Una aixadeta

A l'horta d'en Pedret han encès foc, la foguera il·lumina el fum que s'eleva. Han deixat oberts els llums de la terrassa de l'entrada de la torre. Hi ha cinc cotxes aparcats, un amb les portes obertes i música. Unes caixes de fusta al costat de la foguera fan una rotllana i una taula. Volen escalivar pebrots i botifarra a la brasa. Les noies suquen pa amb tomàquet i demanen qui sóc. N'hi ha una que ja ha començat a beure, té les galtes vermelles i crida sense parar. Al cap d'un quart d'hora arriba un altre cotxe, la música altíssima enmig dels camps de presseguers, llumets de colors il·luminen seients, volants i maleters, fotos amb els mòbils i més bosses amb begudes. Techno i pebrots escalivats.
Beuen i discuteixen els camins que han de seguir per arribar als Monegres sense passar per la Nacional. N'hi ha un parell que esperen el Zamora a l'entrada del camí amb unes llanternes. Han fet col·lecta, tothom que vulgui material ha de posar una part de diners, en total han fet una bossa de més de nou-cents euros, n'hi ha d'haver per a dos caps de setmana.
El Zamora els ha promès que seria aquí abans de les deu i només falten cinc minuts. La noia que ha begut massa s'ha cremat quan volia  treure les graelles de les brases. Tothom riu, fins i tot ella, va tan torrada que barreja les queixes amb el riure. Estudia un cicle d'auxiliar d'alguna cosa a Lleida, no l'he pogut entendre, s'embarbussa, intervé en les discussions dels camins que han de seguir.
He tret els mapes dels Monegres d'escala 1:5000, però la majoria dels nois no n'ha fet cap cas perquè no saben llegir-los. Els n'assenyalo un camí bo i que arriba a l'esplanada dels aparcaments. Res. En Pedret em mira i riu, ha començat a beure i ja va una mica tou. Fa fresca, una fresca de nit, l'olor una mica amargant es barreja amb la de l'herba segada i, com passa sempre, se'm tapa el nas.
Quan menys ho esperem, sentim que algú crida i que fa senyals amb una llanterna.
-¡Caramelos, caramelos! ¡Los postres, los postres!
El Zamora crida pel mig de la feixa de presseguers quan passen cinc minuts de les deu. Ni l'hem sentit arribar, ha deixat la moto a l'altre costat, en un altre camí. Porta una bossa de la qual treu un bric de vi. N'arrenca una tira, buida el vi i de dins en treu una bosseta amb pastilles.
Quan em veu demana qui sóc. Li sona la meva cara, però no sap on posar-la. Si sóc de fiar, demana a en Pedret.
–Tiene pinta picolo– sento que li diu.
–¿Éste? No, no –riu–. Es amigo de mi padre y un poco enemigo mío. De Zaidín pero de confianza.
Com un gat, no sap si acostar-se, em mira de reüll i sembla que hagi de sortir corrents així que em mogui. Però, és clar, té gana, i s'amoixa i s'acosta, i em dóna la mà.
–También tengo coca. Buena, buena, buena. Tú debes ser de coca y yo tengo coca. Ya lo ves, en esta fiesta yo soy el regalo.
Du els pantalons bruts, enfangats, camiseta sense mànigues i, no me n'havia adonat, una aixadeta que li penja del cinturó. Quan veu que me n'he adonat m'explica que així sembla que vingui d'algun hort, a la moto hi du verdura que compra al súper... El recordo als salons de joc de Fraga, fa molts anys, entre les màquines de marcians, amb una caçadora de cuir que duia un cosit de Los Suaves, unes grenyes laberíntiques. Se'l podia trobar en un local amb nom premonitori, El Primer Paso, un cau infecte, brut, fosc i empudegat de fum que van tancar diverses vegades fins a la definitiva. Torno a pensar en la nit que vaig veure com l'apallisaven.
En tots aquests anys només ha passat per la presó una vegada. Se'n va anar dos anys a la costa, però en va tornar amb la cua entre les cames. Quan li demano si se'n recorda, d'El Primer Paso, em diu que això era fa molts anys. Ell també deu pensar, de vegades, que no va existir.


Francesc Serés, La pell de la frontera.