Del fem neix la vida

Ha arribat el moment determinant del Procés sobiranista a Catalunya. Ha arribat el moment d'avaluar què s'ha aconseguit:

El context:

El govern de Catalunya no té ni un euro per convidar a cafè de màquina. La crisi (esperonada per un país que viu essencialment del totxo i del tinto de verano que consumeixen els turistes) i el deute públic (descomunal, heretat del tripartit de la L9 i del Fòrum) deixen la Generalitat en números vermell-sang.

El president medita una solució: "És el moment de rebre un millor finançament. Anem a jugar un farol".
El farol és demanar el pacte fiscal i ràpidament, en dos mesos, anunciar que "com ens han dit que no" [en dos mesos], liquidar-ho i proclamar que farem una consulta d'independència.
Madrid s'acollonirà i ràpidament reaccionarà amb un 'bé, us cedim tot l'IVA, o l'impost de funeràries, o del que sigui", pensen a Palau. Però no. Abans que això passi, arriba el millor: la ciutadania, motivada per l'independentisme de tota la vida (els de debò), independentistes en pocisions clau de la societat, respon amb una eufòria que deixa tothom astorat.

Per què la societat reacciona així? Per dos factors:
Factor 1: la crisi econòmica (25% d'atur, 50% atur juvenil) presenta un futur negríssim. Davant la desesperança, la promesa d'un món millor, l'única motivació, d'una cosa nova, és la independència.
Factor 2: com deia el meu avi, fins que Espanya no sigui confederal, i mentre els catalans vulguin mantenir una identitat pròpia, Espanya serà un desastre i un niu de conflictes.

CiU queda en xoc davant la reacció popular al seu farol, i a més de quedar en xoc, queda agafada pels collons. Per controlar la situació, Mas té un rampell bíblic i convoca eleccions per ser-ne el líder i no haver de patir gaires ensurts. El problema per a CiU és que es fot una pinya electoral antològica. La gent s'ho creu de debò, això del farol, per tant: a) molts electors de tota la vida de CiU no saben què ha passat amb el partit del seny o b)  aposten per la marca independència original, ERC.

A partir d'aquí es va elaborant això que en diem el Procés. 
A correcuita, afegint cada partit la seva aportació. CDC, Unió, ERC, ICV, CUP i PSC. Cadascun hi posa la seva part mentre les organitzacions que mobilitzen el poble van atiant el foc. El resultat és una cosa nova: la consulta.

La consulta es farà, d'aquí a uns anys, però es fara. El 9 de novembre no es farà aquesta consulta. El 9 de novembre hi haurà una gran mobilització social, urnes als casals, als orfeons, on sigui, però dubto molt que sigui una votació amb un ampli suport ciutadà (més del 60%?).
El precedent és Escòcia i Quebec. I això aquí passarà, algun dia, negociat amb l'Estat, perquè és el que el Europa espera. El món ho espera i la majoria social d'aquí, també.
Quan el Cercle d'Economia demana a Rajoy una consulta, quan els Gasol defensen la consulta, quan Francesc de Carreras admet que hi ha d'haver una consulta, és que el 'xip' ha canviat. La consulta se celebrarà, segur, però no el 9N.

No se celebrarà el 9N perquè això és unilateral. No se celebrarà el 9N perquè Espanya no és el Regne Unit ni Canadà. Acabem de sortir del franquisme com qui diu, encara arrosseguem el llast del pacte con nocturnidad y alevosía de la Transició. La realitat és que no pots esperar el mateix del nostre país que de dues de les democràcies més sòlides del món.

Però hi haurà consulta, i això serà gràcies a tot el que està passant a Catalunya. I la consulta regenerarà Catalunya i regenerarà Espanya. Això, sens dubte, la Història ho reconeixerà.

I aquí arriba la conclusió final.
Aquesta regeneració neix dels fems.
1 El fem de Jordi Pujol amenaçant al Parlament que si "tallen una branca, cauran l'arbre i els nius". Macarrisme en temps real (d'això no en tenen ni a Hollywood).

2 El fem del president Mas responent ahir a Mònica Terribas que "creu" que està net de corrupció. "Creu"!! Jo, si pago en negre, no crec que he pagat en negre: ho sé. Punt. Tot seguit, Mas va afegir: "Potser he tingut alguna falla com tothom". Encara no m'ho puc creure.

3 El fem del periodisme català. El periodisme és un pilar fonamental de la democràcia.
És espectacular la munió de periodistes d'una i d'altra banda que han reunciat a la seva feina, de supervisar el poder, amb voluntat d'objectivitat, per fer propaganda, per alimentar una meta política. Han renunciat a fer periodisme per fer política. D'aquí a molts anys, quan tot s'hagi acabat i siguem 'normals', els acadèmics i els historiadors investigaran i trobaran merda a cabassos.

Però de la merda neix la vida.
Paradoxes meravelloses de la naturalesa.