Borderline disorder

It was my first time with a razor blade.
An hour ago at the hardware store, I had bought a transparent plastic container of ten, each wrapped in brown paper, each with and edge sharp as a wasp's sting. Carefully I unwrapped the creased paper jacket in which the first lay, savoring in advance the ready-made high it would bring, as if I were sitting down to a mast beef dinner.
I could still feel the high anticipation as I settled into the cushion of my seat and puled my ankle onto my lap, adroitly fashioning a lotus position beneath the steering wheel. I made a light test run. After a second, delicate ruby beads strung out along my skin. And then a deep breath before I made the first straight controlled shot, its length just two thumb's lengths, through this level of my skin was something like cloth ripping; it made me grind my lip between my teeth. On the inside of my ankle, the straight white lips of the cut opened and there was quick rush of bloof from the wound.
"Nice color", said my inner voice. "Go back and do it again, a little deeper this time."
I felt the next sharp sting and took a deep breath; my face flushed. In my life, in that moment, nothing was happening except this. I hated doing it. I loved doing it. I paused then; tears watered in my eyes as I trembled in the blank purity of the instant. Exhaled then, a long bow outward. Flooded with pleasure. With my windshield running rain and the inside windows staeming up, I was in a cocoon. Unobserved. My despair seeped out, if only for a moment. I was bringing Death close, drawing him deep within the circle of my arms.

Half in love, Linda Gray Sexton.

La pell fina

Arran dels molts comentaris que ha suscitat la meva crònica d'avui sobre la conferència d'Oriol Junqueras a la Universitat Pompeu Fabra, voldria aportar uns apunts aclaridors. Aquests apunts són complementaris perquè l'espai de l'article era limitat:

Punt 1 de la 'polèmica': l'entradeta.
L'entradeta diu així:
"Oriol Junqueras va sorprendre ahir els estudiants de la UPF amb una ponència més pròpia del Fòrum de Davos que no pas dels ambients hormonals universitaris. Malgrat que van ser 75 minuts d’anàlisi macroeconòmica feixuga, gràcies a la popularitat del líder d’ERC només van abandonar l’auditori un 15% dels 300 presents."

Fa tres mesos, al mateix auditori de la UPF, es va celebrar un debat entre grups parlamentaris. La sala era plena, com ahir amb Junqueras. Què esperaven els estudiants dels dos actes? Consignes polítiques. Per dir-ho frívolament: volien munició emocional per al procés sobiranista. En canvi es van trobar una lliçó magistral d'una hora i mitja sobre la situació de l'economia mundial. A mi personalment la conferència econòmica de Junqueras em va semblar excel·lent, de gran contingut, però no era el que els estudiants esperaven. No vol dir que un universitari no hagi d'interessar-se per aquests afers macroeconòmics, al contrari, però ni el títol de la conferència ni el que els estudiants comentaven, indicaven que era el que esperaven.


Punt 2. Durao Barroso.
Aquesta part de l'article diu així:
"Va ser convincent i només va desafinar quan, davant la polèmica sobre Escòcia generada per Durão Barroso, va recordar que el president de la Comissió Europea defensava la guerra de l’Iraq; el vincle Escòcia-Iraq no quedava clar."

Com deia, per espai no pot entrar tot en un article. Junqueras va carregar contra Barroso per ser membre del Partit Popular Europeu. Aquí, el vincle amb el govern espanyol era molt clar. Però amb la guerra d'Iraq? Són dos assumptes [les falses armes de destrucció massiva i la consulta] tan, però tan diferents que si Junqueras no ho explicava de manera detallada, podia semblar fora de context. Què volia dir? Que Barroso va mentir a Iraq i per tant ara menteix amb la sortida de la UE en cas d'una hipotètica independència? Perdonin, si ho mediten una mica entendran que el vincle, en dos assumptes tan diferents i importants, és molt bèstia. 
De fet, si Barroso hagués dit que una Escòcia independent entraria automàticament a la UE, la lògica d'Iraq es podria aplicar d'igual manera: 'com que aquest home ja va mentir una vegada, ara també menteix'. És el que passa quan vincules continguts tan diferents i tan allunyats.
En menor escala, és com si la consulta finalment no es fes aquest 2014 i Junqueras, com que cada dia assegura que hi haurà consulta, quedi desacreditat per defensar cap altra cosa per sempre més.

