[...] "L'amor, com més lluny més bonic", diu la Mercè Rodoreda a 'El parc de les magnòlies'. Sí, l'amor és com les magnòlies: molta olor mentre són a la branca, però si les culls se't tornen negres al temps de bufar un misto. El crític m'ho havia dit massa tard: estimo massa les dones, algunes dones, per a enamorar-me'n.
[...] Aquell/aquella que escriu és el que controla la seva bogeria a través de la paraula, que sap que és un boig i, per tant, no és tan boig.
[...] ¿Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat -i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?
[...] Per dir-ho en paraules de Dostoievski, Déu i el Diable s'estan fent la guerra i el camp de batalla és el cor de l'home. Qui escriu és un creient del bé i del mal.
[...] Si pugem per una escala típica de l'Eixample, que avui tornen a lluir brillantors passades, hi podem trobar totes les classes socials. En Josep Pla les reconeixia per les olors, nosaltres estàvem avesats als materials de construcció. Vèiem sense mirar les enormes portes del principal, les espieres modernistes amb el llautó daurat, els esglaons de marbre que s'anaven transformant en esglaons de rajoles vermelles o grises. Les portes, a mesura que remuntaves l'escala, es tornaven més petites, com més petites eren les espieres i les baldes. Els pisos de dalt ja no tenien motllures ni vitralls modernistes, ja no s'hi reflectien els raigs de sol que es tornaven de color verd i tot sovint eren habitatges partits pel mig. Allí s'entaforaven els menestrals, empleats de banca, membres vergonyants de la petita burgesia, que també anaven a missa i acotaven lleugerament el cap en saludar els coneguts. I,tocant al terrat, al costat dels safareigs, s'hi encofurnava la portera amb la seva família.
[...] Les monges eren un món a part, el mal disfressat de bé.
[...] El ressentiment és la primera deu que et duu al riu de les paraules. O juguem totes les cartes de la baralla o no en juguem cap.
[...] La societat no paga els escriptors, però admet que aquests es comportin com adolescents. Si no ho fan ells, qui ho farà? La societat vol que els artistes siguin diferents, estranys, que esdevinguin éssers separats. La societat els vol solitaris i narcisistes i que, de tant en tant, diguin una veritat que fa mal.
[...] I la teva revenja personal és poder-te dedicar a un ofici gens cotitzat -qui et demanarà una noel·la de debò en els temps que corren!-, un ofici que no et garanteix -si no vols servir cap amo-, ni benestar econòmic ni comprensió pública.
[...]
-Els ulls a terra! -em cridava l'àvia.
Mai no ho va dir al meu germà.
Montserrat Roig, Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada