El tio Pinsà en tenia una tan escaient per a envescar tords al temps de la passera, que rebia el nom de «parany», la qual com a casa per viure resultava del teulat d'un didal: tenia escassament setze metres quadrats de llum, i entre el teulat i la portada encarada a migjorn es veia un finestró de quaranta centímetres, dividit en dos mitjançant una branca d'ametler com la gobanella, recta i fina, que era obrada a la paret del finestró per evitar que hom pogués entrar a la caseta sense la clau de la porta.
La caseta era feta amb pedra cairejada, que abundava a la propietat, i barreja de morter; però les parets, ni per fora ni per dins, no eren allisades, lluïdes, ni pintades, i les cares de la pedra sobreeixien de la barreja de morter. Al fons del seu interior, a mà dreta, es veia una llar per a fer foc i un fumeral que sortia pel teulat. La post de la cuina era ampla i sostenia una paella, tres cassoles de diferents tamanys, un perol, cinc o sis plats i un pitxer que contenia quatre o cinc culleres i un parell de ganivets; de forquilles no se'n veia cap. Tampoc no hi havia aigua, però sí un cànter de test amb dues anses que, en començar la volta de la panxa, tenia un forat ben rodó del tamany d'una petita lentilla amb un tap de fusta d'ametler que s'hi ajustava bé. A l'interior, la caseta era plena d'estaques ben obrades a la paret; n'hi havia de llargues, de curtes, d'altes i de baixetes. D'una de les estaques altes penjava una gran màrfega de pallarofa de panís; d'una altra, un sac, i d'altres més baixetes, uns saquets més menuts.
Aquesta era la «caseta d'estiueig» de la família dels Pinsans; en aquesta caseta hi vivien les acaballes de l'estiu i la primeria de la tardor tres hòmens i un xicon.
L'avi Pinsà, home com de cinquanta-cinc anys, amb la seua cara rogenca, el nas amoratat i lluenc, i les vores de les palpebres sangonoses per la irritació, portava un barret de pell de conill de color burell; el barret era sense ales i ovalat i des de la seua part inferior s'iniciava un doblec de la pell cap a dalt que feia com una barana o vora de quatre dits d'alçària. Aquell barret deuria ser bastant vell perquè ja no li quedaven més que rodals de pèl. Portava una brusa d'un gris fosc i una gran faixa que l'enrotllava per tot el ventre i bona part del pit. Usava uns pantalons de pana, quadriculats a força de pedaços, i finalitzava la seua indumentària, sense peals, amb unes grosses espardenyes d'espart.
El netet de l'avi Pinsà, que, malgrat ser el nét, anava bastant brut de carns i roba, tenia una cara rodoneta prou esgrogueïda, i portava una boineta molt petita. Pels matins, quan tenia fred, s'enrotllava pel cap, a guisa de mantellina, una bufanda i es tapava el cap i el coll. Duia també espardenyes d'espart sense peals, brusa i pantalons de pana.
Els fills de l'avi Pinsà no eren estiuejants de debò, per tal com des de les vuit i mitja del dematí fins un quart després de pondre's el sol estaven fora de casa treballant, perquè la mare els havia dit que no volia que perguessen ni un dia el jornal.
L'avi Pinsà i el seu nét, durant el temps que eren al parany, havien arreplegat de terra i fet assecar damunt canyissos, set o vuit roves de figues blanquetes, i com que mai no tenien pressa, se'ls havien fet malbé d'altres tantes. Havien recollit també una barcella de secall d'olives i restaven encara per replegar deu o dotze roves de garrofes, però damunt els garrofers n'hi havia encara moltes més.
Com que l'ombra dels garrofers que feien de parany era tan espessa i s'estava tan bé sota d'aquells arbres, les sestes de després del dinar eren interminables. De manera que l'avi Pinsà, després d'aquelles dormides davall uns garrofers de ramulla tan espessa, quan es despertava en aquella ombra tan fresca i sanitosa, tirava mà de petaca, feia un cigarret i començava a pensar en totes les coses, circumstàncies i detalls de la caçera, i li passaven les hores pensant i pensant. I després d'aquell cigarret, en feia un altre, i seguia pensant-hi. I pensava... en les clarures que podien tenir els garrofers del parany, perquè els tords, quan de nit, encara fosc, eixien de la mar, cercaven un refugi, un arbre gran i ben espés on poguessen aixoplugar-se i establir contacte amb els de la seua espècie; però si els arbres no eren ben espessos, en passar els tords per dalt, podrien descobrir la trampa i veure els reclam, amb els quals s'havia de tenir molta cura perquè es conservassen bons cantadors. Eren els que «xotxejaven», els que, en mostrar-los el mussol, tan lleig, d'ulls rodons, col·locat a sobre d'una raqueta que portava un mànec llarg, cantaven i feien acudir a les perxes del parany els tords que pel cel passaven. Hi havia algun tord dels engabiats que, en veure el mussol, «xotxejava» espantat d'esglai i temor i comunicava l'espant als que passaven per l'aire, i calia substituir-lo per un altre més valent i tranquil. L'avi Pinsà pensava en els «perols» preparats per a rebre els tords envescats que queien dins l'arbre; aquests perols eren uns clots o forats que es feien a terra i, a fi de donar-los solidesa, es posaven a dintre dues teules encarades per les vores que feien de parets; eren una mena de presó provisional dels tords que s'envescaven, fins que, després de la cacera, se'ls engabiava i se'ls sotmetia a la prova del mussol; si xotxejaven bé, salvaven la vida per uns dies, per tota una temporada i fins n'hi ha hagut alguns que l'han salvada per tot un any.
Gaetà Huguet Segarra, Els valencians de secà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada