El dibbuq

Per què, per què
l'ànima cau dels cims més elevats
als abismes més pregons?
La caiguda porta
en si mateixa l'ascensió
[...]

Un cop l'any, a una hora determinada, les quatre santedats supremes del món es reunien. Això passava el dia de l'expiació quan el gran sacerdot entrava al lloc santíssim i pronunciava el nom inefable de Déu. Aquest moment era infinitament sagrat i terrible, i alhora perillosíssim, tant per al gran sacerdot com per a tot el poble d'Israel; ja que un sol pensament impur o capritxós del gran sacerdot –Déu nos en guard– hauria posat fi al món. Cada indret on un home es planta per alçar la vista cap al cel és el lloc santíssim. Cada persona creada a imatge i semblança de Déu és un gran sacerdot; cada dia en la vida d'un home és el dia de l'expiació, i cada paraula que una persona profereix amb sinceritat és el nom de Déu. Per això cada pecat i cada falta que un home comet porta a la destrucció del món. Així com l'infant cerca el pit de la seva mare, les ànimes humanes, després de molt de dolor i patiment i de nombroses encarnacions retornen al seu origen, el tron celestial. A vegades, però, quan l'ànima assoleix el nivell més alt de puresa, és assetjada per les forces malignes –que Déu ens empari–, i llavors ensopega i cau. I com més s'ha enlairat, més gran és la caiguda. I quan cau una ànima així, s'ensorra tot un món, els palaus s'entenebren i les deu esferes planyen la pèrdua.


An-Ski, Entre dos mons: El dibbuq.