Morir por una mentira

Escucha una gran idea: en la tierra hubo un día y en medio de la tierra había tres cruces. Uno que estaba en la cruz tenía tal fe que dijo a otro: "Hoy estarás conmigo en el Paraíso". Terminó ese día, murieron ambos y pasaron de este mundo, pero no hallaron ni Paraíso ni resurrección. Lo dicho no se confirmó. Escucha: ese hombre era el más excelso de toda la tierra: fue para Él para lo que ésta fue creada. Sin este hombre, todo el planeta, con todo lo que hay en él, sería pura insensatez. Ni antes ni después de Él ha habido otro como Él, ni lo habrá nunca, ni siquiera de milagro. Y en eso consiste el milagro: en que no hubo ni habrá nunca otro como Él. Y si es así, si las leyes de la naturaleza no le exceptuaron ni siquiera a Él, si no exceptuaron su propio milagro, sino que le hicieron vivir en medio de la mentira y morir por una mentira, cabe concluir que todo el planeta es una mentira y está basado en una mentira, en una burla estúpida. De aquí se deduce que las leyes mismas del planeta son una mentira, una farsa diabólica. ¿Para qué vivir? Contesta, si eres hombre.

Fiódor Dostoyevski, Los demonios.

Our own destruction

For reasons that have eluded people forever, many of us seem bent on our own destruction. Recently more human beings have been dying by suicide annually than by murder and warfare combined. Despite the progress made by science, medicine and mental-health care in the 20th century — the sequencing of our genome, the advent of antidepressants, the reconsidering of asylums and lobotomies — nothing has been able to drive down the suicide rate in the general population. In the United States, it has held relatively steady since 1942. Worldwide, roughly one million people kill themselves every year. Last year, more active-duty U.S. soldiers killed themselves than died in combat; their suicide rate has been rising since 2004. Last month, the Centers for Disease Control and Prevention announced that the suicide rate among middle-aged Americans has climbed nearly 30 percent since 1999. In response to that widely reported increase, Thomas Frieden, the director of the C.D.C., appeared on PBS NewsHour and advised viewers to cultivate a social life, get treatment for mental-health problems, exercise and consume alcohol in moderation. In essence, he was saying, keep out of those demographic groups with high suicide rates, which include people with a mental illness like a mood disorder, social isolates and substance abusers, as well as elderly white males, young American Indians, residents of the Southwest, adults who suffered abuse as children and people who have guns handy.

But most individuals in every one of those groups never have suicidal thoughts — even fewer act on them — and no data exist to explain the difference between those who will and those who won’t. We also have no way of guessing when — in the next hour? in the next decade? — known risk factors might lead to an attempt. Our understanding of how suicidal thinking progresses, or how to spot and halt it, is little better now than it was two and a half centuries ago, when we first began to consider suicide a medical rather than philosophical problem and physicians prescribed, to ward it off, buckets of cold water thrown at the head.

“We’ve never gone out and observed, as an ecologist would or a biologist would go out and observe the thing you’re interested in for hours and hours and hours and then understand its basic properties and then work from that,” Matthew K. Nock, the director of Harvard University’s Laboratory for Clinical and Developmental Research, told me. “We’ve never done it.”

Kim Tingley, The New York Times Magazine, The suicide detective.

Matemàtiques vs. Propaganda

-Periodista: Estava mirant la crònica que TV3 té al 3/24 penjada, s'espera que aquest acte central i multitudinari superi el milió i mig de persones que van participar a la Via Catalana ... He volgut trucar al Col·lectiu Contrastant per veure si en aquesta v, unida a la plaça de les Glòries, hi caben 1,5 milions de persones.

-Miquel Almirall: ...La Diagonal fa 2 quilòmetres amb 200 metres, i la Gran Via en fa 2.000 (metres). Si tenim en compte que l'amplada és de 50 metres als dos carrers, l'àrea és una mica més de 200.000 metres quadrats.

-M. A.: Si tenim en compte que l'àrea és d'una mica més de 200.000 metres quadrats, i multipliquem per 3 persones per cada metre quadrat, això ens dóna una mica més de 600.000 manifestants reals.

-P.: Què vol dir això de reals?

-M. A.: Cal tenir en compte que les manifestacions tenen dos càlculs, un, diguem-ne el polític, l'altre, el matemàtic. El matemàtic consisteix en multiplicar àrea per densitat i surt la xifra de manifestants reals. I després hi ha el polític, que és que per exemple, al Passeig de Gràcia, que són 80.000 metres quadrats, hi ha 1 milió de persones, que és impossible físicament.

-P.: Si volem posar 1,5 milions en aquesta v, com ho hem de fer?

