Piange ciò che muta. anche
per farsi migliore. La luce
del futuro non cessa un solo istante
di ferirci: è qui, che brucia
in ogni nostro atto quotidiano,
angoscia anche nella fiducia
che ci dà vita, nell'impeto gobettiano
verso questi operai, che muti innalzano
nel rione dell'altro fronte umano
il loro rosso straccio di speranza.
Pier Paolo Pasolini, El plany de l'excavadora.
[Pobre com un gat del Colosseu
vivia en un suburbi tot calç
i pols, allunyat de la ciutat
i del camp, estret cada dia
en un autobús ranejant,
i casa anada, cada tornada
era un calvari de suor i d'ànsia.
Llargues passejades en una càlida calitja,
llargs crepuscles davant els papers
amuntegats a la taula, entre carrers de fang,
murs, casetes banyades de calç
i sense marcs, amb cortines per portes...
Passaven l'oliver, el drapaire,
venint de qualsevol altre suburbi,
amb la mercaderia polsolsa que semblava
fruit d'un robatori, i un rostre cruel
de joves envellits entre vicis,
de qui té una mare dura i famolenca.
[...]
Plora també allò que canvia
per fer-se millor. La llum
del futur no cessa de ferir-nos
ni un moment. Està ací cremant
en tots els nostres actes quotidians,
i aclapara fins i tot en la fe
que ens dóna vida, en l'ímpetu gobettià
cap aquests obrers que, callats, hissen
en el barri de l'altre front humà
el seu roig parrac d'esperança.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada