Havia vist la mort de la vora

Em va costar posar-me a caminar: deixava enrera, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa a treballar. Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l'aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal. Una gran tristesa com una mà dura m'estrenyia el cos. On era a casa? Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut perquè jo la pogués conèixer, i que em voltaria tot al llarg del camí... tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats... S'esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l'ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l'hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensatava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l'acabament d'aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre.


Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra...