De manipulació

La futura Llei de Transitorietat Jurídica és la llei més important de la història recent de Catalunya. Ho han dit representants del Govern, del PDeCAT i d'ERC. És la llei que, segons la Generalitat, atorgarà plenes competències per convocar el referèndum d'autodeterminació i a partir de la qual, a Catalunya s'introduirà un nou marc legal. El marc legal vigent, el de l'Estat espanyol, no tindrà validesa des d'aquell moment. Ni Govern ni el seu grup parlamentari informen del seu contingut. No és habitual, és una excepció legislativa. Esgrimeixen que és per evitar la suspensió per part del Tribunal Constitucional.

La feina del periodisme és supervisar el poder polític i l'econòmic. El poder polític a Catalunya l'ostenta la coalició de Junts Pel Sí (PDeCAT, ERC i els seus companys de viatge de la societat civil) amb el suport de la CUP. La feina del periodisme també és informar de les accions del poder que aquest no vol que es coneguin o vol que es mantinguin fora dels focus. Una llei que dóna peu a la creació d'un nou Estat és un fet d'una rellevància tan gran que no cal afegir-hi res més.

Lluís Llach, diputat de JxSí, ha dit el següent en dues conferències:

“En el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, allò obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran. Perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que en són molt contraris”.

“El que preveu la llei de transitorietat jurídica és que a partir d’aquell moment, en tot allò que concerneixi el desenvolupament cap a la independència, les lleis que s’hauran de seguir seran les catalanes. Per tant, els funcionaris hauran d’obeir aquestes lleis. El dia que hi hagi una llei feta pel Parlament de Catalunya, ha de ser obeïda; si no, serà sancionada [sic] per tots els funcionaris, siguin els que siguin. I en tot cas, els funcionaris s’hauran de preguntar ‘i si no obeeixo aquesta llei catalana, ostres, què passarà?”.

Per part del periodisme és obligatori posar el focus sobre el possible contingut de la llei de transitorietat jurídica, la més important que es prepara al país, del projecte polític més gran  i més transcendent (crear un nou Estat, i unilateralment, amb el conflicte de legitimitats que això suposa).

Llach és una icona cultural i política de Catalunya. Trobo inevitable, tenint en compte aquesta figura que és Llach, que desenes i desenes de persones m'hagin increpat per publicar aquesta notícia. Ara bé, que companys de professió i polítics s'hagin abraonat sobre mi, acusant-me de "burda manipulació", de "sembrar odi" i d'altres coses igual de desagradables... Ho vull entendre com el mirall d'una situació emocionalment molt intensa en què preval la ideologia i el sentiment nacional, segurament inevitable en moments excepcionals i inherent en la condició humana. Passa aquí i passa arreu.

El director de Vilaweb, Vicent Partal, va escriure un parell (crec) d'articles assegurant que EL PAÍS i un servidor posàvem Llach al punt de mira i que havíem manipulat la informació a partir del titular. La voluntat implícita de Partal era anul·lar la validesa de l'article.

El titular que vaig escriure és Lluís Llach: La Generalitat sancionarà els funcionaris que no acatin la llei de desconnexió. El diari acostuma a revisar, per trobar-hi errors, els articles del dia que són a la web. Una persona, editant [podria haver passat a qualsevol], va entendre que allò era una cita textual i li va posar les cometes: "La Generalitat sancionarà els funcionaris que no acatin la llei de desconnexió".

Partal va esmerçar-se per desprestigiar-nos i denigrar-nos. (nota: l'article que va escriure per denunciar aquesta manipulació contenia errors greus; res de nou. Suposo que no rectificarà). 

El diari El País i el Saratoga News, Vilaweb i l'ARA, el New York Times i la Razón, tots els mitjans poden arribar a forçar les notícies i la seva interpretació. És un error, i tant. Pot succeïr per molts factors. Uns ho fan més que d'altres. Partal ho fa sideralment més que El País.

Les cometes que es van introduir al títol no tenien absolutament cap intenció de manipular o de fer més contundent la notícia. Amb les declaracions literals de Llach n'hi havia prou. Si el diari hagués volgut manipular o fer més 'cridanera' la notícia, hauria afegit les cometes a l'edició de paper, cosa que no es va produir. Si hagués volgut manipular o fer cridanera la notícia, podria haver titulat amb qualsevol de les frases de Llach. Exemple: Llach sobre els funcionaris: "Molts d'ells patiran".

Jaume Asens, tinent d'alcalde de Barcelona, va fer un tuit dient que jo i el diari "manipulàvem burdament", i que gràcies a Vicent Partal s'havia descobert aquesta conxorxa. L'efecte va ser que l'atac sobre mi es va multiplicar per 12. Gràcies a Jaume Asens, tinent d'alcalde de la meva ciutat.

Quim Arrufat, referent de la CUP i del procés, va escriure que "torno a manipular i torno a sembrar odi". Que un polític de primera línia m'acusi de sembrar odi és molt greu.

D'on ve això? Arrufat va fer les següents declaracions en una taula rodona del setembre del 2016:

“Nosaltres [la CUP] proposem la convocatòria del referèndum unilateral d'independència, que aquesta vegada sí que es convoqui tant sí com no, amb totes les de la llei, fins al final, fins a com a mínim fer entrar en contradicció antidemocràtica l'estat espanyol i que hagi de recórrer a algun tipus de força legal o fins i tot de força bruta per evitar que ens puguem expressar democràticament com a societat”.

“Aquest és el sentit principal d'unilateralitat, que tu mostris convicció per arribar fins al final. Aquí, com en una vaga general com en qualsevol mobilització popular, arribar fins al final és clau arribar fins al final per poder tensar la situació. I dos, és necessària la convocatòria d'un referèndum unilateral d'independència per demostrar les contradiccions antidemocràtiques de l'Estat, no només a la nostra població sinó per mostrar-les internacionalment; perquè hagi de reprimir, si vol reprimir fins a les últimes conseqüències, la convocatòria d'un referèndum”.

Jo vaig titular així aquella informació: La CUP busca amb el referèndum que l'Estat recorri a la violència.

Arrufat em va dir de tot. Ell esgrimia que no parlava de "violència" sinó de "força bruta". Jo mateix vaig dir als jefes que canviessin 'violència' per 'força bruta' al títol. A mi m'era indiferent "violència" o "força bruta". Un polític important m'increpava amb males formes i vaig pensar que ho estava passant malament, per la raó que fos, i que era una concessió relativa. Tampoc calia fer-ho: tothom consultat en aquell moment considerava que "reprimir fins a les últimes conseqüències i "força bruta" implica violència. També vaig introduir els àudios i la transcripció literal del que va dir.

Avui no ho hauria canviat.

Arrufat no ho ha oblidat. Jo sí que vull oblidar, i ràpid, el que ell i d'altres personatges significatius de la societat han dit o escrit sobre mi aquests dies.

Tinc una responsabilitat/influència social com a periodista. Per això escolto, rectifico o preciso si s'escau. Quan treballava al diari Ara vaig ser l'impulsor de la secció de fe d'errades. El New York Times té un excel·lent i llarga secció de fer d'errades. Corregir és obligació del periodisme i el fa millor. El diari El País, amb tots els seus defectes, almenys té un llibre d'estil, de bones pràctiques i una defensora del lector. No sé si Vilaweb té res d'això.

No sóc l'únic que ha de ser curós amb el seu paper social i en un moment polític tan tens. Asens i Arrufat, fins i tot en Partal, ho haurien de ser.