El summe sacerdot,
magre i marmori,
aquell de qui depenen el sentit del text i el final de l'alè,
avança solemnement entre meteorits rasants i abelles de mel
agra, cap a les tovalles posades en neus de desembre,
les setrilleres
i la copa plena de pa laminat. Va a procedir
–segons que exigeix la pompa verbal,
so del mal gust i del mal temps
que s'acosta–
a la lectura obligada de les diverses introduccions i, tot seguit, a
la consagració del caos.
Màrius Sampere, La consagració del caos (I).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada