Twitter

En Manel és un jove de Salt. Va emigrar al municipi alemany de Lingen. En Manel va aconseguir una feina a l’empresa Liesen. És una companyia que produeix material de construcció i de pavimentació. Lingen és un poble agermanat amb Salt. Després de l'experiència d'en Manel, l'ajuntament de Salt va anunciar un programa d’acollida per a una quinzena de joves aturats del municipi que podrien ser contractats a Lingen. Cercar noves opotunitats de vida, com tants altres catalans que han optat per fer front a la crisi amb coratge i marxant de casa. Al Manel el va acollir a casa seva el president de l’Associació Hispano-Alemanya de Lingen. Ell i la seva dona són dues persones encantadores, cultes, persones amb prou sensibilitat com per acollir un jove immigrant que només cerca una oportunitat de vida. La vida d’en Manel a Lingen és fàcil de seguir a internet. Aquesta informació sobre ell l'aporten mitjans de comunicaió alemanys. Aquests mitjans el posen d’exemple d'integració “dels joves immigrants espanyols”. Un periodista destaca que juga amb l’equip local de futbol, a una altra notícia apareix somrient amb la motocicleta elèctrica que una empresa local li ha regalat. En Manel ho té tot per ser el protagonista d’un bon reportatge sobre la nova emigració.

Però en Manel també té Twitter.

En Manel va disparar un ‘clic’ al meu cap quan, arran d’uns apunts meus provocadors sobre el procés sobiranista, va escriure a Twitter, referint-se a una suposada voluntat meva de cridar l’atenció: “EH, MIREU-ME”. Cristian Segura (Barcelona, 1978 - ?).

D’això se’n diu ‘epitafi’ (epitafi: “inscripció sepulcral”). La meva interpretació del missatge de Manel va ser, i continua sent: “Provoca que al final algú passarà comptes amb tu”. Potser ho va escriure sense meditar gaire què estava fent. És el principal risc de la immediatesa d’aquest mitjà, que sovint oblides reflexionar.

En alguna ocasió aquest noi ja havia intervingut per burxar. Res greu. És part del joc de Twitter. De fet, aquest missatge d’en Manel no és notablement violent si es compara amb la multitud d’animalades que s’escriuen a Twitter. Per suposat que jo n’he rebut de molt més fortes. Comentaré l’exemple de tres individus, crec que prou útils per entendre aquest mitjà i l’agressivitat amb què hi actuen alguns usuaris:

L’any passat tenia un anònim especialment cruel amb mi. M’insultava regularment i de les pitjors maneres. En comptes de bloquejar-lo, vaig dedicar una hora a esbrinar qui era. Ho vaig aconseguir: Era un executiu de banca privada del Banc Sabadell, pare de família. Propietari d’immobles a Sabadell. Va desaparèixer.

Un altre anònim especialment agressiu: vaig descobrir que era de Caldes de Montbui, que havia treballat en centres turístics d’aquest poble i que ara era a Barcelona estudiant a una escola de formació superior de Gràcia. El vaig bloquejar.

Els trolls d’internet no són éssers diferents. La persona que et ven el diari, el pa o el cotxe, la persona amb qui tens una reunió de feina, aquesta persona a Twitter es pot convertir en un perfecte descerebrat. Twitter és un fenomen que potencia l’avorriment, l’ego, la manca d’autoestima i fa que aquest còctel ens converteixi en Mr. Hyde.

També he rebut insults de gent que no són anònims, com aquell polemista mediàtic (el tercer exemple) que em va dir “menja’m la polla, subnormal profund”. El vaig bloquejar. La seva mala educació –cap a mi i cap als discapacitat psíquics- va ser una resposta a aquest tuit meu: “Si els ultra duis dominessin Catalunya i un fora de sèrie com Eduardo Mendoza no fos reconegut institucionalment, El Procés moriria en 24 hores”.

Amb ‘ultra duis’ em referia als sectors independentistes més radicals. Hi ha ‘duis’ i hi ha ‘ultra duis’. A Catalunya, DUI significa Declaració Unilateral d’Independència (a Nord-Amèrica vol dir Driving Under Influence, d’alcohol o de drogues). La DUI em semblaria un error, però té una lògica democràtica. És una opció que respecto i entenc, valoracions meves al marge. ‘Duis’ és una definició que l'he utilitzada perquè és breu (trobar conceptes així és clau per la limitació d’espai ) i perquè Twitter té aquestes coses, que es posen de moda els hashtags i molts usuaris es distingeixen com a independentistes amb el #DUI. A mi em sembla divertit, naïf fins i tot.

En aquest tuit en concret no em referia als duis sinó als ‘ultra duis’, la minoria radical. Però aquest és un assumpte que ens desviaria del motiu d'aquest escrit.

Com deia, en Manel em va fer un ‘clic’ especial. Vaig pensar: “Si un noi, en principi normal, no capta una ironia, o senzillament la meva ironia l’empreya fins al punt de fer l’idiota –perquè l’epitafi és una idiotesa-, què no et pot fer algun dia un veritable descerebrat? I el pitjor de tot: “Val la pena que t’insultin o que fins i tot un dia et girin la cara per culpa de Twitter?”. La meva resposta és No.

Tot i que estic convençut que molts seguidors el celebraven, també reconec que el meu personatge provocador a Twitter, m’ha esgotat. Bàsicament per tres raons:

1, Anar sempre a la contra, esgota.

2, Jo sóc escèptic de mena, crec en el valor real de molt poques coses, i discutir o mirar de ser enginyós perpètuament no és una d’aquestes coses en què hi crec.

3, Aquesta no és la meva guerra. Em refereixo a la situació política catalana actual. Ho dic sincerament: se me’n fot. Se me’n fot viure a Espanya, Catalunya o a Vallvidrera Inferior. Jo només visc dins del meu cap. I amb aquest ja en tinc prou. Jo he escollit això. Els altres, que facin el que vulguin.

La política catalana ha estat la principal font d’atacs que he rebut. D’un costat i de l’altre. Del costat sobiranista, potser perquè l’he provocat més (perquè actualment és el sector majoritari), és des d’on m’han emprenyat més descerebrats. No ho tinc en compte. Twitter no és el món real, és el pati d’institut del món real.

  

Pel que fa al Manel, vull disculpar-me per haver trucat a casa seva a Lingen i cridar i perdre els papers. Ho sento molt. En part deixo aquesta vessant provocadora de Twitter per no perdre més energies d’aquesta manera, ni haver de reaccionar així amb en Manel o amb qualsevol altra persona.

Vull afegir que en Manel ha escrit al seu blog que jo el vaig insultar. És fals. Sí que vaig amenaçar-lo amb denunciar que fa l’idiota amb la mort de la gent i que si m’ho proposés, fins i tot podria perdre la seva feina. En cap moment el vaig insultar. Vaig cridar i actuar nerviosament perquè darrere meu m’empenyien un cúmul d’atacs de dos anys a Twitter i perquè estava convençut que parlaria amb algú que desitja que jo em mori demà. No crec que sigui el seu cas. Per tot això, em disculpo.

Em vaig trobar amb un noi primer acollonit i després fatxenda. És a dir, amb un ésser humà normal. També em va dir: “Si jo no sóc ningú!”. Manel, tu ets tan ningú com jo. O tan ningú com la persona que admiris més a la Terra. A més, tu, jo i la resta acabarem al mateix lloc: en aquest interrogant que em vas dedicar.

Pel que fa a Twitter, crec que hi tornaré, segur que amb una altra versió, més propera al que sóc jo. Compartiré articles i treballs, meus i d’altres persones, però mai opinaré, i interactuaré el mínim possible. És a dir, el que faig en aquest blog.