Del fem neix la vida

Ha arribat el moment determinant del Procés sobiranista a Catalunya. Ha arribat el moment d'avaluar què s'ha aconseguit:

El context:

El govern de Catalunya no té ni un euro per convidar a cafè de màquina. La crisi (esperonada per un país que viu essencialment del totxo i del tinto de verano que consumeixen els turistes) i el deute públic (descomunal, heretat del tripartit de la L9 i del Fòrum) deixen la Generalitat en números vermell-sang.

El president medita una solució: "És el moment de rebre un millor finançament. Anem a jugar un farol".
El farol és demanar el pacte fiscal i ràpidament, en dos mesos, anunciar que "com ens han dit que no" [en dos mesos], liquidar-ho i proclamar que farem una consulta d'independència.
Madrid s'acollonirà i ràpidament reaccionarà amb un 'bé, us cedim tot l'IVA, o l'impost de funeràries, o del que sigui", pensen a Palau. Però no. Abans que això passi, arriba el millor: la ciutadania, motivada per l'independentisme de tota la vida (els de debò), independentistes en pocisions clau de la societat, respon amb una eufòria que deixa tothom astorat.

Per què la societat reacciona així? Per dos factors:
Factor 1: la crisi econòmica (25% d'atur, 50% atur juvenil) presenta un futur negríssim. Davant la desesperança, la promesa d'un món millor, l'única motivació, d'una cosa nova, és la independència.
Factor 2: com deia el meu avi, fins que Espanya no sigui confederal, i mentre els catalans vulguin mantenir una identitat pròpia, Espanya serà un desastre i un niu de conflictes.

CiU queda en xoc davant la reacció popular al seu farol, i a més de quedar en xoc, queda agafada pels collons. Per controlar la situació, Mas té un rampell bíblic i convoca eleccions per ser-ne el líder i no haver de patir gaires ensurts. El problema per a CiU és que es fot una pinya electoral antològica. La gent s'ho creu de debò, això del farol, per tant: a) molts electors de tota la vida de CiU no saben què ha passat amb el partit del seny o b)  aposten per la marca independència original, ERC.

A partir d'aquí es va elaborant això que en diem el Procés. 
A correcuita, afegint cada partit la seva aportació. CDC, Unió, ERC, ICV, CUP i PSC. Cadascun hi posa la seva part mentre les organitzacions que mobilitzen el poble van atiant el foc. El resultat és una cosa nova: la consulta.

La consulta es farà, d'aquí a uns anys, però es fara. El 9 de novembre no es farà aquesta consulta. El 9 de novembre hi haurà una gran mobilització social, urnes als casals, als orfeons, on sigui, però dubto molt que sigui una votació amb un ampli suport ciutadà (més del 60%?).
El precedent és Escòcia i Quebec. I això aquí passarà, algun dia, negociat amb l'Estat, perquè és el que el Europa espera. El món ho espera i la majoria social d'aquí, també.
Quan el Cercle d'Economia demana a Rajoy una consulta, quan els Gasol defensen la consulta, quan Francesc de Carreras admet que hi ha d'haver una consulta, és que el 'xip' ha canviat. La consulta se celebrarà, segur, però no el 9N.

No se celebrarà el 9N perquè això és unilateral. No se celebrarà el 9N perquè Espanya no és el Regne Unit ni Canadà. Acabem de sortir del franquisme com qui diu, encara arrosseguem el llast del pacte con nocturnidad y alevosía de la Transició. La realitat és que no pots esperar el mateix del nostre país que de dues de les democràcies més sòlides del món.

Però hi haurà consulta, i això serà gràcies a tot el que està passant a Catalunya. I la consulta regenerarà Catalunya i regenerarà Espanya. Això, sens dubte, la Història ho reconeixerà.

I aquí arriba la conclusió final.
Aquesta regeneració neix dels fems.
1 El fem de Jordi Pujol amenaçant al Parlament que si "tallen una branca, cauran l'arbre i els nius". Macarrisme en temps real (d'això no en tenen ni a Hollywood).

2 El fem del president Mas responent ahir a Mònica Terribas que "creu" que està net de corrupció. "Creu"!! Jo, si pago en negre, no crec que he pagat en negre: ho sé. Punt. Tot seguit, Mas va afegir: "Potser he tingut alguna falla com tothom". Encara no m'ho puc creure.

3 El fem del periodisme català. El periodisme és un pilar fonamental de la democràcia.
És espectacular la munió de periodistes d'una i d'altra banda que han reunciat a la seva feina, de supervisar el poder, amb voluntat d'objectivitat, per fer propaganda, per alimentar una meta política. Han renunciat a fer periodisme per fer política. D'aquí a molts anys, quan tot s'hagi acabat i siguem 'normals', els acadèmics i els historiadors investigaran i trobaran merda a cabassos.

