Només es pot confiar en els lampistes

*"L'home s'encamina cap a un gran cementiri: Barcelona."

*Què diuen de 'Glasnost de salmó marinat amb crisi de fruits del bosc'.
New York Times: "Una reflexió essencial sobre la postmodernitat vista des de la perifèria cultural europea".
Le Figaro: "Una taca de petroli al mar de la decència".
Frankfurter Allgemeine Zeitung: "Menú versàtil, impressionant i compromès.
Diari de Girona: "Crònica d'una jove d'arrels gironines inquieta i excepcional".

*O poeta é um fingidor.
El poeta enganya. Igual que els polítics. I els advocats. I els periodistes. Tot és una estafa, encara que sigui pintada de color llampant, com feien Miró o Willem de Kooning. Domine Deus miserere mei: quanta perspicàcia, quants necessers d'hotel carregats de veritat. Només es pot confiar en els lampistes.

*Durant el trajecte recordem breument aquella època en què buscàvem talents inèdits dins els contenidors barcelonins de reciclar paper (le salon des refusés). Era la primera etapa de l'editorial, l'embrionària i rònega, la de proclames com "publicaria la correspondència completa del teu tiet-avi" i "serem una revolució, i les revolucions s'estimen o s'odien, no hi ha un terme mig": ens vestíem de submarinista i ens capbussàvem, primer un, després l'altre, dins els contenidors de color blau, a la recerca d'autors que haguessin decidir deslliurar-se dels seus manuscrits. Vam trobar-hi molta poesia del 'jo' (assumpte complex), novel·les sobre experiències intenses amb drogues i algun dietari en què els seus autors narraven majoritàriament: (1) disfuncions afectives, (2) patologies mentals, i (3) mixtures apocalíptiques entre quotidianitat i religió (recordaré per sempre més una entrada angoixant: "Sóc salvatge, indomable: una bèstia afamada de can en bon estat. Busco l'amor sense treva. Déu meu: necessito ajuda, i la necessito ara. No puc parar de resar. És una addicció tan forta com no acostar-se a la nevera a partir de quarts de vuit del vespre").

Jordi Nopca, El talent.