El petit de la família

Ets el més petit de la família. Els teus germans han assolit uns nivells espatarrants de benestar i d'èxit en els negocis. El teu pare és el president d'un país. N'és president 23 anys. En total són més de 30 anys que la teva família fa el que li rota. Els mateixos anys que tens tu. Ets el petit, però vols demostrar que ets el més eixerit.
I com que ets eixerit, un dia tens l'oportunitat de fotre el pilotasso de la història. Una de les operacions immobiliàries més sucoses d'Espanya. Un fons britànic amb seu a Luxemburg (pagar impostos és de loser) et demana que li compris 1.152 oficines del Banco Santander. La comissió per això (uf, ja t'agafa trempera pensant només en la comissió) és un munt de diners que a casa teva no hauran vist mai a la vida. I mira que n'han vist de diners, a casa teva. Que el teu pare fins i tot va fundar un banc; per ajudar la gent, això sí. Per ajudar la bona gent del teu país. L'únic banc de la història d'Occident que s'havia fundat exclusivament per ajudar el país.
I crees una societat a les Antilles holandeses (recordem: pagar impostos és de loser) amb els teus nous amics; i també crees una filial a la calle de Alcalá número 44 (que és l'adreça de l'edifici on el teu pare té la delegació a Madrid del seu govern. Això ho fas per marcar paquet, per dir "aquí mano jo, el petit"). I ara ve el millor: com a apoderat signes el contracte de compra de les 1.152 oficines per 2.177 milions d'euros i... ho fas domiciliant l'operació a casa dels teus pares!
Però, per què ho fas? És que t'has tornat boig? És que no tens casa, tu? És que els teus socis tampoc tenen casa? No, no: realment el que tu volies és que un dia els pares rebessin una carta del banc, o d'Hisenda, o de qui sigui anunciant-los que els seu fill petit és el rei del mambo.