Les excentricitats d’una
estrella van convertir el Nadal dels editors de Blackie Books Jan Martí i Alice
Incontrada en una performance surrealista. La guanyadora del premi Booker
2012, la nord-americana Penn Wilson, va visitar Catalunya entre el 25 i el 27
de desembre per presentar la seva darrera novel·la, ‘La guerra dels
mitocondris’. Una juguesca amb Salvador Dalí és la raó que va motivar aquesta visita tan
fugaç com incòmoda.
L’escriptora de
Nova Jersey, una de les últimes amants de Dalí, provoca debats ferotges entre
admiradors i detractors. Fa un mes, a la revista Paris Review, l’escriptor nepalès
Chandrah Tarpin va acusar-la de
destrossar la gramàtica: “La manera com Wilson deconstrueix les frases no és
cap mostra de genialitat; senzillament és que no sap escriure. Ella i la seva 'claca' la consideren una revolucionària com ho van ser Pollock o Picasso. Però
Wilson no és una ‘popi’, Wilson és un frau”. Popi és un acrònim de Pollock i
Picasso inventat per Wilson per adjectivar una obra que és sublim. Tots dos són
artistes amb els quals Wilson va allitar-se, segons explica sovint l’autora.
En un primer
moment, Wilson havia de presentar ‘La guerra dels mitocondris’ el novembre a
Barcelona. La data es va endarrerir fins que Wilson va exigir que, o presentava
el llibre el 26 de desembre a Lleida, o no el presentava. L’acte va celebrar-se
al migdia a la sala de premsa del Lleida Esportiu. Per ser festiu, no havia cap
centre cultural disponible. A la presentació només hi van assistir els editors,
un fisioterapeuta del club de futbol i el poeta Marc Masdeu. De la conferència,
Masdeu explica que Wilson es va pintar les celles amb ceres Manley i que de
tant en tant feia un glop de perfum. Wilson va dir que la novel·la és un
homenatge al seu pare, que va tenir l’encert “més popi” batejant-la amb el nom
de Penn, un cop d’humor perquè el seu nom estigués format per dues marques de
pilotes de tennis.
Martí i Incontrada van
portar Wilson a dinar al restaurant La Huerta. Es van quedar garratibats quan
van veure que l’autora obria els canelons i punxava els cargols del menú amb un
bisturí rovellat. Segons va relatar ella mateixa, “és una promesa que vaig fer
a Dalí: un dia de Sant Esteve, a Lleida, havia d’assaborir la gastronomia local
tot dinant amb el bisturí que ell va utilitzar una nit per afaitar-me els pèls
púbics”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada