Al segon onze, amb posat sever i seriós, el president surt del Palau. El seu rostre no transmet la idea de fracàs. A les imatges, d'entrada, es veuen dos policies que l'honoren saludant-lo amb la mà dreta al front. Darrere d'ell avança la seva esposa. Sortint a mà esquerra, a primera fila dels concentrats i al costat de l'editor Quim Torra –director del Born Centre Cultural, vicepresident d'Òmnium Cultural–, hi ha tres persones destacades del seu equip de comunicació. De fons se senten crits d'independència. Mas surt de Palau, avança en línia recta i estén la mà, que primer de tot encaixa amb el sociòleg Salvador Giner –aleshores president de l'Institut d'Estudis Catalans–, i tot seguit fa dos petons a Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. El pla s'interromp per mostrar-ne un altre, la vista elevada de tota la plaça. No és plena, però hi ha molta gent. I altra vegada, tot seguit, el muntador de la notícia ens mostra l'escena que s'està desenvolupant davant de Palau. Al segon vint-i-cinc, aproximadament, Joan Maria Piqué –cap de comunicació del president, gairebé la seva ombra– demana a Mas, que saludava el sociòleg Salvador Cardús i a qui contemplava la cineasta Isona Passola, que faci unes passes enrere. El professor Ferran Requejo –catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra– s'hi fixa amb atenció. Mas es gira i al seu costat queden xerrant el periodista Vicent Sanchis –també vicepresident de la junta d'Òmnium– i l'historiador Jaume Sobrequés, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.
I és just després, entre el segon vint-i-vuit i vint-i-nou, quan es produeix un gest aparentment insignificant que em fascina. Un senyor vestit amb americana i corbata, que gairebé segur que surt de dins de Palau –és Carles Fabró, el veterà i eficient cap de Gabinet de Relacions Externes i Protocol de Presidència–, s'acosta a aquell grup d'homes i dones coneguts, allarga la mà esquerra convidant així els intel·lectuals i acadèmics, a desplaçar-se. El gest el fa primer amb la mà relaxada, però tot seguit, a mesura que abaixa encara una mica més el braç, els assenyala allò que hauran de fer amb un gest més aviat impetuós que fa amb el dit índex. Canvi de pla. Després, més imatges de la gent anònima congregada a la plaça, mentre se senten els crits de «Mas president, Catalunya independent». Al segon quaranta-tres del vídeo, a la fi, podem veure la imatge definitiva per a la qual aquell acte semblava dissenyat: Artur Mas apareix al centre, a un costat té Sobrequés i a l'altre, Casals; darrere d'ells, Cardús, Giner, Requejo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós.
[...]
Ara em sembla que el que visualitzava la imatge era la consagració d'una hegemonia intergeneracional que no tenia com a prioritat la crítica del poder –la funció paradigmàtica de la classe intel·lectual–, sinó la construcció d'un nou poder en aliança amb un poder ja establert. No era exactament, per tant, una claudicació, sinó una mostra d'alineament amb una estratègia política de ruptura amb l'Estat des de dins de l'Estat mateix. La qüestió, per a mi, és reflexionar sobre el preu i el cost d'aquesta aliança pretesament patriòtica. El que fa problemàtica l'aliança és que la complicitat amb el poder corca la distància crítica, que és, precisament, el principi a partir del qual jo crec que s'hauria de definir la qualitat de l'activitat intel·lectual en una societat de democràcia avançada com la nostra. A més compromís amb un projecte polític que exigeix col·lectivament adhesions simples –o un sí o un no– i emocionals –perquè han de ser massives–, l'anàlisi objectiva de la realitat queda sotmesa a un procés que es fonamenta en la polarització, es nodreix del conflicte i es vol intensiu i accelerat per impossibilitar el sorgiment d'alternatives transaccionals.