Però de la merda neix la vida.
Paradoxes meravelloses de la naturalesa.

The remainder of her life

The remainder of her life, some twenty-five years, is a tale of escalating misery. At the worst, Nina Simone was found wandering naked in a hotel corridor brandishing a knife; she set her house in France on fire, and once, also in France, she shot a teen-age boy (in the leg, but that may have been poor aim) in a neighbor’s back yard for making too much noise—and for answering her complaints with what she understood as racial insults. Yet the ups of her life could be almost as vertiginous as the downs. In 1987, just a year after she was sent to a hospital in a straitjacket, her charmingly upbeat 1959 recording of “My Baby Just Cares for Me” was chosen by Chanel for its international television ad campaign. Rereleased, the record went gold in France and platinum in England. In 1991, she sold out the Olympia, in Paris, for almost a week.

She toured widely during her final years. In Seattle, in the summer of 2001, she worked a tirade against George W. Bush into “Mississippi Goddam,” and encouraged the audience to “go and do something about that man.” She was already suffering from breast cancer, but it wasn’t the worst illness she had known. She was seen as a relic of the civil-rights era, and on occasion she even led the audience in a wistful sing-along of “We Shall Overcome,” although she did not believe her country had overcome nearly enough. Once she became too sick to perform, she did not return to what she called “the United Snakes of America.” She died in France, in April, 2003; her ashes were scattered in several African countries. The most indelible image of her near the end is as a stooped old lady reacting to the enthusiastic cheers that greeted her with a raised, closed-fisted Black Power salute.

Claudia Roth, The New Yorker. A raised voice.

Wrestler

The wrestler is a strange organism. It has certain characteristics which must test the conviction of the most confirmed Fundamentalist, suggesting that 'way, 'way back in some rocky cave all of us were wrestlers. It walks on its hind legs, it can be trained to speak and understand and Mr. Jack Curley, the promoter of wrestling shows, once had one in his herd which could cook a good dinner. However it cooked only one dinner for Mr. Curley.
He was entertaining a party of friends at his home in Great Neck, Long Island, that night and his wrestler had cooked pheasant for them. During the meal, Mr. Curley remarked to the lady sitting next to him that his cook was a wrestler.
"Oh, I would like to see it," the lady said and Mr. Curley, clapping his hands, cried, "Wrestler! Come heren sie!"
That was Mr. Curley's way of addressing this wrestler. It was a German. When he wanted the wrestler to go downstairs he said, "Wrestler! Down-stairsen sie" and when he wanted it to go upstairs he said, "Wrestler! Up-stairsen sie." The ablative, you know.
So when the lady said she would like to see the wrestler which had cooked the dinner, Mr. Curley clapped his hands and called, "Wrestler! Come heren sie!"
The kitchen door opened and the wrestler entered. It was wearing a pair of wool wrestling trunks and sneakers.Its hide and the fur on its chest were moist.
"Wrestler," said Mr. Curley, "dinner is very good tonight."

Westbrook Pegler, Esquire. Are wrestlers people? (1934)

El petit de la família

Ets el més petit de la família. Els teus germans han assolit uns nivells espatarrants de benestar i d'èxit en els negocis. El teu pare és el president d'un país. N'és president 23 anys. En total són més de 30 anys que la teva família fa el que li rota. Els mateixos anys que tens tu. Ets el petit, però vols demostrar que ets el més eixerit.
I com que ets eixerit, un dia tens l'oportunitat de fotre el pilotasso de la història. Una de les operacions immobiliàries més sucoses d'Espanya. Un fons britànic amb seu a Luxemburg (pagar impostos és de loser) et demana que li compris 1.152 oficines del Banco Santander. La comissió per això (uf, ja t'agafa trempera pensant només en la comissió) és un munt de diners que a casa teva no hauran vist mai a la vida. I mira que n'han vist de diners, a casa teva. Que el teu pare fins i tot va fundar un banc; per ajudar la gent, això sí. Per ajudar la bona gent del teu país. L'únic banc de la història d'Occident que s'havia fundat exclusivament per ajudar el país.
I crees una societat a les Antilles holandeses (recordem: pagar impostos és de loser) amb els teus nous amics; i també crees una filial a la calle de Alcalá número 44 (que és l'adreça de l'edifici on el teu pare té la delegació a Madrid del seu govern. Això ho fas per marcar paquet, per dir "aquí mano jo, el petit"). I ara ve el millor: com a apoderat signes el contracte de compra de les 1.152 oficines per 2.177 milions d'euros i... ho fas domiciliant l'operació a casa dels teus pares!
Però, per què ho fas? És que t'has tornat boig? És que no tens casa, tu? És que els teus socis tampoc tenen casa? No, no: realment el que tu volies és que un dia els pares rebessin una carta del banc, o d'Hisenda, o de qui sigui anunciant-los que els seu fill petit és el rei del mambo.