In the neighborhood bars
I'd once dreamt I would drink

New York, I Love You
But you're freaking me out

There's a ton of the twist
But we're fresh out of shout

Like a death in the hall
That you hear through your wall

New York, I Love You
But you're freaking me out

New York, I Love You
But you're bringing me down

Like a death of the heart
Jesus, where do I start?

But you're still the one pool
Where I'd happily drown

And oh.. Take me off your mailing list
For kids that think it still exists
Yes, for those who think it still exists

Maybe I'm wrong
And maybe you're right
Maybe I'm wrong
And myabe you're right

Maybe you're right
Maybe I'm wrong
And just maybe you're right

And Oh..
Maybe mother told you true
And they're always be something there for you
And you'll never be alone

But maybe she's wrong
And maybe I'm right
And just maybe she's wrong


LCD Soundsystem. New York I love you but you're bringing me down.

RCDE. Full de ruta

CREIEU QUE L’ESPANYOL PASSA PEL SEU PITJOR MOMENT?

DAVID CASTILLO (D. C.): Hi han hagut moments molt delicats, com quan va haver els problemes de Matesa i el club va baixar a Segona.

ASSUMPCIÓ LAÏLLA (A. L.): A l’Espanyol se li ajunten moltes coses, no només la crisi econòmica, també pagar el camp i una crisi institucional que suposa rellançar la imatge del club. També ho veig com una oportunitat. Si som capaços de fer bé el procés de rellançar el club, si el proper consell que surti elegit té una mentalitat més oberta, amb ganes de renovació i noves idees.

XAVIER FINA (X. F.): El factor diferencial és el context de crisi global i d’immoralitat que hi ha al futbol respecte als deutes amb hisenda, amb la seguretat social. Venim d’un moment en què tenir molts deutes es veia com una cosa ben normal. Pedro Tomás deia: “Esto de las deudas a Hacienda, ¡ya sabemos que no se paga!”. El futbol deixarà de ser una excepció, i fer fallida vol dir fer fallida. En el cas de l’Espanyol, es mitifica molt el passat. I hi havia moments de tristesa a Sarrià, partits de Copa perdent contra el Nàstic, contra el Terrassa amb 80, 300 espectadors... Ara estem lluny d’això.

JOSEP MARTÍ GÓMEZ (J. M. G.): Sempre he crescut amb la idea que l’Espanyol és un equip ‘copero’ que mai passa dels vuitens. Moments difícils n’he viscut molts. Que sortirem del moment actual? Ho veig molt, molt malament. Veig molt difícil que el consell d’accionistes s’obri. Són gent molt aferrada, que vol mantenir el control. El que em costa d’entendre és com dos homes que han triomfat amb les seves empreses siguin tan desastre amb el club. Que no siguin capaços de veure que portar un club és diferent, que hi juguen els factors emocionals i que les directives s’han d’obrir a aquests sentiments.

An agitator

Sean Avery, who plays left wing for the New York Rangers, is what hockey people call an agitator. His job, which seems to have no analogue in sports -or in any line of work, except maybe terrorism- is to annoy opponents so intensely that they cannot resist realiating. He goads foes into losing their focus and, in theory, the game. Every team in the National Hockey League has at least one agitator, but Avery may be the best, or the worst, of the current lot. His peers have voted him, by a wide margin, the most hated player in the league, and the dirtiest.

Nick Paumgarten, The New Yorker. Puckhead.

The three F's

George Hamilton and his father would meet for lunch at the King Cole Bar, where the senior Hamilton would give his son advice, "the secret stuff you needed to know about women. He said, 'Always carry a handkerchief, and let her use it, let her cry.' And, 'Women will forget everything they've ever said. Allow them that.' And it's crude, but he said, 'With women, remember the three 'F's. You have to feed them, every day. You have to fuck them, every day. And you have to fight them, every day.'" That's a lot of work, no? "Every day", Hamilton repeated, grinning.

A quick study, Hamilton promptly began an affair with his stepmother, June Howard -the woman his mother had caught in bed with his father. "Her pelvis would arrive across the room before the rest of her", he explained.

Tad Friend, The New Yorker. George Hamilton. Road Trip. 

Una dolça tranquil·litat

He constatat regularment en totes les meves experiències d'estar al costat dels moribunds que, en els últims moments, els sofriments i les angoixes desapareixen. Puc dir que he vist en els rostres dels moribunds les clares expressions d'una dolça tranquil·litat, com si expressesin una experiència d'alliberament. Tots els moribunds que han retornat al món dels vius contra tot pronòstic m'han explicat el mateix: "que s'havien vist submergits en un estat de sublim alliberació i alguns afegien que, en retornar al món de la realitat, se sentiren decebuts de trobar-se novament enfrontats als problemes quotidians".

La serena acceptació de la fi natural és una visió i experiència espiritual que arriba a ser el punt més elevat al qual la persona pot arribar amb el seu pensament.

Hi ha un aforisme oriental que té una gran profunditat:
"Quan tu vas néixer, tothom reia amb alegria però tu ploraves amargament; procura viure de tal manera que, quan moris, tothom plori i tu puguis somriure plàcidament".
És molt important meditar sobre la mort. I meditar sobre la mort és meditar sobre el caràcter efímer de totes les coses que ens lliguen a la vida. Sèneca en una de les seves magnífiques cartes va escriure: "Que dolç que és haver experimentat tots els plaers i concupiscències i haver pogut comprovar l'engany que representen".

Moisès Broggi, Teresa Pous. La necessitat de ser útil.

Unnerving potential

In the summer of 2008, police arrived at a caravan in the seaside town of Aberporth, west Wales, to arrest Brian Thomas for the murder of his wife. The night before, in a vivid nightmare, Thomas believed he was fighting off an intruder in the caravan – perhaps one of the kids who had been disturbing his sleep by revving motorbikes outside. Instead, he was gradually strangling his wife to death. When he awoke, he made a 999 call, telling the operator he was stunned and horrified by what had happened, and unaware of having committed murder.

Crimes committed by sleeping individuals are mercifully rare. Yet they provide striking examples of the unnerving potential of the human unconscious.

Steve Fleming, Aeon magazine. Was it really me?

Cresencio Alomacho Marcial

-Ante nosotros, el prestigioso escritor Creséncio Alómacho Marcial.
Cresencio Alomacho Marcial se echa hacia atrás en la silla y todavía se estira más. Cresencio Alomacho Marcial tiene el cabello largo, liso, bien peinado y reluciente. Cresencio Alomacho Marcial tiene a su lado una mujer muy guapa a quien continuamente se le escapa la risa.
-Amigo Cresenció -dice el locutor-, ¿quieres decirnos quién es el mejor novelista actual en nuestra nación?
Cresencio Alomacho Marcial no se levanta. Cresencio Alomacho Marcial se estira mucho más que antes en la silla, Cresencio Alomacho Marcial coge el brazo, la mano del locutor, aproximándola a la boca. Cresencio Alomacho Marcial habla con voz recia, pausada, engolada.
-No -dice-. Dilo tú que lo sabes tan bien como yo.
-No, no -prosigue el locutor-. Debes decirlo tú.
-No -dice Cresencio Alomacho Marcial-. No -repite Cresencio Alomacho Marcial-. Porque si digo que soy yo, me van a llamar vanidoso; pero si digo que no soy yo, entonces van a tenerme que llamar embustero.
Ríe:
-¡Jojo!
El locutor también:
-¡Jeje!
Y el aguantacable:
-Jiji!
El locutor vuelve:
-Amigo Alomacho, ¿cómo es que tú no te presentas a los concursos literarios?
Cresencio Alomacho Marcial carraspea aclarándose la voz que le sigue bronca.
-Porque yo he hecho mío el lema de una prestigiosa casa de vinos: 'Esta casa tiene por norma no concurrir a certámenes ni exposiciones'.
El locutor sonríe:
-Jeje.
Y el recogecable:
-Jiji.
-¿Y cómo es, amigo Cresencio Alomacho Marciál, que te vemos esta noche por aquí luego tu declaración en contra de los concursos?
-Grrr. Porque yo he tenido ganas de ver a toda esta alta sociedad atacada de con-cur-si-vi-tis endosándose el traje de con-cur-se-ar.
-¿Y cuál es ese traje?
-En los hombres, negro y pajarita. En las mujeres otoñales, ninfa constante. En las niñas, mujer fatal.

Francisco Candel, Pueblo.

Un lince

Canto otra vez a los administradores de nuestros grandes equipamientos musicales, Lloret en el Auditori, Millet en el Palau y Caminal en el Liceu. No sólo son linces de la gestión, y auténticos apasionados de la música, todo en uno, sino que Fèlix Millet fue gran maestro y pionero en el arte de conseguir dinero privado y dirigir la actividad de modo que el mecenazgo sustituyera a los contribuyentes en la financiación del
presupuesto del Palau de la Música. Insisto en comunicarles lo milagroso del caso en uno de los países en los que el mecenazgo está menos estimulado. Lo aportado por el dinero público al Palau es una cifra irrisoria en comparación con lo que nos costaría si en vez de Millet hubiera otro, o si las administraciones se propusieran mandar, que viene a ser lo mismo. Las obras y ampliaciones sí las hemos pagado entre todos, pero no a escote porque, encima, Millet es autor de una muy meritoria engatusada maestra a Aznar que nos ahorró un pastón.
[...]



Pues bien, Caminal, que además es un caballero –recordad que abandonó la máxima responsabilidad del Fòrum al ver de qué iban–, no podía denunciarle, y hubiera solucionado la papeleta a su estilo, doblando esfuerzos para renegociar compromisos al alza, y también indicando a las administraciones que el milagro –sigue siéndolo– arrojaba un saldo de cuatro peces menos. Lejos de tanto ‘savoir faire’, Rosa Cullell ha ido por la tremenda. Se estrenó prometiendo incremento del mecenazgo, como si Caminal fuera tan fácilmente superable, en esta y en otras muchas habilidades. No se han cumplido los noventa días y ya anda pidiendo diez millones de árnica a las administraciones, que se le subirán en consecuencia a las barbas aunque no las tenga. De entrada, dinero para el pasado y agujero para el futuro, y lo que te rondaré morena, además de sacrificar los programas de mayor intención popular como el de Cornellà. Elitismo de izquierdas. Al sustituto de Millet, que tarde en llegar, le ocurrirá lo mismo.


Xavier Bru de Sala, La Vanguardia 29-5-2005. El Liceu toca arrebato.

Mother says I was a great mistake

Life is hard
And so am I.
You better give me something
So I don't die

Novocaine for the soul
Before I sputter out

Life is white
And I am black.
Jesus and his lawyer
Are coming back
Oh my darling, will you be here
Before I sputter out.

Guess whose living here
With the great undead
This paint by numbers life
Is fucking with my head once again.

Life is good
And I feel great
'cause mother says I was
A great mistake

Novocaine for the soul
You'd better give me something
To fill the hole
Before I sputter out.


Eels, Novocaine for the soul.

Phallological Museum

ALEX: So, as a man, what did you think of the museum?

JEFF: It was impressive. They do a bang-up job there. All those penises coming at you out of the walls and up from the floor. More than 280 specimens from 93 species, if you believe their claims. I’d never thought about the wide-ranging variety of copulatory organs you could find in nature if you went looking for them.

[...]

JEFF: You would think of the more practical aspects. Speaking of which, I noticed that most people in the museum seemed to be women. And they seemed to be having a really good time. There was lots of cackling and giggling going on. I wonder what’s so funny?

[...]

ALEX: There was also the Icelandic specimen, which is the only real human penis the museum actually has. They got it last year, when the 95-year-old guy they had been waiting for finally died. So of course it looks a little wrinkly and gray.

JEFF: That’s just due to the ravages of time. That and maybe the formaldehyde. You have to remember, though, that even in one particular country no two penises are alike. So you can’t judge based on that poor bastard’s knob, or what’s left of it.

ALEX: Yeah [dreamily]. You can see the variety in the collection of silver penises cast from the Icelandic handball team, which won the silver medal at the 2008 Beijing Olympics. That’s a lotta penises all in one place. And all the players are very different in length, width, shape and all that.

Alex Witze and Jeff Kanipe. The last word on nothing. TGIPF, Iceland's Phallological Museum.

Fems i mainada

Ara només quedava la lluita quotidiana, la lluita per una engruna de pa, davant el buit. Cada dia, l'Amèlia baixava les escales, anava a portar la feina de mitja encarregada i es dirigia a les llargues cues, per obtenir una mica de carn per a la germana. Tornava tard, cansada, pels carrers de sempre: carrer de l'Aurora, carrer de la Virtut, carrer de la Murtra, placeta del Sol, carrer de la Llanterna. Fems i mainada, captaires sense braços ni cames, gairebé sense cap. Petites tendes de venda de carbó i de queviures: palanganes amb aigua d'olives, pebrots i raïms, verds plàtans de preu inabastable. Multituds que no redimiria mai cap messianisme, fos quin fos, religiós o social.

Salvador Espriu, Narracions.

Només es pot confiar en els lampistes

*"L'home s'encamina cap a un gran cementiri: Barcelona."

*Què diuen de 'Glasnost de salmó marinat amb crisi de fruits del bosc'.
New York Times: "Una reflexió essencial sobre la postmodernitat vista des de la perifèria cultural europea".
Le Figaro: "Una taca de petroli al mar de la decència".
Frankfurter Allgemeine Zeitung: "Menú versàtil, impressionant i compromès.
Diari de Girona: "Crònica d'una jove d'arrels gironines inquieta i excepcional".

*O poeta é um fingidor.
El poeta enganya. Igual que els polítics. I els advocats. I els periodistes. Tot és una estafa, encara que sigui pintada de color llampant, com feien Miró o Willem de Kooning. Domine Deus miserere mei: quanta perspicàcia, quants necessers d'hotel carregats de veritat. Només es pot confiar en els lampistes.

*Durant el trajecte recordem breument aquella època en què buscàvem talents inèdits dins els contenidors barcelonins de reciclar paper (le salon des refusés). Era la primera etapa de l'editorial, l'embrionària i rònega, la de proclames com "publicaria la correspondència completa del teu tiet-avi" i "serem una revolució, i les revolucions s'estimen o s'odien, no hi ha un terme mig": ens vestíem de submarinista i ens capbussàvem, primer un, després l'altre, dins els contenidors de color blau, a la recerca d'autors que haguessin decidir deslliurar-se dels seus manuscrits. Vam trobar-hi molta poesia del 'jo' (assumpte complex), novel·les sobre experiències intenses amb drogues i algun dietari en què els seus autors narraven majoritàriament: (1) disfuncions afectives, (2) patologies mentals, i (3) mixtures apocalíptiques entre quotidianitat i religió (recordaré per sempre més una entrada angoixant: "Sóc salvatge, indomable: una bèstia afamada de can en bon estat. Busco l'amor sense treva. Déu meu: necessito ajuda, i la necessito ara. No puc parar de resar. És una addicció tan forta com no acostar-se a la nevera a partir de quarts de vuit del vespre").

Jordi Nopca, El talent.

No crime too low for these penguins

Hidden for nearly 100 years for being too "graphic," a report of "hooligan" behaviors, including sexual coercion, by Adelie penguins observed during Captain Scott's 1910 polar expedition have been uncovered and interpreted.

The naughty notes were rediscovered recently at the Natural History Museum in Tring, in England, and published in the recent issue of the journal Polar Record.

George Levick, a surgeon and the medical officer on Scott's famous 1910-1913 expedition to the South Pole, called the Terra Nova expedition, detailed his account of the penguins' seemingly odd behaviors in a four-page pamphlet "Sexual Habits of Adélie Penguins" in 1915. (The expedition, led by Navy Captain Robert Falcon Scott, would arrive at the South Pole to discover that Amundsen had beaten them there.

During their journey, Levick observed and recorded details on the lives of the Adélie penguin (Pygoscelis adeliae) colony on Cape Adare. He even recorded the very first penguin to the colony — the world's largest of this species — on Oct. 13, 1911.

"Some of the things he noticed profoundly shocked him," said the museum's bird curator Douglas Russell, who discovered the pamphlet. For instance, Levick noted the penguins' autoerotic tendencies, and the seemingly aberrant behavior of young unpaired males and females, including necrophilia, sexual coercion, sexual and physical abuse of chicks, non-procreative sex and homosexual behaviors.

Considered too explicit for society at the time, the pamphlet wasn't published with the other Terra Nova expedition reports. As such, it remained hidden in the bird collections at the museum to be uncovered recently by Russell.

"Levick's notes were decades ahead of their time and possibly the first ever attempt to reveal the more challenging aspects of bird behavioral strategies to the academic world," Russell said in a statement.

At the time, Levick was so shocked by what he saw he recorded the events in Greek to disguise the information, at one point writing, "There seems to be no crime too low for these penguins."

Levick described penguins that waddled about the colony's outskirts terrorizing any straying chicks as "little knots of hooligans" in his pamphlet. "The crimes which they commit are such as to find no place in this book, but it is interesting indeed to note that, when nature intends them to find employment, these birds, like men, degenerate in idleness."

Jeana Bryner, Live Science. Penguin's graphic sexual acts schocked researcher.

Un trot didàctic

És divertit de contemplar les anades i vingudes de la gent, com si no sabessin el pa que s'hi dóna. Un nen s'atura davant meu, em mira descaradament i quan en té prou s'allunya xiulant. Allunyar-se és un terme relatiu: se'n va fins a la paret del museu i palpa les pedres. Es treu un guix de la butxaca i dibuixa un rectangle, com una porta. L'escena m'arriba a contrallum i acluco una mica els ulls per veure-hi millor. El nen empeny la porta imaginària —és ben bé el perfil d'una porta— i, és clar, topa amb la pedra. Però no es desanima pas. Reflexiona un instant i, després, traça pulcrament el pom, amb la xapa sencera i el forat del pany; fa el gest d'obrir-lo, es veu una fugaç escletxa i el nen desapareix engolit pel mur.
El fet em deixa en estat de meditació. És evident que les criatures d'ara saben més coses que les d'abans. Són més esparpillades, les preparen millor, com si la vida s'hagués proposat un trot didàctic. Jo potser sóc antiquat i encara aprecio la innocència. Això sí: admiro el progrés, vingui d'on vingui.


Pere Calders, Nosaltres dos. Invasió subtil i altres contes.

Referents del periodisme literari

Top 10 best Literary journalism references // Les millors referències de periodisme literari

The New Yorker.
Die Zeit.
The Paris Review.
National Public Radio.
Granta.
Etiqueta Negra.
The Atlantic.
Harper's.
Vanity Fair.
The New York Review of Books.

How to win elections

"God, this guy's ugly. He added, "this is every suburban mother's greatest fear".

"He just dismissed the idea that the facts were of any importance".

"There was a profound contradiction between Larry McCarthy's geniality and his disregard for the truth. He shows that a person's affability is quite independent of his moral views".

"I can't say I've ever had a conversation with him about overthrowing the government and taking over the world. But he likes doing this stuff. It can be very addictive if you have a certain type of personality. It's an addiction to winning, to succeeding, to making things happen. It's a kind of high".

"What's so bad about losing? Sometimes it's worth it, to do the right thing. That's why I got out".

"McCarthy enjoys the notoriety. He's a really good writer who likes to write trash. Why do they do it? Because it sells, and it makes a lot of money".

(These sentences come from a report about Larry McCarthy, creative of GOP TV advertisements. These sentences make you think about the art of politics and the way elections are won today)

Jane Mayer, The New Yorker, Attack dog.

Tenim un problema, i dels grossos, avisa Antonio Turiel

ANTONIO TURIEL (Lleó, 1970) Físic i matemàtic, és científic titular del CSIC a l’àrea de Recursos Naturals, a l’Institut de Ciències del Mar. El seu blog The oil crash és un referent a Espanya per analitzar la crisi energètica.

-Per què creus que ara hi ha més proves que ja hem superat el 'peak oil'? En diversos moments del passat ja es va dir que havíem superat el moment màxim del petroli. No pot ser que hi hagi estats amb grans reserves de petroli no declarades?

-No hi ha hagut cap gran descoberta de petroli durant les últimes dues dècades: avui en dia es troben al voltant de 10.000 milions de barrils de petroli cru a l'any, quan als anys seixanta es descobrien uns 60.000 milions. Al món es consumeixen 35.000 milions de barrils cada any. I sembla ser que les reserves conegudes són menys importants: David King, ex científic en cap assessor del govern britànic, estimava que el valor real de les reserves mundials és un 35% més petit que el declarat. De totes maneres, hi ha una indicació clara que aquesta vegada és diferent: com mostra un article de Murray & King publicat el gener d'aquest any a la revista Nature, des del 2005 hi ha hagut un canvi de comportament en la producció de petroli. Fins al 2005, la producció de petroli era elàstica: un petit canvi de preu conduïa a una gran pujada de la producció. Però des de 2005 hi ha alguna cosa que no rutlla, i la producció és ara molt inelàstica: grans canvis de preu condueixen a petits canvis de la producció. Això és un senyal d'escassetat de manual d'economia, i ja fa 7 anys que dura...

In a matter of time

You go for a walk in the park 'cause you don't need anything.
Your hand that you sometimes hold doesn't do anything.
The face that you see in the door isn't standing there anymore.

In a matter of time, it would slip from my mind.
In and out of my life, you would slip from my mind.
In a matter of time.

The face that you saw in the door isn't looking at you anymore.
The name that you call in its place isn't waiting for your embrace.
The word that you learned to behold cannot hold you anymore.

In a matter of time it, would slip from my mind.
In and out of my life, you would slip from my mind.
In a matter of time.

More, you want more.
More, you want more, you tell me.
More, only time can know you.

Beach House, Walk in the park.

Apunts per escriure una contracrònica

ACTITUD.

1/ Has de captar detalls que connectin amb l'interès del lector i amb la seva vida. Que allò que expliques no sigui aliè a ell.

2/ Que connectis amb el lector no vol dir que no l'hagis de provocar. La provocació és la manera de cridar la seva atenció i d'ajudar-lo a reflexionar sobre la temàtica de la crònica.

3/ Escriu un text que pugui ser publicat en qualsevol mitjà. El contingut ha de ser intel·ligible per a qualsevol tipus de lector i, sobretot, l'article ha de ser escrit només a partir del teu punt de vista, no el del mitjà de comunicació i la seva línia editorial.

4/ Has de fer el possible per escriure amb una visió neutral. No et deixis arrossegar per les teves conviccions. No jutjis explícitament, si de cas, que el judici el faci el lector. Si, posem per cas, arribes a la conclusió que 'X' polític és un xulo piscines, no ho diguis: limita't a oferir al lector exemples que cridin la seva atenció sobre el tarannà d'aquest polític.

5/ No utilitzis detalls frívols i detalls innecessaris. Cada detall que ofereixes, ha d'aportar alguna cosa amb contingut i amb una lògica en l'argument de la contracrònica.

6/ Sigues 'dolent', no pas benevolent. Per deixar-nos clar que 'X' polític és collonut, ja tenim la versió oficial dels fets.

7/ Desmarca't de les declaracions oficials i de tots aquells detalls i informacions que el lector rebrà per terra, mar i aire. Busca continguts i detalls que sorprenguin el lector i que l'ajudin a entendre millor el fet sobre el qual el mitjà està informant i sobre el qual t'han demanat que contracronitzis.

8/ Si cites a algú, que sigui sempre citant  la font amb nom i cognoms. Mai utilitzis fonts anònimes. Això hauria de ser sempre així, sigui quin sigui el gènere periodístic, però amb la contracrònica encara més perquè has de donar credibilitat a un gènere que és, per naturalesa, una visió molt personal d'uns fets.

9/ Una contracrònica no és una peça de fredor acadèmica o una nota d'agències. Però ha de ser rigorosa  per la necessitat de credibilitat. Necessitat de credibilitat perquè has de donar garantia al teu punt de vista i perquè no hem d'oblidar que hem d'oferir informació de qualitat. Per tant, res de rumors tipus "durant el congrés vaig sentir dir que..." I si escrius que algú va trepitjar el peu dret del president, assegura't que és el peu dret. Tot ha d'estar sota control.

10/ Aquest rigor i el to neutre (en la mesura del possible) de personatge no implicat, d'observador extern, s'ha de combinar amb la ironia.  La ironia és l'humor més constructiu. L'humor de paròdia del 'Polònia', per exemple, no serveix per informar. El cinisme tampoc perquè significa que tot plegat t'importa una merda i que no tens respecte pel que observes. El sarcasme tampoc és vàlid perquè també et fa perdre el respecte pels protagonistes de la teva peça.


FORMA.

1/ La contracrònica és periodisme literari. Per tant, res de començar d'una manera estàndard: "CDC va inaugurar ahir el congrés que ha d'apostar per una nova política fiscal...". Això no és apte per a la contracrònica. Per saber com començar una contracrònica, el millor és llegir The New Yorker.

2/ La contracrònica és una crònica que funciona amb l'estructura d'una novel·la: inici, nucli i desenllaç. Una breu història que pugui ser llegida de manera atemporal i en qualsevol context perquè segueix la seva pròpia lògica. Per aconseguir això, ha d'incloure les causes i els efectes de les accions dels protagonistes.

3/ Has d'enganxar el lector des de la primera frase. S'ho ha de llegir com si fos la novel·la més trepidant.

4/ Això pot significar que en alguns moments el relat sigui en primera persona, per introduir vigor en el relat. Però ha de ser una primera persona que no s'impliqui en els fets, exceptuant situacions extraordinàries (per exemple, un diputat t'insulta mentre li fas unes preguntes).

5/ Per aconseguir ritme i captar l'atenció del lector, no ha de sobrar cap paraula. No s'ha d'escriure palla, tot ha de ser blat. Has d'anar a barraca tota l'estona. Això vol dir que les frases han de ser el més senzilles i curtes possibles. Sinó, el lector es perd. Pocs adjectius. L'objectiu és zero adjectius i zero expressions redundants tipus "s'ha de dir que", "és necessari destacar".

6/ El llenguatge ha de ser planer, estàndard. T'ha d'entendre la teva àvia i també un adolescent de 17 anys.

7/ No ha de ser ni un llenguatge barroer ni una escriptura que caigui en recursos que puguin ferir la sensibilitat de sectors no ideològics. Sexisme, racisme i classisme estan fora de lloc.

8/ El llenguatge ha de ser planer, però això no vol dir que hagis de ser un indocumentat. En tot moment has de demostrar que saps on ets i d'on venim.

(Apunts per als alumnes de Periodisme Creatiu de la Universitat Pompeu Fabra, assignatura del Prof. David Miró)

Green trees call to me

Shayla worked in a factory.
She wasn't history.
She's just a number.

One day she gets her final pay
and she goes far away.

Green trees call to me.
I am free but life is so cheap.
Scenery is still outside of me.
All alone, trapped by its beauty.

Shayla turned to run away,
to leave in peace and end her stay.
Years of fear were in her way.
Lost in space and down she came.

Suddenly some subtle entity,
some cosmic energy,
brushed her like shadows.
Down here we stop to wonder.
Cars on the freeway.
Bright lights and thunder.

Shayla, Blondie.

Bags made of fungus to save the planet

Eben Bayer is on a mission: he wants simply to eradicate the polystyrene packaging industry. The trouble with 1-phenylethane-1,2-diyl, as the resourceful 26-year-old entrepreneur from Vermont sees it, is that, as no known microorganism can biodegrade it, it pollutes the oceans and clutters landfills -- making up around 30 per cent of US landfills alone, according to some estimates. In the 173 years since Eduard Simon first produced polystyrene, it has become a highly lucrative by-product of the oil industry, made using a liquid hydrocarbon derived from petroleum in a process that creates millions of tonnes a year. But Bayer has a plan to change all that.
His plan involves replacing polystyrene with mushrooms. By combining fungus with agricultural waste to create packaging that's cheap, durable and biodegradable, Bayer hopes to disrupt an environmentally destructive industry valued globally at around $20 billion (£13 billion).
[...]
"It pulls in the cellulose, digests it and turns it into a polymer. What we do is use the organism as glue; a living glue that grows into every nook and cranny."
[...]
Each cubic centimetre of EcoCradle foam contains some 4.8km of mycelium fibre, all created without a single unit of energy. "This organism is not a picky eater," says Bayer. "We can use almost any lignose-cellulosic waste as a substrate." That includes sawdust, hemp core, paper pulp, even lobster shells.
This is the advantage of the company's product, EcoCradle: it does not require fossil fuels to manufacture and it's fully compostable. When it arrives on your doorstep, you simply throw it on the garden. Within 90 days, it's biodegraded. "If you look at a piece of Styrofoam [polystyrene]," says McIntyre, "it's derived from a resource that's been in the earth for 65 million years. If you look at a piece of cardboard, it comes from a tree that grew for seven or eight years before it could be sustainably harvested. We're taking waste and growing a fungus around it in five to seven days. From raw material to finished product," Bayer adds, "we're faster than anyone else in the world."

Chris Raymond, Wired. We grew this headline.

Numbness and poverty

As spirits they belong to the eternal world, but as animals they inhabit time. This means that while their spirit can be directed to an eternal object, their bodies, passions, and imaginations are in continual change, for as to be in time means to change. Their nearest approach to constancy, therefore, is undulation-- the repeated return to a level from which they repeatedly fall back, a series of troughs and peaks. If you had watched your patient carefully you would have seen this undulation in every department of his life-- his interest in his work, his affection for his friends, his physical appetites, all go up and down. As long as he lives on earth periods of emotional and bodily richness and liveliness will alternate with periods of numbness and poverty.

C. S. Lewis. The Screwtape letters.