RCDE. Full de ruta

CREIEU QUE L’ESPANYOL PASSA PEL SEU PITJOR MOMENT?

DAVID CASTILLO (D. C.): Hi han hagut moments molt delicats, com quan va haver els problemes de Matesa i el club va baixar a Segona.

ASSUMPCIÓ LAÏLLA (A. L.): A l’Espanyol se li ajunten moltes coses, no només la crisi econòmica, també pagar el camp i una crisi institucional que suposa rellançar la imatge del club. També ho veig com una oportunitat. Si som capaços de fer bé el procés de rellançar el club, si el proper consell que surti elegit té una mentalitat més oberta, amb ganes de renovació i noves idees.

XAVIER FINA (X. F.): El factor diferencial és el context de crisi global i d’immoralitat que hi ha al futbol respecte als deutes amb hisenda, amb la seguretat social. Venim d’un moment en què tenir molts deutes es veia com una cosa ben normal. Pedro Tomás deia: “Esto de las deudas a Hacienda, ¡ya sabemos que no se paga!”. El futbol deixarà de ser una excepció, i fer fallida vol dir fer fallida. En el cas de l’Espanyol, es mitifica molt el passat. I hi havia moments de tristesa a Sarrià, partits de Copa perdent contra el Nàstic, contra el Terrassa amb 80, 300 espectadors... Ara estem lluny d’això.

JOSEP MARTÍ GÓMEZ (J. M. G.): Sempre he crescut amb la idea que l’Espanyol és un equip ‘copero’ que mai passa dels vuitens. Moments difícils n’he viscut molts. Que sortirem del moment actual? Ho veig molt, molt malament. Veig molt difícil que el consell d’accionistes s’obri. Són gent molt aferrada, que vol mantenir el control. El que em costa d’entendre és com dos homes que han triomfat amb les seves empreses siguin tan desastre amb el club. Que no siguin capaços de veure que portar un club és diferent, que hi juguen els factors emocionals i que les directives s’han d’obrir a aquests sentiments.

L’ESPANYOL ÉS PARADIGMÀTIC D’AQUEST NEGOCI MULTIMILIONARI QUE SEMBLA MANCAT DE PROFESSIONALITAT?

D. C.: Competim en una competició duríssima amb uns recursos discriminatoris. Perquè la secta satànica amb la que compartim ciutat i l’altra secta satànica que hi ha a la capital s’emporten tot el pressupost i acaben amb 40 punts de diferència respecte la resta. El Barça és un culte monoteista, latifundista i són les essències del català en la seva màxima expressió. Però si ens fixem en Madrid, allà hi ha quatre equips a primera divisió, i no parlem de Buenos Aires o Londres. Això aquí és inimaginable perquè tot s’ho menja un.

L. M-Z.: El perico no pot estar amb el discurs de la desgràcia. Però és cert que no hi ha res més desigual que la igualtat entre desiguals. A l’Espanyol li manquen hormones, o cèntims públics, que estan rebent altres clubs de la Lliga. A l’Espanyol ha arribat fins aquí amb empreses privades però sense diners públics. Però resulta que a l’hora de passar comptes amb els passius públics, tots som iguals. Sí, hi ha una distribució desigual dels drets televisius, però en canvi, al mercat de jugadors, tots són estrelles. En aquesta crisi, en què tothom té algú proper a l’atur, aquestes xifres no es poden mantenir. I també cal dir que els drets de televisió estan inflats, i hem d’anar amb compte perquè tots estem captius d’aquests diners i es poden desinflar. La llei del 90 va imposar una formes de societat anònima a una gent que anàvem al futbol per tradició, per sentiment, que si ens premien molt sempre podrem dir que la diversitat enriqueix, i que hi ha un grup quasi monopolístic, però aquest ‘quasi’ depèn del nostre fet diferencial. Malauradament, la diversitat enriquidora en aquest país no interessa.

X. F.: A mi m’encanta Cornellà però, vist històricament, és un error encara que sigui la nostra gran il·lusió. El que li ha passat a l’Espanyol amb el camp és metàfora del país. Segurament l’Espanyol serà l’últim equip que es farà un camp nou.

L. M-Z.: L’Ajuntament cobrava un lloguer de Montjuic a l’Espanyol de 600.000 euros anuals. El Saragossa pel seu estadi paga a la Diputació 0.

X. F.: Això és per mala negociació. Estic convençut que posen una persona potent, d’empresa, a asseure’s amb l’ajuntament i es resol.

J. M. G.: Quan Dani anuncia que faran un nou camp em trobo l’alcalde Clos i em diu: “Tu sabies això? A mi no m’han dit res”. No es va negociar res amb l’ajuntament. No es va negociar que se cedís Montjuic.

X. F.: Recordo que aquest camp ens havia de sortir gratis o amb beneficis. Això no té res a veure amb el que ha passat. També hi ha un aspecte que m’afecta molt, més enllà de l’aspecte econòmic. Hi ha diversitat si podem explicar un relat. Jo aconsegueixo que els meus fills sigui de l’Espanyol, però és molt difícil perquè els posters que té el meu fill li caduquen constantment. Té l’Álvaro i marxa, té Weiss i marxa. Jo encara tinc un ídol, Solsona. Jo el vaig gaudir uns anys. I va marxar a un equip uns esglaons per sobre, el València. Però ara marxen al Mallorca, al Getafe. A què es poden aferrar els joves si ni tan sols es guanya?

A L.: No diré que Cornellà és un error però és veritat que en aquest moment no el podríem fer. I és metàfora d’un país. I amb Cornellà-El Prat vam generar molta il·lusió. L’eslògan de “Som la força d’un sentiment” és claríssim. Estem en un moment de crisi econòmica important i ens obliga a prendre decisions esportives que fan que la massa social s’enganxi al projecte o no.

D. C.: Jo mateix recordo la davantera l’any que vam estar a punt de guanyar la lliga amb Roberto Martínez, Solsona, Amiano, José María i Pepín malgrat que només ens van xiular un penalti a favor en tota la competició. Ara, de set partits, ens han expulsat cinc jugadors.

COM ES POT CAPTAR MÉS MASSA SOCIAL EN UN MOMENT EN QUÈ S’ESTAN PERDENT SOCIS DRAMÀTICAMENT? HEM DE MANTENIR LA IDENTITAT DE SER NOMÉS UN CLUB I D’ANAR CONTRACORRENT?

J. M. G.: El favor social ve donat pels resultats. L’any que vam jugar la final de la UEFA amb N’kono, Lauridsen, Sarrià sempre s’omplia, l’Espanyol era l’equip de moda, més que el Barça. La manera de recuperar-ho és tenir un bon equip i que els nanos puguin tornar a dir de memòria una alineació per crear un mite, i ara això és impossible. Crec que a la massa social de l’Espanyol hi ha més catalans que a la del Barça. Quan l’immigrant ve a Catalunya, es fa del Barça per instint d’integració. Pel que fa a l’administració de l’estat, la judicatura són de l’Espanyol. Són senyors que estaven a la fila d’abaix de Sarrià i insultaven al linier, ‘fill de puta’, ‘cabrón, ‘maricón de mierda’. I jo anava dilluns als jutjats i me’ls trobava ben seriosos! En canvi, els policies nacionals són del Barça.

L. M-Z.: Hi ha la sensació que se’ns menysprea, la llegenda del cipaio, de ser un grapat de fatxes. A l’Espanyol hi ha de tot, gent progressista com el mateix Martí Gómez.

J. M. G.: Jo la primera estelada que vaig veure, va ser al gol del Nord del camp de l’Espanyol.

A L.: Jo porto l’estelada a Cornellà, la portava a Sarrià i també a Montjuïc.

L. M-Z.: No podem tenir de referent altres clubs. La nostra força és el nostre col·lectiu. A Leverkusen van anar 30.000 persones, tres generacions de casa meva. A Glasgow, també 30.000 persones. Són entre 10.000 i 15.000 famílies que demostren que hi ha una base social.

X. F.: L’Espanyol comparteix problema amb totes les minories. Minories que tendeixen a reforçar-se molt internament i ser impermeables de cara a l’exterior. Per una banda ens fa més resistents, però ens fa poc permeables perquè demanem una militància molt compromesa. No som líquids: o de l’Espanyol se n’és molt, o no se n’és. Jo vendria la idea que es pot ser una mica de l’Espanyol, per captar adscripcions.

D.C.: El que a l’Espanyol hem d’aguantar és que per un any bo, n’hem de tenir deu de pena. I sobre això de no emmirallar-nos, és impossible no suportar aquesta pressió cada vegada que obres la televisió. Jo sóc de l’Espanyol però no molesto ningú. Però és que això del Barça, és pitjor que la música bacalao!