Punt 3. La pell fina:
Esquerra va com una moto. Puja i puja i puja a nivell de popularitat. Collonut. Però potser puja tant com la seva susceptibilitat. Si se'ls critica, ni que sigui una mica, et cauran més calbots que a una bruixa durant la Inquisició. Exemple: Junqueras a la UPF. Va rebre una desena de preguntes, totes amigues (el públic era massivament amic d'ERC i de la independència). Menys una. 1 de 10! Al final, un noi, un noi jove, estudiant, idealista, compromés [suposo] amb moviments d'esquerra, va criticar Junqueras per reunir-se amb el president de Mango i no dir-li res sobre els seus treballadors morts en una fàbrica del sudest asiàtic el 2013. Junqueras va ser duríssim amb el noi, podríem dir que el va humiliar. Personalment crec que no calia abraonar-se així amb un noi que s'està formant, que probablement no tenia més de 20-25 anys.
El mateix passa si escrius alguna cosa crítica/irònica sobre ERC. Molta gent s'enganxa. Quan tothom et fa la gara-gara, des de la teva cort propera a milions de persones, potser és inevitable que acabis levitant per sobre del bé i del mal.

Per acabar, vull recordar que aplico el mateix paper de 'mosca collonera' amb tots els partits.

She is Darkness

-Death is there.

-But she said 'the world is going to die!'. The world, the earth, is going to be over.

-I said 'well I never lied to you'.

-I can explain sex in a minute. But death, I can't explain.

Since you ask, most days I cannot remember.

I walk in my clothing, unmarked by that voyage.   

Then the almost unnameable lust returns.

Even then I have nothing against life.

I know well the grass blades you mention,   

the furniture you have placed under the sun.

But suicides have a special language.

Like carpenters they want to know which tools.

They never ask why build.

Twice I have so simply declared myself,   

have possessed the enemy, eaten the enemy,   

have taken on his craft, his magic.

In this way, heavy and thoughtful,   

warmer than oil or water,

I have rested, drooling at the mouth-hole.

I did not think of my body at needle point.

Even the cornea and the leftover urine were gone.   

Suicides have already betrayed the body.

Still-born, they don’t always die,

but dazzled, they can’t forget a drug so sweet   

that even children would look on and smile.

To thrust all that life under your tongue!—

that, all by itself, becomes a passion.   

Death’s a sad bone; bruised, you’d say,

and yet she waits for me, year after year,   

to so delicately undo an old wound,   

to empty my breath from its bad prison.

Balanced there, suicides sometimes meet,   

raging at the fruit a pumped-up moon,   

leaving the bread they mistook for a kiss,

leaving the page of the book carelessly open,

something unsaid, the phone off the hook

and the love whatever it was, an infection.

Anne Sexton, Wanting to die.

Parte de la naturaleza

El teólogo Guardini había expresado la sensación panteísta que acoge a un caminante cuando se pierde en un bosque. Durante la primera parte del trayecto reconoce cada encrucijada del sendero, el nombre de cada árbol, percibe el rumor de la brisa y el canto de los pájaros. El sol dibuja trazos de luz sobre el humus donde se proyecta la sombra familiar de su cuerpo y el caminante se reconoce todavía en sus pensamientos, en sus deseos, en sus recuerdos, pero a medida que se adentra más en la espesura va perdiendo el sentido del camino que ha dejado atrás y de pronto siente un escalofrío, a continuación es asumido por una turbación, a la que sigue un golpe de angustia al comprobar que en ese momento su personalidad comienza a diluirse y el caminante extraviado se convierte en parte de la naturaleza. Dios es esa naturaleza que te posee, de ahí debe partir la teología, según la tesis de Guardini.

Manuel Vicent, Aguirre, el Magnífico.

Mig croissant de xocolata

Els dies que la Tati  era a la ràdio amb les seves botes Martens de coloraines, a mi em feia una il·lusió especial. Em recordava el meu primer amor, una noia que es deia Valle, que també calçava Martens. Poc després vaig descobrir que totes dues havien jugat juntes a hockey, de petites. Les botes Martens de coloraines diuen molt de la persona que les porta: són fortes i alhora alegres.
Jo recordaré la Tati posant les Martens damunt la taula de l'estudi de la ràdio.

L'home de la Tati, en Joan Maria, ha estat avui molt generós compartint públicament una lliçó que cal aprendre:

Poc abans de morir, la Tati va dinar arròs a la cubana, costelles arrebossades i una mandarina. Encara en volia més: "Dóna'm la meitat del croissant de xocolata que m'has portat".
Hores més tard, amb la presència de la Mort, tan present, ja no invasora sinó triomfadora, la Tati demana al seu home l'altra meitat del croissant; i un got de llet, per sucar-hi la pasta.

Busqueu a les enciclopèdies, biografies, a la vostra memòria: serà difícil trobar una expressió de coratge tan enorme i tan simbòlica. Sí, la mort és aquí, però jo vull acabar-me el croissant de xocolata.

La maduresa, ja deien fa segles els savis, d'Orient i d'Occident, s'assoleix quan acceptem amb naturalitat que morirem. Que ho hagis d'acceptar amb 35 anys fa molt de mal. Però demostra que has viscut plenament. Has aconseguit tot allò que calia.

Gràcies, Tati, pel mig croissant de xocolata.

Moments estel·lars de la humanitat

“Durao Barroso va explicar que Europa era el bressol de la democràcia i que era un gran èxit que s’expandís cap a l’Est amb la recent incorporació de Croàcia i la imminent incorporació de Sèrbia.

[...] Em vaig dirigir al senyor Barroso dient que em semblava una inconsistència el seu propi discurs perquè estava molt orgullós de la democràcia europea, cosa que ens ha de fer sentir orgullosos a tots. Tots hem de sentir orgullosos de l'expansió cap als Balcans, Europa com més gran millor, com més democràtica, millor. Però escolta'm, aquests dels Balcans han aconseguit la independència a través de guerres sanguinàries, algunes de les quals són encara al Tribunal de l’Haia per crims contra la humanitat, i vosaltres accepteu aquesta gent amb tota normalitat. En canvi, als meus conciutadans de Catalunya vostè, senyor Barroso, diu que si els catalans voten la independència es quedaran fora d’Europa. I li vaig preguntar si aquesta era l’Europa del renaixement que ens estava venent.

[...] Barroso es va aixecar i em va dir "Xavier, tu que em coneixes, m’estimo molt Catalunya, m'estimo molt els catalans, però els tractats de la Unió Europea diuen que la Unió Europa és una unió d’estats i si Catalunya decideix marxar de l’Estat espanyol, com que aquest forma part de la Unió Europa, aleshores Catalunya deixa de formar part automàticament de la Unió Europa". També em va recordar que això dels països que aconsegueixen la independència a través dels vots no formen part de les institucions automàticament, com passa a d'altres institucions, com les Nacions Unides. És a dir, que no és ell que té alguna cosa contra Catalunya sinó que són els tractats.

[...] Jo em vaig tornar a aixecar i li vaig dir que cada vegada que un país assumeix la independència a través de guerres, ho hem vist al llarg del segle XX, passen a formar part automàticament de les Nacions Unides. Això no hauria de ser una excusa ni un motiu d’orgull, més aviat una vergonya per als éssers humans i per a la humanitat i els éssers humans en general perquè els que volen aconseguir la independència a través dels vots, se’ls amenaça amb el buit. Seria hora que comencessin a deixar de dibuixar les fronteres a través de la sang i fer-les a través dels vots."

“També li vaig dir que la UE a més és una unió d’estats. Però darrere dels estats també hi ha ciutadans. Hi ha 7 milions de catalans que tenen un passaport de color granate on hi posa ‘Unió Europea’. Vostè els està dient que si voten a favor de la independència, perdran aquesta ciutadania. Quan li preguntin tots aquests ciutadans per què els pren la ciutadania i els la donen als dels Balcans, vostè què els dirà, senyor Barroso? Vostè els haurà de dir que els expulsem perquè vam tenir els nassos de votar. Està disposat a donar-los aquesta resposta? Està disposat a explicar-ho a la resta del món?”

...

-Acabo, Xavier. Aquest so que rebem, que és un so poc habitual, i diríem que poc civilitzat, afortunadament, ens arriba des de Guinea, perquè tens unes amistats que sembles la selecció espanyola del futbol, i t'has vist amb el senyor Teodoro Obiang.

-Sí, sí. Sóc a Guinea Equatorial, és un país que tots sabem que té molt de petroli i ara mateix estan intentant diversificar i canviar l'economia, d'una economia extractora de petroli per fer altres tipus de negoci com turisme, convencions, tecnologia, etcètera. Però clar, no tenen ni idea de com fer-ho, i per tant demanen a experts en competitivitat, i creixement i desenvolupament perquè els hi expliquem com fer-ho, i és per això que sóc aquí.

-T'espero aviat, Xavier Sala-i-Martín. Que vagi bé i que t'ho passis bé, per Guinea Equatorial.

El món a RAC1. Entrevista a Xavier Sala-i-Martín.