Límits perfilats

Al segon onze, amb posat sever i seriós, el president surt del Palau. El seu rostre no transmet la idea de fracàs. A les imatges, d'entrada, es veuen dos policies que l'honoren saludant-lo amb la mà dreta al front. Darrere d'ell avança la seva esposa. Sortint a mà esquerra, a primera fila dels concentrats i al costat de l'editor Quim Torra –director del Born Centre Cultural, vicepresident d'Òmnium Cultural–, hi ha tres persones destacades del seu equip de comunicació. De fons se senten crits d'independència. Mas surt de Palau, avança en línia recta i estén la mà, que primer de tot encaixa amb el sociòleg Salvador Giner –aleshores president de l'Institut d'Estudis Catalans–, i tot seguit fa dos petons a Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. El pla s'interromp per mostrar-ne un altre, la vista elevada de tota la plaça. No és plena, però hi ha molta gent. I altra vegada, tot seguit, el muntador de la notícia ens mostra l'escena que s'està desenvolupant davant de Palau. Al segon vint-i-cinc, aproximadament, Joan Maria Piqué –cap de comunicació del president, gairebé la seva ombra– demana a Mas, que saludava el sociòleg Salvador Cardús i a qui contemplava la cineasta Isona Passola, que faci unes passes enrere. El professor Ferran Requejo –catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra– s'hi fixa amb atenció. Mas es gira i al seu costat queden xerrant el periodista Vicent Sanchis –també vicepresident de la junta d'Òmnium– i l'historiador Jaume Sobrequés, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.

I és just després, entre el segon vint-i-vuit i vint-i-nou, quan es produeix un gest aparentment insignificant que em fascina. Un senyor vestit amb americana i corbata, que gairebé segur que surt de dins de Palau –és Carles Fabró, el veterà i eficient cap de Gabinet de Relacions Externes i Protocol de Presidència–, s'acosta a aquell grup d'homes i dones coneguts, allarga la mà esquerra convidant així els intel·lectuals i acadèmics, a desplaçar-se. El gest el fa primer amb la mà relaxada, però tot seguit, a mesura que abaixa encara una mica més el braç, els assenyala allò que hauran de fer amb un gest més aviat impetuós que fa amb el dit índex. Canvi de pla. Després, més imatges de la gent anònima congregada a la plaça, mentre se senten els crits de «Mas president, Catalunya independent». Al segon quaranta-tres del vídeo, a la fi, podem veure la imatge definitiva per a la qual aquell acte semblava dissenyat: Artur Mas apareix al centre, a un costat té Sobrequés i a l'altre, Casals; darrere d'ells, Cardús, Giner, Requejo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós.
[...]
Ara em sembla que el que visualitzava la imatge era la consagració d'una hegemonia intergeneracional que no tenia com a prioritat la crítica del poder –la funció paradigmàtica de la classe intel·lectual–, sinó la construcció d'un nou poder en aliança amb un poder ja establert. No era exactament, per tant, una claudicació, sinó una mostra d'alineament amb una estratègia política de ruptura amb l'Estat des de dins de l'Estat mateix. La qüestió, per a mi, és reflexionar sobre el preu i el cost d'aquesta aliança pretesament patriòtica. El que fa problemàtica l'aliança és que la complicitat amb el poder corca la distància crítica, que és, precisament, el principi a partir del qual jo crec que s'hauria de definir la qualitat de l'activitat intel·lectual en una societat de democràcia avançada com la nostra. A més compromís amb un projecte polític que exigeix col·lectivament adhesions simples –o un sí o un no– i emocionals –perquè han de ser massives–, l'anàlisi objectiva de la realitat queda sotmesa a un procés que es fonamenta en la polarització, es nodreix del conflicte i es vol intensiu i accelerat per impossibilitar el sorgiment d'alternatives transaccionals.



[...]
Aquesta insistència reiterada que els intents de pacte han fracassat per culpa d'Espanya –l'Estat que ens roba i ens ocupa– carrega tota la responsabilitat en l'altre i evita que ens contemplem a nosaltres mateixos en el mirall de les nostres mancances. Evita reflexionar, per exemple, sobre què va implicar la sostinguda aposta de construcció nacional que Jordi Pujol va poder anar fent, precisament, en el marc d'un estat de les autonomies que a la fi va quedar desbordat.
[...]

La meva hipòtesi és que la capil·larització del pujolisme –amb les seves virtuts i els seus defectes– ha estat infinitament més determinant que qualsevol sentència del Constitucional. La seva influència és tan enorme que no cal ni subratllar-la. És una presència real. Omnipresent. El seu triomf és la construcció de Catalunya com a comunitat nacional plena i exigeix, en últim terme, la liquidació del Cobi en la mesura que aquella mascota simbolitzava una vivència de la ciutat laica, jovial i cosmopolita.
[...]

És la convicció implícita que el record d'aquella Barcelona –la capital que va enterrar «la ciutat de les bombes» transformant-se de grisa urbs industrial a referent de festiva modernitat (amb nous carrers que honoraven la tradició dels Espriu, Vicens Vives o Trias Fargas, com acaba d'estudiar Jaume Subirana)– podria distorsionar el relat teleològic que fa de la independència condició sine qua non per garantir la  pervivència de Catalunya.
El «procés de sobiranització» (Agustí Colomines dixit) en el qual estem immersos passa, entre multitud d'aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui bastir un projecte de futur nodrit en la idea de ruptura inevitable amb Espanya.
[...]

És la idea que Pujol va articular amb brillant eslògan «El fracàs d'Espriu», que després va fer extensible al fracàs de Vicens Vives. El fracàs de Notícia de Catalunya i La pell de brau i, fins i tot, recentment, «El fracàs de Gaziel», tal com va defensar Oriol Pi de Cabanyes. La tesi del fracàs –el fracàs del catalanisme, en darrer terme, entès com a projecte regenerador d'Espanya a través de l'encaix de la plurinacionalitat– equival a donar per bo el fracàs de la concòrdia. Nous silencis, vells equívocs. En aquest relat sobiranista, el Maragall alcalde, a diferència del que ha representat la commemoració de les runes del 1714 (més propaganda que divulgació històrica), hi entra amb calçador. No ens enganyem. No ens convoca la història. Convoca el poder usant la història de manera espúria, perquè més que ciutadans, siguem membres d'una comunitat de límits perfilats.


Jordi Amat, El llarg procés.