El doble carrilet

L'argumentació del 'no' comença considerant que la candidatura olímpica no és un assumpte prioritari, o sigui, que és secundari i poc rellevant. Però tanmateix el que sí que és prioritari és oposar-s'hi i enterrar-lo. Com pot ser que una priorització tingui dues categories tan contradictòries! [m'he perdut]
Segueixen dient que vostès continuen apostant pels esports de base. Hem d'entendre amb això que consideren que els esports de gel o d'hivern no són esports de base? Per què? [Recordem, és una intervenció de política municipal de Barcelona, una ciutat mediterrània on hi neva cada 20 anys] Els consideren esports elitistes? Quin són els esports de base per a vostès? El volei platja? El futbol? El llançament de martell? La bicicleta, potser. Els esports de base són els que es practiquen des de ben jovenets a les escoles, en hores lectives, i continuen practicant-se d'adults, en clubs o associacions sense ànim de lucre, per exemple, i per què no, els esports de gel o de neu. De la mateixa manera que els nens desfilen avui per la ciutat per anar a les piscines a aprendre a nedar, ho podrien fer per anar al parc de gel de la seva ciutat a patinar, o podrien agafar un carrilet de doble via i arribar en 90 minuts a peu de pista per poder jugar amb la neu, sobretot els nens i nenes d'escoles públiques i d'aquelles famílies amb pocs recursos, i que per desgràcia avui fins i tot pateixen gana o desnutrició.
Diuen que espatllarien la marca Barcelona, una marca mediterrània de sol i de platja. Això és una suposició i segurament, incorrecte. No sols no ho espatllaria sinó que ampliaria la marca. Barcelona té un immens privilegi geogràfic. Port, aeroport, tren d'alta velocitat i magnífiques platges urbanes; però també neu i alta muntanya a menys de dues hores del centre de la ciutat. I fins i tot la possibilitat de gaudir d'un palau de gel permanent a la marina del Prat Vell, ecològica i sostenible, aprofitant el fred que verteixen [sic.] al mar els mercants del port en el seu procés de gasificació del gas liquat. Què més volen? Barcelona es convertiria en l'única ciutat del món que hauria organitzat els jocs olímpics d'estiu i d'hivern. Jocs que serien, per cert els primers jocs d'hivern càlids: The first warm winter olympic games. Ja tenen l'eslògan.
Esgrimeixen també com a argument de pes que no hi ha prou consens. De qui? De les federacions esportives? És evident que no. Dels alcaldes del Pirineu? Encara és més evident que no. De la població de Barcelona que va votar un 70% a favor d'una àmplia mostra de 1.600 enquestats? No. Del Comitè Olímpic Internacional? Que està desitjant que presentem la candidatura i que desaconsellava que la presentéssim per al 2022, primer perquè estava enganxada a la de Madrid, i segon perquè havíem de competir amb altres candidatures europees i que, per cert, ja s'han retirat. I que, per tant, fa molt més possible que el 2026 guanyi una candidatura europea, i, per què no, Barcelona-Pirineus.
[...] Esquerra Republicana de Catalunya vol consens, vol consens almenys en aquest ple. Vol que tots els grups municipals compleixin amb la seva obligació d'estudiar a fons l'excel·lent projecte de la candidatura, ja ha acabat, i al qual li ha dedicat més de tres anys de la seva vida un dels millors equips d'experts del món. Però ERC vol sobretot, i consideraria inacceptable que no fos així, que Barcelona escolti les peticions del alcaldes del nostre país, els alcaldes del Pirineu i els de la Catalunya Central que pateixen unes rodalies infectes, i que ens estan demanant que els allarguem la mà, que els ajudem a construir el seu futur, i tot plegat per un preu raonable i esquifit, comparat amb els 55.000 milions d'euros que van costar els de Sotchi, a Rússia, o els que es gastaran a Beijing.

Juanjo Puigcorbé, Ple de l'ajuntament de Barcelona.

Lighter than the feather

The Japanese military tradition has a distinctive, almost unique element. Whereas German soldiers were told to kill, Japanese soldiers were told to die. The cruel character of the Japanese military is evident from the beginning of its modernization at the end of the 19th century. In the military code for the imperial navy and army (Kirikigun Keiritsu), issued in 1872, surrender, escape, and all other actions by which soldiers might save their lives in situations of unavoidable defeat were punishable by death. The system made no allowance for conscientious objectors. Any soldier who would not obey military rules and his commander's orders was shot on the spot, without a charge against the one who shot him. Furthermore, people feared that such an offense by a soldier would lead to the punishment of his immediate and extended family members, just as during the Edo period the government warned that "crime extends to five generations and punishment to five affinal relationships.

[...] The first lesson a student soldier like him was taught was to use his own rifle to kill himself rather than be captured alive. Each new conscript was trained to use his toe to pull the trigger while pointing the gun precisely at a certain point under his chin so that the bullet would kill him instantly. He was supposed to use this technique if he was trapped in a cave or in a trench sorrounded by the enemy. If he did not kill himself but tried to escape, he might be shot from behind, because his superiors and some comrades believed in the state dictum that one must never be captured by the enemy.