En aquells territoris subjectes a un poder central fort i a un sistema judicial centralitzat, les persecucions haurien estat menors o, fins i tot, inexistents (i. e. Castella, Anglaterra, França). Per contra, les grans caceres de bruixes haurien tingut lloc en territoris amb una major autonomia de les elits locals i un ús habitual del turment judicial [...]
Aquesta dinàmica resulta especialment evident en el cas català, en què la immensa majoria de les actuacions contra la bruixeria foren dutes a terme per tribunals autònoms allunyats d'instàncies centralitzades com la Reial Audiència o el Sant Ofici de la Inquisició. Contràriament a l'opinió més estesa entre el públic no especialitzat, la justícia reial i inquisitorial a Catalunya intentaria de manera infructuosa intervenir en un fenomen antibruixesc que sovint es gestava, esclatava i es resolia a les mateixes comunitats vilatanes [...] Les poques dones que aconseguien portar el seu cas davant el tribunal inquisitorial de Barcelona acabarien sent absoltes o condemnades a penes lleus –amb comptades excepcions–, en consonància amb la visió escèptica del Consell de la Suprema Inquisició (la Suprema) respecte al crim de la bruixeria.