Apallissada en un prat

En aquells territoris subjectes a un poder central fort i a un sistema judicial centralitzat, les persecucions haurien estat menors o, fins i tot, inexistents (i. e. Castella, Anglaterra, França). Per contra, les grans caceres de bruixes haurien tingut lloc en territoris amb una major autonomia de les elits locals i un ús habitual del turment judicial [...]

Aquesta dinàmica resulta especialment evident en el cas català, en què la immensa majoria de les actuacions contra la bruixeria foren dutes a terme per tribunals autònoms allunyats d'instàncies centralitzades com la Reial Audiència o el Sant Ofici de la Inquisició. Contràriament a l'opinió més estesa entre el públic no especialitzat, la justícia reial i inquisitorial a Catalunya intentaria de manera infructuosa intervenir en un fenomen antibruixesc que sovint es gestava, esclatava i es resolia a les mateixes comunitats vilatanes [...] Les poques dones que aconseguien portar el seu cas davant el tribunal inquisitorial de Barcelona acabarien sent absoltes o condemnades a penes lleus –amb comptades excepcions–, en consonància amb la visió escèptica del Consell de la Suprema Inquisició (la Suprema) respecte al crim de la bruixeria.

El zenit de la persecució a Catalunya arribaria durant les primeres dècades del segle XVII, coincidint amb l'inici d'una sèrie de cicles epidèmics i de desastres climàtics que caracteritzaren l'anomenada petita edat de gel. En aquella ocasió, milers de dones foren acusades i processades pels tribunals locals i baronials del Principat davant les queixes de l'administració reial i de la mateixa Inquisició, impotent davant la magnitud de la tragèdia. L'episodi acabaria precisament amb la intervenció de les autoritats virregnals, les quals intentaren fer-se càrrec de la totalitat dels judicis en curs per procedir, seguidament, a l'alliberament de totes les persones encausades [...]

La cacera s'estrendria definitivament arreu del Principat davant la inacció inquisitorial, amb diversos pics persecutoiris al llarg dels segles XVI i sobretot XVII, coincidint amb una sèrie d'episodis de mortaldats i epidèmies agreujats per la intervenció incendiària de descobridors de bruixes professionals, alguns sorgits precisament del Pirineu i les terres de Ponent. Destaca, en aquest sentit, el descobridor Cosme Soler, àlies Tarragó, originari de la baronia de Rialb, a la Noguera. L'any 1617, fou detingut pel tribunal de la Inquisició, on confessà que havia utilitzat una tècnica per identificar bruixes consistent a fregar-los l'esquena amb aigua beneïda per tal de descobrir-hi una marca amb forma de pota de gall. A través d'aquell sistema, Tarragó havia contribuït a la detenció d'una vintena de dones a les poblacions de Castelló de Farfanya, Montclar d'Urgell, Torregrossa i Bellpuig d'Urgell, moltes de les quals havien acabat penjades a la forca. Un cop alliberat, malgrat haver promès abandonar l'ofici, Tarragó continuaria la seva gira sinistra cap a les terres centrals i orientals del Principat, contribuint a la condemna de centenars de dones durant el que es convertiria en una de les majors caceres de bruixes de la història de Catalunya.
[...]

Les poques acusades que aconseguiren portar el seu cas davant del tribunal inquisitorial acabaren sent absoltes o bé condemnades a penes lleus en consonància amb les directrius de la Suprema. En el cas de les condemnades a desterrament, dictades en diverses ocasions pel Sant Ofici de Barcelona contra dones jutjades prèviament en tribunals seglars, cal tenir present el seu caràcter profilàctic destinat a evitar el retorn de les acusades als llocs d'origen, en els quals la pressió de la població i de les autoritats locals anticipava un desenllaç luctuós. Això és precisament el que succeí l'any 1627 a la zona d'Àger. Aquell any, davant l'arribada imminent del comissari de la Inquisició per fer-se càrec d'una sèrie de dones de la Règola, Àger i Tragó de Noguera que estaven sent processades per bruixeria pel batlle local, aquest ordenà al seu oficial que s'endugués dues de les condemnades per executar-les ràpidament, una de les quals acabaria morint apallissada en un prat. Finalment, la Inquisició va aconseguir fer-se càrrec de la majoria dels processos i va condemnar les acusades a abandonar els llocs d'origen durant uns anys, ordenant que en cap cas fossin retornades a la justícia seglar.


Pau Castell, Se'n parlave... i n'hi havie.

[Foto: detall de la portada del judici contra Francina Redorta de Menàrguens, penjada per bruixa l'any 1616. Arxiu del Monestir de Poblet]