Esto es como el momento en el que el paciente se va, a qué sé yo, al Mount Sinai de Nueva York, y se dice: «Ahí sí me van a curar». Y resulta que no, que llegas al Mount Sinai y resulta que tampoco te curan. Y te dicen: «Mire, este tumor, con la medicina clásica, oficial, no tiene solución». Entonces, se dice: «Pues me paso a la medicina alternativa». ¿Me explico? Quiero decir que mucha gente en Catalunya ha perdido la esperanza en la solución clásica, tradicional, del problema catalán, que era el encaje federal, o confederal, y hoy sólo cree en la única alternativa disponible, que es la independencia.
Toni Comín, conseller de Sanidad de la Generalitat de Cataluña.
"No hay regeneración de España sin independencia de Catalunya", Eldiario.es
Un dia es trobaren el director Xavier de Echarri i Josep Pla. Echarri li preguntà què li semblaven els editorials de La Vanguardia. "Magnífics", contestà Pla, "tenen el punt exacte d'avorriment que han de tenir". Això encara passa avui en molts diaris.
Eren temps en què es prenien posicions molt categòriques en qüestions internacionals. El diari Le Monde era un referent obligatori. I els editorials sobre els països del Tercer Món o sobre els neutrals eren imprescindibles. Què no deu haver dit La Vanguardia sobre la Revolució Cultural de Mao o la descolonització dels estats africans? Els temes catalans o espanyols es tractaven amb una gran cautela i amb una extrema subtilitat. S'hi passava de puntetes. El just i prou.
Recordo que, anys més tard, el president Jordi Pujol trucava interessant-se per qualsevol tema. Ho feia molt sovint. Encetava la conversa amb qüestions llunyanes, europees, internacionals. Quan semblava que tallava, llavors, de forma oberta i sense miraments, feia el seu requeriment. Li deia que ja ho tractaríem a l'editorial. "No, és igual, no paga la pena", deia, "els editorials no els llegeix ningú". Una concepció molt singular del periodisme. A ell li interessaven els titulars i la portada.
Lluís Foix, Aquella porta giratòria.