A L.: Cal donar motius a la gent per ser de l’Espanyol. Jo tampoc crec que ens haguem d’emmirallar amb el Barça, perquè tinc la sensació que funcionem per reacció. És veritat que és difícil d’aguantar la pressió, però cal marcar una línia estratègica. Com aquell espot del periquito jugant a futbol, o algun ídol que porti la bandera del club, com Tamudo. I tenim una part social que hauríem de potenciar. Tenim una afició i una xarxa de penyes potent, la fundació no està gens explotada. Tenim un marge d’acció de proximitat brutal, però parlem amb la boca tan petita que es perden oportunitats. Jo per pensament personal m’agrada veure el mural de la senyera al camp nou, però sempre he defensat la pluralitat. L’Espanyol és positiu, és una fortalesa que mai s’hagi fet símbol de res més enllà de ser de l’Espanyol.

J. M. G.: Crec que la grada del Barça és catalanista i d’esquerres. Però si repasses les directives del Barça, sí que eren més que un club, però per anar a veure Franco per demanar els calers de la reestructuració textil. Després ve Núñez. És Núñez catalanista d’esquerres? I Gaspart és PP de tota la vida. I el d’ara no se sap què és.

X. F.: Jo no critico el Barça, jo crec que tot això diu més de Catalunya. Perquè Catalunya és més que un club. Ja és trist que la gran referència de Catalunya sigui el Barcelona. Però tampoc podem tancar els ulls: tenim una caverna perica. No m’agrada que hi siguin les Brigadas Blanquiazules. I a diferència dels Boixos Nois, que són una mena de delinqüència de barri, en el cas dels Brigadas hi ha una aliança entre la delinqüència de barri amb gent de la part alta, uns vincles molts sospitosos. I faig un vot a favor de l’actual consell que ho ha anat solucionat amb tacte i diplomàcia.

L. M-Z.: Possiblement l’última reacció del Barça a l’Espanyol va ser l’anunci de Cruyff com a entrenador del Barça el dia de la final de Leverkusen. A mi quan em diuen que som el cipaios de Catalunya, vaig a un quiosc i compro un ‘Dinámico’, aquell llibretet que publicava els resultats de la lliga. Quan va guanyar més lligues el Barça? Abans del 52 es quan van guanyar més lligues.

J. M. G.: Fins a l’arribada de Kubala, no hi havia tantes diferències entre el Barça i l’Espanyol. Kubala va permetre que es construís el Camp Nou. Samitier, que Franco admirava, em va explicar que un dia al Pardo li va demanar a Franco que Kubala no havia de tornar a Hongria, que seria maltractat pels comunistes. I Franco va dir que el nacionalitzen i així va fitxar per al Barça.

L’ESPANYOL HA DE BUSCAR UN ACCIONISTA ESTRANGER DE REFERÈNCIA?

A L.: A mi no m’agradaria. Al marge dels arguments econòmics, personalment no m’agradaria per a un club com l’Espanyol i la força del sentiment.

D. C.: Doncs per què no? Mira el Màlaga. No s’havien menjat mai una rosca i ara estan a la Copa d’Europa. I el Chelsea estava ofegat i ara és un equip competitiu.

X. F.: Hauríem de ser revolucionaris i agafar el model de la lliga alemanya. Malgrat ser societats anònimes, caldria crear un ens de participació democràtica que pugui comprar el 51% de les accions i, amb el repartiment dels drets televisius més igualat, que el club pogués ser dels socis ‘una persona un vot’ en aquest 51%, i que el 49% restant sigui d’un rus o de qui sigui que ens permeti guanyar lligues. Però el problema és que el club no és dels socis sinó dels màxims accionistes.

L. M-Z.: S’està utilitzant un doble llenguatge: quan les coses van bé, és d’ells el club. Quan les coses van malament, és el club. El dibuix alemany és perfecte perquè tens corporacions industrials que donen suport econòmic però a l’hora de votar fan cas de la massa social. Per què? Perquè tenen interessos en el consum. Ara bé, no voldria estar a la pell del Ramon o del Dani, ells han posat els seus diners pel club i han d’enfrontar-se a la massa social i poden patir el que va patir José Manuel Lara.

X. F.: Jo crec que el nas de Cleopatra de l’Espanyol va ser l’accident mortal del Fernando Lara. Allò va ser una desgràcia. Tot el que ha passat després té un vincle amb allò.

[Versió en reportatge]