-M. A.: És impossible. Com a màxim hi entren una mica més de 600.000 persones, que és moltíssim. Hem de tenir en compte que en un Passeig de Gràcia n'entren com a molt 220.000 persones, per ser exactes, és a dir estem parlant gairebé de triplicar un Passeig de Gràcia. A Barcelona mai hi hagut cap manifestació d'un milió. La qual cosa vol dir que mai n'hi ha hagut cap d'un milió i mig. Pensem que reunir un milió i mig de persones a la mateixa hora, al mateix lloc, el mateix dia, no és fàcil. Pensem per exemple, per ser gràfics, que un milió de persones vol dir que hi ha 10 Camp Nous plens.

-P.: Anem a comentar la via catalana. Les xifres oficials eren 1,5 milions, 1,6 milions.

-M. A.: Nosaltres creiem que no van ultrapassar les 700.000 persones, però 700.000 persones el mateix dia, és moltíssim!

-P.: Com arribeu a aquesta conclusió?

-M. A.: Perquè són 400 quilòmetres, que vol dir 400.000 metres. Perquè si multipliques per 2 per cada metre que avances, són 800.000.

-P.: I el tema de les fileres? Al davant i al darrera hi havia fileres.

-M. A.: Les fotos que estem veient per la gigafoto no demostren això.

-M. A.: Hem de partir de la base que totes les xifres oficials que tenim Catalunya són mentida per definició, perquè tenen interessos obvis. Per exemple, tu has sentit parlar moltes vegades d'un milió de persones al Passeig de Gràcia; no hi caben. Són 80.000 metres quadrats, que vol dir que n'hi ha d'haver 12 per metre quadrat, és a dir, impossible llevat que fossin castells.

-M. A.: A la via catalana, 1,6 milions és una xifra que des del punt de vista històric, o de recordatori, és una xifra que no és vàlida, perquè ningú se'n recorda. Hi havia dues opcions: o rebaixar-ho a 1,5 milions o pujar-ho a 2 milions. I s'ha optat per la via de passar a 2 milions. No només l'ANC, molt mitjans parlen de 2 milions, i també polítics parlen de 2 milions.

-P.: Però a on hauríem d'haver anat a parar per arribar a 2 milions?

-M. A.: Home, doncs mira, s'haurien d'haver fet gairebé 1.000 quilòmetres.


Entrevista a Miquel Almirall, Versió Rac 1.

Hipocresia

La FIFA ha sancionat avui el Futbol Club Barcelona per fitxatges irregulars de jugadors estrangers menors de 18 anys. De nens. Del comunicat de la FIFA em sap greu especialment una frase que destaca que el Barça no ha actuat pels interessos formatius del menor. El cas hauria de servir per acabar amb la hipocresia del futbol en general i del Barça en particular.

El futbol d'elit no pot ser model de res. Començant pel fet que estem parlant d'un sector on es mercadeja amb nens. El nen com un actiu comptable. El Barça no és una excepció de mala praxis. Segur que accions sense escrúpols d'aquesta mena les realitzen el Madrid, el Bayern, la Juventus o fins i tot el meu club, l'Espanyol. I m'és igual quin president té el club: Rosell, Laporta, Núñez, Sánchez-Llibre, Collet, Del Nido, Florentino: business is business. L'únic que canvia és la intensitat de la hipocresia. Per cert, que la FIFA sancioni algú per irregularitats, doncs també té tela.

El futbol d'elit és un negoci molt brut. Però malgrat això, el futbol d'elit continua exposant-se com una màquina de bon rotllo. I en aquest sistema, d'una hipocresia insultant, el Barça rep el premi especial del jurat.

El Barça s'ha distingit per vendre's com el club dels valors, de la ètica, de jugadors que són bones persones, representant d'un país... I una merda.
El senyor Messi ha fet el possible per pagar com menys impostos, millor.
Els jugadors de la Roja, la majoria del Barça, cobren primes excepcionalment lliures dels impostos normals gràcies a l'enginyeria fiscal d'assessors que també els consideren molt bones persones.
Els jugadors del Barça, en definitiva, són milionaris consentits. A mi tot això em sembla collonut. El problema no són ells, el problema és el que envolta el Barça, en primera instància els milers de socis que ho permeten i en segona instància tots els mitjans de comunicació catalans que venen la moto, cada dia, per terra, mar i aire, de com de bones persones són aquests senyors milionaris i els seus entrenadors. Entrenadors com Pep Guardiola, un dels grans valedors del mundial de futbol de Qatar.

Si no em venguessin el Barça com un model de valors, d'ètica, etcètera, no escriuria això. Perquè el futbol professional és un business, capitalisme salvatge; i en el capitalisme salvatge hi ha autèntiques carnisseries per forrar-se.

El sector immobiliari no es ven com un model ètic i de valors. Són taurons, no se n'amaguen. Per això el futbol, i el Barça en particular, és infinitament pitjor que els taurons immobiliaris. Són milionaris que les fan de tots colors i a més a més ens els retraten com si fossin la mare Teresa de Calcuta.

Per què els mitjans fan això? Perquè el futbol és un negoci, i en aquest negoci hi suca tothom.