Primer va aparèixer als diaris digitals que ofereixen la droga dura del Procés: un mestre i conegut activista per la cultura en català, Jaume Sastre, es declarava en vaga de fam per aturar la introducció del model trilingüe a les escoles balears. El sector de l'ensenyament (públic) balear ha demostrat estar majoritàriament en contra d'aquest model perquè el sistema encara no està preparat per adaptar-se a una educació en tres llengües. Encara no hi ha recursos suficients per fer aplicar aquest model de manera equitativa i s'hauran de treure recursos i hores del català.
Jo em guanyo la vida escrivint en català. Com us podeu imaginar, sóc escèptic pel que fa al model aprovat pel govern del Partit Popular de les Balears.
Aquest sistema trilingüe no estava especificat al programa electoral del president Bauzà. Cal afegir que el PP governa amb majoria absoluta a les Balears.
El govern del PP va decidir tirar pel dret malgrat les protestes; no ha volgut negociar.
Jaume Sastre va decidir que faria una vaga de fam, per aturar-ho, o per aconseguir que el PP negociés.
(Aquí vull fer un parèntesi: en un dinar recent que vaig cobrir per a Catalunya Ràdio, el conseller del Diari de Mallorca Vicenç Rotger va amonestar Jordi Pujol per l'intervencionisme català a la política balear. Es referia, implícitament, a la cobertura política/mediàtica de les protestes contra Bauzà. Pujol va elaborar una resposta que comparteixo: de la mateixa manera que França o el Regne Unit faran el possible per enfortir el francès i l'anglès fora de les seves fronteres, també ho ha de fer Catalunya).
Després dels mitjans digitals del nacionalisme català més intens, la vaga de fam de Sastre va saltar als grans mitjans del Procés, públic i privats. L'ha entrevistat tothom, exclusivament per mostrar Sastre com un heroi. Recordo vagues de fam als Estats Units en què la premsa seriosa ho analitzava com un fenomen, no pas com una manera legitima de demanar res. A Catalunya, segurament per la influència del Procés, no només s'ha donat legitimitat a Sastre, el nacionalisme català l'ha convertit en un heroi.
Recordo especialment una entrevista a 8TV en què Sastre va dir: "La meva vida és a les mans del senyor Bauzà". No, perdona: la teva vida és a les teves mans.
Aquest xantatge emocional, aquesta mena d'instrument extrem per pressionar, no ha de ser apte ni aquí ni enlloc. Se m'ocorren poques excepcions en què defensaria una vaga de fam. El 2013, a Califòrnia, 100 presos d'un centre penitenciari van fer dos mesos de vaga de fam per les condicions inhumanes de vida que asseguraven patir durant 20 anys en cel·les d'aïllament. També han fet vaga de fam els presos a Guantánamo. Aquestes són excepcions vàlides? No ho sé, tinc els meus dubtes. Però el periodisme ha de servir per analitzar el fenomen, no per convertir en model i màrtir qui amenaça de matar-se per X causa.
En democràcia es pot fer pressió de moltes maneres sense recórrer a la violència física contra un mateix i a la violència psíquica de dir "em mataràs perquè no em dones tal o tal altra cosa".
Tot plegat, la manera com s'ha convertit en heroi a Sastre al meu país, m'ha entristit molt. L'adjectiu més suau que em sorgeix veient el que s'ha publicat i dit és 'irresponsable'.
Encara hi ha més: la classe política legitimant la vaga de fam com a instrument polític.
Diputats (per ordre del nombre de 'supporters') d'ERC, Iniciativa, CDC, CUP i Amaiur van mostrar el seu suport a Sastre. El millor: la consellera d'Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, va mostrar el seu suport a Sastre a TV3 amb aquestes paraules: "És frapant veure com s'arrisca la vida per poder seguir dient 'Bon dia' a l'entrar a l'aula".
Senyora Rigau, què diria si algú decideix fer una vaga de fam per exigir que s'acabin els barracons a les escoles, o per exigir que deixin de reduir-se les línies de classes o que no es rebaixi el sou del professorat?
També la fraparia? També mostraria públicament el seu suport al vaguista? No, i jo tampoc ho faré.
No tot val en política.
Jo em guanyo la vida escrivint en català. Com us podeu imaginar, sóc escèptic pel que fa al model aprovat pel govern del Partit Popular de les Balears.
Aquest sistema trilingüe no estava especificat al programa electoral del president Bauzà. Cal afegir que el PP governa amb majoria absoluta a les Balears.
El govern del PP va decidir tirar pel dret malgrat les protestes; no ha volgut negociar.
Jaume Sastre va decidir que faria una vaga de fam, per aturar-ho, o per aconseguir que el PP negociés.
(Aquí vull fer un parèntesi: en un dinar recent que vaig cobrir per a Catalunya Ràdio, el conseller del Diari de Mallorca Vicenç Rotger va amonestar Jordi Pujol per l'intervencionisme català a la política balear. Es referia, implícitament, a la cobertura política/mediàtica de les protestes contra Bauzà. Pujol va elaborar una resposta que comparteixo: de la mateixa manera que França o el Regne Unit faran el possible per enfortir el francès i l'anglès fora de les seves fronteres, també ho ha de fer Catalunya).
Després dels mitjans digitals del nacionalisme català més intens, la vaga de fam de Sastre va saltar als grans mitjans del Procés, públic i privats. L'ha entrevistat tothom, exclusivament per mostrar Sastre com un heroi. Recordo vagues de fam als Estats Units en què la premsa seriosa ho analitzava com un fenomen, no pas com una manera legitima de demanar res. A Catalunya, segurament per la influència del Procés, no només s'ha donat legitimitat a Sastre, el nacionalisme català l'ha convertit en un heroi.
Recordo especialment una entrevista a 8TV en què Sastre va dir: "La meva vida és a les mans del senyor Bauzà". No, perdona: la teva vida és a les teves mans.
Aquest xantatge emocional, aquesta mena d'instrument extrem per pressionar, no ha de ser apte ni aquí ni enlloc. Se m'ocorren poques excepcions en què defensaria una vaga de fam. El 2013, a Califòrnia, 100 presos d'un centre penitenciari van fer dos mesos de vaga de fam per les condicions inhumanes de vida que asseguraven patir durant 20 anys en cel·les d'aïllament. També han fet vaga de fam els presos a Guantánamo. Aquestes són excepcions vàlides? No ho sé, tinc els meus dubtes. Però el periodisme ha de servir per analitzar el fenomen, no per convertir en model i màrtir qui amenaça de matar-se per X causa.
En democràcia es pot fer pressió de moltes maneres sense recórrer a la violència física contra un mateix i a la violència psíquica de dir "em mataràs perquè no em dones tal o tal altra cosa".
Tot plegat, la manera com s'ha convertit en heroi a Sastre al meu país, m'ha entristit molt. L'adjectiu més suau que em sorgeix veient el que s'ha publicat i dit és 'irresponsable'.
Encara hi ha més: la classe política legitimant la vaga de fam com a instrument polític.
Diputats (per ordre del nombre de 'supporters') d'ERC, Iniciativa, CDC, CUP i Amaiur van mostrar el seu suport a Sastre. El millor: la consellera d'Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, va mostrar el seu suport a Sastre a TV3 amb aquestes paraules: "És frapant veure com s'arrisca la vida per poder seguir dient 'Bon dia' a l'entrar a l'aula".
Senyora Rigau, què diria si algú decideix fer una vaga de fam per exigir que s'acabin els barracons a les escoles, o per exigir que deixin de reduir-se les línies de classes o que no es rebaixi el sou del professorat?
També la fraparia? També mostraria públicament el seu suport al vaguista? No, i jo tampoc ho faré.
No tot val en política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada